Echenoz i l’estil


En un trànsit entre dos vols, a l’aeroport de París, vaig entrar en un quiosc i vaig descobrir que Jean Echenoz ha publicat una nova novel·la. Es diu 14, un títol curt i estrany com la majoria de títols que posa als seus llibres. La vaig comprar ipso facto, sense saber-ne res més, resistint-me a llegir la contracoberta, perquè és un autor que sempre m’agrada. Després de guanyar el premi Goncourt el 1999, amb Me’n vaig, Echenoz va canviar d’intenció pel que fa a les històries que volia explicar. Va abandonar les grans construccions imaginatives, les falses novel·les d’espies, misteris i aventures, i va dedicar-se a narrar vides reals com si fossin petites peces de rellotgeria. A Córrer, el protagonista era l’atleta txec Emil Zátopek, caigut en desgràcia sota el règim comunista. A Llampecs se centrava en la vida de l’enginyer i inventor Nikola Tesla. El que no va canviar, en tot cas, era la seva manera d’escriure.



A l’avió, intrigat, vaig començar a llegir 14. ¿A què treia cap aquell títol? Tot podia ser. Vaig comptar els llibres de narrativa que Echenoz havia publicat fins ara i me’n sortien 13. 14 era el catorzè... Però després en vaig tenir prou de llegir el primer capítol per entendre que es referia a 1914, o més concretament a la guerra del 14. Després vaig continuar fins al final. 14 explica la història de cinc amics d’un poblet de la Vendée que van a la guerra pensant-se que serà un tràmit passatger. Dos d’ells marxen enamorats d’una noia de casa bona que, quan són al front, sap que està embarassada. Fins aquí la peripècia. El que compta, però, és la descripció minuciosa d’aquella guerra de trinxeres terrible, del patiment dels soldats i la vida al poble. Com sempre, Echenoz se serveix de la mirada cinematogràfica per construir cada escena, cada paràgraf, i d’un estil exactíssim i alhora juganer i irònic. És una manera de narrar tan particular que només pot remetre als altres llibres d’Echenoz, com un tot que inevitablement desperta una mena de nostàlgia en el lector. Llegeixes el llibre del present i el seu estil et fa retrobar els seus llibres del passat. Amb aquest sentiment, mentre sobrevolava un oceà en la nit, vaig acabar la lectura de 14.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 de desembre del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma