El cronopio del poble

La tenacitat esperançada de Carles Álvarez Garriga i la generositat d'Aurora Bernárdez fan que els lectors que vam xalar amb Cortázar durant el darrer quart del segle XX descobrim en aquest XXI un munt de textos del món paral·lel d'on van sorgir els seus contes, relats i novel·les. Més enllà de l'amplíssima correspondència (vaig veure París amb ulls d'axolotl feliç a les Cartas a los Jonquières), ara publiquen un volum que reprodueix vuit lliçons impartides a Berkeley en 1980: Clases de literatura (Alfaguara). És una aposta d'alt risc perquè l'oralitat, com sabem tots els que hem transcrit entrevistes, és una prova de foc per comprovar si qui locuta ho fa estructuradament o s'electrocuta amb la bromera salival. El Cortázar madur no decep. Álvarez transcriu les vuit lliçons, inclosos els precs i preguntes dels alumnes, i l'edició es remata amb un CD que conté fragments amb les incofusibles erres no vibràtils del gran cronopio. Cortázar ens passeja per textos de les seves etapes estètica, metafísica i històrica. Però sobretot s'endinsa en les subtils connexions de la fantasia amb la realitat. Especialment afinada és la seva aproximació a la fatalitat en el conte fantàstic, amb exemples precisos que desemboquen en la lectura del seu conte breu més rodó, “Continuidad de los parques”. Abans de llegir-lo a classe, es veu obligat a fer un aclariment als estudiants de Berkeley: “Digo por adelantado que este cuentecito, que se puede leer en tres minutos, contiene una palabra que no es muy frecuente y que podría perturbar: aparcería”. I els explica què són els parcers (pagesos que menen les terres d'un amo –fundos o estancias a l'Argentina–  a canvi d'una part de la producció) abans de llegir la prodigiosa història circular del lector que esdevé personatge assegut en un sofà.

El volum és ple de perles. El procés de gènesi de Rayuela encara impressiona i potser sorprendrà la seva projecció com un contramodel plebeu de La muntanya màgica del patrici Thomas Mann. En canvi, no m'ha sorprès  la confirmació d'una idea que es desenvolupa en tota l'obra cortazariana: l'escriptor com a explorador que defuig els camins senzills. A requesta dels alumnes, Cortázar relata fil per randa el naixement dels mítics cronopios (en un teatre de París, amb vips, fames i esperances) i quan li demanen com és que després de la famosa sèrie de les Historias de cronopios y famas no els ha dedicat més textos, deixa anar una declaració de principis que xoca amb bona part de la literatura d'èxit actual: “Siempre he tenido una gran desconfianza a seguir por un camino cuando se vuelve fácil”. I llavors cita unes paraules d'André Gide que va convertir en el seu lema i que avui són una esmena a la totalitat de les grans indústries culturals: “No cal aprofitar mai l'impuls adquirit”. Cortázar, en descartar la temptació de continuar amb el filó cronopio, va teixir una obra molt diversa. Els mots de Gide, avui, són profundament subversius.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 26/10/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma