El senyor Tonet de Sants

Antoni Piera i Jané, a la dreta.

Sants, un poble a les envistes de Barcelona, envoltat de vinyes, horts, camps de cirerers, masies escampades i uns quants hostals a peu de carretera. Fàbriques, també. Diria que som cap a l’any 1850 o el 1860, em guio pels mirinyacs que porten unes presumides que passegen per la Creu Coberta. Un traginer jove, Antoni Piera i Sagués, porta un carro ple de teles. Tothom el coneix pel Ros d’en Maiol (o Mallol), senzillament perquè és ros.

És descendent dels Piera de Can Bruixa, una masia de les Corts que van enderrocar no fa gaires anys. Aquest nom tan embruixat es deu a una habilitat ben singular: els Piera compraven cavalls malalts, els curaven i després els revenien a un preu molt més alt. Ningú no sabia com s’ho manegaven. Curar cavalls coixos i malalts és un art, se n’han de conèixer els secrets, demana molta paciència i encert. Val més que no ho intentin a casa. 

Antoni Piera i Sagués porta teles d’en Batlló arreu d’Espanya. Una corrua de carros carregats de teles, a pas de mula, per la carretera que els condueix a Saragossa, a Burgos, a Valladolid. Així es guanyen la vida els catalans, amb duresa i tenacitat. Eren altres temps.

Amb el desplegament de la xarxa ferroviària, els teixits es comencen a transportar amb tren i els traginers es van quedant sense feina. Per aquesta raó, Antoni Piera i Sagués li compra una pedrera de Montjuïc a en Batlló. La pedra de Montjuïc, d’un marró clar amb vetes vinoses i violàcies, és molt apreciada per aixecar cases a l’Eixample, aquest barri que avança imparable pel pla de Barcelona. Ara els carros serveixen per dur els carreus de la pedrera a l’obra. Després d’una pedrera, en compra una altra. Fins a posseir la totalitat de les pedreres de Montjuïc. El Sot del Migdia és una antiga pedrera, com ara la Foixarda i el teatre Grec. Quan els espectadors s’avorreixen amb l’obra que s’hi representa, es distreuen amb la pedrera. És aquest un fenomen que enriqueix, i molt, el teatre contemporani. 

Durant aquest temps, el Ros d’en Maiol (o Mallol) s’ha casat amb una noia del Prat de Llobregat, Antònia Jané, i ha fet construir una casa amb jardí i cavallerisses al carrer Sant Pere de Sants, ara carrer Sagunt, on hi ha l’Escola Perú. Tenen sis fills: el segon xicot és l’Antoni Piera i Jané, un dels fundadors del Foment d’Obres i Construccions, el 1900. No detallo la llista d’obres perquè demà encara hi seríem.

Un any després, el gerent del Foment, el seu germà gran Salvador, mor prematurament. Vivia a Can Puig, a Collserola, i últimament no es trobava gaire catòlic. Va sortir a fer un tomb, va beure aigua de la Font Groga i es va morir. Així és com l’Antoni Piera i Jané es converteix en el gerent del Foment. El meu besavi, tot s’ha de dir. Pare de la meva àvia Carmen Piera.

A mon besavi tothom el coneix per Antonet o Tonet i passats els anys serà el senyor Tonet o el senyor Antonet, com s’ho estimin més. Un nom amable, pròxim, que ens evoca els seus orígens populars.

Antoni Piera i Jané és un home callat, dur i decidit. No explica gaire res sobre ell mateix, ni sobre la seva infantesa ni sobre els seus negocis. No és donat a les expansions. En aquells temps els homes eren així, abans que fossin vençuts per la xerrameca sentimental i psicologista. Fent honor a aquest caràcter reservat, ja casat i fillat lloga la masia de Can Girona per passar-hi els estius, un mas aïllat de Martorelles, un petit poble dels volts de Barcelona. Ben lluny de les colònies d’estiueig de la burgesia barcelonina, com ara la Garriga, Caldetes o Cardedeu. En Piera no vol que el maregin. Per a llaunes, ja té les del consell d’admnistració del Foment. A Can Girona no ha de fer compliments. Encara avui, la carretera de Martorelles que neix arran dels quatre camins de Sant Fost porta el seu nom: avinguda d’en Piera. Nosaltres també n’hi direm així.  

Quan es vol distreure, en Piera se’n va a toros. Ja de jove, amb el seu germà gran Salvador, munten els toros per la festa major de Sants. De més gran, no falta a cap corrida de Barcelona. Si la de la Monumental no li fa el pes, agafa el cotxe i se’n va a Les Arenes. Un estiu segueix el torero El Gallo, de cap a cap d’Espanya. Seguir un torero comporta viatjar amunt i avall darrere els passos del torero en qüestió, de ciutat en ciutat i de poble en poble, i veure’n totes les corrides. Passió, aquesta dels toros, que hereten els seus dos fills Antoni i Josep, algun nét, com el director de cinema Antoni Ribas, i també algun besnét.

 En Piera també és pràctic, virtut imprescindible per a portar pedreres amb un cert èxit. No s’entreté en divagacions intel·lectuals. Durant un viatge a París amb la dona i les filles, contracta un guia del Museu del Louvre i li indica: “En une heure, tout!”. No cal encantar-s’hi gaire. Decisió, tampoc no n’hi falta. A una reunió de socis del Foment, en Piera s’embranca en una discussió molt encesa amb el banquer Mas Sardà i exclama: “O en Mas Sardà surt d’aquest despatx o el tiro per la finestra!”. Anys després seran consogres. Tot va bé si acaba bé.

Políticament, és partidari dels que manen. Com tants altres empresaris barcelonins, el 1923 veu amb bons ulls el cop d’estat del general Primo de Rivera, ordit des de la Capitania de Barcelona. Sis dècades més tard, la seva filla Carmen encara defensarà a peu i a cavall: “Primo de Rivera ens va portar la pau”. Ho devia sentir a casa seva.

A causa del pistolerisme, en Piera decideix (calculo cap el 1919 o el 1920) tancar la casa de Sants i anar-se’n a viure a Barcelona. Durant un any, ell i tota la família viuen allotjats a l’Hotel Continental, a la Rambla de Canaletes. Després lloguen un pis a la Casa Garriga Nogués. Mentrestant, ha encomanat una casa a l’arquitecte Josep Maria Ribas i Casas, el seu futur gendre, que aixeca en un solar del carrer Mallorca a tocar del carrer Balmes, el 1924.
 

Antoni Piera i Jané,
a Vilassar de Mar
Sospito que no va rebre amb grans alegries l’adveniment de la República. Sabem que el 1933, un obrer del Foment entra al seu despatx amb una pistola i l’amenaça. Desconeixem si aquell home pretenia fer la revolució o simplement robar. En Piera s’hi abraona, aconsegueix reduir-lo. Tot sembla que torna a la normalitat. Però de l’ensurt, en Piera torna a casa blanc. Aquella nit no pot dormir. L’endemà no es troba bé. Li ha esclatat una vena del cor, que va degotant silenciosa. Quan se n’adonen ja no hi són a temps: els pulmons estan inundats de sang i mor al cap de quatre dies. De tot plegat en tenim coneixement per tradició oral, ja que l’agressió del despatx no apareix a la premsa. Se’n guarda el secret.

A en Piera l’exposen de cos present a casa, on acudeix una corrua de parents i amics consternats, que donen el condol a la viuda i els quatre fills. Inesperadament, també hi apareix l’obrer agressor, penedit de la seva acció, i demana perdó amb els ulls amarats de llàgrimes. Abans de deixar-lo entrar, la minyona ho consulta amb la vídua, que respon dignament: “El perdono, però no el vull veure”. L’agressor se’n torna a casa, molt abatut. Tot plegat sembla una pàgina viscuda del gran Josep Maria Folch i Torres.

Com a últim adéu, els néts li fan l’amistat, l’un darrere l’altre, en el llit de mort. Un petó a una mà freda, encarcarada. I jo, des d’aquí, també li faig l’amistat.

Enric Gomà, Barcelona Metròpolis, desembre-març del 2013-2014.  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma