Lou Reed, el supervivent

 Mai no vaig ser un heavy, tio, ho juro per Paul Weller, però quan tenia 15 anys vaig escoltar molts cops, gravada en una cinta de casset, una cançó d’aquell grup espanyol que es deia Barón Rojo. Era una cançó d’aires èpics, titulada Concierto para ellos, i la tonada feia així: “Por Janis, Lennon, Allman, Hendrix, Bolan, Bonhan, Brian y Moon...”. Me la vaig aprendre de memòria perquè hi veia un homenatge a tots aquells rockers dels anys 60 i 70 que van viure de pressa, van compondre uns quants himnes generacionals i se’n van anar deixant una llegenda bonica.

Això passava el 1982, quan Lou Reed ja era un supervivent i ho sabia. Uns anys abans hauria pogut afegir-se a la llista de la Joplin i companyia, igual que Iggy Pop i tants d’altres. Aleshores Lou Reed havia encarat una mena de transició musical, amb lletres més narratives i una voluntat de maduresa —havia fet 40 anys, què carai, i havia vist morir els altres—. El mateix 1982, va publicar un disc molt bo i poc reconegut, The Blue Mask, sobrevolat per l’escriptor Delmore Schwartz. El pobre Schwartz havia sigut el seu professor d’escriptura i amic a la universitat de Syracuse, i una influència essencial. Lou Reed explicava que una vegada, parlant del seu futur, Schwartz l’havia avisat que si es venia a la publicitat, o escrivia porqueria, tornaria d’entre els morts per turmentar-lo. A la primera cançó del disc, My house, l’esperit de Schwartz s’ha instal·lat a casa del cantant, però va amb bona fe: “Realment tinc una vida amb sort, amb la meva escriptura, la meva moto i la meva dona, i per sobre de tot un esperit de pura poesia que viu en aquesta casa de pedra i fusta”.

La mort de Lou Reed, als 71 anys, ens ha portat un nou escenari: l’ídol que va freqüentar l’altre costat, i sempre en va tornar, es mor d’una malaltia habitual, com molta gent. Fins ara no passava gaire sovint, però ens hi haurem d’acostumar. Encara que la mitologia musical doni a aquells bells perdedors una pàtina d’immortalitat, també envelleixen com nosaltres. Aquests dies, pensant en Lou Reed, m’ha vingut al cap el fantasma de Delmore Schwartz: potser allò que ell li havia ensenyat, la força de les paraules, va ser el que va convertir-lo en un supervivent.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de novem,bre del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma