diumenge, 24 de novembre de 2013

Pau al taxi

A finals dels setanta, quan la responsabilitat penal sobre els meus actes encara quedava atenuada per la minoria d'edat, vaig descobrir Pau Riba. Ja feia més d'una dècada que el seu geni havia esclatat, de manera que vaig poder submergir-me amb ulleres de dues diòptries en un oceà ben profund, habitat per noies de porcellana i homes estàtics. En aquella època jo estava tocat per dues tramuntanes que ja mai més han deixat d'esbullar-me les idees: la literatura i la música. Cada tarda em passava hores al Siffon, un bar del carrer Baró d'Esponellà, a Noubarris. L'amo era melòman i controlava escrupolosament els vinils que punxava. A la barra, perquè el local tenia molta barra, es feia el silenci cada cop que estrenava disc. No hi sonava qualsevol cosa. Bàsicament fills dels seixanta. Gent que The Band hauria convidat al seu concert de comiat, The Last Waltz. Jo  hi anava a escoltar. A casa tot just acabava d'entrar un tocadiscos, després d'anys d'anhels. Però amb el Pau em vaig envalentir i una tarda em vaig presentar al Siffon amb alguns dels seus discos. Després de rumiar-m'ho molt, vaig triar “Taxista”. L'amo la va punxar, va començar a sonar el pianet i la veu escardalenca del Pau va provocar unes cares d'estupefacció a la barra del Siffon que no he oblidat. No van voler punxar res més seu, malgrat la meva insistència, i no recordo si em van fer fora o me'n vaig anar, però vaig fotre el camp indignat. Ara Pau Riba acaba de treure disc: Mosques de colors. Una nova prova del seu talent immens, aquest cop al costat de Pascal Comelade, un altre dels grans. Una dotzena de cançons noves, totes pausades però no pas calmades, amb perles atemporals com “Ha passat un àngel” o “No cal Pas, Pascal” i picades d'ull al món contemporani com “Contacte Digital” o “Peixet de Plata”.
 
Al costat d'aquestes fineses destinades a encauar-se a l'orella, PR i PC inclouen una versió brutal de “Taxista”, elèctrica com una tempesta entre clàxons, amb la lletra del 67, aquella que engega “Taxista, porta'm al cel, és que busco feina” i acaba “Taxista, porta'm al cel però digue'm quant costa ja per endavant. Només tinc set peles i dos tristos rals!” Ara Riba ho remata amb un rodolí que agermana taxista i autopista, però afegeix una correcció final molt oportuna: “L'autopista no, tio, no, l'autovia, que és gratis!” És una versió antològica, digna de fer de banda sonora a pel·lis com Taxi Driver de Martin Scorsese (1976) o Night on Earth de Jim Jarmusch (1991), encara que la barra del Siffon no l'aprovés. Pau Riba no és ni serà mai mainstream. Però si mai ens trimestregen l'Iva a més del 21% i ens amenacen amb la sortida de l'euro, ell els pot recordar que fa quaranta-sis anys que va al cel amb “set peles i dos tristos rals”. El mateix 1967 que Riba publicava “Taxista” en Tísner va definir-lo en uns mots encreuats al Tele/Estel així: “Alça la bandera en senyal de llibertat”. Llarga vida a Pau Riba.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/11/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir