Llençar la tovallola?

El ministre Wert és un home analògic i sovint les seves analogies aixequen molt de rebombori. Probablement perquè els marcs referencials del seu llenguatge figurat tenen una gran càrrega èpica. La tauromàquia, per exemple, en aquell deliciós autoretrat digne del Fary: “yo soy como un toro bravo que se crece con el castigo”. O el fascinant món dels exploradors en la recent constatació de les dificultats que ha de vèncer cada dia en el seu heroic quefer: “esto es una jungla y yo sin machete”. L'última incursió analògica de Wert és d'aquesta mateixa setmana. Després de reivindicar el noble esport de la boxa i assegurar, afligit, que avui interessa tan poc que gairebé ningú no sap d'on prové l'expressió “llençar la tovallola”, va posar el somriure de fer titulars i la va deixar anar: “Yo sólo tiro la toalla, con cierto desorden, al salir de la ducha, es el único sitio en el que la tiro”. El missatge és clar, encara que la seva manera milhumanística de fer-se el simpàtic susciti dubtes. Perquè, com es deu llençar una tovallola amb un cert desordre? És que hi ha cap manera ordenada de llençar-la? Plegada?
 
La boxa és com la cultura bíblica. Ja poca gent en coneix els detalls originals, però la seva influència és pertot. Ara és un esport maleït que gairebé no surt als mitjans de comunicació, però les seves expressions colonitzen el llenguatge quotidià. Hi ha molts termes tècnics de la boxa que perviuen, com això de llençar la tovallola. De fet, l'expressió deixar algú fora de combat s'utilitza en tota mena d'esports i confrontacions. Els partits polítics tenen pesos pesants, encara que els seus líders siguin prims, i alguna altra categoria de boxadors (pes lleuger, pes mosca) treu el nas fora del quadrilàter. El ring també forma part del llenguatge col·loquial. Unes eleccions, o qualsevol confrontació mesurable, es poden guanyar per punts (com en els combats igualats de boxa) o per K.O. (inicials de knocked out, en el sentit de tombar algú). Se suposa que una victòria per K.O. tècnic és una mica menys cruenta però també contundent. Abans de llençar la tovallola, un boxador pot estar contra les cordes (en relació a la posició de fragilitat al quadrilàter, a la mercè dels cops del seu oponent) o fins i tot grogui, com un bevedor que hagués abusat del combinat dolç de rom anomenat grog. És clar que si el púgil es faixa prou com per resistir fins al final del combat pot ser que el salvi la campana. I el dring de la campana d'aquesta columna em fa tornar a Wert, el ministre d'educació que més campanes haurà fomentat en tota la història, per fer una precisió sobre la seva última analogia torera del “Yo sólo tiro la toalla al salir de la ducha”. Wert, que presumeix de bon faixador, hauria d'adonar-se que la tovallola no la llença mai el boxador. L'expressió prové del gest que fan els entrenadors dels púgils quan volen que el seu pupil no continuï rebent estopa i el retiren del combat abans no prengui massa mal.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 7/12/13 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma