Aterra com puguis, 2



¿Quan va ser l’última vegada que vaig volar amb Ryanair? Fa tants anys que ni me’n recordo. ¿Va ser aquella nit que l’avió va sortir de Girona amb quatre hores de retard i després les hostesses estaven amargades perquè havien de fer hores extra? ¿O aquell cop del grup de nois anglesos que havien fet un comiat de solter a Barcelona i, encara mig beguts, plens de sorra de dormir la platja, tornaven al seu neorealisme de Bradford, Sheffield o Slough? El que sí que recordo és que durant tot aquest temps, després de la meva feliç decisió, Ryanair ha seguit apujant els preus tot i fer veure que era una línia de baix cost. Els bitllets podien ser molt barats, però després guanyaven diners amb trucs com ara cobrar per la maleta o per reservar el seient.

També he observat, amb curiositat antropològica, de quina manera el seu famós conseller delegat, Michael O’Leary, es vantava de tenir una companyia popular i grollera, i proposava noves fórmules de fer negoci: cobrar per anar al lavabo, cobrar una tarifa extra als grassos, despertar els passatgers que dormen per vendre’ls loteria rasca-rasca... Quan algú li criticava aquestes idees de bomber, ell recordava que aquesta política havia donat a Ryanair uns beneficis incomparables. Mentrestant les altres companyies de baix cost l’imitaven, tot i que sense arribar al seu nivell de cinisme.

Ara a Ryanair s’han adonat que els beneficis han baixat i es preocupen per tots aquells passatgers que, com jo, un dia van decidir que no tornarien a volar amb ells. Ah, noi. En entrevistes recents, Michael O’Leary ha admès que aviat es replantejaran algunes decisions: canviaran la política de l’excés d’equipatge, renovaran la pàgina web per fer-la més entenedora i, si cal, apujaran els preus per donar millor servei. És a dir, es comportaran com una aerolínia normal. Pot ser que el propòsit d’esmena atregui nous passatgers que els donin una segona oportunitat, però veient el seu historial, no hi ha dubte que, un cop recuperin els beneficis, tornaran a estudiar com ens poden prendre el pèl. En diuen pragmatisme i es queden tan amples.


Jordi Puntí, El Periódico, 11 de novembre del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma