Walter White ja és etern


El final de la sèrie Breaking Bad, que aquesta setmana s’ha acabat als Estats Units, ha rebut elogis unànimes. Els que la segueixin a Espanya sense fer trampa, al canal Paramount, encara hauran de mantenir l’emoció durant unes quantes setmanes, i la pressió social serà insuportable. El món els semblarà un lloc ple d’esgarriacries que els volen explicar com s’ha acabat tot. Són les conseqüències d’un mercat en expansió i que no dóna l’abast. Abans les sèries arribaven amb anys de retard i ens sentíem del tercer món televisiu; ara l’emissió oficial triga només uns dies, com en el cas de Canal Plus, i així i tot ens venç la impaciència...

En el cas de Breaking Bad, a més, l’última temporada s’ha emès amb una pausa al mig molt calculada, per tal que tots els girs de l’argument augmentessin la intriga. En total han sigut 62 episodis, repartits en cinc temporades, i la sensació és que cada any era millor. El seu creador, Vince Gilligan, sabia construir trames d’una gran tensió, feia evolucionar els personatges entre el drama i la comèdia negra i donava joc a una galeria de secundaris memorables: Saul Goodman, Gus de Los Pollos Hermanos,Mike, Todd o el Tortuga... Al centre de la història, el professor de química Walter White, malalt de càncer, productor de droga, àlies Heisenberg, s’han convertit en un referent per al gènere televisiu.

Dies enrere, en una entrevista, Vince Gilligan deia que Breaking Bad s’acaba en el moment just, i té tota la raó. La gran virtut és saber parar a temps. Fa poc també es va acabar una altra sèrie amb molts adeptes, Dexter. En aquest cas va arribar a les vuit temporades, però s’haurien pogut estalviar les dues últimes: eren pèssimes, com una caricatura de si mateixes, i ara que s
ha acabat desvirtuen el conjunt. El fenomen de les telesèries és tan nou que, com aquell qui diu, n’aprenem sobre la marxa. Pot molt ben ser que cinc o sis temporades sigui el límit de la qualitat en les sèries dramàtiques: Els Soprano (sis) i The Wire (cinc) ho certifiquen, però també Six feet under (sis) i The West Wing (set, d’acord, però Sorkin és Sorkin). Tot un avís per a Mad Men, per cert, que arribarà a la setena amb símptomes clars d’esgotament.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 d’octubre del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma