dijous, 17 d’octubre de 2013

D’un becari de Barcelona

 Cada cop que des de l’ajuntament canten les excel·lències de la “marca Barcelona” —que si exportem més a l’estranger, que si aquest any hem batut el rècord de turistes—, tinc la sensació que sento els directius d’una empresa fent-nos un discurs per motivar-nos. És aquella xerrameca emocional que aprenen als màsters de gestió d’empreses: que si som una gran família, que si ens hem de sentir orgullosos, etcètera. D’ençà que el publicista Simon Anholt va desenvolupar el concepte de ciutat com a marca, pels volts del 2005, el fenomen ha generat atenció i ingressos secundaris a tot el món, però només a Barcelona ha transcendit a l’esfera pública amb tanta prèdica.

És ben bé com si la ciutat fos una empresa i, vivint-hi, tingués una feina diària de becari (sense remunerar). Així, amb la meva existència, cada dia faig rutllar aquesta màquina de fer diners que és Barcelona. Si coincideixo al bar amb uns empresaris estrangers, semblo molt content de viure a la millor ciutat del món. El client sempre té la raó. Si em creuo amb uns turistes pel carrer, els somric perquè se sentin més feliços. Tot i que en tinc ganes, no els faig de guia perquè aquest no és el meu departament —jo sóc un simple vianant, un treballador sense qualificar—, però sí que els aviso, si fa al cas, dels perills del lladregots.

És precisament com a part d’aquesta gran empresa que veig amb preocupació els rumors que corren per la fàbrica. Es veu que direcció vol invertir molts diners en la candidatura dels Jocs d’Hivern del 2022 o potser el 2026. Seguint una estratègia similar a l’aerolínia barata Ryanair —que, de l’aeroport de Girona, en diu Barcelona-Girona—, ells en diuen els Jocs de Barcelona-Pirineu. Des de la meva modesta posició de becari, els convido a pensar-s’ho bé. Ja sé que pot ser un aparador fantàstic per a la marca Barcelona i bla, bla, bla, però amb la naturalesa no s’hi juga. El canvi climàtic és un risc empresarial massa gros per obviar-lo. Sense neu a la vista, se’ns menjarien els nervis. Que som a mitjan octubre i encara vaig amb camisa de màniga curta.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 doctubre del 2013.
© de la foto, 3/24.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir