Un museu per badar

Dies enrere, una mica portat per la inèrcia de la novetat, com molta gent, vaig passar a veure el nou Centre Cultural del Born, a Barcelona. La reforma del mercat que han fet l’arquitecte Enric Sòria i el seu equip està molt bé, és molt vistosa i agraïda, especialment la manera d’exhibir les ruïnes de la Ribera que van quedar enterrades sota la Ciutadella després de 1714. Mentre contemplava el jaciment amunt i avall i seguia les explicacions detallades d’Albert García-Espuche, que ho sap tot d’aquells carrers i cases i els seus habitants, com si ell mateix hi hagués viscut en una vida anterior, un cuc em rosegava en forma de preguntes inconvenients. ¿No s’hi hauria pogut fer la biblioteca igualment, al Born, tot mantenint només una part del jaciment? Són molts metres quadrats. I aquesta altra: ¿quants anys durarà l’interès per aquest museu entre els barcelonins?

Les ruïnes són ruïnes, i ja sabem que arriba un dia que hi passes al costat i ni te n’adones. Pregunteu-ho als romans (els romans d’ara, em refereixo). En el cas del Born, però, em sembla que la cosa pot ser diferent, perquè aquest és un jaciment disposat perquè la gent hi pugui badar hores i hores. Els carrers i les siluetes de les cases conviden a fer el xafarder, a deixar vagar la mirada, com ho faria un jubilat davant les obres fascinants d’un col·lector, només que aquí no passa mai res. Tot s’esdevé en la imaginació del qui observa: on devien portar aquelles escales, quines llambordes més fermes que utilitzaven, quina mena de tints es guardaven en aquell pou...

A més de tot això s’hi afegeix un altre element essencial: la barana. Els visitants s’acosten a la barana, s’hi repengen i miren avall, cap al carrer del 1714, com si fossin al balcó de casa. Ja se sap que als barcelonins els agrada molt balconejar, xafardejar, espiar els veïns d’incògnit. Com que el museu és tan acollidor, no em sorprendria que un dia d’aquests un visitant encengués d’esma un cigarret, com al balcó de casa, o hi acabés penjant una bandera, que això ara es fa molt.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de setembre del 2013.
© de la fotografia, El Periódico.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma