dilluns, 30 de desembre de 2013

Font de joioses anomalies

Envejo els assistents als tres concerts de comiat dels Antònia Font a Palma. Els disset anys de periple del quintet mallorquí són plens de joioses anomalies que els transformen en un cas únic. Segur que me'n deixo, però vet aquí un esbós de llista: 1) Han esdevingut referencials en l'àmbit català tot i cantar en la llengua que menysprea Bauzà i també han travessat les membranes de l'Espanya castellanocèntrica. 2) Han trobat un model de llengua en màgic equilibri entre la llengua genuïna i l'embastardida. 3) El líder indiscutible del grup dalt de l'escenari ha estat un (Pau Debon) i el líder indiscutible del grup fora de l'escenari un altre (Joan Miquel Oliver). 4) Han tingut una influència enorme sobre els grups posteriors d'èxit (Manel, Els Amics de les Arts, Mishima) malgrat continuar els camins alternatius de gent com Sisa, Pau Riba o Pascal Comelade. 5) Joan Miquel Oliver és solleric i Sóller és una vila ben present entre els amants dels ovnis; d'aquí, potser, el dring extraterrestre omnipresent a les lletres d'Oliver. 6) La sobtada retirada ha abocat els seus seguidors més afligits a buscar senyals esotèrics que la predeterminin, com el vers que tanca aquesta estrofa de la sensacional cançó “Me sobren paraules”, publicada ara fa tot just dos anys: “Me sobren paraules però no tenc res a dir, cadàver, pitufo, me sobren paraules, d'aquí a dos anys me retir”. 7) La cançó “Banda de rock” de l'últim àlbum dels Manel (Atletes, baixin de l'escenari) ara sembla tan premonitòria que quan la veu melancòlica de Guillem Gisbert la canta es veu empès a  dedicar-la als Antònia Font: “Què va passar-li a aquella banda de rock? Potser una nit van fer un concert, final molt trist... O van mirar-se després d'un assaig lent i infernal I ho van saber, i ho van notar...” 8) De fet, des que es va fer pública la retirada, els Manel tanquen els seus concerts amb un record pels Antònia Font i, com a mínim al concert de Sabadell, després de l'últim bis van punxar “Viure sense tu”, la mateixa cançó que ara el quintet mallorquí ha triat per cloure els tres adéu-siaus encadenats. 
 
L'anomalia més joiosa és que els desafortunats que no hem pogut assistir a cap dels tres concerts de comiat els podrem continuar escoltant com si només estiguessin de holidays: “Sunshine in yellow, vent saharaui/ tens es Meari en es sol/ no me das miedo Carmen Consuelo/ es dromedari és a Liverpool/ dàtils, piscines, te i pastes fines/ butterflies singing my song/ quiero sangría, dame maría/ ron cocacola i limón/ N'Ingrid és minimalista i té un discurs/ Na Desiré és futurista i té un futur/ jo som pintor de marines i olivars/ jo vull ser dadà”. Encara bo de les anomalies.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/12/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir