Germán Coppini i les festes

Es mor Germán Coppini i a més es mor el dia abans de Nadal, i en plena tristesa a tots ens agafa un atac de nostàlgia musical. A tots vol dir a mi i a uns quants amics meus. És una nostàlgia que no ens pertoca, perquè Coppini s’ha mort amb només 52 anys i el que hauríem de sentir és ràbia, però la seva generació va viure de pressa i amb ells tot sembla més antic: “Capitanes de quince años que fuimos, para ser ahora dos desconocidos”... Aquests dies som molts els que hem tornat a escoltar les cançons de Golpes Bajos com una forma d’homenatge, i de sobte hem pensat unes quantes coses. 1. Que bons que eren! 2.¿En quin moment vaig deixar d’escoltar-los? 3. Quines lletres tan meravelloses que escrvia Coppini! 4. Que estranys i, repeteixo, que bons que eren.

Els Golpes Bajos sonaven com cap altre grup d’aquells anys. Avui dia, des de la distància, potser és més fàcil veure la barreja d’influències. Rastres del fred dels nous romàntics, guitarres rítmiques com les d’Aztec Camera, un baix excitat i un teclat amb caixa de ritmes tocat amb delicadesa, i per sobre, donant coherència a tot plegat, les lletres i la veu de Germán Coppini. Era el 1983, 84, 85, i encara vam comprar els seus tres discos breus en vinil, en total una vintena de cançons, que amb el temps es van tornar més reflexives, com si busquessin un estat d’ànim plujós. Coppini cantava amb una calma entre tristoia i confidencial, “creando aureolas de fantasías”, que anava molt bé pels entretemps de les festes, és a dir, per a la vida als 16 anys.

En una altra època i amb una altra edat, els Golpes Bajos potser haurien arribat més lluny. Després de separar-se, Germán Coppini va seguir escrivint i cantant, sempre en projectes que reflectien el seu perfil inquiet, però aquells tres discos quedaran sobretot com una feliç anomalia. Recordo poques foguerades de tanta afinitat musical com el dia que vaig comprar aquell primer EP, cinc cançons i la portada il·lustrada per Ceesepe, i arribant a casa vaig escoltar Malos tiempos para la lírica: “Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda. Seguro que ha acabado tu jersey de cotón...”. Allò es ballava, sí, però calia fer-ho amb desgana.


Jordi Puntí, El Periódico, 28 de desembre del 2013.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma