Totes santes

Topo a jezebel.com, un portal de trivialitats diverses, amb un mapa polític dels Estats Units en el qual el nom de cada estat ha estat substituït pel nom femení més posat en aquells indrets cada any. Es pot consultar any rere any des de 1960 o veure una animació del mapa general que fa avançar el cronograma durant 53 anys. Em fixo en l'estat de Maryland, que enceta el periple sota el previsible domini de les Mary, però només els dura fins a 1963. L'any que van pelar Kennedy triomfen les noies que es diuen Lisa i regnaran durant set anys, fins que el 1971 irrompen les Kimberly de forma efímera (un any). Després ve el període més llarg (15 anys) sota el domini de les Jennifer, una dècada per a les Ashley (1986-94), amb una interrupció esporàdica (1990, les Brittany) i una alternança competidíssima entre les Madison i les Emily des de 1995 fins a la recent (2010) irrupció de les Sophia. Ara a Maryland les Sophia dominen el panorama, però comparteixen ceptre amb les Emma en el mapa general dels Estats Units. L'evolució de les noies nascudes a Maryland, un estat de l'Est, és més pausada que les d'altres territoris, però en general serveix per definir aquest mig segle de noms femenins d'actrius, cantants i personatges de ficció que projecta la indústria de l'entreteniment nord-americà arreu, amb la repercussió que tots coneixem: Michelle, Lisa, Jennifer, Jessica...
 
És obvi que durant els últims cinquanta anys hem viscut pendents de tot el que succeïa als Estats Units.  A finals dels vuitanta vaig començar a publicar narrativa. Recordo una taula rodona en la qual l'amic Rafael Vallbona, amb un optimisme que no li he tornat a conèixer, va dir que acabàvem d'entrar al món global perquè els narradors d'aquí llegíem els nord-americans i ens inscrivíem en la seva tradició. També recordo el que vaig replicar-li: estava molt bé que els d'aquí llegíssim els d'allà però potser la globalització no seria completa fins que els d'allà també llegissin els d'aquí. Ara, gràcies a la bola de neu generada per Snowden, sabem que en l'última dècada hem estat, finalment, correspostos. Un nombre reduït però ben qualificat d'estatudinencs ha estat pendent de nosaltres fins al punt d'espiar-nos. Ara ja ens llegeixen (encara que siguin els correus) i fins i tot ens escolten (encara que només sigui per telèfon). Anem millorant. Ja només falta que, en propers reportatges onomàstics com el de jezebel.com, a Maryland i altres estats nord-americans, al costat de Jennifer  comencin a aparèixer noms femenins com ara Montserrat, Núria, Mercè, Vinyet, Tura, Cinta, Farners, Queralt, Bruguers, Falgars, Coia, Laia... Seria la prova definitiva.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 4/11/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma