Les obsessions de Sullivan

Entre les millors pàgines de literatura que he llegit en els últims temps hi ha “Mister Lytle. An essay”, l’assaig, o article, o relat autobiogràfic, que John Jeremiah Sullivan va publicar fa un parell d’anys a The Paris Review. És un text fascinant que ara es pot trobar a Pulphead, el recull d’articles de Sullivan publicat en castellà (Mondadori). Al volum hi ha uns quants articles més de gran nivell: el relat d’un festival de música rock cristiana, que reuneix a més de cent mil fidels, el seguiment de la vida diària d’una estrella d’un reality show a MTV o un perfil d’Axl Rose, el cantant de Guns N’Roses.

Com que és un autor jove (nascut el 1974) i publica en diaris i revistes de prestigi, els crítics sovint enllacen a John Jeremiah Sullivan amb el periodisme literari de David Foster Wallace. És veritat que tots dos autors coincideixen en l’elecció dels temes, que solen partir d’algun aspecte de la cultura popular —música, televisió, esports— per retratar les formes de la vida americana. També comparteixen una aproximació obsessiva al tema, com un intent d’esgotar-ne les possibilitats, que es percep en la manera d’escriure, a vegades excitada i maniàtica i, per contrast, humorística.

La principal diferència, en canvi, és que Sullivan se situa al centre d’allò que explica amb més empatia, amb menys distància. Potser per això m’agrada tant “Mister Lytle”. Quan tenia 20 anys, Sullivan va anar a viure una temporada a casa de l’escriptor Andrew Nelson Lytle, a Tennessee. Lytle, que tenia aleshores 92 anys, li feia com de mentor, li donava consells sobre l’escriptura i llegien junts els clàssics. A canvi, es deixava ajudar en qüestions pràctiques de la casa i la feina. Lytle era un escriptor d’un altre temps, en la tradició del sud, com un epígon del segle XIX, i Sullivan transmet molt bé la barreja d’admiració, sorpresa i enuig que li provocava aquell home d’un caràcter desplaçat i maniàtic, amb unes idees polítiques i sobre la vida estrambòtiques. Lytle va morir mig any més tard i Sullivan fins i tot va ajudar a construir el seu taüt. El retrat d’aquell home, finíssim, emotiu i divertit, traspua una estranyesa de la vida que val per tot el llibre.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 d’octubre del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma