Masquefins i masquefines

La setmana passada vaig ser a Masquefa, una vila de l'Anoia que poca gent sap situar al mapa. En el meu cas, fa anys que en tinc notícia gràcies a l'escriptor masquefí Esteve Miralles, que va ser company meu d'universitat, i també de la lingüista masquefina Carme Junyent, que acaba de publicar Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana (Empúries). Hi recull tot d'enraonades reflexions sobre l'envitricollat i carregós afer de la correcció política aplicada a la llengua. Junyent, factòtum del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), signa la seva edició dels textos amb el genèric “Editor” per cridar l'atenció sobre la tesi central: el gènere és una categoria gramatical i el sexe un tret biològic. En català, com en castellà, és home qui pertany a l'espècie humana i després vénen les altres accepcions que en restringeixen l'ús a mascle o a marit, però això no ha impedit que la correcció política promogui un desdoblament més farragós que el de la Nacional II. Nenes i nens campen per separat a l'escola i arriben als partits convertits en companyes i companys. Les últimes setmanes Josep Cuní ha tingut l'encert de dedicar dos trams del seu programa 8 al dia a la llengua, un tema que hi sol tenir poca presència. Dues visions rigoroses, informades i complementàries: la de Carme Junyent i la d'Esther Forgas, lexicògrafa de la Universitat Rovira i Virgili que ha dedicat molts esforços a detectar les definicions més desfasades i carques del DRAE, per a un projecte de la RAE que després els senyors acadèmics no han aplicat. Les dues lingüistes van estar finíssimes.
 
El gentilici de Masquefa fa que les autòctones s'hagin sentit dir sempre que són más-que-fines, en inefable joc de paraules interlingüístic. Des d'alguns pobles veïns es completa la dita amb una rima injuriosa, que les tracta de putes fines. La meva sorpresa va ser que la setmana passada diversos masquefins em van documentar la dita amb proves sòlides. Ve de lluny. Al segle XV un clergue posseïa, a tocar, un hostal de serveis molt complets que va generar la dita a la veïna Piera, a la qual els masquefins responien “Piera, fam, caguera i gent embustera”. Més ençà, però, a la barcelonina Ronda de Sant Antoni hi va haver Can Masquefa, un dels prostíbuls més populars, d'amos masquefins i treballadores autòctones. La fama de Can Masquefa és evident en publicacions satíriques com el Papitu. En el número del 23 de desembre de 1925 llegim: “Diumenge: Dia de jubileo a can Prim, a can Masquefa, a can Verdura i altres ermites destinades a sant-i-ficar les festes”. Les millors mansions de Masquefa devien construir-se amb aquelles misses.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/12/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma