Poesia oracular

En èpoques turbulentes abunden els oracles i les sibil·les. Una de les modalitats més fascinants d'oracle és la que podríem batejar com clarividència retrospectiva o  ja-t'ho-deia-jo. La practiquen els que són capaços de trobar indicis clars de tot el que succeeix. Un exemple. Rosa Regàs explicava que quan Carrero Blanco va volar pels aires Juan Benet li va enviar fotocopiada la primera estrofa de l'oda XV de Fray Luis de León, dedicada “A don Pedro Portocarrero”. Si tenim en compte les circumstàncies de la mort de l'almirall, l'estrofa esdevé d'un premonitori que esgarrifa: “No siempre es poderosa,/ Carrero, la maldad, ni siempre atina/ la envidia ponzoñosa,/y la fuerza sin ley que más se empina/ al fin la frente inclina,/ que quien se opone al cielo,/ cuanto más alto sube viene al suelo”. Quan vaig descobrir aquest lligam atzarós entre els segles XVI i XX vaig posar-me a buscar exemples en la tradició poètica catalana. De seguida vaig detectar que al poema “La croada” del llibre Vacances pagades (1959) Pere Quart ja anuncia l'actual sobiranisme de CDC. I ho fa quinze anys abans de la fundació del partit de Pujol el 1974! El perspicaç Joan Oliver es mostrava clarivident: “Entre marcials i amotinats/ avancen, corren/ -escamots convergents,/ centúries, legió-/ impetuosos, emulant-se/ en la carrera única,/ com assumits pel fat enorme/ de les grans ofensives/ o els grans èxodes”. Sobta l'actualitat absoluta d'expressions com ara amotinats, escamots convergents, impetuosos o la carrera única, però sobretot impressionen els dos versos finals, que mantenen la incertesa sobre el desenllaç de l'actual croada: o gran ofensiva o gran èxode.
 
Al final, com no podia ser altrament en ple 2013, vaig a petar a Salvador Espriu, que és tingut pel gran poeta oracular de la nació catalana. La paraula boixos activa la meva indubtable clarividència retrospectiva. A Cementiri de Sinera d’Espriu llegeixo: “Aloc, els boixos/ a l'ombra de l'auleda./ El vent, a penes/ llevat dels camps, fa moure/ cada matí les fulles”. I m'empatollo ràpidament una teoria. El primer vers és una referència als Boixos Nois (el 1946!) i l'auleda els que sèiem al voltant. El vent simbolitza l'esperit independentista des de l'òptica pessimista d'Espriu. Segons el poeta, el sobiranisme, representat per les banderes estelades (les fulles) només aconsegueix fer-se patent en les confrontacions futbolístiques (llevat dels camps). L'absència d'aquesta línia ideològica en altres manifestacions quotidianes (El vent, a penes/ (...) fa moure/ cada matí les fulles) contrasta amb l'actual efervescència sobiranista als carrers, encapçalada pels més joves. Fins fa quatre dies em sobtava l'expressió llevat dels camps, perquè creia que era una velada al·lusió a la junta de Laporta que va foragitar  els Boixos del Camp Nou. Ara n'entenc el sentit últim. Espriu prefigurava que la junta de Rosell no deixaria entrar les noves lleves de nens al Camp.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 19/10/2013

Comentaris

  1. Quina perspicàcia, la d'en Màrius! Em trec el barret (que no duc mai…).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma