dimarts, 5 de novembre de 2013

Un poltergeist quotidià

Lonni Sue Johnson passarà a la història de l’art i de la medicina alhora. Artista prestigiosa, des dels vuitanta els seus treballs sortien publicats en mitjans de primera línia: il·lustracions al diari The New York Times o la revista Time, treballs per al National Geographic o portades a The New Yorker. Aquesta il·lustradora il·lustrada, amb habilitats musicals i una vida tan activa que fins i tot pilotava la seva avioneta, va patir una encefalitis per Cap d’Any del 2008, quan tenia 57 anys. La seva paràlisi cerebral, d’origen víric, tenia molts números de resultar mortal, però Lonni Sue va sortir del coma i va encetar un lent procés de recuperació. En sis mesos va reaprendre tots els processos vitals, però la memòria immediata mai no va tornar. El seu cas és especial perquè les habilitats artístiques (pictòriques i musicals) obren una via d’informació inèdita sobre el funcionament del cervell. Des de fa quatre anys, un cop al mes investigadors de les universitats John Hopkins i Princeton visiten Lonni Sue a casa de la seva mare, a Princeton, per seguir-ne l’evolució. És un cas únic. La malaltia li va destruir els hipocamps, les estructures cerebrals que permeten consolidar la memòria immediata i transformar-la en records a llarg termini. Això vol dir que un visitant que entri tres vegades seguides al seu estudi, tal com fa Michael D. Lemonick en un reportatge que publica Time, és saludat els tres cops com un desconegut. La devastació cerebral va ser tan intensa que també afecta la memòria detallada d’un passat històric ple de records vagues. 
 
La seva vida d’amnèsica benestant no hauria trascendit si no fos per l’art. Després de practicar en la còpia d’imatges, Lonni Sue va començar a recuperar ninotets del seu art preamnèsic, es va aficionar a localitzar paraules a les sopes de lletres i, quan va haver devorat tots els llibrets que tenia, va començar a dibuixar-ne ella. Ara ho omple tot de lletres i paraules. L’obsessió per l’alfabet, segons el doctor McCloskey, estructura el seu dia a dia i li dóna un ancoratge. També llegeix partitures, torna a tocar la viola, se’n surt prou bé en un simulador de vol i, malgrat no reconèixer cap obra destacada de la història de l’art (llevat de la Mona Lisa), és capaç de discernir quins són els seus treballs anteriors. El cas Johnson referma la teoria que nega el paper dels hipocamps com a mers dipòsits de la memòria i els atorga la funció connectiva d’aplegar les diverses traces de records que tenim escampats en altres zones del cervell. La memòria, com el llenguatge, és un procés. Un veritable poltergeist quotidià.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 5/11/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir