Mossos, Bobbies, Nacionals

Mossos.
Al llarg de la setmana acabada d'acabar, l'Ester Quintana ha tornat a preguntar per què els Mossos li van treure un ull (fa un any); i molts veïns del Raval han preguntat per què Juan Andrés Benítez va morir poc després d'haver estat detingut pels Mossos (fa un mes); i la fiscal s'ha negat a fer cap pregunta a l'agent dels Mossos a qui David Fernàndez ha acusat d'haver-li “picat onze cops en 30 segons” a la plaça Catalunya (fa 8 mesos). Com va preguntar el poeta Juvenal (fa dos mil·lennis): “Qui vigila els vigilants?”
Bobbies'.
Els policies –amb el seu excés de zel ocasional i el seu monopoli permanent de la violència legítima, que els poden conferir una certa impunitat– de vegades són mirats amb ambigüitat pels ciutadans que han de protegir. Com ara certs londinencs que vaig conèixer que havien estat insultats o atonyinats a comissaria. (Com a mínim, no hi van perdre la vida com 713 dels seus compatriotes, entre 1993 i 2010). Però en el moment que esdevinguis víctima d'un robatori, posem per cas, vas de pet a la policia. I més d'un lector –si és que n'hi ha– dirà que sense la policia no hi hauria ningú per defensar la llei. Cert. (Però potser també la defensaria encara que fos injusta o inhumana: quan els alemanys van ocupar l'Illa de Jersey als anys 40, als bobbies locals els faltava temps per acatar la llei nova i entregar-los els tres jueus que hi vivien).
Nacionals.
A Catalunya, als anys 80, recordo que hi havia força casos d'ús indegut (i mortal) d'armes reglamentàries per part de guàrdies civils beguts; i als anys 90, segons un amic meu que vivia al Raval, la Policía Nacional solia regalar pallisses a delinqüents comuns a determinats carrerons cada cap de setmana. O sigui, amb la mà al cor, no crec que segons quins mossos siguin més brutals o més incompetents que segons quins agents de qualsevol altra policia democràtica. Ara bé, en una entrevista recent, Miquel Sellarès, el primer director dels Mossos, va advertir que sí que hi ha alguns “talps”: infiltrats que volen “crear problemes”; i que per tant cap conseller no s'hi hauria de pensar dos cops a l'hora de depurar qualsevol element desestabilitzador. D'acord, Sr. Espadaler? Entre d'altres coses, qui voldria una Catalunya independent si el seu estat –talment el del costat– provés de tapar els delictes (o crims) de les pròpies forces d'ordre?

Matthew Tree, El Punt Avui, 24/11/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma