Refotre?

Sobta que un text (poc conegut) de Miquel Martí i Pol acabi amb la frase “que es facin ben refotre!”, però encara més sorprenent resulta el motiu: la ira del poeta esclata contra una lletra. Una consonant que proscriu de la seva aportació narrativa a un llibre de bibliòfil que es va editar a Olot l’any 1990: En defensa de la lletra. L’impulsor del projecte va ser l’editor Miquel Plana, que en va esdevenir també l’il·lustrador. Plana es va proposar que vint-i-sis autors defensessin cadascuna de les lletres de l’alfabet. Modest Prats en va escriure la introducció, una petita obra mestra barroca que al capdavall ha resultat ser la seva única obra de ficció: el conte “Rigorosament literal” descriu entre acròstics el pànic d’un corrector a perdre el sentit de la llengua. Martí i Pol va escriure un lipograma dedicat a la seva lletra, tal com explica en el paràgraf final: “En aquest conte –ho remarco amb tota la intenció– no hi surt ni una sola vegada la lletra que estic segur que l’enemic hi sotjava. Que es faci fotre! Diuen que de vegades la millor defensa és un bon atac. No ho dubto gens. D’altres vegades, tanmateix, el millor atac és una bona defensa. Almenys en aquesta ocasió no sabrà com fer-s’ho si em vol mirar amb aquell aire, entre ingenu i sorneguer, que tan fart em tenia. Ho torno a dir amb tots els cinc sentits: que es facin ben refotre!”. Qui?, es preguntaran. Doncs la lletra proscrita, que era la P. No hi ha cap P en tot el text. I per què no es conforma amb que es facin fotre i reduplica la invectiva i els engega a fer-se ben refotre? Potser per referir-se a més d’una P. Posem-n’hi dues.

Màrius. Serra. El Punt Avui. Suplement Cultura 8/11/13 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma