Good, Bye, BCN


Good.
La versió catalana de Goodbye, Barcelona –un musical anglès sobre les Brigades Internacionals escrit pel compositor i lletrista Karl Lewkowicz i la dramaturga Judith Johnson– està a punt d'estrenar-se al Teatre del Raval barceloní. Si he de jutjar pels fragments que n'he pogut veure, la producció d'aquí serà tan professional com commovedora, d'aquelles de les quals la gent surt al final amb la sensació que veure-la ha estat, entre d'altres coses, una mena de privilegi.
Bye.
Es parla molt, últimament, de la situació precària del teatre català, però posaria la mà al foc que qualsevol que hagués pogut viure el procés de gestió de Goodbye, Barcelona –com l'he pogut viure jo una mica, atès que durant uns quants mesos he fet de mitjancer entre Karl i els seus interlocutors catalans– hauria quedat parat en veure fins a quin punt la situació esmentada, més que precària, ha arribat a ser rotundament catastròfica.
BCN.
Ras i curt, perquè Goodbye, Barcelona es pugui estrenar demà, el Karl ha hagut de passar ben bé dos anys parlant amb diversos productors que primer han dit que sí i que al cap d'uns mesos, a causa de la deterioració implacable de la situació financera del ram, s'han vist obligats a dir que no. En fi, si l'Empar López, la directora del Teatre del Raval, no hagués assumit, amb un valor innegable, el risc (gens exagerat) de fer fallida en el cas que l'obra no acabés funcionant –i si els traductors no s'haguessin afanyat a fer una feina impecable a preu d'amic; i si l'escenògraf i el director i el director musical no haguessin acceptessin força menys diners dels que normalment haurien cobrat a qualsevol altre lloc, només perquè el projecte els interessava tant; i si la periodista Lorena Cervera no hagués posat en marxa una campanya Verkami que va resultar ser un èxit fulminant; i si els mateixos actors (tots d'un talent notable: els càstings eren rigorosos) no haguessin acceptat, amb un estoïcisme que només deu estilar-se aquí, cobrar del taquillatge– la versió catalana de Goodbye, Barcelona no hauria estat sinó un somni despert encastat a la ment tossuda del Karl Lewkowicz. Ara, gràcies a aquesta mateixa tossuderia i a tots els esforços de totes les persones ja esmentades, aquest somni particular es farà realitat. Al carrer Sant Antoni Abat, 12. A Barcelona. Demà mateix.

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/09/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma