Autogestió cultural

El dimecres es va preestrenar un documental sobre els 10 anys de La Pegatina. El dijous que ve, dia 7, es podrà veure en sessió doble a una pila de cinemes, però només aquell dia i prou. La Pegatina és un grup molt fester de rumba que va néixer a Montcada i Reixac de la unió de tres amics amb més energia que formació musical: Adrià Salas, Ovidi Diaz i Rubén Sierra. El documental de Xavi Martínez Negre aconsegueix explicar amb  dinamisme el creixement musical i personal d'un grup que manté les idees clares malgrat el salt enorme, tant de qualitat com de repercussió, que ha experimentat. La dècada relatada esdevé una prodigiosa volta al món en vuitanta minuts tan trepidants com els ritmes pegatinescos. Els veiem passar de tocar al carrer davant d'un grup d'incondicionals a fer botar espasmòdicament milers de xinesos o neerlandesos. Els veiem créixer en estatura musical i multiplicar-se feliços, de tres a set. Assistim a les incorporacions de quatre membres: els francesos Axel Magnani (trompeta) i Romain Renard (acordió) i els catalans Ferran Ibàñez (baix) i Sergi López (bateria). També escoltem, sàviament dosificats, els missatges i massatges de l'extensa galeria de còmplices de la banda: Manu Chao, el Che Sudaka, els Txarango o Bongo Botrako, entre d'altres. Entreveiem els seus viralitzadíssims videoclips i ens encomanem de la seva fam verbalitzada en un lema tan rejovenidor com real: vamoacomernoermuuundo.
  
L'èxit colossal de La Pegatina s'ha traduït en milions de descàrregues, gires multitudinàries, himnes com Alosque o grans hits com el Gat Rumberu o la Mari Carmen el fill de la qual viu a l'afterhour. És un cas que suscita diverses reflexions. La primera és sobre la gestió cultural. La Pegatina és un exemple d'autogestió digital. Els seus components s'han ocupat de tots els aspectes de l'explotació del seu producte des del principi, i han sabut superar les inevitables crisis de creixement amb idees clares i senzilles que podríem resumir amb una afèresi en castellà: palante. Això els ha permés controlar les seves creacions estèticament i comercialment. No s'han embarrancat en el canvi de rumb del negoci discogràfic, han aconseguit accedir als grans mitjans perquè abans havien innovat en l'ús de les xarxes socials i s'han internacionalitzat sense complexos. La Pegatina és un exemple vivent d'aquell neologisme teòric que fon els adjectius global i local en un de nou. Són glocals, de Montcada al món, sense renunciar a la seva catalanitat montcadenca (que és catalanoparlant i és castellanoparlant) ni tampoc a la idea primigènia de la rumba festera, amb tants additius com calguin. La versatilitat lingüística i l'enginy verbal de les lletres completa el dibuix. Col·loquials sempre, directes i amb el gas a fons, canten en català, castellà, gallec, èuscar, anglès, francès, italià i segur que els sentirem cantar en més llengües, perquè són uns verbívors contumaços. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 2/11/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma