dimarts, 12 de novembre de 2013

Escriure a Rússia


L’autopista que uneix Sant Petersburg i Moscou, a Rússia, fa prop de 700 quilòmetres i és una mena de mirador a la decadència del país. Hi ha trams en què l’asfalt gairebé ha desaparegut, o el traçat s’estreny inesperadament, i quan s’omple de camions no és estrany que s’hi produeixin grans embussos. Ara fa un any, una tempesta de neu va col·lapsar la carretera i van haver-hi cues de més de 100 quilòmetres. Alguns conductors van quedar-hi atrapats durant tres dies, sota temperatures inhumanes.

Aquesta informació sortia en un reportatge extraordinari que vaig llegir fa uns dies al New York Times. El signava la periodista Ellen Barry, que el 2011 ja va guanyar el Pulitzer per una sèrie darticles sobre la corrupció i els abusos de poder a la Rússia actual. The Russia left behind” mostrava com al llarg de la carretera hi ha tot de ciutats i pobles que s’esllangueixen en la misèria i l’abandonament, com si el progrés no existís i el temps s’hi hagués aturat fa dècades. La corrupció local i la negligència del govern de Putin, que inverteix gairebé exclusivament a les dues grans ciutats, ha convertit aquell territori en una sèrie de forats negres, illots, fangars d’aigua estancada —segons les definicions dels mateixos habitants.

L’article descrivia una colla d’històries increïbles. Des de la noia gitana de 14 anys, molt guapa, que els pares fan casar amb un nen de 13 perquè “no es fiqui en embolics”, a la família que viu aïllada del món, cultivant móres i bolets, i que quan fa fred només es pot rentar un cop al mes. Als marges de la carretera també hi ha lloc per a les prostitutes, els borratxos, els camioners, els llops salvatges o les venedores de te amb els samovars que fumegen. Després de llegir sobre tots ells, em vaig preguntar per la literatura de la Rússia actual. ¿On són els narradors joves que avui dia escriuen amb esperit crític sobre aquest país dividit entre oligarques i supervivents? ¿Com és que no els fem més cas? Els darrers anys s’han publicat unes quantes traduccions, poques, d’autors com Andrei Guelàssimov, Liudmila Petrushevskaia, Alexei Varlámov o Liudmila Ulítskaia, i una antologia —Cuentos rusos, Siruela, 2006— que hauria de servir per enllaminir editors i lectors. Vinga, ¿qui s’hi atreveix?

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de novembre del 2013.
© de la fotografia, Dmitry Kostyukov/The New York Times

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir