Una preqüela de la posteritat

Demà dimecres se celebra una presentació molt atípica a la Biblioteca de Catalunya. Quan fa vint anys de la mort de l'autor, es publica una novel·la inèdita que va escriure en fa quaranta. Un exemple de posteritat lògicament pòstuma però que potser podríem  associar a una preqüela. A més, com si fos una multiplicació lògica entre cronologia i extensió, la novel·la en qüestió té vuit-centes pàgines. Posem-hi noms. L'autor és Joaquim Soler (Barcelona, 1940-1993). La novel·la, escrita entre 1973 i 1974, duu per títol París-Bis. I l'editorial que assumeix el risc de tirar endavant un projecte com aquest és la mallorquina Lleonard Muntaner. Soler va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs amb Albanell, Cabré, Carbó o Monzó (era l'última essa de DRACS), va publicar novel·les apreciades per la crítica però poc divulgades, com Laberint sense (1978) o La prova del mirall (1981) i va ser el primer escriptor prescriptor de lectures a Catalunya Ràdio, precedint Emili Teixidor, entre d'altres. Després de la seva mort prematura Roser Vernet es va imposar de preservar-ne la memòria i així ho fa amb perseverança des de la Fundació Quim Soler al cor de Priorat.

No he llegit, encara, la novel·la. No sé, per tant, si m'agradarà o la trobaré tan envitricollada com algunes obres de la seva època. El professor Ricard Ripoll, la documentada opinió del qual em mereix força respecte, situa París-Bis en el context del textualisme que practicaven autors francesos de tres òrbites coetànies com el Nouveau Roman (Butor, Robbe-Grillet), la revista Tel Quel (Sollers, Barthes, Derrida, Todorov) o l'Oulipo (Queneau, Perec). Després, amb una clara  voluntat de cridar l'atenció lectora, la situa prop de La vie: mode d'emploi de Perec, Rayuela de Cortázar i l'Ulysses de Joyce. No és pas poc. A mitjan anys setanta alguns autors catalans com Pedrolo, Coca, Mesquida o Monzó (L'udol del griso al caire de les clavegueres) van explorar una via experimental que combinava la torrencialitat verbal amb la ruptura constant de les convencions narratives. Eren obres magmàtiques i de lectura espurnejant, tot i que sovint tan excessives que deixaven el lector exhaust. Cossetània ha reeditat dos títols secrets de Ventura Ametller (Summa kaòtica i Resta kaòtica) que haurien pogut ser emblemàtics. En castellà, el gallec Julián Ríos transitava camins semblants que tampoc no van trobar mai cap Roma poblada de lectors. La mera existència d'aquesta primera novel·la inèdita de Quim Soler fa pensar que potser els textualistes no van trobar mai la seva Roma verbal perquè estaven més interessats a descobrir si els verbs venien de París.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/12/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma