dimecres, 18 de desembre de 2013

Les cintes de ma capa, Rajoy...

 Encara que no es pugui demostrar, algú hauria d’avisar a Mariano Rajoy que cada vegada que diu “no” a la consulta a Catalunya, a Espanya hi ha una tuna que es passa en bloc al tecnopop. Si no vol acceptar una votació perquè el seu patriotisme espanyol està per sobre del sentit democràtic, com a mínim que ho faci pel futur de la cançó Clavelitos. Algú —i aquest algú podria ser Paco Marhuenda amb la seva telepatia presidencial— també hauria de dir a Rajoy que, com més s’obsessiona a dir que no, més convençuts estan els partidaris del SÍ, i encara més els del SÍ, SÍ. Encara que sembli un contrasentit, a hores d’ara l’absència de diàleg ja forma part del guió establert. De fet, pot ser que sigui l’únic guió que uneix a tots els partidaris del dret a decidir.

A vegades, quan repasso tot el procés, tinc la sensació d’estar davant una d’aquelles partides d’escacs entre Karpov i Kasparov. Mentre movien les peces, els dos mestres ja anticipaven quins serien els propers 30 moviments. Com en la ment dels jugadors d’escacs, fins ara la consulta a Catalunya era una abstracció. La data i la pregunta l’han posat en el terreny de les coses concretes. Divendres, l’antropòleg Manuel Delgado intuïa al seu blog els moviments previstos pel govern català: en la seva ment el “no” de Rajoy es mantindrà fins al final i, com a conseqüència, no hi haurà consulta, però es convocaran eleccions anticipades plebiscitàries, guanyarà el bloc independentista, el Parlament declararà la independència unilateralment i l’estat espanyol no hi podrà fer res. No hi farà res, afegeixo jo, perquè el “no” categòric de Rajoy pot ser molt concret, però aplicar-lo seguint la Constitució resulta massa abstracte. La intervenció d’Espanya a Catalunya exigiria tants recursos econòmics i emocionals que l’estat espanyol no la podria assumir. A més, com diu Delgado, l’única sortida que els quedaria seria enviar l’exèrcit, que toparia amb un moviment social pacífic molt nombrós. ¿Fa por, oi? Doncs algú hauria d’avisar a Rajoy que, cada cop que diu que “no”, en algun punt d’Espanya hi ha un tuno que rebenta una pandereta.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de desembre del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir