Record Dharma

La mort de Josep Fortuny, de la Companyia Elèctrica Dharma, ha suscitat moltes necrològiques sentides. M'hi vull afegir amb una història sobre l'influx diví de l'atzar. La màgica coincidència va sorgir la primera vegada que vam parlar, a les Cotxeres de Sants, en l'acte de presentació de l'associació Blaugranes amb Cadira de Rodes impulsada per Manel Mora el maig de 2010. La Dharma hi tocava i jo hi llegia fragments de Quiet. Des dels vuitanta que els escolto, però no hi havia parlat mai abans. La coincidència ens va trasbalsar tant que les poques vegades que ens vam tornar a veure la vam rememorar. L'últim cop aquest juliol a la panxa del Camp Nou, la nit del Concert per la Llibertat. Associem la Dharma al barri de Sants, però els germans Fortuny van muntar la primera comuna a Horta, d'entrada en un pis i després en una casa a la Font d'en Fargas, molt a prop d'on visc. De fet, van ser els primers peluts, i en Josep el primer de tots, que van lluitar per la longitud de les grenyes al Col·legi Sagrada Família (Safa) del carrer de Peris Mencheta, a la porta del qual vaig passar hores i hores esperant autobusos de transport adaptat que, durant nou anys, cada matí s'enduien a mon fill Lluís cap a un centre d'educació especial. Primer la Fundació Nexe i després l'Escola Guimbarda, però sempre des de la cantonada de Peris Mencheta amb Canonge Almera. Em deia el Josep que els frares del Safa el ridiculitzaven davant dels seus companys de classe perquè portava els cabells llargs. El cridaven a la pissarra, li feien trenes i li deien que si no se'ls tallava semblaria una nena. Però ell, da-li, i com ell tota la nissaga dels Fortuny, representants nostrats de l'esperit Hair
 
Durant la conversa van sortir altres afers curiosos. Per exemple les batusses que els joves hortencs tenien a la riera amb els joves castellans del Carmel, amb qui tanmateix l'enyorat Esteve Fortuny forjava llaços d'amistat. I, sobretot, la primera nòvia del Josep, de qui es va enamorar per la música que sortia de la seva finestra. La noia en qüestió escoltava els Beatles o els Beach Boys i el seu admirador secret la rondava com qui va a l'auditori, tot covant l'esperança que les afinitats musicals derivarien en una altra mena d'aproximació. Com així va ser. La noia vivia molt a prop del Safa. Quan vam aconseguir ubicar en el paisatge hortenc dels setanta aquella mítica finestra, vam arribar a una conclusió inesperada. No ens va caldre cap GPS per adonar-nos que la finestra de l'amor musical era una de les de la casa on vivim. I concretament la de l'habitació que sempre va ocupar el Llullu, just al costat del seu llit buit. Encara ara l'anomenem així: l'habitació del Llullu. Quan el Josep m'ho va explicar el Lluís només feia vuit mesos que havia mort. Recordo que l'endemà vaig posar els Beach Boys a tota castanya, amb la finestra de l’amor musical ben oberta, i em va semblar que sonaven millor que mai i que la vida podia ser collonuda. Veïns, avui ho tornaré a fer.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 5/10/13


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma