divendres, 20 de desembre de 2013

Som una geminació

Dimarts passat vaig tenir el gust de fer una conferència al Born Centre Cultural sobre llengua i literatura, que són les dues cares d’una mateixa moneda per més que alguns departaments universitaris pretenguin separar-les. Com que el Born revela la ciutat de 1700, vaig començar analitzant alguns dels fascinants poemes en forma de laberint que sovintejaven als segles XVII (Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona) o XVIII (Manuel de Vega i Rovira, rector de Pitaluga). La comparació d’aitals poemes amb el laberint de la nostra situació actual resultava temptadora, però me’n vaig estar. Em vaig limitar a repassar alguns dels centenars de mots ignots que l’historiador Albert Garcia Espuche ha localitzat en la munió de documentació de l’època que ha revisat. Mots com ara sabastenc (tint), palendenga (una arracada de poc valor), blateria (una cosa rifada), correu (coet o petard), enguantrada (buata) o una planta que servia per adobar les xarxes dels pescadors denominada tal com abans es referien al FCB els diaris de Madrid: barsa. Com que aquests mots llunyans, la majoria dels quals no recullen ni Fabra ni Alcover-Moll ni Coromines ni Google, resulten un xic enigmàtics, vaig voler salpebrar la conferència amb un enigma final i, empès per l’entusiasme enigmístic, vaig jugar-m’hi els dos llibres més antics de la meva biblioteca. Serien per a qui l’endevinés en un minut. Els dos volums en joc eren dues edicions de les obres en prosa de Quevedo dedicades a l’Acadèmia dels Desconfiats i editades per Jayme Surià i Joseph Llopis a la plaça de l’Àngel de Barcelona els anys 1701 i 1702. Poc em podia imaginar que el meu enigma tindria una relació tan directa amb la pregunta geminada que va revelar el president Mas quaranta-vuit hores després. 
 
       La meva pregunta demanava dos mots amb doble ela geminada documentats en algun diccionari. Afortunadament, ningú no els va trobar en un minut, tot i que després un assistent en va venir a ensenyar que n’havia localitzat dos amb el seu smart-phone fora de temps: al·lotel·lo (diminutiu de nen balear, al·lot) i col·legiel·lo (diminutiu també balear de col·legi, igual com col·legiet o col·legietxo. Tots dos mots figuren al Diccionari Català-Valencià-Balear, l’Alcover-Moll. Després n’han sortit tres més. Dos porten guionet: tal·là-tal·lera (si fa no fa) i tol·le-tol·le (sense dilació o avalot). El cinquè és un terme científic que només figura al GDLC d’Enciclopèdia: al·lopol·len: “pol·len d’una flor transportat sobre el pistil d’una altra flor”. No m’estranya que al final la pregunta més analitzada de la història recent tingui dues parts. Decididament, som una geminació que adora els punts volats.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/12/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir