dimecres, 30 de gener de 2013

Passejant per la Mitja Rambla Catalunya

Passejava l’altra tarda per la barcelonina rambla Catalunya tot escoltant amb el transistor a cau d’orella (un Sony model ICF-S10MK2) La tribu de Catalunya Ràdio, en concret Lluís Permanyer (tothom dret), que dissertava amb l’erudició de costum sobre el barraquisme. Baixava pel mig de la rambla mentre assentia amb el cap i repicava el dit índex damunt d’una taula imaginària, tot donant la raó a Permanyer quan explicava que el barraquisme del Carmel, de Montjuïc, de Santa Gemma, de la Perona, va desaparèixer anys enrere i que Barcelona és avui una ciutat sense barriades de barraques. Però el que distingien els meus ulls en aquells instants desmentia de ple l’afirmació permanyeriana. Al passeig central de la rambla Catalunya, baixant a mà dreta, encara s’hi poden trobar un seguit de barraques arrenglerades, d’aspecte més o menys deplorable. Totes elles són construccions precàries, aixecades amb materials febles (sostres i parets de plàstic o lona en lloc de la uralita tradicional), en terrenys que no són propietat dels barraquistes sinó municipal. Dins, s’hi arreceren uns homes i unes dones afamats que beuen i mengen a l’escalf d’unes estufes portàtils, que substitueixen els antics bidons metàl·lics on es cremaven fustes quan feia fred.
 
Aquestes barraques ocupen tot l’any la meitat del passeig i així és com queda severament disminuït l’espai de pas dels vianants. A les hores punta s’hi produeix una densitat humana tal que provoca empentes, trepitjades, fregadissos incòmodes i la sensació errònia que ens estem manifestant per la independència de Catalunya, quan en realitat estem passejant el gos.
 
Com que aquest nou barraquisme urbà ha modificat aquesta tan excepcional via pública, goso proposar que els tècnics de l’Ajuntament canviïn el nom actual pel de, molt més exacte, Mitja Rambla Catalunya.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 30 de gener del 2013. 

dimarts, 29 de gener de 2013

I tu, de quin país ets?

Un familiar meu que vol restar en l'anonimat regenta, des de fa dècades, una botiga d'alimentació especialitzada en una capital de comarca. Productes de la terra, saludables i de qualitat. Ara el pes del negoci ja el porta la segona generació, però ell encara obre l'establiment ben d'hora cada matí, per fer una fornada de pa, i també s'hi acosta a última hora de la tarda, per tancar. Com que el seu fill i la jove tenen canalla petita, s'organitzen. Fa poc, davant per davant del seu negoci, han obert una botiga de queviures, d'aquelles que la parla col·loquial anomena un paqui. En aquest cas, no la regenta gent d'origen paquistanès sinó xinès, però igualment fan més hores que un rellotge. El dia que van obrir, els nouvinguts van anar educadament a presentar-se a la botiga del meu familiar i li van regalar un tros de pizza. Fora d'això, em diu, gairebé no han tingut cap més contacte. Bon dia, bona tarda, hola i adéu. Però l'altre dia, aprofitant que el meu familiar abaixava el tendal, un dels homes que es passa el dia a la botiga del davant va travessar el carrer amb quatre gambades i li va engaltar una pregunta que, a hores d'ara, encara li balla pel cap. El xinès, amb un somriure de complicitat, li va demanar en castellà: “¿Y tú, de qué país eres?”. El meu familiar, al qual de petit li deien xinet perquè té els ulls una mica allargats, es va quedar ben parat i va respondre la primera cosa que li va passar pel cap: “De Vilafranca”. El xinès va semblar sorprès, li va dir que coneixia Vilafranca (que no és pas la capital de comarca on va passar aquest diàleg) i se'n va tornar a la seva botiga. Després de rumiar-hi molt, el meu familiar ha arribat a la conclusió que els seus veïns xinesos creien que ell també era un immigrant. Com que ja el troben a la botiga quan arriben de bon matí i també el veuen tancar l’establiment cada vespre deuen pensar que s'hi està tot el dia, i els ha encuriosit saber de quin racó de món deu venir algú que encara treballa més hores que ells. 

L'episodi coincideix amb l'obertura de dues botigues de queviures a tocar de casa, al barri d'Horta, regentades totes dues per gent que podria ser de Vilafranca. L'una, al carrer Fulton, en un local on fins ara venien mobles. L'altra, al carrer Peris Mencheta, que pren el relleu d’ una botiga de queviures anterior. Abans d'aquests nous negocis, les últimes botigues d'alimentació que recordo haver vist obrir al barri van ser el paqui  de la parada de bus de Llobregós, el minimercat llatí de Maragall, vora els cinemes Lauren Horta, o els xinesos que s'han quedat una altra antiga botigueta de queviures al carrer Tajo, davant de la benzinera. Ara coexisteixen el paqui i la Paqui.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/1/13

dilluns, 28 de gener de 2013

La guerra invisible

Qui hagi vist Zero Dark Thirty, la pel·lícula de Kathryn Bigelow que narra la recerca, captura i mort de Bin Laden per part de l’exèrcit d’Estats Units, recordarà una escena rellevant del film. Hi ha vuit alts càrrecs del govern i l’exèrcit, tots homes encorbatats, que es miren un mapa del Pakistan i parlen del lloc on potser s’amaga Bin Laden. En un racó, discretament, la noia agent que s’encarrega de la missió segueix la conversa i de sobte els interromp per puntualitzar una dada. El director de la CIA se la mira per primer cop i li pregunta: “¿I vostè qui és?”. I l’agent li respon: “Jo sóc la motherfucker que va trobar aquest lloc, senyor”.

No sé com tradueixen motherfucker a la versió doblada de la pel·lícula. Podria ser “la mala puta”, per exemple, o “la malparida”. En tot cas, l’expressió conté un nivell de grolleria que en aquell context s’ha d’entendre com una demostració de caràcter, com si la dona els digués: “Ei, jo sóc igual que vosaltres”. És l’únic moment de la pel·lícula, diria, en què es posa de relleu aquest domini del món masculí en l’esfera de la intel·ligència militar. És cert, però, que una cosa són els despatxos i una altra de ben diferent els escenaris de combat.

Ara el departament de Defensa dels Estats Units ha aprovat la igualtat a tots nivells i les dones soldats podran anar al camp de batalla. Suposo que cal veure-ho com una victòria del sentit comú, tot i que en el fons és una conquesta pírrica i que disfressa problemes més greus. Que ho preguntin, si no, a les soldats que apareixen a La guerra invisible, una pel·lícula que opta a l’Oscar a millor documental per la investigació dels abusos sexuals i violacions que es produeixen dins l’exèrcit nord-americà. Segons el documental, l’any 2009 es van donar més de 16 mil casos d’assetjament sexual a les dones soldats; només se’n va jutjar el vuit per cent i al final se’n va condemnar el dos per cent. Des d’aleshores, cada any ha sigut pitjor. Les dones que vagin a la guerra, doncs, hauran de lluitar contra dos enemics, l’oficial i l’intern. No, contra tres: també cal comptar-hi el tabú.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de gener del 2013.


Legislar la semàntica

Quan vaig publicar aquí que la RAE ha modificat la definició de l'entrada Referéndum vaig rebre missatges que contenien derivats del substantiu paranoia. L'Acadèmia va introduint canvis de cara a la 23ª edició del DRAE, prevista en paper pel 2014. Aquestes esmenes afecten, per ara, 9984 entrades i es poden consultar a l'edició digital www.rae.es. Després d'haver comprovat moviments a l'entrada de referéndum, les filòlogues Silvia Senz i Montse Aberte han fet un estudi i han detectat esmenes políticament significatives a les següents entrades: autodeterminación, autogobierno, consulta popular, Estado, Estado de derecho, estado federal, estado de alerta, estado de excepción, estado de guerra, estado de sitio, intervencionismo, parlamento, plebiscito, referéndum, soberanía i soberanía nacional. Senz i Aberte són editores i coautores del llibre de crítica universitària El dardo en la Academia (Melusina), dos volums força silenciats per les elits intel·lectuals que analitzen en profunditat el paper de la RAE com a pal de paller del nacionalisme espanyol. 
 
El joc de les diferències semàntiques seria un mer exercici intel·lectual si no fos que el president de la RAE és membre nat del Consejo de Estado i el DRAE un dels criteris que apliquen els tribunals espanyols quan hi ha divergències d'interpretació sobre un concepte. Per exemple, quan el Consejo va interpretar jurídicament el terme referéndum (dictamen 1618/2010) a partir de la seva definició al DRAE per determinar que hi havia base per recórrer al TC la llei de consultes populars per via refrendària del Parlament de Catalunya. D'aquí que la nova llei del Parlament serà sobre consultes no refrendàries, i d'aquí també la trascendència futura dels canvis en la definició de referéndum al DRAE, destinats a impugnar també una consulta no refrendària. Aberte destaca les simptomàtiques redefinicions de estado de sitio (Situación declarada por el Parlamento cuando se pueda producir un atentado contra la soberanía o independencia del Estado o contra su integridad) i Estado federal(El compuesto por Estados particulares, cuyos poderes territoriales gozan de una autonomía sometida al orden constitucional). L'actual edició limita les causes del primer a “motivos de orden público” i en el segon els Estados van en minúscula (no sobirans) i no s'esmenta cap ordre constitucional. Afirma Aberte que la nova definició transforma l'estat federal en un de confederal (federació d'Estats) i que xoca amb les constitucions d'estats federals com Veneçuela o Mèxic. Amb la nova definició del DRAE ja queda clar que Espanya mai no esdevindrà un estat federal.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 28/1/13

dissabte, 26 de gener de 2013

Homonímia no gens nímia

Tots podem tenir homònims integrals, o haver-los tingut en el passat. Persones que es diguin igual que nosaltres, de nom i també de cognoms. Les possibilitats de topar-hi han augmentat molt des que tenim accés als arxius demesiats de la xarxa de xarxes. Això és el que li va passar a l'escriptor reusenc Pablo Martín Sánchez quan teclejà el seu nom i  dos cognoms a la finestra de Google. Topà amb un tal Pablo Martín Sánchez condemnat a garrot vil l'any 1924 per la dictadura de Primo de Rivera. El Pablo Martín Sánchez contemporani (nascut l'any 1977) és un home de lletres format en Art Dramàtic, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, que treballa en una tesi sobre l'Oulipo i l'hipertext a Lille. La seva aproximació a la literatura és múltiple. Ha fet de lector editorial, corrector, traductor, llibreter i va debutar l'any passat amb un notable llibre de narracions (Fricciones). L'atzar homonímic es va transformar en un fil invisible del qual l'home de lletres va estirar. El resultat, una novel·la extraordinària: El anarquista que se llamaba como yo (El Acantilado).
 
Després d'un pòrtic sobre aquest detonant homonímic, ens endinsem en el territori de la novel·la per dos camins: el dels fets documentats i el de la vida imaginada. Com en la premissa major de la narrativa històrica: documentar amb rigor els fets d'àmbit públic i fabular  els d'àmbit privat. L'anarquista homònim de l'escriptor, exiliat a França, va participar en una incursió  que va acabar com el rosari de l'aurora a Vera de Bidasoa. L'escriptor homònim de l'anarquista reconstrueix aquests fets històrics a partir de les cròniques que s'hi refereixen i encapçala els capítols d'aquest fil narratiu amb textos documentals: fulls volants, articles de premsa, testimonis il·lustres com el de Baroja, textos coetanis de Blasco Ibáñez o Unamuno... L'altre fil narratiu teixeix el periple biogràfic imaginari que deixa l'anarquista real al punt de partida dels fets de Vera: l'exili parisenc. Descobrim així un singular personatge, insensible als olors i amb el cor a la dreta, que viu tota mena d'episodis novel·lescos centrats en una commovedora història d'amor gairebé tan impossible com l'atemptat que planeja per matar Alfons XIII. El recorregut novel·lesc del personatge ens permet endinsar-nos en els ambients anarquistes de París o l'Argentina, assistir amb emoció al naixement del cinema i reviure els fets de Vera de Bidasoa amb l'espurneig constant del gust per narrar i un estil rotund, en el qual cada frase aconsegueix incitar-nos a llegir la següent. 

El anarquista que se llamaba como yo parteix d'un plantejament proper a Soldados de Salamina i en millora el model en tres punts determinants: l'homonímia li estalvia haver de fer èmfasi en la implicació del narrador, té més sentit de l'humor que el relat de Cercas i, malgrat l'empatia ideològica amb les idees del personatge, no sermoneja.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 26/1/13

divendres, 25 de gener de 2013

Saber dir adéu

Un-mal-lleig o una-llarga-malaltia són dues locucions equivalents que es poden resumir en un sol mot: càncer. Un tabú fins fa quatre dies, que pren el nom del cranc per designar un munt d'afeccions. L'última Marató de TV3 va abordar el càncer des de gairebé tots els angles possibles, però ara els britànics n'han descobert un de nou. Càncer entre reixes. El culpable ha estat el reverend John Graham, veterà crucigramista en actiu al Guardian i al Financial Times, a banda de col·laborador en mitja dotzena de revistes enigmístiques. En l'àmbit anglosaxó els enigmistes solen firmar els mots encreuats amb un nom de ploma. Alguns dels primers crucigramistes van triar pseudònims relacionats amb la inquisició espanyola per ressaltar la vessant torturadora (d’intel·lectes) dels mots encreuats críptics que elaboraven: Torquemada, per exemple, o Azed (bifront de l'inquisidor don Diego de Deza). El reverend Graham va debutar l'any 1958, però fins a l'any 1970 no va començar a firmar els seus enigmes, i llavors va decidir acollir-se al plàcid camp de la botànica. Signa Araucaria, un gènere de grans arbres que pren el nom de la localitat xilena d'Arauco. Els seus mots encreuats al Guardian del divendres 11 de gener portaven una introducció enigmàtica: “Araucaria té 18 de 19, i el tracten amb 13 15”. Quan els enigmòfils resolien les paraules xifrades el missatge de l'autor es revelava: “Araucaria té càncer d'esòfag, i el tracten amb cures pal·liatives”. 
 
Es tracta d'un comiat amb totes les lletres. Les cures són efectivament pal·liatives. Als seus 91 anys, els metges han descartat la quimioteràpia. Tampoc intervindran Araucaria quirúrgicament. Segons els doctors, la seva fi pot ser qüestió de mesos. Per això l'interfecte ha considerat pertinent acomiadar-se dels seus soferts lectors amb una graella medicalitzada que també conté paraules com ara infermera, estetoscopi o endoscòpia. Parlar per graella interposada és el més natural del món per a un crucigramista. L'endemà, quan el Guardian es va fer ressò de la seva història, John Graham va declarar des de la seva casa de Somersham (a Cambridgeshire) que tenia la intenció de continuar fent mots encreuats fins al final: “agrairé que m'avisin si noten que la qualitat davalla, però no tinc cap intenció de deixar-ho”. També va dir que no tornaria a parlar de la seva malaltia, perquè ja estava tot dit. Havent-hi tants oficis en aquest món dels quals els estats t'obliguen a jubilar-te, és un gran què que l'escriptura (en aquest cas aplicada als mots encreuats) et permeti arribar a nonagenari amb aquests plans de futur. On s'ha de firmar?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/1/13

dimecres, 23 de gener de 2013

"M'agrada" tant que t'abonyego

Perdonin si els importuno, però és que tinc una pregunta per a vostès, els persistents i entusiastes lectors de l’Ara digital. Com que també en sóc un, es pot dir que pertanyo a aquesta gran família (el dia que vulguin quedem per discutir com ens repartim els boàs de l’àvia).

Dijous estava escoltant Catalunya Informació quan van radiar la notícia de l’homicidi de Joan Mascaró. Ràpidament vaig obrir l’Ara.cat amb el desig de saber-ne més detalls. I el titular de l’Ara.cat deia: “Maten l’industrial del calçat Joan Mascaró en un atac al carrer a Menorca”. Més avall, el sotstitular aclaria: “L'empresari, de 67 anys, ha mort a causa de les diverses ganivetades que ha rebut d’un home que l’ha abordat a prop del seu domicili de Ferreries”. El món es va tornant hostil, aspre. Fins i tot Menorca acabarà semblant El Bronx.

Després de llegir tan infausta notícia, vaig observar que 127 lectors havien clicat la casella “M’agrada” de Facebook. Desconcertat, vaig recapitular pas a pas, sense perdre la calma (no vaig xisclar): hi havia hagut una baralla en un carrer de Ferreries, a un dels dos adversaris –molt estimat a l’illa- l’havien apunyalat i s’havia mort abans que arribés l’ambulància. En aquests moments encara em demano què els devia agradar d’una notícia com aquesta. Per què van clicar “M’agrada”? Va ser un impuls o bé una acció meditada llargament? Potser alguns volien fer públic el seu afecte per Joan Mascaró, els va agafar per sorpresa i van reaccionar així. Ara bé, l’opció “M’agrada” de Facebook n’és de debò la manera idònia? Fins on arriben els límits de Facebook? Com més va, més matisos anem deixant pel camí d’allò que pretenem comunicar. Tard o d’hora, a la sortida d’un funeral, quan ens disposem a donar el condol, ens acostarem a la vídua i li direm compungits: “M’agrada”. Ella ja ens entendrà.

Enric Gomà, Ara, dimecres 23 de gener del 2013.

dimarts, 22 de gener de 2013

Guardiola i la fe en el futbol


Quan vaig saber que Pep Guardiola havia fitxat per entrenar el Bayern Munic, el primer que em va venir al cap va ser un nom: Riccardo Basta. «¡Per fi el veurem jugar!», vaig pensar. Després em vaig recordar de tots els meus amics que viuen a la ciutat bavaresa i són amants del bon futbol. Basta és un noi de 17 anys, d’origen italià, i sol jugar de migcentre defensiu. Un Busquets, potser, o segons com evolucioni fins i tot un Guardiola. Ha passat per les categories inferiors del Bayern i avui juga en el seu equip sub-19. Un dels meus amics de Munic em va parlar d’ell fa dos anys, quan en tenia 15 i ja era una de les perles amb més futur de l’equip, juntament amb el davanter Kevin Friesenbichler. No sabem si Guardiola els coneixia abans de firmar el contracte, però estic segur que aquesta mena de jugadors i l’estil que representen són el que l’ha impulsat a escollir el Bayern com a destí.

El Bayern ha estat històricament el club més ric d’Alemanya. També un dels més odiats. Quan no tenia bons jugadors, simplement els fitxava a cop de talonari, minant de passada els seus rivals. Un dels casos més sonats, fa uns anys, va ser el de Ballack, que havia arribat a la final de la Lliga de Campions del 2002 amb el Bayer Leverkusen. Aquesta actitud arrogant li comportava enemics a la Bundesliga. Ara fa uns anys, però, la filosofia del club va canviar i va prestar més atenció al planter. Dos dels seus jugadors importants avui dia, i amb més futur, van sortir de les categories inferiors: Thomas Müller i Toni Kroos, tots dos de 23 anys.

Només de saber-se la notícia del fitxatge, algunes veus barcelonistes van començar a discutir la decisió de Guardiola. En lloc d’estar-li simplement agraïts i desitjar-li el millor, sembla que de sobte ja no és tan bon entrenador pel simple fet que no estarà al Barcelona i a més a més podrà ser un rival directe a la Champions. A mi m’atrau molt més la curiositat de veure què és capaç de fer amb aquests jugadors. Em sembla que Guardiola ha elegit sàviament i que, a més a més, trobarà al Bayern certs paral·lelismes amb el Barça. Munic és una ciutat on es viu bé, tranquil·la, on la passió pel futbol no està tan present com aquí i les derrotes es viuen amb més esportivitat. Al club hi trobarà gent que entén de futbol perquè hi ha jugat a alt nivell, des del mateix president Hoeness fins al mànager esportiu Mathias Sammer. Com Cruyff al Barcelona, Franz Beckenbauer exerceix la seva influència com a mite des de la (relativa) distància. A més a més, per fer-ho encara més atractiu, és altament improbable que Mourinho segueixi els seus passos i se’n vagi a un club alemany: jugar cada diumenge sense haver d’aguantar el seu mal perdre deu ser tot un descans.

En l’imaginari de l’aficionat bavarès i alemany per extensió hi ha dos partits inesborrables en clau blaugrana. El 4-0 que el Barça li va clavar al Bayern al Camp Nou, en quarts de final de la Champions del 2009, amb un joc exquisit i gols de Messi, Messi, Etoo i Henry. El segon partit són les semifinals del Mundial del 2010, en què Espanya va batre Alemanya amb gol de Puyol. En tots dos casos, l’optimisme alemany els va portar a creure que podien guanyar amb un estil de joc similar, però a l’hora de la veritat la columna vertebral del Barça, amb una samarreta o l’altra, els va dominar de principi a fi.

El fitxatge de Guardiola ha de veure’s com una aposta ètica i estètica, molt raonada, i també com un intent més d’acostar-se al bon futbol que tant admiren els meus amics de Munic. Al mateix temps, la notícia situa l’aficionat del Barça i el futur del futbol mundial davant un dilema. Per una part, com a defensors del joc vistós i de toc, hauríem d’estar contents que Guardiola porti la seva filosofia futbolística a Munic (i de rebot a la selecció alemanya, ja que el Bayern és la seva columna vertebral, igual que el Barça ho és per a Espanya), gairebé com un missioner que va a pregonar pel món la fe blaugrana en el bon joc.

D’altra banda, si la seva proposta futbolística té èxit, tard o d’hora s’enfrontarà al Barça a Europa i llavors es produirà un moment únic. Igual que els passa a tots els superherois del còmic, arribarà un dia en què el Barça jugarà amb la seva nèmesi, el seu germà bessó. Mentre aquest dia no arribi, a partir del setembre haurem de sintonitzar la parabòlica cap a la televisió alemanya i jugar a canviar cromos: ¿serà Kroos un bon Xavi? ¿trobarà en Müller el seu Cesc? ¿Quan debutarà el jove Basta? I la més important: ¿com s’ho farà per jugar sense Messi?

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de gener del 2013.

 

dilluns, 21 de gener de 2013

Plàstic contra vidre

No s’ha de descartar que en Guardiola hagi fitxat pel Bayern de Munic per no haver de sentir mai més la cançoneta de l’Envàs, on vas? A Alemanya, on el partit dels Verds fa dècades que dicten l’agenda ecològica, el procés de recuperació d’envasos és modèlic. De fet, gairebé no es llencen mai al contenidor. La paraula clau, que aquí s’ignora en benefici de les empreses del ram, és plàstic. Com que tenen clar que és molt més nociu i difícil de reciclar, els alemanys han aconseguit eliminar una gran quantitat de plàstic de la vida quotidiana i tornar als envasos de vidre.

Així, per exemple, quan un aficionat del Bayern vol veure un partit de futbol a casa, compra una caixa d’ampolles de cervesa (de vidre) i paga una quota per cada envàs, entre 10 i 25 cèntims per unitat. Quan se les ha begut totes —els aficionats al futbol tenen molta set—, les torna al supermercat i recupera la quota per ampolla. En el fons, no és tan diferent del sistema que teníem no fa ni 30 anys, quan els envasos de iogurt natural eren de vidre retornable, les ampolles buides de xampany es venien al drapaire i el sifons encara no s’havien convertit en peces d’antiquari. Tot va canviar amb l’arribada de les llaunes de refrescos, les ampolles de plàstic de llet i d’aigua i els tetra-brik. Llavors el govern de torn va decidir que ja era hora de reciclar alguna cosa si volíem semblar europeus.

No es pensin, a Alemanya també es poden comprar ampolles de plàstic i llaunes, però tenen més consistència i funcionen igual que el vidre: t’hi carreguen la taxa i, si la vols recuperar, només les phas de retornar. Fins i tot a les perfumeries hi ha contenidors per tornar els pots i tubs de cremes. Ningú t’hi obliga, però ho fas sense pensar-hi. Les xifres diuen que amb aquest sistema Alemanya recupera més del 85 per cent dels envasos, mentre que a Catalunya no arriba al 50. Potser és veritat que ens falta informació i ens fem un embolic amb els contenidors, però tot seria més fàcil si hi hagués menys plàstic pel món. A més, mentre no sigui Xibeca, la cervesa sempre és més bona en ampolla de vidre.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de gener del 2013

Bibelots de futbolista

El fitxatge de Pep Guardiola pel Bayern és una notícia planetària que ocupa hectòmetres quadrats als mitjans escrits i hores de programació als audiovisuals. Contravenint la lògica del mercat futbolístic, aquest cop no sembla que sigui un club el que fitxa un entrenador sinó ben bé a l'inrevés. En comptes d'analitzar les virtuts futbolístiques de Guardiola aplicades a una plantilla concreta se'ns alliçona sobre l'estructura del Bayern. Més que d'Arjen Robben, Franck Ribéry, Mario Gómez o Thomas Müller es parla de Karl-Heinz Rummenigge, Uli Hoenes o Franz Beckenbauer. I ha reaparegut un altre Müller, el mític Torpede Müller que fa tot just tres setmanes es va veure superat per la demesia golejadora de Leo Messi. Divendres la secció d'Esports d'aquest diari reproduïa una fotografia que el Barça ha difós per il·lustrar aquest relleu. S'hi veu Gerd Müller mostrant orgullós la samarreta dedicada que li va enviar el 10 (llegiu déu) blaugrana. L'alemany posa davant d'un moble de fusta clara amb prestatgeries il·luminades plenes de bibelots. Podria estar al menjador de casa o a les oficines del club. La meva experiència en menjadors de futbolistes és minsa. Només n'he visitat dos: el de Miquel Àngel Nadal a Manacor quan encara jugava al Mallorca i el de Mario Alberto Kempes a València quan ja s'havia retirat. En tots dos casos les prestatgeries estaven plenes de bibelots, com la de Müller. Kempes també hi tenia un llibre. Un de sol: Los pilares de la tierra, de Ken Follett.

Els bibelots davant dels quals posa el Torpede Müller permeten imaginar la vida sense futbol d'un futbolista. Podríem escriure un conte de terror sobre el futur dels nostres herois d'ara (Messi, Xavi, Iniesta, Cesc, Valdés... ai no, Valdés no, que és porter i els porters es retiren més tard). Müller, que ara té 67 anys, ens mostra vuit prestatges. Començant pel de dalt a l'esquerra, veiem una figureta d'ell mateix amb la samarreta roja del Bayern i la pilota entre els peus, un gràcil Bambi, una mena de glaçonera, un cotxet esportiu, una ampolla de coca-cola decorativa, un soldat prussià de gala i tres indis canadencs, que el meu Goggles situa a New Brunswick. A la dreta, un ulà, un ós blavós amb els braços alçats que devia ser la mascota d'una competició que no aconsegueixo identificar, set mascotes més petites, una figura daurada i, a la prestatgeria inferior dreta, la lloba romana que alleta Ròmul i Rem. Miro i remiro aital col·lecció de bibelots amb la intenció de posar-me en la pell del Pep a l’hora de prendre una decisió. I francament, no veig què li troba, al Bayern, quan l'únic que té veritable interès de la imatge és la samarreta dedicada de Messi.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 21/1/13

diumenge, 20 de gener de 2013

Ídol, Dol, Udol


Ídol.
Espero que els pocs lectors que encara es recorden d'un article publicat en aquest espai a mitjan octubre sobre el cas Savile, em perdonaran si torno al tema, perquè des d'aleshores, el cas en qüestió ha agafat unes dimensions tan grans que ja s'ha convertit en un escàndol inèdit a nivell internacional. Sir Jimmy Savile, recordem-ho, era un dels showmen més populars del país; un discjòquei llegendari; un amic personal de bona part de l'aristocràcia del rock i també de la creada diguem-ne per la via natural; i un filantrop que havia rebut condecoracions de la reina d'Anglaterra i el papa de Roma.
Dol.
Si a mitjan octubre es va revelar que, al llarg de la seva carrera, Savile havia abusat d'una vintena de noies d'entre 12 i 16 anys, la policia afirma ara que la xifra de les víctimes ha pujat a un mínim de 450, el 73% de les quals havien estat objecte d'abusos quan eren criatures (la més jove tenia 8 anys) als hospitals als quals ell feia donatius (i als quals tenia lliure accés com a “zelador honorari”) i en diversos estudis de la BBC. Entre els abusos, hi havia 34 violacions. Tot plegat va tenir lloc entre 1955 i 2010 (Savile va morir un any després: a la seva làpida havia fet posar, jocosament: “Era bo mentre durava”). L'escàndol autèntic, però, és que s'ha descobert que bona part dels amics i companys de feina de Savile sabien o sospitaven que era un pedòfil en sèrie i ningú –ningú!– no en deia res mentre vivia. (Ara, és clar, no paren d'explicar que ho haurien d'haver fet; una amiga seva fins i tot va plorar copiosament davant les càmeres, de tan malament que se sentia).
Udol.
Aquesta tendència de la gent de cercles privilegiats a obviar els delictes dels seus no es limita pas al cas Savile, és clar. Tan bon punt Strauss-Kahn va ser acusat de forçar una cambrera de Nova York, va resultar que els seus amics sabien des de feia anys que era un violador en potència. Conec el cas d'un exministre d'Economia britànic que va tenir un embolic de faldilles (no delictiu però sí escandalós) amagat pel seu entorn fins al dia d'avui. I m'imagino que l'entorn del senyor Millet va fer i potser està fent el mateix. I el del senyor Bustos. I el dels senyors implicats en el cas Pallerols –de Duran cap avall– per bé que en aquests casos (incloent-hi l'últim) estem parlant d'escàndols financers i no pas sexuals. Que nosaltres sapiguem.

Matthew Tree, El Punt Avui, 20/01/2013

Ambigu, Clar, Ambigu


Ambigu.
Des que tinc ús de memòria, l'esport ha estat promogut amb ganes des de les ràdios i les televisions i les campanyes de sensibilitat que les autoritats ens infligeixen en èpoques de bonança: “Fes esport”, ens exhorten, perquè fer-ho és sa, perquè ensenya a treballar en equip, perquè fa que el cervell segregui la tan preuada serotonina. Ara bé, l'esport –si tenim ulls per veure i orelles per escoltar– és una arma de doble tall: per exemple, al món del ciclisme, si realment vols guanyar, pel que es veu, t'has de drogar com un adolescent el Cap d'Any; els valors de l'atletisme, d'altra banda, han estat exaltats per tots els règims feixistes europeus (i no deu ser casualitat que un funcionari important d'un d'ells arribés a presidir el COI, no fa massa anys); i el mateix futbol ha deixat enrere una tirallonga llarga de cadàvers joves: el resultat inevitable de la violència entre els seguidors d'equips rivals.
Clar.
Per no dir res d'altres atrocitats: als Estats Units, a finals de l'agost passat, a Steubenville, Ohio, una noia de 16 anys va ser violada diversos cops –a diverses festes– abans de ser abandonada al jardí dels seus pares, coberta de l'orina dels assaltants. Com que hi havia un munt de testimonis, semblava que la policia actuaria de seguida. Però no: els violadors pertanyien a l'equip de futbol americà estrella de Steubenville, The Big Red, que tot el poble esperava que guanyés el proper campionat estatal (L'entrenador, a més, era un íntim amic del xèrif local). Durant mesos, doncs, al poble regnava la llei de l'omertà. El dia 3 de gener, però, el col·lectiu Anonymous va penjar un vídeo d'un dels testimonis fent de comentarista en directe de les violacions (“Wow! Està tan violada!”). Per fi, els esportistes culpables van ser detinguts. Llàstima del campionat, devien pensar els bons ciutadans de Steubenville.
Ambigu.
De manera que cada cop que algú em retreu el meu poc interès per l'esport, tiro pilotes fora tot dient que em sembla una mena de religió laica, i com que sóc un ateu dogmàtic, què hi farem: totes les religions en va plenes, d'homes de bé, alguns dels quals, però, sempre acaben cometent algun crim o altre (incloent-hi, des dels EUA fins al Pakistan, la violació de menors) sota l'empara, universalment respectada pels parroquians de torn, de la seva fe. O no?

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/01/2013

dissabte, 19 de gener de 2013

Sense Triadú no seríem aquí

La figura de Joan Triadú creix amb el pas del temps. Quan, als setanta, el corrent dominant en el món literari era l'evangeli segons sant Lukács, Triadú semblava un lector anacrònic. Res més lluny de la realitat. Les seves activitats de dinamització cultural van ser múltiples, malgrat els ferris obstacles que el franquisme aplicava a tot allò que fes ferum de català. Però mai no van interferir en la seva cursa lectora de fons. Triadú, nascut a Ribes de Freser el 1921 en un entorn sense llibres, va començar llegint Patufets i Massagrans fins que un bon dia les desventures de l'orfe Phillip Pirrip, Pip, a la novel·la Grans esperances de Charles Dickens el van transformar en lector constant. Des d'aquest dijous  es pot visitar a la sala Cotxeres del Palau Robert l'exposició Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú (1921-2010), comissariada per Joan-Josep Isern. És una exposició que penetra en una certa intimitat del personatge, tot recreant el passadís llarg de casa que menava al seu despatx, ple a vessar de llibres. Susanna Àlvarez, que va treballar els últims anys al seu costat, ha fet una tria de la correspondència que va mantenir amb escriptors de la talla de Baltasar Porcel, Carles Riba o Mercè Rodoreda i amb polítics com Jordi Pujol. Hi ha també documents menys intel·lectuals, com una nota de cal·ligrafia angoixada que la seva filla Teresa va escriure (PARE TORNA!) quan estava pres a la Model. 
 
El fil de la cultura catalana es va mantenir gràcies a l'acció perseverant de gent com Joan Triadú, crític exigent de poesia alhora que pedagog incansable. Va ser un dels fundadors de les Escoles Thau i va formar part del Consell Directiu de la Institució Cultural del CIC. Havia rebut el títol de professor de català de Pompeu Fabra i  va lluitar perquè en plena dictadura hi haguessin més professors de català. L'any 2004, quan ja havia publicat Dies de memòria 1938-1940: diari d'un mestre adolescent i treballava en les Memòries d'un segle d'or, vaig entrevistar-lo al vetust paranimf de la Universitat de Barcelona per al programa literari Alexandria. Abans de seure, va fer una cosa que em va impressionar. Va localitzar una pintura fosca entre les que decoren les parets del paranimf i em va explicar que el setembre de 1939 havia fet l'examen d'ingrés a la universitat en aquella mateixa sala. El malcarat examinador franquista que els tocà en desgràcia va improvisar l'examen allà mateix, d’una sola pregunta: “Describan una de estas pinturas y explíquenla”. Triadú va triar la que 65 anys després teníem al davant. Va suposar que la figura central era Ramon Llull i va desplegar tot el que ja llavors sabia del filòsof medieval, pare de la llengua catalana. Em va confessar un detall que li hauria impedit ser el primer de la seva família que accedia a la universitat, Se’n va adonar a temps, però, i  allà on anava a escriure Ramon Llull va posar Raimundo Lulio. Això el va salvar, i aquí estem.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 19/1/13

Voteu per la balena Nabí!

Una de les peces més espectaculars que els amants de la zoologia poden admirar a Barcelona és l’esquelet de balena que hi ha al Museu Blau del Fòrum. L’estructura de l’animal, que fa gairebé 20 metres de llarg, prové d’un exemplar que va encallar-se a Llançà el juny de 1862. Durant molts anys —del 1925 al 2010— el van exhibir al Museu de Ciències Naturals, a la Ciutadella, i ara amb el canvi d’escenari el Museu ha decidit que la balena ha de tenir un nom propi. És el signe dels temps: si vols ser famós i sortir a Facebook t’has de dir d’alguna manera, encara que només siguis un puzle d’ossos enormes.

Per donar-li més publicitat, fa un mes el Museu va muntar un concurs per triar-li nom. S’hi van presentar 849 propostes i un “jurat expert” va escollir deu finalistes. Aquests dies, i fins a finals de mes, tothom que vulgui pot entrar a la pàgina web (concurs.museuciencies.cat) i votar el nom que li agradi més. Fa uns dies jo ja vaig exercir el meu dret, però les votacions van per un camí insensat i em veig obligat a fer campanya per al meu candidat.

Avui dissabte al migdia, el primer lloc era per a Deciana, nom romà de Llançà, bonic però massa rebuscat. La segona opció més votada era Brava, “perquè va ser descoberta a la Costa Brava”, però és evident que els turistes ho veurien com un homenatge a les patates braves. La tercera posició era per a Ictínia, en referència al submarí de Monturiol, però més aviat sembla un nom de medicament, i després venien dos diminutius, ridículs per designar la còrpora d’una balena: Ceti (de cetaci) i Melvi (de Melville, el pare de Moby Dick!).

¿Quina és la balena amb més tradició a Catalunya? Segurament és la Balena Alegre, la que dóna nom al càmping de Sant Pere Pescador i abans també a Castelldefels. Però després ja vindria la bèstia bíblica que es va empassar el profeta Jonàs, i que Josep Carner va convocar al poema Nabí. La lluita de vots és èpica com una tempesta a alta mar, però jo els demano un últim esforç als lectors de poesia: carnerians del món, voteu per la balena Nabí!

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de gener del 2013.

divendres, 18 de gener de 2013

El sud salvatge


Mig amagada entre les produccions milionàries de Hollywood, a la llista de les pel·lícules nominades als Oscar d’aquest any hi ha una sorpresa que m’ha fet posar content: Beasts of the southern wild, òpera prima del director Benh Zeitlin. L’han seleccionat per a millor pel·lícula, director, guió adaptat i actriu principal —una nena que es diu Quvenzhané Wallis i tenia sis anys quan la va filmar—. Tot i que fa mesos que va pel món i ha guanyat diversos premis en festivals, aquí no s’estrenarà fins a finals de gener. Jo la vaig veure a l’estranger i em va semblar una pel·lícula excepcional, sensació que s’ha mantingut després de veure algunes de les altres nominades de més requesta.

Beasts of the southern wild explica la història d’una nena —Hushpuppie— que viu amb el seu pare al mig del bosc, en una illa petita del sud-oest de Nova Orleans rebatejada com The Bathtub (la banyera). És una existència salvatge en una comunitat de desarrapats com ells, que trafiquegen al voltant de tot allò que els dóna el riu. Quan tenen gana, cacen o pesquen. Quan volen divertir-se, es reuneixen al voltant d’un foc i beuen i ballen. Aquesta vida lleugera i bestial s’esberla el dia que una gran tempesta inunda la illa. Llavors tots junts fan pinya per subsistir i evitar que els evacuïn a un refugi comunitari.

Allò que fa que Beasts of the southern wild sigui especial és la mirada del director. La filmació se centra sovint en l’univers tal com el veu la nena, amb elements fantàstics, però alhora és realista i crua: veiem com floten els animals morts, inflats després de la inundació. Els actors no són professionals i a estones podríem trobar-nos davant un documental sobre el desastre de l’huracà Katrina, que va arrasar bona part de Nova Orleans l’agost del 2005. Alhora, com que no hi ha referències temporals clares, el film també funciona com a ficció futurista, amb el rerefons de l’escalfament global del planeta. Potser aquest és el misteri de la pel·lícula: una ficció radical que parteix d’una realitat terrible i la transforma a través d’uns personatges captivadors. Un festival.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de gener del 2013.

dijous, 17 de gener de 2013

Els bons se'n van i els altres ens quedem

Els últims dies ha costat diferenciar Anna Lizaran de Rocío Jurado quan els periodistes i els opinadors han corejat la consigna unànime anomenant-la “la més gran” (i quan esperava sentir Como una ola, em sortien amb el Teatre Lliure i El cercle de guix caucasià). Els que la van conèixer i estimar, els espectadors que la van aplaudir fascinats, han de conviure amb els professionals del populisme pirotècnic, els experts en l’afalac i el sentimentalisme, els calculadors de l’impacte mediàtic. Dia a dia els mitjans de comunicació ens assenyalen què ens ha de commoure i, gentilesa de la casa, aconsegueixen tocar-nos l’aorta. Ets davant del televisor ingerint la teva sopa de sobre amb l’alegria de sempre, abaixes un moment la guàrdia i t’emocionen a traïció.
 
Després de la mort de Lizaran, en la lloança es barregen el seu talent enlluernador amb un catàleg complet de virtuts humanes, entre elles la bonhomia i la generositat. Fins i tot he sentit que la seva força expressiva es deu a l’origen andalús dels seus pares, com més d’una vegada ho he sentit també d’Andreu Buenafuente. Es veu que no hi pot haver actors catalans amb una gran vis còmica (sobre Joan Pera, l’única explicació seria que els seus pares el van adoptar o que el van comprar a uns gitanos).
 
Hi ha la creença estesa que el talent artístic ha d’anar de bracet de virtuts humanes entre excelses i magnífiques. Per damunt de totes, s’hi erigeix la generositat amb tots els honors, un atribut que es col·loca a quasi tothom per la via directa. Si no diem d’un difunt que va ser molt generós, ens sembla que li fem un tort. En els actors, se sol confondre la generositat de la vida privada amb els seus dots actorals, en el sentit que a l’escenari ho donava tot. Això també val per a La Maña, que algun dia (poso la mà al càmping-gas) diran que va ser “la més gran”.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 16 de gener del 2013.

dimarts, 15 de gener de 2013

Lexicografia d'Estat

La Reial Acadèmia Espanyola de la llengua és una estructura de Nació transestatal amb ínfules imperials. Si volen documentar de quin peu calça aquesta perla malaia del pannacionalisme espanyol, demanin a la seva llibreria de capçalera El dardo en la Academia (Melusina), un recull de treballs acadèmics molt reveladors elaborats per  professors espanyols i americans. L'actualitat ens en dóna un nou exemple. En l'última edició del DRAE (la 22ª, de l'any 2001) a l'entrada Referèndum llegim: “Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone”. En aquests dotze primers anys del segle XXI l'Acadèmia ha anat introduint canvis. I 9984 d'aquestes modificacions “aprobadas por las 22 Academias de la Lengua Española” ja es poden consultar per la xarxa a  rae.es. Els presenten com un avançament de la 23ª edició, que ha de sortir el 2014, l'any en què la Generalitat preveu fer la consulta sobre la independència. I curiosament una de les definicions esmenades és la primera de Referèndum, que també és casualitat. Ara hi dirà: “Procedimiento por el que se someten al voto popular leyes o decisiones políticas con carácter decisorio o consultivo”. Els “actos administrativos” són substituïts per “decisiones políticas con carácter decisorio o consultivo”, en una redacció pensada per bloquejar la llei de consultes per via no refrendària que preveu aprovar el Parlament de Catalunya. Cal tenir en compte que les definicions del DRAE són un dels criteris que apliquen els tribunals espanyols quan hi ha divergències d'interpretació d'un concepte complex com ara Referèndum. La nova definició també cobriria la consulta sobre la Diagonal barcelonina que arruïnà la carrera política de Jordi Hereu. Potser no l'hauria poguda ni convocar. 

No és la primera vegada que la lexicografia interfereix en el debat jurídic i polític espanyol. El maig de 2010, just a les acaballes de l'agònica deliberació del TC sobre l'Estatut, la RAE ja va modificar l'entrada de Nacionalidad, eliminant-ne la quarta accepció (“Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas”) i introduint aspectes jurídics a la segona (“Vínculo jurídico de una persona con un Estado...”). Tenint en compte que les altres 21 acadèmies estan situades en Estats amb ordenaments jurídics molt diversos, queda clar que el DRAE no és un exemple de consens. Quan es tracta de la unitat d'Espanya tiren pel dret sense rubor. Ja sabíem que la constitució de la RAE va ser aprovada l'any 1714 per Felip V. El que no sabíem era que estava adscrita al poder judicial. Hauria de presidir-la Ruiz-Gallardón.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 15/1/13

dilluns, 14 de gener de 2013

“Es van cometre errors...”

Els nord-americans tenen una frase sensacional que il·lustra com cap altra la buidor de la política actual: mistakes were made —es van cometre errors—. La sol dir qui ha d’admetre un error i alhora es vol escaquejar de les conseqüències d’aquest error. Amb aquesta fórmula s’accepta que hi ha hagut un problema, però la veu passiva impedeix que s’identifiqui el subjecte. S’han comès errors, però ¿qui els ha comès? Ah, espavila’t. El punt de fuga elimina el culpable. La majoria de presidents dels EUA l’han feta servir alguna vegada: Nixon, Reagan, Bush fill... Bill Clinton la va utilitzar el 1997, en ple escàndol pel finançament del Partit Demòcrata a través de donacions privades.

Deu ser per això del finançament irregular que aquests dies m’imaginava a Duran i Lleida fent servir la frase trampa per comentar la resolució del cas Pallerols. “És evident que es van cometre errors”, diria, o alguna cosa així. Al final Duran i Lleida va optar per una altra forma d’amagar l’ou: un símil casolà que incloïa l’aixeta oberta d’una banyera i un veí al pis de sota que en pateix les conseqüències en forma d’inundació. Al final la culpa era de l’aigua, esclar. Per això a l’hora de la veritat les responsabilitats s’han diluït en una multa milionària i cap sacrifici humà. Tot amb tot, la resolució judicial fa tuf de gremialisme entre els partits polítics majoritaris, que són rivals però s’ajuden a tapar-se les vergonyes els un als altres.

És, també, un desenllaç antiquat, que es refia de l’opacitat elitista que tradicionalment embolcallava a la classe governant. Els polítics d’aquí encara no han entès que, des de fa un temps, assistim a la fi de la ingenuïtat democràtica. La crisi econòmica i els múltiples casos de corrupció han posat els ciutadans en alerta. Internet ha portat més canals i més diversos per conèixer les notícies i contrastar opinions. Les excuses i subterfugis queden desemmascarats d’un dia per l’altre i la pressió sobre els polítics serà cada cop més forta. Queda per veure què passarà quan se superi l’estupefacció actual. Si per fi es passaran comptes, per dir-ho en passiva.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de gener del 2013.

Reformar la Constitució

Dimecres passat la secció veïna de Cartes dels Lectors en publicava una d'Indalo Pazos Guardiola enviada des de Sant Pere de Ribes. El lector aprofitava que en el rum-rum de dilluns em feia ressò d'una quintada clàssica entre els mecànics (enviar l'aprenent a buscar una clau del tretze-catorze, inexistent) per aplicar aquesta mateixa lògica al terreny polític. Escrivia Pazos: “Sin entrar en tecnicismos ni sentimentalismos patrióticos, tengo esta sensación: a la petición de la llave, el Gobierno central responderá que está buscando la trece-catorce. Y, como no la encontrarán, nos darán una de estrella para que nos estrellemos”. Més enllà del calembour final, la carta està en sintonia amb una de les estratègies retòriques més habituals en el discurs polític actual: l'ús de l'analogia. Trobaríem exemples a cabassos, però amb un parell de casos bastarà. El president Mas sembla decidit a esgotar el repertori d'expressions nàutiques i les primeres declaracions de Duran a Xile després de la ignominiosa resolució del cas Pallerols (anagrama de ploralles) transformen la qüestió en un cas de fontaneria domèstica. Vet aquí que, en plena era digital, els nostres polítics són analògics. Doncs bé, aquest rum-rum neix amb una clara voluntat de servei públic envers la nostra classe política. Heus aquí un ampli catàleg d'analogies possibles per no caure en la repetició de la clau del tretze-catorze. Prenguin nota ses senyories de les diverses quintades que ens esperen. En especial parin atenció els que es declaren partidaris d'iniciar ara un procés de reforma de la Constitució. 

En el món de l'hosteleria, s'envia els nous a buscar la màquina de pelar gambes. A la banca, se'ls fa anar a l'arxiu a buscar la màquina de quadrar balanços i allà els donen un embalum molt pesant. Entre ferrers, se'ls envia a llimar l'enclusa. A l'aeroport, quan plou, a buscar les fundes pels avions. Entre els tècnics de teatre, l'aprenent rep l'ordre de portar la clau per girar l'escenari. A l'obra, els encofradors demanen la clau de girar columnes. Als despatxos d'arquitectura, el compàs de tres puntes. En la indústria del cinema, s'envia l'ajudant de producció d'un rodatge a buscar el cartell de “fi”. Entre fusters, es demana polir una fusta amb paper de vidre “fins que faci olor de ceba”, i també anar a buscar el martell de goma (ara ja n'hi ha, de martells de goma; el que  no hi ha són gaires aprenents). Finalment, quan els tenen ben emprenyats després de descobrir que els han aixecat la camisa amb la quintada, els envien a la ferreteria a comprar el més estrany que els passa pel cap, però que sí que existeixi. Actuen com ara fa el PSOE amb la reforma de la Constitució.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 14/1/13

dissabte, 12 de gener de 2013

Mamzelles "on"

Es diuen Paula Ribó, Bàrbara Mestanza i Paula Malia, però s'han construït una màscara triple que respon al lacti nom de Mamzelles. Anit van tocar al Luz de Gas en un d'aquells concerts del Club TR3SC per a grups novells en els quals no és costum penjar el cartell d'entrades exhaurides. Però elles sí. Les Mamzelles són la regla que confirma l'excepció, per dir-ho amb un pseudoanacolut. De fet, quan escric aquesta columna encara no hi han tocat i, per tant, no puc tenir ni la més remota idea de com els ha anat. Un dubte m'assalta. Acabaran el concert resistint la temptació de fer una versió en directe del seu hit institucional de l'envasonvas.cat o, per contra, cediran a la dolça mel de l'èxit massiu? I si hi cedeixen, quina versió n'oferiran? Una de fidel a la de la campanya publicitària o una versió més punkarra? Canviaran algun fragment de la lletra per pujar-ne el to? Hi tenen dret, contractualment parlant? Si algun dels centenars d'assistents al concert em pot respondre les quatre primeres preguntes li estaré molt agraït.
Les Mamzelles presenten el seu disc Que se desnude otra, produït per Miqui Puig. Un disc amb cançons en cinc llengües que perden una mica si no les veus en acció. Es nota que el trio prové de l'Institut del Teatre, perquè la seva proposta musical sembla feta per tres personatges de ficció que haguessin decidit travessar la fina línia que els separa de la realitat. No són cantants que cuiden la posada en escena. Són actrius de carrer exiliades a l'escenari. La majoria de cançons semblen paròdies aptes per al microescàndol viral. Així ho devien apreciar els responsables de la campanya de l'envasonvas.cat que tanta repercussió està tenint. La van encertar. La disfressa retro que els han adjudicat s'adiu amb la màscara de tres caps que ja s'havien construït. L'impacte és, a hores d'ara, indefugible. Una altra cosa és que la campanya informativa estigui a punt de transformar-nos a tots en cagadubtes del reciclatge o que comencem a estar tips de la insofrible sonsònia.

La publicitat interfereix de maneres molt diverses en les carreres dels creadors. Sobretot en el cas dels músics. La millor cançó de la història, sotmesa a una ultraexposició com la que ara mateix té l'envasonvas.cat, pot acabar suscitant rebuig ja sigui blau, verd o groc. El fenomen de la cançó de l'estiu, últimament reconduït a la cançó de l'anunci de cervesa de l'estiu, n'és una prova clara. Les trajectòries posteriors dels grups triats no sempre en justifiquen la tria. Per contra, hi ha casos de miraculosa recuperació d'artistes oblidats per la via publicitària. Tots recordem la prodigiosa ressurrecció de Nina Simone arran de l'ús que un anunci va fer del seu “My baby just cares for me” il·lustrat amb una animació de plastilina. L'estrella de Simone feia anys que s'estava apagant i aquell anunci va revifar l'interès per la seva trajectòria. Quina trajectòria espera a les intrèpides Mamzelles? Molta merda.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 12/1/13

divendres, 11 de gener de 2013

Visitat, Celebrat, Nascut


Visitat.
Avui fa 2013 anys, segons els cristians occidentals en general i l'Evangeli segons Mateu en particular, els Reis Mags van arribar a Jerusalem tot preguntant: “On és el rei dels jueus que acaba de néixer?” Al cap de poc, una estrella els va ajudar a trobar “el lloc on era l'infant” (Betlem, que significa ‘la casa del pa' en hebreu i on ja hi havia, per cert, un culte a Adonis, el déu grec del blat que va renéixer després d'haver mort). Que els Reis d'Orient es diguin mags no és gens casual: l'adjectiu prové del grec magos, que prové al seu torn del persa antic magus, el mot que es feia servir per referir-se als sacerdots del zoroastrisme (una religió fundada a l'actual Iran sis segles abans del naixement de Jesucrist), que eren coneguts –també a l'època dels Evangelis– pels seus coneixements d'astrologia. D'aquí la llegenda de l'estrella i, segurament, l'origen persa (o sigui, iranià) del rei Melcior. (D'aquí, també, la paraulamàgia, ja que es creia que els sacerdots zoroastrians tenien poders ocults.)
Celebrat.
El dia dels Reis és celebrat de diverses maneres arreu d'Occident. A Holanda, per exemple, els nens van de porta en porta cantant cançons i demanant caramels; els finlandesos mengen unes galetes suposadament màgiques; els irlandesos donen regals a les dones (el dia es coneix com “El Nadal de les dones”) i els capellans búlgars llancen creus de fusta al mar.
Nascut.
De fet, per als creients búlgars, com per a tots els altres parroquians de l'Església ortodoxa (300 milions de persones), el 6 de gener no és el dia de la visita dels Reis Mags, sinó la data en què Jesucrist va ser batejat. I per als coptes egipcis, etíops i eritreus (18 milions) és el dia de Nadal. De fet, gairebé tots els cristians celebraven la Nativitat el 6 de gener fins al segle IV, quan, a Occident, es va substituir oficialment pel 25 de desembre, una data que coincidia, no del tot casualment, amb la del Sol Invictus de l'imperi romà –el solstici d'hivern – i que marcava el final de la festa de les saturnals (popular arreu d'Europa i en què la gent intercanviava regals). En fi, el dia de Reis té arrels zoroastrianes, hebraiques, hel·lèniques, romanes i egípcies i segons com s'hi pot celebrar el naixement o el bateig de Jesucrist o bé, precisament, la visita dels Reis Mags. I a qui li toqui la fava, que pagui el tortell.

Matthew Tree, El Punt Avui, 06/01/2013

dimecres, 9 de gener de 2013

L’empremta de David Lynch


L’altre dia vaig acabar de veure la segona temporada de The killing i per fi ja sé qui va matar a Rosie Larsen. Han calgut 26 episodis i uns quants revolts perillosos en la trama per arribar a un final honest i lògic. The killing és l’adaptació nord-americana d’una sèrie danesa i és curiós veure com traslladen els escenaris de Copenhaguen a l’àrea de Seattle. Com que és una ciutat marítima i freda, on plou sovint i gran part dels seus habitants són d’origen escandinau, aquesta mena de mirall funciona força bé. A més la detectiu protagonista, Sarah Linden, sempre porta jerseis de llana molt gruixuts.

Tot i que no és una sèrie extraordinària —es fa llarga i es rabeja en el melodrama—, a estones The killing em va fer pensar en la mítica Twin Peaks. Li falta l’absurd còsmic que dominava la sèrie de David Lynch, l’estranyesa dels diàlegs i dels personatges, començant per l’agent Cooper i la seva gravadora, però sí que de tant en tant em feia reviure la atmosfera misteriosa i sòrdida de l’Amèrica profunda que va retratar Lynch. Potser també hi ajuda que els paisatges són els mateixos —el Twin Peaks de ficció era al mateix estat de Seattle— i que la víctima, com en el cas de Laura Palmer, és una adolescent que s’havia acostat massa d’hora al món tèrbol dels adults.

És sorprenent que, tants anys després de la seva estrena, el 1990, Twin Peaks encara sigui un referent. De fet, es pot veure a Lynch com un precursor de l’apogeu actual de la ficció televisiva: amb les dues temporades de Twin Peaks, va saber traslladar a la televisió la seva mirada personal. Aleshores molta gent el va considerar un il·luminat —i ho era— i ara cada cop hi ha més directors que proven de fer el mateix, de Martin Scorsese a Gus van Sant o Barry Levinson. Gràcies a aquesta situació, des de fa uns dies corre per internet el rumor que la cadena NBC ha demanat a Lynch que faci una nova temporada de Twin Peaks. No sé si m’agradaria tornar a aquell món llunyà i boirós, ni retrobar la dona del tronc, però estaria bé que el director s’emboliqués en algun projecte nou per a la tele. Aquests últims anys els espectadors hem après a trobar la gràcia en una televisió més d’autor i això, en mans de Lynch, és un repte i un perill.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de gener del 2013.

La llibreria més aimada


Sospirs, notes delicades, enyorances bromoses de llibreries desaparegudes que l’articulista porta al cor, que és “l’estoig de la memòria emocionada” (cito l’articulista elegíac, no es pensin que és meu, abans em faig la vasectomia). L’articulista elegíac tanca els ulls (a vegades també beu te), ressegueix amb els dits del pensament els prestatges de la llibreria estimada, permanent en el seu esperit, evoca joiós el primer llibre que se’n va endur (encara que el va pagar trinco-trinco, queda millor donar a entendre que se’l va endur, com si no se’n pogués estar): Vinyoli, Neruda, Salvat, Ontañón-Carrascosa.
 
Joventut, primeres albors, lectures iniciàtiques que el van menar pels vells camins de la saviesa (encara hi és, caminant, l’important és el viatge, no pas arribar a Ítaca i encara menys a Cerdanyola). Al llarg de la vida (o l’existència), la companyia dels bons llibres l’ha rescabalat de l’exercici de la decepció. Per últim, un bell pensament que no hi ha de faltar: el llibre electrònic no podrà substituir mai la carícia del paper (no s’entén com els articulistes elegíacs no se’n van cada tarda a acariciar raimes a Pepa Paper).
 
Literatura d’aquesta se segrega als diaris i a les ràdios sempre que es tanca una llibreria, com ara la Catalònia, a la barcelonina Ronda de Sant Pere. Quan, in vino veritas, la Catalònia l’hem tancat entre tots: no diu adéu per un lloguer excessiu, sinó per la caiguda de les vendes. El punt clau és que els catalans hem deixat de comprar llibres, fent ús de la llibertat que ens dóna el dret a decidir (el present). Admetem-ho, siguem sincers. Fem com aquell noi que al vestíbul de l’estació de Catalunya li va caure un paper mig rebregat a terra i quan el vaig avisar, “Ei, que t’ha caigut!”, em va respondre content: “No, no! L’he tirat, l’he tirat!”. Li hauria donat la Creu de Sant Jordi.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 9 de gener del 2013.

dimarts, 8 de gener de 2013

Les guerres del 2013

Deu fer un mes, abans de festes, vaig coincidir amb un amic israelià a l’altra punta del món. Les Nacions Unides acabaven d’acceptar a Palestina com a Estat observador i en la conversa va sortir el conflicte a la regió. El meu amic és jueu, viu a Tel Aviv, es defineix com “un liberal d’esquerres” i ha escrit uns quants articles crítics amb el govern israelià. “Hi ha dies”, em va dir, “en què l’atac d’Israel a Iran sembla imminent i inevitable. El 22 de gener hi ha eleccions generals, guanyarà Likud i Netanyahu tornarà a ser primer ministre, amb el suport dels ultranacionalistes i altres partits radicals. Llavors tindrà el camí aplanat per atacar a Iran”. Li vaig preguntar si aquest diagnòstic no era precipitat: amb la victòria d’Obama, les relacions entre Estats Units i Israel no passen per un gran moment. “Seria una manera de fer-los entrar en el conflicte, que no puguin triar i s’hi vegin empesos”, em va dir.

La conversa va portar-nos a parlar de la primavera àrab. Aquell impuls inicial de canviar les coses ha decaigut pel pes de la realitat diària. El cas més extrem és Síria i els combats que semblen no tenir fi. Llavors el meu amic va parlar-me de les dificultats de comprensió entre Occident i Orient, fins i tot entre els joves que xuclen els ideals de llibertat per internet. “Al món occidental”, va dir, “i sobretot a Estats Units, el més important és la llibertat. Als països islamistes, no. La llibertat està per sota de la religió, fins i tot quan no hi ha fanatisme, s’entén com una cosa abstracta que dóna equilibri al món”.

Les seves paraules em van tornar al cap l’altre dia, mentre llegia les memòries que ha escrit Salman Rushdie, titulades Joseph Anton. Rushdie explica que el seu pare era “un home sense déu”, i hi afegeix: “una declaració que avui dia encara sorprèn als Estats Units, tot i que no és gens excepcional a Europa, i una idea incomprensible a gairebé tota la resta del món, on la noció de ‘no creure’ fins i tot costa de formular”. Aquesta és la realitat: si el 2013 porta alguna guerra, segur que l’atiaran les creences religioses i la falta de llibertat.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de gener del 2013.

Entradas populares

Compartir