dimarts, 19 de novembre de 2013

Brassens i el sabó

Emili Manzano ha traduït al català un llibre construït amb pensaments i penjaments de Georges Brassens: Els camins que no duen a Roma (Navona), editat amb un subtítol informatiu que no figura a l'edició francesa:“Reflexions i màximes d'un llibertari”. Potser perquè a França no els cal etiquetar Brassens i aquí cada cop és menys conegut, malgrat els ímprobes esforços del cantautor Miquel Pujadó. El llibre l'ha construït Jean-Paul Liégeois a còpia d'espigolar cites d’obres diverses de Brassens, algunes tan breus com un tuit, i agrupar-les sota una dotzena de paraigües temàtics. Liégeois prologa el llibre amb una diatriba contra els que volen reduir la figura de Brassens a la d'un “artista que suscita unanimitat” i subratlla una frase del cantant sobre la qual acaba fonamentant la tria: “Sembla que segueixi el camí tradicional, però penso altrament”. Com d'altrament?, ens preguntem. Doncs de manera asistemàtica i contradictòria, però sempre apassionada: “Quan dic ‘Merda!’, tot i així, al darrere hi ha rams de flors”. Entre sístole i diàstole del seu metrònom intel·lectual, Brassens carrega contra la propietat privada (“La preocupació per la propietat és una aberració dels vius”) i després obre la porta del seu domicili, que no és pas casa de tots: “En sortir de casa meva, tothom reconeix el meu mostatxo. De vegades n'estic una fica fart: fart de Brassens”. Referma el seu individualisme (“En grup, la gent és insuportable”) i el matisa: “Solitari, com va dir aquell, però solidari”. La sinceritat de la seva veu redacta una mena de contradiccionari: “Si no hagués estat cantant, hauria estat lladre. No vull dir un estafador, ni un assassí. No em veig capaç de matar un paio, no; però lladre sí, robar diners... Això deu ser fantàstic!” 
 
Brassens no defuig l'autocrítica, que és l'avantsala de la rebel·lió: “Sóc un home violent, i combato la meva violència...” La seva veu pren una gravetat especial quan parla de l'instant suprem de la mort: “Crec que sóc capaç de morir per alguna cosa; de moment, no veig per quina”. Un escepticisme, doncs, no excloent. En canvi, a l'altra banda del mirall troba una certesa que combat de manera diàfana els totalitarismes: “Si s'haguessin de matar mil persones perquè el món esdevingués bell, no hi estaria d'acord”. El llibre de Brassens coincideix a les llibreries amb un altre que recupera una figura d’idees equivalents: Vint i Ramon Barnils (Dau). El periodista Barnils no cantava, però segur que faria duet amb Brassens en resposta als qui, des de l'elogi immoderat a la moderació, s'exclamen amargament per la deriva radical del catalanisme: “Agradar a tothom, només pot fer-ho un sabó. I encara!”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 19-11-13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir