Xaixo?

A Malgrat de Mar em parlen dels xaixos. A Sabadell els xaixos i les xaixes són gent deixada, que bruteja. En canvi els malgratencs es deleixen davant d’un xaixo, perquè així és com anomenen aquelles pastes farcides que sobreïxen pertot. Els xuixos. O xuts, si ets de Reus. O encara, si ets de Badalona o rodalia, els tornem-his. A la presentació de la revista Sentits, una nova publicació per a tauletes de l’equip que ja publica l’Esguard, escolto amb atenció el xef gironí Jordi Roca, el germà petit del triumvirat que ara mateix s’ha enrocat al capdamunt de l’alta gastronomia mundial. Roca afirma que de petit cada matí es clavava un xuixo entre cap i coll, però ho pronuncia apitxat, repetint la síl·laba txu. Molta gent ho pronuncia així, tot i que en teoria ha d’anar amb xeix. Figura que el xuixo va néixer a l’antiga pastisseria Puig de la Rambla de Girona, quan l’amo de la pastisseria va convidar un confiter francès i aquest li va ensenyar a fer chouchou, una pasta farcida de crema que en francès es pronuncia com les nostres xixines. Al gironí, però, aquella pasta crua no li va acabar de fer el pes i va decidir fregir-la, a veure què. I d’aquell oli roent en va emergir el xuixo. Coromines no en diu ni gall ni gallina. A l’Etimològic es limita a derivar el xuixo (“usat com a nom d’un pastís”) de la llança curta punxeguda denominada amb els castellanismes xuço o xuixo, els quals recomana de reemplaçar pel mot català llançó. En canvi, sí que recull a Girona una expressió quasi homònima: “ser de la xuxeya”. És a dir, ser un baliga-balaga.

Màrius Serra. Motacions al suplement "Cultura" de El Punt-Avui. 11/10/13 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma