Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2013

De tortells i poltrones

La primera vegada que em va passar el mateix que a la presidenta de Navarra Yolanda Barcina jo seia al costat de la cadira de rodes de mon fill. Potser per això vaig ser una presa tan fàcil de detectar com ella quan presidia el ple de la Comunitat de Treball dels Pirineus a Tolosa de Llenguadoc, anomenada Toulouse als papers de l’Audiencia Nacional. En el meu cas, primer em van fer aixecar amb subterfugis i els vaig seguir uns metres fins a una clariana més il·luminada. Allà van perpetrar l’”acción violenta corporal en la que la víctima es golpeada con una tarta”, per dir-ho amb els mots de la sentència judicial de la Secció Primera de la Sala Penal. En el meu cas els pastissers no eren quatre, com els condemnats ara amb penes de fins a dos anys de presó, sinó dos. Una dona i un home, si és que els puc anomenar així. Una altra diferència és que abans d’exercir l’acció de violència corporal van tenir el cinisme d’obligar-me a vestir com ells, amb una mena de sobretot molt balder que em…

Mossos, Bobbies, Nacionals

Imatge
Mossos. Al llarg de la setmana acabada d'acabar, l'Ester Quintana ha tornat a preguntar per què els Mossos li van treure un ull (fa un any); i molts veïns del Raval han preguntat per què Juan Andrés Benítez va morir poc després d'haver estat detingut pels Mossos (fa un mes); i la fiscal s'ha negat a fer cap pregunta a l'agent dels Mossos a qui David Fernàndez ha acusat d'haver-li “picat onze cops en 30 segons” a la plaça Catalunya (fa 8 mesos). Com va preguntar el poeta Juvenal (fa dos mil·lennis): “Qui vigila els vigilants?” ‘Bobbies'. Els policies –amb el seu excés de zel ocasional i el seu monopoli permanent de la violència legítima, que els poden conferir una certa impunitat– de vegades són mirats amb ambigüitat pels ciutadans que han de protegir. Com ara certs londinencs que vaig conèixer que havien estat insultats o atonyinats a comissaria. (Com a mínim, no hi van perdre la vida com 713 dels seus compatriotes, entre 1993 i 2010). Però en el moment que…

Frit, Tumbet, Porcella

Imatge
Frit. Fins i tot si arribes a Palma a l'horabaixa i has d'anar directament cap a la feina –en el meu cas (el divendres passat), la presentació del llibre de les fotos excel·lents que Enric Lucena va fer al Concert per la Llibertat (Pagès Editors, 2013)– no es pot sinó notar l'ambient que es respira a l'illa de Mallorca: relaxat, i pròsper, i despreocupat. O així m'ho sembla. Tumbet. Arribem a Can Alcover, la seu de l'Obra Cultural Balear, i amb prou feines hi podem entrar a causa d'una cua de mestres i professors que esperen per cobrar de la caixa de resistència, el fons autogestionat destinat als docents que fan vaga per protestar contra el Tractament Integrat de Llengües (TIL) imposat pel govern balear per decret-llei. A la cafeteria, la Marga –dona de l'Enric i mallorquina nadiua– explica que hi ha hagut cua des de les deu del matí, que hi ha parelles de docents que han perdut fins a 2.000 € a causa de les sancions imposades pel govern i que la manif…

Batalletes d’Aznar

Imatge
Si no fos perquè el món editorial va tan malament, i les llibreries estan plenes de bons títols, els recomanaria el segon volum de les memòries de José M. Aznar. S’acaben de publicar amb el pompós títol d’El compromiso del poder i són un bon exemple d’aquell gènere que irritava tant a Eugeni Xammar, els llibres involuntàriament còmics. La pretensió d’Aznar, per descomptat, no és pas fer riure, sinó recordar al lector els seus anysgloriosos com a president del govern. El que passa és que amb el temps Aznar s’ha convertit en una paròdia de tebeo. Com que no té distància sobre el seu passat, quan vol fer-nos creure que remenava les cireres del món, el seu llibre esdevé una festa del ridícul. Aquests dies, aprofitant les entrevistes de promoció del llibre, Aznar s’ha assegurat els titulars dient que si Artur Mas convoca un referèndum il·legal, ell l’enviaria a la presó. Després, referint-se al “desafiament nacionalista”, ha dit que ell advoca per “tallar i atacar”. És un to d’un altre tem…

La lluna és un gran WC

Imatge
¿Cap on va l’art contemporani? S’ho podria preguntar un crític purista, però la resposta és clara: va cap on hi ha els diners, és a dir, cap a l’Orient Pròxim. Aquests dies s’ha sabut que el tríptic de Francis Bacon, Tres estudis de Lucian Freud, subhastat per 106 milions d’euros, ha anat a mans de Maysa al Thani, germana de l’emir de Qatar. La seva intenció és posar el seu emirat en el mapa de la cultura mundial i, de fet, artistes com Takashi Murakami o Richard Serra, han exposat recentment a Doha. Enguany la revista ArtReview l’ha escollit com la persona més poderosa del món de l’art. Quan la veuen venir, els galeristes de mig món li posen la catifa vermella, perquè saben que el seu poder adquisitiu no té rival. Alhora, però, la seva actitud representa a gran escala la buidor autosuficient que s’ha apoderat de l’art contemporani. ¿Qui pot viatjar fins a Qatar només per veure una col·lecció fabulosa? Els museus continuen sent les catedrals de la modernitat, però fa la impressió que …

Pseudo pseudònims

La setmana passada va arribar a les llibreries una novel·la policíaca d’un autor novell anomenat Robert Galbraith: El cant del cucut (Proa) en la traducció al català d'Aurora Ballester i Josefina Caball i El canto del cuco (Espasa) en la traducció castellana de Jesús de la Torre Olid. Quan, el mes d'abril, va sortir la versió original Galbraith era un complet desconegut. Segons la breu biografia de la solapa, unmilitar. Però el 14 de juliol The Sunday Times va publicar que el soldat Galbraith era en realitat la mare de Harry Potter. La filtració havia sortit del gabinet jurídic especialitzat en drets d'autor Russells Solicitors, que havia treballat amb J.K. Rowling. L'autora ho va reconèixer, aparentment a contracor, i assegurà que donaria els beneficis que produís la novel·la a The Soldier's Charity, una ONG que es dedica als soldats. Poc després la BBC informava que el manuscrit, enviat de forma anònima, havia estat refusat com a mínim per una editorial (Orion Bo…

Últimes oportunitats

L'amic Emili Payà, gestor cultural del Centre de Cultura Contemporània Octubre de València, és un home atent als fenòmens inexplicables. Segons com, en tindria prou d'observar l'ecosistema polític valencià, però Payà és amant d'anar més enllà que ençà. Potser per això el seu currículum s'enriqueix amb les quatre edicions de Spectra, un simposi mundial sobre teories de la conspiració que li va permetre programar a València conferències com ara “Politics and paranoia”, “Txernobília (1986-2011)”, “El cosmonauta fantasma Ivan Istochnikov (de Joan Fontcuberta)” o “TeleConsp: ¿és viu en Jordi Hurtado?. El televisor i la televisió com a territoris conspiranoics, en homenatge a Patrick McGoohan”. La setmana passada vam celebrar el dia universal de les conspiracions. Tots els mitjans van dedicar molt d'espai a la commemoració dels cinquanta anys de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy i van tornar a destacar-ne detalls tan deliciosos com el fascinant home del par…

Pau al taxi

A finals dels setanta, quan la responsabilitat penal sobre els meus actes encara quedava atenuada per la minoria d'edat, vaig descobrir Pau Riba. Ja feia més d'una dècada que el seu geni havia esclatat, de manera que vaig poder submergir-me amb ulleres de dues diòptries en un oceà ben profund, habitat per noies de porcellana i homes estàtics. En aquella època jo estava tocat per dues tramuntanes que ja mai més han deixat d'esbullar-me les idees: la literatura i la música. Cada tarda em passava hores al Siffon, un bar del carrer Baró d'Esponellà, a Noubarris. L'amo era melòman i controlava escrupolosament els vinils que punxava. A la barra, perquè el local tenia molta barra, es feia el silenci cada cop que estrenava disc. No hi sonava qualsevol cosa. Bàsicament fills dels seixanta. Gent que The Band hauria convidat al seu concert de comiat, The Last Waltz. Johi anava a escoltar. A casa tot just acabava d'entrar un tocadiscos, després d'anys d'anhels. Per…

Endimari?

A Sant Pere de Ribes trobo viu el terme endimari. No m’és estrany, perquè mon àvia vilanovina (geltrunenca, de fet) m’ho deia sovint. També per Sitges és encara habitual que una persona gran, en referir-se a un vailet que enreda tant com pot, l’anomeni endimari. A l’Alcover-Moll ho trobem definit com “Persona o cosa inútil o que fa nosa” i localitzat a Barcelona, el Penedès i el Camp de Tarragona. L’exemple adjunt permet deduir que potser també ho podríem aplicar a un animal domèstic: “Fuig d’aquí, endimari!”. De fet, endimari seria una bona alternativa per anomenar tots aquests gossets que llueixen el nom de trasto, que és la vulgarització de l’antic trast (banc de remer). Tanta fortuna han fet els trastos que del “tirar-se els trastos pel cap” amb què definíem les baralles hem passat al seductor “tirar els trastos a algú”. D’altres equivalents sonors dels trastos, entesos com a objectes inútils o mobles vells, són les andròmines, els anderris o els etzigoris. De l’andròmina, potser …

Via, Nascuda, Morta

Imatge
Via. La tercera via escocesa va aparèixer el 16 de febrer del 2012, quan el govern escocès, tot tement que no hi havia prou suport popular a favor de la independència del país, volia donar una altra opció als seus ciutadans: la de la “devolució màxima”; és a dir, un pacte fiscal comparable a aquell de què actualment gaudeixen els bascos i navarresos, al nostre Regne d'Espanya, tan nominalment igualitari. Tot seguit, el govern britànic va dir que no, que només hi podria haver una sola pregunta al referèndum –“Escòcia hauria de ser un país independent?”– precisament perquè intuïa que una majoria d'escocesos hi votarien en contra. Nascuda. El periodista i escriptor Rafel Nadal va ser el primer a proposar una tercera via catalana –que té com a objectiu un estatus federal asimètric, com aquell de què gaudeixen els bascos etc.– en una entrevista a RAC 1, el 3 de setembre d'aquest any. El dia següent i en aquest diari, Vicent Sanchis la va qualificar com “una via morta”. Morta. Don…

Sandàlies i corbates

Imatge
La setmana passada, 1542 buròcrates, banquers, polítics, economistes i publicistes, vinguts de tot Catalunya i Espanya, van trobar-se a l’esplanada del Fòrum i junts van compondre amb els seus cossos la frase: “David Fernández, matón”, dedicada al diputat de la CUP. Tot seguit els més conservadors van anar a confessar-se, vermells de l’atreviment, i els que havien sigut de Bandera Roja o alguna cèl·lula antifranquista van reprimir un fru-fru d’entusiasme mentre s’allisaven les arrugues del vestit i s’afanyaven a tuitejar-ho amb l’iPhone. La nit, m’asseguren, es va acabar amb un sopar de germanor en un restaurant amb estrelles Michelin. ¿N’hi havia per tant?, ens preguntem. A vegades la política és avorrida, però qui hagi perdut mitja hora seguint una sessió parlamentària sap que la política és, sobretot, convencional. Com a mínim aquí, la majoria de polítics fan sempre el que convé, el que s’espera d’ells, fins al punt que la rivalitat sembla programada i assajada. Els moments d’exalta…

Brassens i el sabó

Emili Manzano ha traduït al català un llibre construït amb pensaments i penjaments de Georges Brassens: Els camins que no duen a Roma (Navona), editat amb un subtítol informatiu que no figura a l'edició francesa:“Reflexions i màximes d'un llibertari”. Potser perquè a França no els cal etiquetar Brassens i aquí cada cop és menys conegut, malgrat els ímprobes esforços del cantautor Miquel Pujadó. El llibre l'ha construït Jean-Paul Liégeois a còpia d'espigolar cites d’obres diverses de Brassens, algunes tan breus com un tuit, i agrupar-les sota una dotzena de paraigües temàtics. Liégeois prologa el llibre amb una diatriba contra els que volen reduir la figura de Brassens a la d'un “artista que suscita unanimitat” i subratlla una frase del cantant sobre la qual acaba fonamentant la tria: “Sembla que segueixi el camí tradicional, però penso altrament”. Com d'altrament?, ens preguntem. Doncs de manera asistemàtica i contradictòria, però sempre apassionada: “Quan dic …

Saunders va per lliure

Imatge
Potser els semblarà una exageració, però m’agrada pensar que una part de la narrativa breu nord-americana va començar a canviar exactament el 17 de desembre de 1989. Em refereixo a aquella tradició del conte que retrata la vida quotidiana des d’una mirada irònica, desesperada o foteta, però sempre amb un rerefons crític. N’hi ha exemples a cabassos, des de Dorothy Parker a Ring Lardner, John Cheever, Donald Barthelme o Raymond Carver, entre d’altres. Tots ells van publicar contes on sortien famílies disfuncionals, però ho van fer abans que s’emetés el primer capítol de la sèrie The Simpsons.

A partir d’aleshores, del desembre de 1989, les possibilitats d’actualitzar la tradició crítica es van tornar més complicades, especialment pel que fa a l’elecció dels temes. De mica en mica Matt Groening i els guionistes de The Simpsons van tocar tots els aspectes de la realitat nord-americana i, a més, la sèrie evolucionava al mateix ritme que la societat. No és difícil imaginar-se els narradors …

El club de Rubbish

Dennis Abbot, portaveu europeu d'educació, va picar la cresta al ministre Wert sobre les retallades dels ajuts europeus als Erasmus. La seva rèplica fou amplificada per l’ús d’una paraula: rubbish (porqueria en sentit literal, ximpleries en sentit figurat). Abans de pronunciar-la Abbot va agafar embranzida amb una d'aquelles frases d'alerta preventiva: va dir que no trobava la forma de dir-ho més diplomàticament i va engegar el seu that's rubbish. La diplomàcia es caracteritza per les bones maneres, tot i que sovint frega la hipocresia. La malsonància, en canvi, és inherent a les males maneres. Resulta difícil establir-ne els límits, perquè sempre depén del grau de susceptibilitat. Rubbish és un terme malsonant de baixa intensitat en una llengua capaç d'inventar eufemismes aritmètics com les 4-letter words per no dir shit o fuck. De fet, rubbishés un mot habitual al llenguatge escolar britànic, perquè en primera instància designa les escombreries, i només quan pas…

Esborra o reemplaça

Dimarts es va inaugurar a l'Arts Santa Mònica l'exposició Deletrix del fotògraf Joan Fontcuberta. L'últim premi Hasselblad ha regirat arxius i biblioteques durant els últims anys a la recerca de textos esborrats per raons ideològiques d'índole diversa: política, religiosa, militar... Fontcuberta, que ho planteja com un al·legat a favor de la llibertat d'expressió, explora la dialèctica de l'ocultació de la paraula des d'una perspectiva estètica. Les imatges del traç que esborra tenen una força gràfica indiscutible. La seva aproximació gràfica a les imatges superposades que anorreen mots fa pensar en un fenomen simètric: les paraules superposades que deformen imatges al cinema doblat. Durant el franquisme, la censura més sofisticada va ser l'aplicada al cinema. Es tallaven les escenes considerades escabroses, començant pel petons, amb un tall que havia de ser net perquè “si el público percibe una amputación puede hacer cábalas sobre qué se ha suprimido …

On Writing On

Imatge
The other day, as part of an Interview-Your-Own-Parents project at school, my daughter, aged ten, asked me when I wrote my first book. I thought I'd managed to blank out that early novel, but unfortunately her question jogged my memory: it was about Rudolph Valentino – for Christ's sake - and I wrote it when I was 18. Then I recalled my second novel – until then also blissfully forgotten – which I completed when I was 22, and considered just about good enough to send to a couple of publishers, who didn't think it was nearly good enough to publish. As I was explaining this to my daughter, suddenly my entire writing life – all 40 years of it - flashed before my eyes: the relentless rejection slips blu-tacked to my door; the spasmodic sinking feelings when I feared I would never, ever get published; the happily well-received readings with the Basement Writers in London's Cable Street; the switch from (for me) clunky British English to (for me) malleable Catalan; the first…

Inflexible, Calb, Inútil

Imatge
Inflexible. Que la llei Wert sigui poc pràctica –per dir-ho d'alguna manera– no ho dubten ni tan sols els observadors estrangers unionistes, com ara una periodista nord-americana que vaig conèixer dimarts passat (“No pots tocar l'ensenyament dels fills de la gent així! Com és que permeten que faci el que fa?”) o bé el columnista conservador Matthew Parris, que va escriure a The Times, ja fa unes setmanes: “La llei del senyor Wert és un insult –intencionat– als catalans.” Calb. Ara bé, quan arribi el Dia de la Independència tindrem, per primer cop, la possibilitat no només de relegar la llei Wert als peus de pàgina dels llibres de psicohistòria, sinó també la de corregir algunes aberracions menors del sistema d'ensenyament actual. Em refereixo sobretot a la manera indescriptible en què s'ensenyen les dues llengües oficials a Catalunya, des de fa dècades, tot tractant els nens de primària com si fossin uns filòlegs en potència que han de saber com identificar, posem per ca…

Aterra com puguis, 2

Imatge
¿Quan va ser l’última vegada que vaig volar amb Ryanair? Fa tants anys que ni me’n recordo. ¿Va ser aquella nit que l’avió va sortir de Girona amb quatre hores de retard i després les hostesses estaven amargades perquè havien de fer hores extra? ¿O aquell cop del grup de nois anglesos que havien fet un comiat de solter a Barcelona i, encara mig beguts, plens de sorra de dormir la platja, tornaven al seu neorealisme de Bradford, Sheffield o Slough? El que sí que recordo és que durant tot aquest temps, després de la meva feliç decisió, Ryanair ha seguit apujant els preus tot i fer veure que era una línia de baix cost. Els bitllets podien ser molt barats, però després guanyaven diners amb trucs com ara cobrar per la maleta o per reservar el seient.

També he observat, amb curiositat antropològica, de quina manera el seu famós conseller delegat, Michael O’Leary, es vantava de tenir una companyia popular i grollera, i proposava noves fórmules de fer negoci: cobrar per anar al lavabo, cobra…

La doble A salvadora

En una xerrada sobre seguretat a l’institut li expliquen a ma filla la doctrina de la doble A. Es tracta de posar els contactes més propers de l’agenda del mòbil al capdamunt de la llista per facilitar-ne la localització en cas d’accident. Ho faig. L’ordre alfabètic s’imposa i les dues AA de casa passen pel davant dels Abad, Abelló, Agell... que fins ara encapçalaven l’agenda. Només algú que es digués A i prou quedaria pel davant, però no en conec cap. Ma filla recorda que li han dit més coses: després d’escriure AA cal fer constar el vincle concret que mantenim amb el contacte destacat. En el seu cas, alguna cosa semblant a “la meva filla”. En altres casos pot ser mon pare, la meva santa esposa, la mare dels meus fills, la meva ex, el meu ex 2, la xurri d’ara, mon oncle, la tieta... La capacitat humana per descriure les relacions de familiaritat tendeix a l’infinit. M’hi nego. Ho trobo redundant. Cada cop que alguna de les dues em truqui i em surti per pantalla no només el nom i la f…

Escriure a Rússia

Imatge
L’autopista que uneix Sant Petersburg i Moscou, a Rússia, fa prop de 700 quilòmetres i és una mena de mirador a la decadència del país. Hi ha trams en què l’asfalt gairebé ha desaparegut, o el traçat s’estreny inesperadament, i quan s’omple de camions no és estrany que s’hi produeixin grans embussos. Ara fa un any, una tempesta de neu va col·lapsar la carretera i van haver-hi cues de més de 100 quilòmetres. Alguns conductors van quedar-hi atrapats durant tres dies, sota temperatures inhumanes.

Aquesta informació sortia en un reportatge extraordinari que vaig llegir fa uns dies al New York Times. El signava la periodista Ellen Barry, que el 2011 ja va guanyar el Pulitzer per una sèrie d’articles sobre la corrupció i els abusos de poder a la Rússia actual. The Russia left behind”mostrava com al llarg de la carretera hi ha tot de ciutats i pobles que s’esllangueixen en la misèria i l’abandonament, com si el progrés no existís i el temps s’hi hagués aturat fa dècades. La corrupció local…

L'unionisme desunionista

D'unionismes n'hi ha de moltes menes: el d'Irlanda, el que defensa Ciudadanos al lema Mejor Unidos, el dels seguidors de la Unió Esportiva Lleida... En teoria, l'unionisme s'oposa al separatisme i subratlla la força propositiva del sumatori vers l'afebliment que associem a la disgregació. Assisteixo amb fruïció al debat que suscita la nova llei de símbols balear. La prohibició de la bandera quatribarrada com a “simbologia aliena” és obertament separatista. Una aplicació zelosa de la llei portaria a prohibir l'escut constitucional del Regne d'Espanya a les Balears, atès que la quatribarrada n'ocupa una quarta part. El separatisme de Bauzà també inclouria la bandera bivitel·lina i hexabarrada (sense castell, tot i el castellà) que llueixen cofois els unionistes catalans del Mejor Unidos, no fos cas que Ciudadanos competeixi amb el PP també a ses Illes, ara. El tancament sobtat de Canal 9, fundat per socialistes valencians des del secessionisme lingüís…