dimecres, 20 de novembre de 2013

Sandàlies i corbates


La setmana passada, 1542 buròcrates, banquers, polítics, economistes i publicistes, vinguts de tot Catalunya i Espanya, van trobar-se a l’esplanada del Fòrum i junts van compondre amb els seus cossos la frase: “David Fernández, matón”, dedicada al diputat de la CUP. Tot seguit els més conservadors van anar a confessar-se, vermells de l’atreviment, i els que havien sigut de Bandera Roja o alguna cèl·lula antifranquista van reprimir un fru-fru d’entusiasme mentre s’allisaven les arrugues del vestit i s’afanyaven a tuitejar-ho amb l’iPhone. La nit, m’asseguren, es va acabar amb un sopar de germanor en un restaurant amb estrelles Michelin.
¿N’hi havia per tant?, ens preguntem. A vegades la política és avorrida, però qui hagi perdut mitja hora seguint una sessió parlamentària sap que la política és, sobretot, convencional. Com a mínim aquí, la majoria de polítics fan sempre el que convé, el que s’espera d’ells, fins al punt que la rivalitat sembla programada i assajada. Els moments d’exaltació natural hi són escassos. Si la intervenció de David Fernández en l’interrogatori a Rodrigo Rato ha rebut tanta atenció és perquè va ser anticonvencional i va remarcar —per contrast— el to convencional dels altres, començant per la convencional indiferència amb què Rato es va anar espolsant les seves preguntes.
Em puc imaginar que Rato va sortir de la sessió amb una sensació de triomf, perquè ni l’havien esgarrinxat, però s’equivoca. Les paraules i gestos de Fernández tenen la virtut d’haver fet posicionar tothom. Potser va actuar amb un dring de populisme en les formes, com si cregués que les preguntes eren més importants que les respostes que (no) li donaria Rato, però el que compta és el fons: buscava sacsejar l’opinió pública i alhora feia de ressonància dels afectats, donava veu als que pateixen precisament les decisions de Rato. Era tot al contrari d’aquells que aquests dies el crucifiquen: gent que exhibeix unes formes de seda, un tall de sastre ideal per disfressar el seu fons populista, interessat, jeràrquic,  elitista, condescendent, antiquat, putrefacte.

 Jordi Puntí, El Periódico, 18 de novembre del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir