Seduir camaleons

El meu animal preferit és el camaleó. Ni toros ni rucs ni lleons ni àligues ni gavines. El camaleó és un mestre en l'adaptació al medi. Podríem fer-ne una lectura simplista i veure'l com un d'aquells paios espavilats que canvien de jaqueta quan els convé, però l'actitud camaleònica admet una lectura més profunda. El camaleó s'amara del que l'envolta. S'hi fon i refon per confondre-s'hi sense perdre la identitat de camaleó. Una cosa molt semblant a aquest conjunt d'activitats que anomenem culturals, que semblaven indefinibles fins que Montoro i Wert les han estigmatitzades amb un mantra del 21% i ara ja sabem quines són. Dissabte, a l'Auditori de Sant Cugat i encontorns, vaig viure una d'aquestes experiències: el Festival Petits Camaleons, un seguit de concerts fets a la mida de la canalla. L'encert estratègic d'Albert Puig i la complicitat de les institucions locals han fet que, per segon any, músics destacats del moment (Blaumut, Catarres, Cruells, Dausà, Fireluche, Gossos, Graham, Macaco, Mamzelles, Mirabet, Motis, Pepperpots, Pi, Rifé, Sisa, Torres...) facin concerts adaptats en durada, decibels i il·luminació als petits de cada casa, fills d'una generació que s'esforça per teixir complicitats musicals amb la següent (i evitar gasòfies a l'equip de música del cotxe). 
 
A banda de gaudir d'un format acústic que alguns veterans també apreciem, era interessant veure com afrontava cada artista aquest format de miniconcert davant d'un públic tan exigent. Els Catarres van optar per dues ces: confeti i canya. Els Gossos, molt en forma, van fer algun solo de guitarra des del terra per estar més a prop dels minifans. Pol Cruells va repartir ombrel·les de paper com les dels cóctels: les va esgotar. Sisa es va revestir d'avi Cebolleta contacontes, va recuperar temes galàctics i va tirar per les onomatopeies (sobretot pipipirip) abans de desembocar en l'inevitable “Qualsevol nit pot sortir el sol”, corejat per tothom malgrat anar farcit de referents infantils (Pulgarcito) de l'època dels besavis de la canalla. The Mamzelles, més histriòniques que ningú, van connectar amb els minifans per la via de la interacció coreogràfica. En un homenatge a la mítica Ruïnosa del Club Súper 3 (amb perdó), van triomfar molt fent-los posar la cara més lletja i els van esperonar a  treure  progenitors a la pista i fer-los ballar amb moviments ben desmarxats. Però es van trobar que ningú no semblava saber què era el tofu. Queda clar que la seva “Generació tofu”, un tema que farà forat, és ara mateix un col·lectiu humà que viu en fase recreativa i, per raons que ara potser no venen al cas, encara no ha accedit als meravellosos misteris de la procreació.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 8/10/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma