Fernández Díaz, el potiner perillós


Un titular de fa uns quants dies deia que a Barcelona la Guàrdia Urbana havia multat un home amb 90 euros perquè mirava un quadre abandonat davant un contenidor d’escombraries. Els fets van tenir lloc el 2011, però s’han conegut ara perquè la síndica de greuges ha donat la raó al ciutadà. També s’ha sabut que els agents que el van sancionar eren quatre i anaven vestits de paisà. La història és tan absurda que el menys rellevant és que hagin calgut dos anys a corregir l’acció dels policies. Potser l’home mirava el quadre per raons estètiques, o potser tenia la intenció d’emportar-se’l i vendre’l, però el que sobresurt és l’abús d’autoritat que hi ha al darrere de la multa.

L’ordenança 63.2 de l’ajuntament vol afavorir el reciclatge i diu que se sancionarà qui triï “residus dipositats a la via pública, incloent-hi els que hi ha dins dels contenidors”. D’acord, però no cal ser gaire espavilat per entendre que la intenció és combatre el pillatge sistemàtic de residus que practiquen algunes empreses, servint-se dels immigrants il·legals que patrullen els carrers fent de drapaires del coure, el ferro o fins i tot el paper. Si volgués fes complir tots els punts de l’ordenança, la Guàrdia Urbana no s’hi veuria de feina. Hauria de multar qui regui les plantes o espolsi les catifes fora de l’horari autoritzat, qui llenci xiclets a terra o els enganxi sota un banc públic, qui llenci puntes de cigarret al carrer, entre moltes altres prohibicions. 

Fer complir la llei sempre demana una gran dosi de sentit comú. Fa la impressió, en canvi, que amb la crisi s’han crispat les formes i els que han de vetllar per l’ordre tenen carta blanca. Si a peu de carrer els urbans ja van així, imagina’t a les altes instàncies. Per això no puc evitar un calfred metafòric quan penso en la nova llei Fernández, posada en marxa pel sorrut ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. ¿Què es pot esperar d’algú que creu que la llibertat consisteix a reprimir els que no pensen com ell? Quanta nostàlgia del franquisme i que poc que dissimulen. Un dia d’aquests es trauran de la màniga una nova Llei de Premsa. Al loro!

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de desembre del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma