De tions i de caganers

L’altre dia vaig passar sense voler per la fira de Santa Llúcia, a Barcelona, i em vaig adonar que encara hi venen aquells tions amb cara, potes i barretina. Quan va sortir per primer cop, anys enrere, vaig pensar que el tió rialler seria una moda efímera, un capritx d’algun venedor il·luminat, però va passant el temps i l’esguerro no desapareix del mercat. ¿A qui se li va acudir afegir ulls, nas i boca a un tronc? Sospito que en l’origen hi ha un malentès terrible: algun ignorant es va pensar que tió feia referència a un oncle que porta regals, i va decidir donar-li trets humans.

El fet és que si hi ha alguna cosa que representa l’esperit decadent del Nadal, són aquests tions humanitzats, d’una simpatia tan irritant. Que jo recordi, el tió no havia sigut mai un objecte simpàtic: era un tronc d’arbre tallat sense compassió, no fotem, i forçat a cagar regals, que és una manera ben particular de desprendre’s de les coses. En l’ambient nadalenc, el tió era més aviat un convidat entranyable però de segona fila, un suplent, un teloner dels Reis d’Orient. El tió —o el cagatió, com diuen ara els mal informats, i que són els qui probablement compren el tió rialler— era una cosa tan abstracta que despertava la imaginació dels nens. El tapaves amb unes tovalles o una manta, li donaves menjar durant uns quants dies i per Nadal, si li clavaves bastonades, “allò” reaccionava cagant cigarrets de xocolata i carbó de sucre. Supera-ho, David Lynch.

Sense deixar l’escatologia nadalenca, el tió és l’antítesi del caganer. Mentre un no ha de canviar mai perquè un tronc és un tronc, i punt, l’altre necessita crear noves figures cada any i, a més, viu de la polèmica. Hi va haver una època que el caganer també era una figura anònima, un pastor que buscava un raconet del pessebre per anar de ventre. Representava la calma quotidiana enmig del tràfec pel naixement del Messies, el natural ordre de les coses. Després la societat de l’espectacle va arribar al pessebre i el caganer es va convertir en algú famós. El centre de totes les mirades. “Ja no es pot ni cagar tranquil”, deu pensar aquests dies.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de desembre del 2013.

Comentaris

  1. Tens tota la raó, aquests "cagatió" que somriuen, fan riure. Jo quan era petit tenia una soca, que ha anat passant d'uns als altres i ara viu a casa de la meva filla. Això si!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma