dimarts, 15 d’octubre de 2013

Les altres no tan petites morts

El francès, que és una llengua ideal per expressar les subtilitats de la passió amorosa, ens ha llegat la petite mort. Una mort d'estar per casa que designa els moments immediatament posteriors a l'orgasme i, per tant, una mort de la qual ens és possible retornar. És veritat que en els afers sexuals es dóna una proliferació d'exageracions (o una plurifel·lació, en excepcional lapsus linguae que solien repetir a l’etapa radiofònica de l’APM), però la petita mort està força documentada. Hi ha casos comprovats de pèrdua de consciència just després del clímax i estudis científics sobre el comportament cerebral que reforcen la idea d'una pausa post-èxtasi. El plaer i el dolor són territoris contigus, igual com el Carnaval i la Quaresma són períodes successius. Dijous passat, un minúscul detall en un programa televisiu m'hi va fer pensar. Roger de Gràcia explorava a La meva els concursos de TV3 i, a banda d'entrevistar històrics del gènere com Antoni Bassas, Josep Maria Bach o el gran Xarli “deso” Diego, resseguia l'enregistrament de l'actual Happy Day, un concurs musical en el qual els cantants consumeixen Red Bull. En una de les seqüències, Roger de Gràcia conversava distès amb una solista, en un sofà, i li va demanar que li cantés alguna cosa a cau d'orella. La noia ho va fer i encabat vam viure el gran moment. Roger, prudent, li va demanar si havia vingut amb parella, la noia va dir que no i llavors ell, ràpid com una guineu, li va acostar la cara per donar-se el bec. Va ser un petó sorpresa, llarguet però innocent i (probablement) sense llengua, fet per un gat vell del mitjà que va regalar al programa un moment Casillas-Carbonero per culminar dalt de tot una escena tan càlida com la veu de la noia cantaire. Quan, tres segons després, el cap del presentador va tornar a la posició de partida amb ulls d'enamorat, vam sentir la noia besada, també torbada, que pronunciava el verb matar en tercera persona (me matará por esto, digué). Pur inconscient verbalitzat.

En una altra època, la primera reacció hauria estat una cleca a la galta peluda del Roger de Gràcia. Rita Hayworth a Gilda va marcar una línia d'actuació molt imitada per les senyoretes honorables. Ara, però, les línies vermelles de l'honor s'han desplaçat més al sud, quan no s'han esvaït. Però això no vol dir que les relacions estiguin exemptes de la bèstia salvatge de la violència. Només cal veure les terribles estadístiques de morts en mans de la parella, la penúltima de les quals la noia de 14 anys assassinada a Tàrrega. Segur que el xicot de la cantaire besada és un sant baró, però quan la teva primera reacció després d'un petó és pensar que la teva parella et matarà malament rai, xiqueta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/10/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir