Josep Janés al prestatge

Si teniu a casa uns quants llibres amb solera, herència dels pares o fins i tot dels avis, doneu-hi un cop d’ull i segur que en trobareu més d’un amb el segell de l’editor Josep Janés. Poden ser títols de col·leccions molt diferents, des dels Quaderns Literaris a Rosa dels Vents o Al monigote de papel, però tots ells reflecteixen l’esperit inquiet d’un dels homes que van definir el panorama editorial espanyol durant la postguerra. Si no hagués mort el 1959, encara jove, per culpa d’un accident de cotxe, probablement el criteri de Josep Janés hauria tingut un paper rellevant en l’escena posterior, quan el món editorial barceloní es va renovar a través dels Barral, Vergés, Teixidor, Sales o Herralde.

Els detalls d’aquesta presència influent es poden resseguir a les pàgines d’A dos tintas, la biografia de Josep Janés que ha escrit Josep Mengual (Debate), publicada, amb aspecte d
homenatge estètic, coincidint amb el centenari del seu naixement. Mengual dóna molta informació sobre la seva faceta d’editor, però també dels seus inicis com a poeta, i alhora la interpreta per fixar el complex món cultural d’aleshores. 
Res no s’hi estalvia, des dels seus orígens catòlics i catalanistes fins a la convivència més o menys resignada amb el règim franquista. Janés va fer sovint de pont entre la cultura oficial i la cultura catalana que pugnava per tenir un presència sota el radar de la censura. Abans de la guerra va publicar en català autors com Rodoreda, Calders o Trabal, entre molts d’altres. Després, ja en castellà, va fixar-se en títols que testimonien els seus gustos literaris i interessos comercials, amb noms que avui han quedat en fora de joc —Papini, Zilahy, Ackermann— i noms que encara farien un catàleg viu, com Hamsun, Zweig o Wodehouse. Mengual alterna l’erudició editorial amb un anecdotari que fa el llibre més passador, com quan parla de la relació de l’editor i Paco Candel, tan fructífera, o quan explica la passió de Janés pel futbol i pel Barça de Kubala, fins al punt que després dels partits baixava al vestidor i regalava llibres als jugadors. Com diu Mengual, eren altres temps.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 d’octubre del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma