divendres, 20 de desembre de 2013

A la penúltima pregunta

Dimarts 3, 15:30 hores. Una dona de 88 anys nota que no té gana i li costa parlar. A les 16:15, acompanyada de la filla, es presenta al seu CUAP. L'atenen de seguida, l'exploren a consciència i a les 16:45 decideixen derivar-la a l’hospital de la Vall d'Hebron perquè li facin un TAC. No sembla molt greu però cal assegurar-se’n. L'ambulància arriba al CUAP les 17:15. A les 17:45 mare i filla ingressen a urgències de l'Hospital General Vall d'Hebron, on les espera l'altre fill. La zona és un mercat de Calaf que bull d'activitat. La pacient de 88 anys espera estirada en un llit rodant al passadís, vestida, davant del box 23A. A les 19:30 demana d'anar al bany. No la deixen aixecar. Aprofiten per despullar-la i li posen un bolquer. Passa l'estona i els professionals no paren d'atendre urgències amb diligència. Els fills insisteixen i els responsables mèdics els confessen que no donen l'abast. I que cada dia és així. A les 22:15 es buida el box 24 i l'entren, en aferrissada lluita amb el celador que condueix un altre llit. Electro i anàlisi de sang. A les 22:45, primeres proves neurològiques. La famosa bicicleta cullera poma en versió motoritzada (amb un cotxe pel mig). L'envien a radiologia i, com que n’hi ha pocs, perd el box. De nou al paradís del passadís. A les 23:30 ve la neuròloga però l'exploració queda interrompuda tres cops pel so del mòbil. Tres urgències, l'última de caixa o faixa. La doctora torna a la 1:30, conclou amb el protocol neurològic (repetir paraules, tocar-se el nas, aixecar braços) i demana un TAC. A les 2:26 se l'enduen. A les 3:35 li fan el TAC. La doctora retorna a les 4:26 amb el diagnòstic: un ictus isquèmic de perfil lacunar. Fa 12 hores que la senyora de 88 anys va posar els peus a la sanitat pública. Tot i les bones notícies, abans de donar-li l'alta encara volen fer-li una ecografia de la caròtida. Marxa, marxem, cap a casa a les 14:30 de l'endemà.
 
A La Vanguardia d'aquell dimecres llegeixo mig adormit la carta “Decepcionada amb CiU” de la senyora Pilar Duran Puchol, que afirma haver votat sempre CiU. Exposa el cas de la seva mare de 87 anys (li donen l'alta d'una unitat de llarga estada per culpa de les retallades), retreu al seu (fins ara) partit que vulgui “demanar independències” i diu que buscarà “algun missatge polític que em doni més esperances d'una Catalunya justa”. Jo no he votat mai CiU, però tinc en comú amb la senyora Duran la situació familiar, l'alarma davant l'estat crític de la nostra sanitat pública i el desig d'una Catalunya justa. I, alhora, constato que no hem arribat fins aquí des de “les independències”, sinó justament tot el contrari. La pregunta és: ¿algú creu que anirem millor si continuem com fins ara?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 9/12/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir