dijous, 28 de febrer de 2013

L’oracle de Google Instant


Si em feu definir què és un algoritme, la meva resposta no passarà d’un balbuceig infantil. En canvi, sí que sabria explicar que la vida dels algoritmes és més feliç i plena des que hi ha internet. Els programes de cerca com ara Google es basen en aquestes fórmules per afinar cada cop més les respostes, per això existeix la funció Google Instant: comences a apuntar una frase al buscador i de seguida et suggereix com acabar-la, basant-se en els milers de consultes que els altres han fet abans que tu. El mètode és fiable, diuen a Google, perquè congreguen gairebé el 90 per cent de les cerques a internet i les analitzen per preveure què és el que busquem.

Aquest control exhaustiu de les nostres dades és molt inquietant, però també pot ser una eina útil. A través d’una cosa tan arbitrària com els suggeriments de la màquina, podem descobrir quins són els interessos de la majoria de ciutadans. Per exemple, respecte dels nostres polítics en plena crisi. Dissabte al matí vaig buscar “Artur Mas” a Google Instant. Encara no havia acabat d’escriure el nom que el programa em va suggerir aquestes cerques: “Artur Mas twitter”, previsible; “Artur Mas style”, en referència a la paròdia musical de Gangnam Style que van fer al Polònia, i “Artur Mas Suiza” —Suiza en castellà, no en català.

Com es veu, estem davant una barreja de joguina i oracle que pot ser molt entretinguda i reveladora. Després d’Artur Mas, vaig buscar més noms. La màquina va donar cerques com ara “Urdangarín fianza”, “Felip Puig dimissió”, “Aznar hablando inglés”, “Bárcenas sobres”, “Duran i Lleida independència” o l’estrany “Mariano Rajoy pollito pío”. Tots aquests personatges poden defensar-se dient que internet és un focus de rumors i mentides, i tindran raó, però un algoritme és un mètode científic. Quan busques Messi, per exemple, no hi surt cap raresa perversa, sinó “Leo Messi papá”. Si l’argument no els convenç, sempre poden querellar-se contra Google. A França i Itàlia més d’un polític ho ha fet, amb resultats favorables i indemnitzacions milionàries. Pot ser una manera ben neta d’aconseguir ingressos atípics.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de febrer del 2013.

dimecres, 27 de febrer de 2013

Potser no cal que neixin flors a cada instant

Ahir a la nit, tot mirant Àgora de TV3 a casa meva i amb una manta de quadres escocesos a la falda, vaig experimentar aquella paramnèsia més comunament coneguda sota el nom de déjà-entendu, que és un déjà-vu auditiu: sents algú dient unes paraules i t’assalta la sensació momentània que ja l’havies sentit dient el mateix anteriorment, en alguna altra ocasió que no pots acabar de concretar. És aquesta una pertorbació molt freqüent sentint les declaracions de la diputada Carme Chacón, que ella sola és garant de la unitat de la pàtria. No s’entén com l’Ajuntament d’Esplugues encara no l’ha nomenat filla predilecta i no li ha dedicat una estàtua eqüestre a una rotonda.  

Vaig patir el transtorn descrit escoltant Miquel Sellarès a Àgora quan defensava que la Generalitat actual i un futur estat català haurien de disposar d’un servei d’intel·ligència propi. “No podem anar amb el lliri a la mà”. On havia sentit jo abans aquell lliri? En quin jardí, en quin parterre? Moments després, em vaig precipitar a la sala, tota folrada amb oueres de cartró, on guardo el meu immens i molt valuós arxiu sonor, que algun dia donaré al monestir de Poblet. I entre munts de talls de veu i cançons de Dodó Escolà vaig trobar unes declaracions de Sellarès fetes l’11 d’octubre del 2012 a L’oracle de Catalunya Ràdio: “El que és imperdonable, i és anar amb el lliri a la mà, és que la Generalitat no hagi previst tenir un departament de risc [una altra manera de dir uns serveis d’intel·ligència]”. No es tractava de paramnèsia, sinó d’una repetició real.

Idees com aquesta, i també la conveniència de comptar amb un exèrcit propi (de la manera més adequada segons el moment actual), disgusten i treuen de polleguera aquells independentistes pacifistes, els més bondadosos de tots, que confonen la constitució d’un estat nou amb la celebració d’uns jocs florals.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 27 de febrer del 2013.

dimarts, 26 de febrer de 2013

Escriure un ‘e-book’

“¿Escriuré un e.book? ¿Per a tu?”
Aquesta setmana vaig veure l’últim episodi de Girls, la sèrie de televisió que produeix HBO i se centra en les desventures amoroses i laborals de quatre noies de Brooklyn. Hanna, la protagonista que vol ser escriptora, tenia una reunió amb un editor. Ell li lloava els seus assajos i de sobte li deia amb un to paternal: “Escriuràs un e-book”. I ella, ingènua: “¿Escriuré un e.book? ¿Per a tu?”. I ell: “El necessito per d’aquí un mes. No faig broma”. L’escena era hilarant per moltes raons, però la principal, esclar, era la naturalitat amb què tots dos havien substituït el llibre per l’e-book. En aquell context era com si els llibres de paper s’haguessin convertit en una relíquia del passat com a mínim al Brooklyn més hipster i l’e-book ja s’hagués guanyat un lloc en l’imaginari dels escriptors i editors.

La farsa era encara més versemblant gràcies a aquell detall inquietant: l’exigència de l’editor perquè Hanna escrivís el text de l’e-book en tan sols un mes. No sé si aquí hi ha cap editor que encarregui llibres amb tan poc marge, però sí per al cap de quatre o cinc mesos. Solen ser llibres d’actualitat, instantanis com el Nesquick, i seran aquests mateixos editors agosarats els que un dia proposaran a algú l’escriptura d’un e-book directament, sense passar per la impremta.

Ara com ara, l’opció de l’e-book sense versió de paper està bé per publicar llibres especialitzats, assajos amb escassa sortida o llibres descatalogats. També com a alternativa per als textos que no troben un editor tradicional. El problema arribarà el dia que els joves narradors com la Hanna de Girls acceptin d’escriure “un e-book” així tal com sona, i no una novel·la, un relat, un assaig. No costa gaire imaginar que el mateix procés se simplificarà. Aleshores la figura de l’editor de text ja haurà desaparegut del tot i els llibres es publicaran sense revisar ni corregir, ja pots comptar, perquè al cap i a la fi a l’era digital tot és immediat, i no és el mateix una errata a la pantalla del mòbil, o a l’ordinador, que impresa a la pàgina del paper tan incòmoda i tan eterna.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de febrer del 2013.

Males influències?

Avui serà un mal dia per a un de dos col·lectius tan massius com refractaris: els seguidors del Barça o els del Madrid. Perquè aquesta nit és caixa o faixa. Només hi haurà un vençut i un vencedor. Blanc o blaugrana. Els culers vivim en estat d'entotsolament des del dimecres passat a Milà. El mal no és irreparable, però el color del món que viurem en els dies que falten perquè aquells gasius milanesos ens tornin la visita depén de qui passi l'eliminatòria aquesta nit. Els madridistes viuen entotsolats des de molt abans de Nadal, però s'aferren a una dècima gens nadalenca que els podria redimir de la bilis mourinhista. Aquesta semifinal de Copa amb el Barça la veuen com el tamboret al qual es voldrien enfilar per d'anar a Manchester a pronunciar el poema en veu alta i clara. Entre l'un i l'altre, encara un segon enfrontament al Bernabeu tan poc trascendent que els magnats televisius l'han programat a les quatre de la tarda. Segons com acabi la nit, els uns o els altres entrarem en catarsi mediàtica compulsiva. Els contertulians de l'equip derrotat buscaran senyals inequívocs de la desfeta mentre els contertulians de l'equip guanyador exploraran noves parafílies que els mantinguin ben alta la libido fins al compromís amb les hosts de les antigues ciutats de Mediolanum o Mamucium. Tant per a vencedors com per a vençuts el partit vespertí del dissabte farà més nosa que servei. 

Entre les paranoies que una desfeta podria tornar patològiques n'hi ha una d’especialment sagnant: la possible mala influència de la publicitat sobre la fortuna  dels jugadors que fan anuncis. Cada cop que veig l'espot d'un xampú anticaspa que protagonitza Iker Casillas penso que, si jo fos madridista (Messi no ho vulgui), ja els hauria posat una demanda. Trobo tan ridícul com inoportú veure el bon porter del Madrid estirat per terra com qui ha pres molt de mal amb l'excusa argumental que li piquen els cabells. Sobretot perquè, poc després d'estrenar-se aquesta horrible campanya, el pobre Casilles va anar per terra de debò i va prendre molt de mal per la trepitjada del seu company Arbeloa. Com és que aquell dia no van retirar l'anunci immediatament? No me'n sé avenir. En al bàndol blaugrana, espero no haver-me de penedir mai d'haver vist el bo de Cesc Fàbregas fotent-se unes gambes dalt d'un vaixell japonès. Arriba a ser David Villa el de l'anunci, just abans de patir el còlic nefrític, i ja estaríem tots elaborant teories conspiranoiques que transformarien els anuncis en presagis.
I s¡ no ho són, com és que Xavi no va voler menjar gules del nord amb Xabi Alonso i hi va enviar el Puyol, eh? Per què? Per què? Per què?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/2/13

dilluns, 25 de febrer de 2013

Cavall, Gropa, Renill


Cavall.
El 1983, prop de Dublín, un escamot de l'IRA va robar Shergar, el millor cavall de curses de l'època, i el va amagar en un local desconegut. Van demanar uns 47.000 euros de rescat al propietari principal de Shergar, l'Aga Khan. Malgrat tots els intents de la policia –que va recórrer a clarividents i saurins, de tan desesperada que estava– mai no es va poder localitzar el palafrè premiat. A més, com que el líder ismaïlita es va negar a pagar ni un cèntim del rescat, els de l'IRA van acabar matant Shergar amb una metralleta.
Gropa.
El segrest de Shergar va ultratjar bona part de la població de la Gran Bretanya, on els mitjans de comunicació van dedicar patracols de reportatges a aquest poltre pispat. I fins i tot avui en dia, la copa de Shergar és una de les més prestigioses que es poden guanyar a les curses internacionals d'Ascot. Tot plegat és un indici de la veneració amb què es tracten els cavalls a Anglaterra, la qual explicaria el daltabaix que han patit, fa poc, aquells supermercats que han estat enxampats fent passar bèstia grossa per bou tot venent productes fets amb carn de cavall subreptícia. La megacadena Tesco, per exemple, ha hagut de treure més de 10 milions d'hamburgueses dels seus prestatges i demanar disculpes al públic en uns anuncis als diaris de més tiratge.
Renill.
Massa tard, però, per aturar les desenes d'acudits sobre l'assumpte, que ja fa dies que circulen. Vet aquí tres dels més populars: “Només cal preocupar-se per les mini-hamburgueses, o sigui, els horse-d'oeuvres.” O bé: “Les hamburgueses formen part de la meva dieta estable.” O bé (tenint en compte que el mot bum, en anglès britànic, vol dir cul): “Hamburgers és un anagrama de Shergar's bum.” Així mateix, a Anglaterra el nom de l'abans mític Shergar ha tornat als llavis de tothom en la forma d'una facècia. Tal com deia Marx: “La història es repeteix, primer com a tragèdia, després com a farsa.” Una frase que a Catalunya –país en què encara es consumeix carn equina amb una certa normalitat (per molt que s'hi rebutgin segons quins raviolis manipulats)– difícilment es podria aplicar a la història d'un mer cavall. Aquí –si volguéssim demostrar la validesa de l'adagi marxista– caldria buscar històries més humanes, més autènticament tràgiques. La del PSC, per exemple, que comença amb l'idealista Pallach i acaba amb el Primer Secretari actual.

Matthew Tree, El Punt Avui, 

Jugar-s'hi la vida

El cap de setmana del 9 i 10 de març se celebrarà a Mataró el 5è Campionat Mundial de Scrabble en Català. El certamen, organitzat per la Unió Faristolaire, avança així amb pas ferm cap a la primera dècada d'història. És un campionat biennal (no pas bianual). El primer es va celebrar el 2005 a Viladecavalls i posteriorment va passar durant dues edicions per la Fira Jugar x Jugar de Granollers i aquesta serà la segona edició que se celebra a Mataró, amb suport municipal i la col·laboració de la secció maresmenca d'Òmnium. Competiran al voltant de 60 participants de diversos clubs que hi juguen habitualment (Barcelona, Manresa, El Prat, Eivissa, Molins, Matadepera) i el sistema de competició té un nom que remet directament a la pastisseria: suís. Els jugadors d'Scrabble han adoptat aquest sistema de competició prenent els campionats d'Escacs de model i adaptant-lo a les circumstàncies a aquest clàssic dels joc de lletres. Com no podia ser altrament, tractant-se d'un mundial, són vàlides totes les flexions verbals de les diverses variants del català, tal com les estableix el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Jugo, jugue i jug, juguem i jugam, juguéssim i jugàssem... Un festival per als verbívors, vaja.

Ja fa un parell d'anys que múltiples ocupacions m'han obligat a retirar-me del Scrabble, però durant anys  vaig practicar setmanalment aquest joc tan addictiu al bar Queimada. Diria que vaig participar a tres dels quatre primers mundials i un cop fins i tot vaig arribar a la final, en la qual vaig caure (amb honor, crec recordar) davant del tècnic de TV3 Joan Ramon Manchado. Els dos grans dominadors de la competició són Manchado i el crucigramista Miquel Sesé, amb dos mundials cadascun, de manera que aquesta cinquena edició podria ser la del desempat. He viscut moments molt intensos i com qualsevol jugador tinc records selectius de les grans victòries o les paraules que més punts m'han donat (toquejaré en nònuple, per exemple). Però ara que jo ja no estic en actiu prefereixo recordar una jugada espectacular d'un dels dos bicampions mundials. Era l'última ronda i tenia al faristol aquestes lletres: U, L, I, V, E, R, * (escarràs, fitxa blanca que serveix per a qualsevol lletra). En un extrem del tauler hi havia una J que permetia rematar un triple en vertical. El bicampió va començar a col·locar les lletres en aquest ordre per completar la planta herbàcia: J, U, L, I, V, E, R, *. I quan va haver posat la blanca el rival li va demanar: “Julivert amb T final o juliverd amb D?” El vam veure empassar saliva i pronunciar una interdental amb un filet de veu. Ell la va encertar. Quina lletra hauríeu posat vosaltres?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 25/2/13

diumenge, 24 de febrer de 2013

Cim o càstig

Dijous, l'espai de documentals del Canal 33 en va emetre un d'excel·lent sobre el multilingüisme: La força de Babel, produït per Joan Úbeda de Media 3.14  amb TV3 i TVE. El multilingüisme ens porta a evocar herois poliglots de l'antigor com Mitridates (que en parlava 26 i era immune als verins), personatges  Guinness com el cardenal Mezzofanti (que en parlava un centenar) o lletraferits com Champollion o Tolkien (que en parlaven tretze per barba i encara n'inventaven). El primer encert del documental és que defuig aquesta temptació Guinness. El relat es vehicula a través de l'experiència d'una funcionària de la Comissió Europea que es planteja què ha de fer amb el seu multilingüisme quan queda embarassada. Aquesta dona és Anna Solé, nascuda a Vilafranca del Penedès i resident a Brussel·les. Solé, de pare català i mare aragonesa, es va llicenciar en Empresarials i Humanitats, però dos homes neerlandòfons van pol·linitzar el prefix del seu bilingüisme inicial: Erasme de Rotterdam i Joost de Flandes. Una beca Erasmus li va permetre acabar d'afegir el francès i l'anglès al seu repertori. Un matrimoni amb Joost, empresari flamenc, hi va afegir el neerlandès. Quan fa vuit anys la parella va procrear (i una petita Núria va irrompre a les seves vides) l'Anna es va plantejar si li podia transmetre els cinc idiomes que ressonen per casa seva. Va informar-se sobre el tema i ara ens en fa partícips amb un seguit de converses amb persones d'arreu relacionades amb el món educatiu, la Wikipedia o les institucions. Avui, els fills de l'Anna i el Joost (la Núria i el Pol, de 5 anys) van a una escola pública belga i s'expressen en les cinc llengües de casa: català, castellà, neerlandès, francès i anglès.

Al documental, cada cop que l'Anna parla amb algú es desplega la llista de llengües que el seu interlocutor maneja. Curiosament, l'únic monolingüe dels 27 és Jimmy Wales, el fundador d'un dels exemples més destacats de multilingüisme: Wikipedia. La reeixida recerca de l'Anna ens acosta des del llenguatge audiovisual al missatge de fons d'un dels assaigs més apassionants d'Umberto Eco: La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea (1993). Eco parteix dels relats bíblics d'Adam i Babel per contraposar la idea de càstig inherent a la Confusio Linguarum a la idea de riquesa fonamentada en la diversitat. Per fer-ho relaciona  la Càbala, Dante, Llull, Leibniz, els enciclopedistes i compara les llengües artificials (del volapuk a l'esperanto) amb l'ús instrumental de les llengües globals que ja s'albirava a finals del segle XX. La diversitat lingüística pot semblar cara, però ho és tant com la democràcia.
El monolingüisme jivaritza.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 23/2/13

dissabte, 23 de febrer de 2013

Buscant Rodriguez

La música pop-rock va plena d’herois i màrtirs, èxits inesperats i fracassos sonats, però aquesta setmana he conegut una de les històries més extraordinàries... Comença a Detroit, el 1968, en el moment dolç del so Motown. Un músic d’origen mexicà, que es fa dir Rodriguez, actua en clubs de segona fila. És tímid, canta i toca la guitarra amb ulleres fosques. Una nit, dos productors que han treballat amb gent com Marvin Gaye o Stevie Wonder el van a veure. Escolten la seva música i, impressionats, li ofereixen un contracte. El 1970 surt el primer disc de Rodriguez, Cold Fact, on hi ha cançons meravelloses com Crucify your mind o Sugar Man. Les lletres fan pensar en Bob Dylan; el to melancòlic retira a Neil Diamond; els arranjaments tenen un aire soul, però hi domina la seva veu única. Ho té tot per triomfar, però, ai las, el disc passa desapercebut. Un any després, un altre productor d’èxit ho torna a provar: s’edita Coming from reality. Ara el seu so és una mica més elèctric, més orquestrat, amb ressons dels America, però continua sent ell.  Novament és un fracàs de vendes. I després el silenci. Rodriguez ja no grava més, no actua...

El que fa més especial aquesta història, però, és que mentrestant, sense que ell en sàpiga res, les seves cançons es converteixen en un gran èxit a Sudàfrica. Només allà, enlloc més. Hi ha clubs de fans, es venen milions de discos. Ningú sap com ha començat el fenomen, però les seves cançons són himnes de la lluita antiapartheid i fins i tot les prohibeix el govern. Com que ningú té notícies de Rodriguez, neixen les llegendes urbanes: diuen que es va suïcidar anys enrere, durant un concert... Aquest misteri folrat d’admiració és el punt de partida d’una pel·lícula fascinant: Searching for Sugar Man, del director Malik Bendjelloul, nominada als Oscar a millor documental. Uns quants privilegiats la van poder veure al darrer festival In-edit, i ara l’han estrenat als cines i alhora ha sortit en DVD. Jo l’he vista aquesta setmana i només en diré dues coses: que s’acaba bé, molt bé, i que després corres a escoltar un cop i un altre les cançons de Rodriguez.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de febrer del 2013.

dijous, 21 de febrer de 2013

Cru, Gra, Put


Cru.
Potser els lectors habituals d'aquesta columna –des d'aquí m'agradaria saludar tant l'un com l'altra– hauran notat que de tant en tant hi surten referències a una revista digital nord-americana que es diu The Raw Story (un nom que en català seria alguna cosa com ara Al gra). Fundada
el 2004 a Washington, The Raw Story ha aconseguit una mena de quadratura del cercle periodístic, tot cridant l'atenció dels lectors a unes notícies que són del tot fidedignes amb l'esquer d'uns titulars ben sensacionalistes.
Gra.
Aquí en teniu uns quants exemples recents, d'aquests titulars: “Ashton Kutcher [l'actor que fa el paper del fundador d'Apple en una pel·lícula biogràfica recent] se'n va a l'hospital després d'un intent de seguir la dieta frugívora de Steve Jobs”. O bé: “L'Associació Nacional del Rifle [el lobby proarmes als EUA] sí que va donar el seu suport al control d'armes als anys seixanta, a causa dels Panteres Negres”. O bé: “Un passatger d'un creuer de luxe es queixa perquè «El terra està cobert d'excrements.»” O bé: “L'home que va matar Bin Laden viu pitjor que un delator de la màfia després d'haver deixat la marina de guerra”. Són titulars que, com es veu, tenen força impacte, segurament perquè es distancien una mica dels esdeveniments a què es refereixen a fi de recalcar l'aparent absurditat d'aquests.
Put.
Una fórmula, aquesta, que funcionaria de meravella amb certes notícies espanyoles i catalanes. Vet aquí unes quantes possibilitats basades en els esdeveniments de la setmana acabada d'acabar: “Una representant del govern central vol que un país empobrit pagui 12 milions d'euros perquè s'hi pengin milers de banderes”, “La tortura d'uns animals indefensos, defensada democràticament a Madrid”, “La filla del rei d'Espanya, l'única persona no imputada en un frau col·lectiu presumptament organitzat pel seu marit”, “Una llei odiada per amplis sectors de la població és imposada pel Ministre d'Educació per tal de fomentar la tolerància”, “El número dos del partit espanyol majoritari vol sancionar 14.000 persones per haver xiulat en un lloc públic”. O fins i tot es podria incloure una notícia internacional recent que afecta Catalunya i Espanya en tant que països si més no nominalment catòlics: “Un home que afirma ser el representant de Déu totpoderós a la Terra dimiteix al·ludint motius de salut”.

Matthew Tree, El Punt Avui, 17/02/2013

dimecres, 20 de febrer de 2013

Van sortir sis toros, tots eren dolents

Tots els toros de la Monumental seran dolents per a mi si, en aquell temple neoclàssic de la madrilenya Carrera de San Jerónimo amb dos lleons amb l’urpa damunt d’una pilota de voleibol, acaben declarant els toros bé d’interès cultural i es tornen a celebrar a la Catalunya espanyola (la del Sòl de Baix, com si diguéssim).

Que els toros són un bé d’interès cultural és, des del meu punt de vista, una evidència. No cal que hi estiguin d’acord, discrepar combat el colesterol. No els demano que pensin, com jo, que la millor manera de celebrar la independència de Catalunya és que la declarin a mig matí (dos quarts de dotze seria una bona hora) i a la tarda celebrar-ho anant-nos-en a una corrida de José Tomás a la Monumental. Tots sis per a ell sol. Amb la Popular Sansense estripant el pasdoble, com en els bons temps.

Ara com ara, per veure una corrida, els aficionats de la Catalunya espanyola hem d’anar a Ceret, a Saragossa, a Nimes, a València, a Castelló. Mentrestant, escoltem el programa Los toros, presentat per Manolo Molés (“Des del ruedo de la SER, lo que usted quiera saber sobre el mundo de los toros”, fa la sintonia). Paradoxalment, el 2010 els directius de la valenciana Ràdio Nou, sota el govern del Partit Popular, van tancar l’espai Bous sobre tauromàquia. Ni amb els populars pots estar tranquil. Jo que tenia totes les meves esperances posades en el president Camps.  

Però una cosa vull deixar clara i meridiana: si a la Catalunya espanyola es recuperen els toros de la mà del Congrés dels Diputats, a mi no m’hi veuran el pèl, a la Monumental, per respecte a la sobirania del Parlament. Quins dies més estranys que m’esperen. Jo anant cap a Saragossa a veure toros, dalt d’un tren, amb la mirada perduda en el desert dels Monegres, mentre a Barcelona la Monumental bull d’olés entusiastes. N’hi haurà per tirar la muleta al foc.

Enric Gomà, Ara, dimecres 2o de febrer del 2013.  

Fronteres morals

L'atleta sud-africà Oscar Pistorius va néixer sense turmells ni peronés. Als onze mesos li van amputar les dues cames i li van implantar unes pròtesis. Ara és l’home sense cames més ràpid del món. La setmana passada el seu rumb es va tórcer. Va cosir a trets la seva nòvia. Una primera versió dels fets sostenia que havia disparat en defensa pròpia en confondre-la per un lladre, però ja han sortit veus que parlen de desavinences prèvies. L'escabrositat amputativa i la fama mundial de Pistorius han eclipsat un altre crim conjugal relacionat amb un esportista. El mateix dia que a Pretòria sonaven els trets, a Pennsylvania moria l'exjugador de bàsquet Matthew White. A ganivetades. Els fets també es van produir al dormitori conjugal, en una exclusiva vila del comtat de Delaware (Delco) anomenada Nether Providence. White, de 53 anys, va brillar a l'equip universitari de Penn, amb el qual va arribar a la Final Four de 1979, i després jugà a la NBA i a diversos equips de la lliga espanyola dels vuitanta, a Valladolid, Santa Cruz de Tenerife, Granollers i Granada. L'autora confessa del crim és l'esposa i mare dels seus dos fills, la val·lisoletana María Reyes García-Pellón, de 52 anys. Segons explica el Delco Times, l'espanyola el va pescar mirant pornografia a l'ordinador i va maquinar una venjança servida en plat semifred. Els seus motius són lapidaris: “m'he sentit obligada a fer-ho perquè estimo els seus fills”. Què hi pinta aquí l'amor matern? No provenen aquests fills de les mateixes pràctiques sexuals que reprodueix, potser magnificades, la pornografia?

El fiscal del districte Jack Whelan ha declarat al Delco Times que García-Pellón va declara que el seu marit veia porno amb young girls però que ells assumeixen que eren noies majors d'edat. No pas nenes. Ara per ara l'opinió pública tendeix a trobar el crim de la val·lisoletana del tot injustificat. Quants homes casats que ara llegeixen aquest rum-rum no han mirat mai pornografia en un ordinador? Però, i si l'anàlisi forense demostrés que les imatges eren de noies més jovenetes? De setze o catorze o dotze anys... Començaria a simpatitzar l'opinió pública amb l'assassina? Seríem, tots plegats, més comprensius amb la seva dràstica decisió? Especularíem amb càstigs exemplars més lleus? Què sé jo, si en comptes de degollar-lo li hagués trencat les cames (tot transformant-lo en un Pistorius), ens semblaria igual d’horrible? Si creuen que tenen una opinió clara al respecte vagin al Teatre Lliure de Gràcia y vegin la sensacional obra Blackbird de David Harrower, amb Jordi Bosch i Bea Segura. És un  passeig per la zona fronterera de la moralitat ideal per revisar (i/o confirmar) prejudicis.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 19-2-13

dimarts, 19 de febrer de 2013

L’hora de Jane Gardam

A principis dels anys vuitanta, la literatura britànica va viure una fornada de joves autors que van renovar el panorama literari. Noms com Julian Barnes, Martin Amis, Ian McEwan o Kazuo Ishiguro van publicar els seus primers llibres i, alhora, les editorials van prestar més atenció als autors de les antigues colònies, com ara Salman Rusdie, Hanif Kureishi o David Malouf. Gràcies a l’èxit instantani, aviat es van convertir en autors traduïts i aclamats a mig món. Aquest bon moment, però, va tenir un contrapunt negatiu: de sobte, tota una sèrie d’autors de la postguerra, amb una obra sòlida iniciada als anys cinquanta, va quedar en fora de joc.

La majoria eren dones i, tot i mantenir el prestigi literari al Regne Unit, van mig desaparèixer de l’escena internacional. Potser els dos casos més clars són Iris Murdoch i Muriel Spark, però n’hi havia molts més. Darrerament sembla que aquest oblit s’està corregint i algunes editorials han fondejat en aquell bé de déu literari per rescatar obres notables. El cas de més èxit deu ser La librería, de Penelope Fitzgerald (Impedimenta), però també La fotografía, de Penelope Lively (Contraseña) o alguns títols de les mateixes Spark i Murdoch. Per mèrits propis cal afegir-hi, encara, una gran autora: Jane Gardam.

Gardam té 84 anys i ha publicat més de 30 títols. Fa dos anys Salamandra va fer traduir una de les seves novel·les més celebrades, El viejo juez (Old Filth, 2004). Hi narrava la vida d’un jutge nascut a Malàisia, fill d’un militar britànic, que feia carrera treballant a Hong Kong. La infantesa solitària a Gran Bretanya, el matrimoni amb una dona de caràcter i la rivalitat amb un altre jutge eren els eixos de la novel·la. L’estil de Gardam era tot un festival: emotiva, divertida, lluminosa i amb molt bona orella per als diàlegs. Ara Salamandra n’ha publicat La mujer del juez (The Man in the Wooden Hat, 2009) novel·la que retorna als mateixos personatges, però centrant-se en la vida de Betty, la dona del vell jutge, i el festival Gardam continua al mateix nivell. Llegir-la és com retrobar uns vells coneguts i adonar-te, tot d’una, que els enyoraves més del que ets capaç d’admetre.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de febrer del 2013.

Sant Hilari, sant Hilari!

Tal com va tot, l'únic que restarà incorrupte és el braç de sant Vicent Ferrer. O els braços, perquè algunes relíquies momificades de sants estan repetides, fins al punt que si en reconstruíssim els cossos acabaríem armant monstres de dos caps, tres cors o set dits a cada mà. L'enèsim cas de corrupció ha provocat la detenció de l'alcalde de Sant Hilari Sacalm. L'operació és una derivació de l'anomenat cas Pokémon que instrueix la titular del Jutjat d'Instrucció número 1 de Lugo, Pilar de Lara. Aquest nom de reminiscències japoneses és el que va començar a circular dijous passat, en destapar-se el cas. Pokémon va néixer com a videojoc, però el seu èxit aviat el va transformar en sèrie televisiva i ara és una franquícia coneguda arreu del món. Desconec quin va ser el motiu primer que va portar la policia (o la senyora de Lara) a batejar així una operació contra la corrupció a Galícia, però la seva derivada catalana resulta una mica inconvenient. Dijous l'Agència Catalana de Notícies va divulgar que alguna ment preclara havia batejat l'operació de Sant Hilari amb un nom hilarant inspirat en l'estil dels dibuixos pokemònics: Manga. Manga! No em diran que no sembla una mofa a la presumpció d'innocència. Doncs sí, dijous es va dur a terme l'operació Manga de forma simultània a quatre dependències de la comarca de la Selva. Sant Hilari, sant Hilari, corrupte qui no se l'acabi! Brindem per l'ignot departament policial que s'arromanga per batejar les operacions amb noms creatius.

Ara que la corrupció s'ha generalitzat hem après que Pretòria, la ciutat de l'atleta Pistorius, és també un barri de Santa Coloma i el Mercuri una de les riqueses naturals de Sabadell. Sabem que Campeón o Macedònia eixamplen els seus camps semàntics, que Andalusia té des de fa uns anyets una ànima Malaia i, sobretot, que en alemany gürtel vol dir cinturó, una aproximació lingüística de nivell Goggle Translator a gurt, que vol dir corretja, com el cognom de Francisco Correa. No totes les denominacions són tan recreatives. Hi ha casos batejats amb noms d'edificis (Palma Arena, Palau, Mercasevilla), cognoms il·lustres (Pallerols, Urdangarin) o acrònims (els ERO andalusos, les ITV catalanes, el BRUGAL alacantí: Basuras RUrales Gestión ALicante). L'allau de nous casos obligarà a fixar algun criteri d'ordenació onomàstica. No pot ser que la policia o la premsa els bategin a la babalà. Que facin com el servei meteorològic nord-americà amb els ciclons tropical, que cada any fa net i  adjudica noms nous que comencin per A i així anar avançant, fins a la Zeta. Hem d'impedir com sigui que la corrupció ens deixi sense paraules.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/2/13

dilluns, 18 de febrer de 2013

Què hi ha sota la manta

Fa anys aquell gran entrenador i filòsof que és Pacho Maturana va definir el futbol com una manta curta. Si et tapes el cap, deia referint-se a la defensa, els peus quedaran a la intempèrie, i si et tapes els peus (els davanters), llavors és el cap (la porteria) que queda desprotegit. Com sol passar, la imatge futbolística es pot aplicar també a la vida en general: la manta sempre és massa curta i al final per un lloc o altre entra el fred. Potser perquè ara vivim una època de cobertors escassos i fets un parrac, sovint sentim que els sospitosos de corrupció amenacen d’“estirar la manta” i descobrir els culpables grossos.

Aquests dies, per exemple, la nòmina d’estiradors de manta inclou a Diego Torres, l’exsoci d’Undargarín, que deixa intuir que sota la seva manta hi ha la infanta Cristina i la Casa Reial. El metge esportiu Eufemiano Fuentes, imputat a la Operació Puerto, va suggerir amb altres paraules que estiraria la manta: si la jutgessa li demanava noms, ell els hi donaria. El cas Bárcenas, esclar, ha deixat a la vista un altre gran estirador: segons el diari El Mundo, davant les investigacions del cas Gürtel i els milions a Suïssa, Bárcenas va avisar al seu partit que, si no li feien costat, estiraria la manta. En el seu moment, Fèlix Millet i Jordi Montull també van insinuar que estirarien la manta, igual que Manuel Bustos, l’alcalde de Sabadell, quan va dimitir temporalment.

Vet aquí una actitud covarda i miserable. Si tenen informació sobre delictes, el seu deure és donar-la a conèixer. En el fons, però, les amenaces són un intent desesperat per quedar-se, ells també, calentons sota la manta. Fa dies que hi dono voltes. Ara que la Casa de las Mantas del carrer Jonqueras —al ladito de la Caixa— ha hagut de tancar, potser és hora que substituïm la frase feta i, en lloc d’estirar la manta, comencem a dir “aixecar la pedra”. Tots ho hem vist algun cop: aixeques una pedra i de sobte una colla de bitxos, cucs, escorpins i altres bestioles de mal classificar corren a amagar-se perquè no els agafin.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de febrer del 2013.

diumenge, 17 de febrer de 2013

De generacions

Sóc al·lèrgic a la divisió dels escriptors per generacions. Em sembla un recurs paupèrrim de màrqueting intel·lectual. A finals dels 80 hi va haver intents de contraposar els autors que llavors començàvem a publicar amb els que havien emergit en el tardofranquisme. Ells eren la generació dels setanta. Nosaltres, per fortuna, mai no vam tenir nom. En qüestió de generacions literàries el nom fa la cosa. Els intents periòdics d’establir la nòmina d’una generació s’articulen al voltant d’antologies o estudis literaris, però també de la indústria: col·leccions editorials, agències literàries, mitjans de comunicació. Cada generació té el seu crític de capçalera, que n’exerceix de notari, ontòleg i antòleg. 
 
La meva al·lèrgia no m’impedeix admetre que tots som fills d’un temps (i d’un país) o altre i que axò té conseqüències indefugibles sobre les circumstàncies des de les quals escrivim. Dimecres, en dos punts de Barcelona, es van presentar dos llibres que em porten a fer una revisió crítica de la meva al·lèrgia. Els autors són de dues generacions diferents: Esteve Miralles (1964) publica Retrobar l’ànima (Empúries) i Llucia Ramis (1977) Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna). Tots dos exploren l’espai autobiogràfic amb tècniques distintes (Miralles a prop del diari de viatge i Ramis de forma més novel·lada), però des de la mateixa actitud observadora. Com si tots dos s’haguessin aturat un moment nel mezzo del cammin di nostra vita per calçar-se el salacot d’exploradors del passat a la recerca d’alguna força motriu. Miralles, professor i traductor, en diu ànima i Ramis, periodista, ho associa a l’afecte i a la família. Són dos llibres notables, però el seu punt de partida és gairebé oposat i, mal m’està el dir-ho, molt generacional. El jove Miralles, jove perquè és de la meva quinta, deixa la feina (les feines alimentícies de gestió cultural que ha menat en institucions diverses) per buscar l’ànima perduda (l’escriptura). El seu desencant, covat durant anys de treball, és d’interior. La joveneta Ramis, que podria cantar amb Joan Miquel Oliver que no es vol fer la hippy perquè ja té una edat, comença a mirar enrere perquè la fan fora de la feina (les feines precàries de periodisme cultural que ha menat en mitjans diversos). El seu desencant és d’exterior, sense arribar als extrems que associem al mot intempèrie. De fet, el seu trassumpte a la novel·la es veu obligada a tornar a Mallorca, a casa dels pares, i això activa la seva recerca genealògica. Són dos llibres honestos de dues generacions diferents. Demanaré hora al meu al·lergòleg. Persisteix la picassor.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 16/2/13

Tabernacle?

A Manlleu trobo ben viva l’expressió “ser un tabernacle”. La primera impressió, ja em perdonaran els manlleuencs, és més aviat tavernària. De fet, alguns dels meus informants per a la secció “Paraules en ruta” del programa Divendres de TV3 ho escriuen amb ve baixa, com taverna. Els diccionaris catalans el recullen amb be alta, però els generals només li atorguen el sentit bíblic. Tabernacle prové de tabernaculum (tenda de campanya) i el seu significat més divulgat és el de la tradició hebrea: “envelat mòbil que els hebreus feren servir de santuari abans de l’erecció del temple de Jerusalem, que contenia les taules de la Llei i l’arca de l’aliança”. Ja ho veuen, pur Spielberg disfressat d’Indiana Jones A la recerca del tabernacle perdut. D’altres accepcions cristianitzades relacionen el mot amb el sagrari de l’altar major i amb el baiard que permet portar els sants en les processons. L’únic diccionari que recull el sentit que trobo viu a Manlleu és l’Alcover-Moll: “ximplet, persona curta d’enteniment o mancada de gràcia”. El lligam no és evident, però el vi hi deu jugar un paper. No pas el vi de la taverna, sinó el del sagrari. O el que devia córrer a la festa de les Cabanyelles o dels Tabernacles, amb la qual els jueus commemoren la travessa del desert. Brindeu tant com calgui, però no sigueu tabernacles, que els Mossos us faran bufar.

Màrius Serra. El Punt Avui. Cultura. 15/2/13

dijous, 14 de febrer de 2013

L'any aspriu

Sempre han tingut bec les oques, va venir a dir Josep Antoni Duran i Lleida a El Matí de Catalunya Ràdio. En paraules exactes, que la corrupció és tan antiga com la prostitució. O, això ho dic jo, com  l’assassinat, la violació, el saqueig i la tortura, els primers temps amb puntes de sílex. No endevino quin argument aporta l’antiguitat ancestral de la corrupció, que es remonta a la prehistòria, aquella cultura del vas campaniforme tan poc transparent. No hi sé veure el què si no respon a una intenció veladament exculpatòria, com dient: no s’hi amoïnin gaire, sempre han tingut bec les oques, els ànecs i els ornitorincs (els aborígens australians diuen “Sempre han tingut bec els ornitorincs”).

Per uns instants, Duran va fantasiejar amb la idea que algun dia fos imputat, tot i que ens va advertir taxatiu que això no ocorreria mai (ens va deixar més assossegats). Si mai l’imputessin, renunciaria a la seva acta de diputat. Fuentes li va demanar si creia que aquest camí també l’haurien de seguir els seus companys de coalició i Duran va respondre que cadascú ha de respondre segons la seva consciència: “Un imputat no és un apestat [en lloc d’empestat], un imputat és d’entrada innocent”.

Si un imputat és d’entrada innocent, ¿per què Duran es compromet a dimitir en el cas que l’imputessin? Potser per un sentiment extrem d’honradesa, admirable, és cert, encara que excessiu? Seria terriblement injust que Duran s’immolés, sent innocent. El seu deure seria aguantar, resistir els embats, no deixar-se abatre. Com els polítics que, si fossin imputats, Duran no en demanaria la dimissió. “Si jo fos un jove quaranta anys, potser la meva actitud seria una altra”. En el sentit que exigiria dimissions a tort i a dret. Quins caps calents, aquests joves de quaranta anys. Ara mateix els haurien de retirar el Carnet Jove.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 13 de febrer del 2013.

dimarts, 12 de febrer de 2013

El Fabra zulú

Phiwayinkosi Mbuyazi és filòsof, economista i enginyer, llicenciat a Oxford. És sud-africà. De la província que ara s’anomena KwaZulu-Natal. Cada diumenge publica uns mots encreuats en zulu al Sunday Times, en l’edició en aquesta llengua africana que surt a Johannesburg des de novembre de 2010. Mbuyazi acaba de publicar AmaYiphendleya IsiQalo Sakho Konke, una novel·la juvenil que capgira l’operació de Harry Potter. Aquí els quatre protagonistes, provinents d’una societat de tradicions més aviat màgiques, entren en una dimensió paral·lela en la qual domina la ciència i la tecnologia aplicada a la vida quotidiana. Tot i que l’actual president sud-africà Jacob Zuma parla habitualment en zulu al Parlament, la producció literària és molt escassa. Tal com passa amb les altres llengües negres de Sud-Àfrica (xosa, tsonga, pedi, ndebele, venda...) en zulu pràcticament només es publiquen llibres infantils. En canvi, deixant de banda l’omnipresent anglès, cada any surten entre cent i dos-cents llibres per a adults en afrikaans (la llengua dels colons d’origen neerlandès), un idioma que parlen el 13,5% de sud-africans, davant el 22,7% de zuluparlants. Per això el tiratge de la novel·la de Mbuyazi recorda el dels llibres de poemes en català dels anys quaranta: 250 exemplars, només és accessible per la xarxa, dels quals de moment se n’han venut 80. Si teniu cap amic zulu, escriviu a info@mbuyazi.com (també en versió anglesa, per allò de la cortesia i la valentia).
 
La gràcia de l’obra de Mbuyazi és que ha decidit encunyar centenars de mots en zulu per evitar el manlleu directe d’anglicismes per referir-se als avenços tecnològics. Així, els aparells d’aire condicionat, freqüents a les llars de Durban per resistir la canícula de l’estiu zulu però sense nom autòcton, són Isilolongamoya, un neologisme format a partir de mots zulus: isi (el truc) lolonga (que controla) moya (l’aire). La mateixa operació val per als forns microones —Izanyanyana, d’iza (ones) nyana (petites)— o netejaparabrises —Amawusha, en aquest cas d’origen onomatopeic. L’argumentació que mena Mbuyazi a actuar així a primers del segle XXI està en sintonia amb la que, fa cent anys, afrontava la llengua catalana. L’esperit científic aplicat a la llengua. Amb l’afegit que ara Mbuyazi disposa de mots encreuats (nascuts el 1913) i eines digitals. I també demostra tenir sentit de l’humor. Com que per escriure 8 en zulu calen 17 caracters (isishizagalombili), Mbuyazi sosté que el punt d’ebullició de l’aigua equival a l’estona que es triga a pronunciar 8888 en zulu. També sosté que la llengua és un ésser viu. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/2/13

dilluns, 11 de febrer de 2013

L’empresari, el fantasma

Divendres passat El Periódico va publicar una entrevista molt graciosa amb Sergi Pastor, l’empresari imputat per presumpte tràfic d’influències en l’adjudicació d’estacions d’ITV —el mateix cas que també esquitxa a Oriol Pujol—. Totes les seves respostes anaven encaminades a desvincular a Pujol de la possible trama i alhora alimentaven la sospita d’un complot: segons Pastor, al darrere d’aquest procés hi ha una motivació política per perjudicar al secretari general de CDC, i a ell mateix de retruc.

Una bona part de l’acusació es basa en les gravacions de converses telefòniques que Pastor va mantenir amb altres empresaris, on Pujol apareixia citat sovint com un element clau per a les negociacions. En concret, s’hi referia com a “l’Oriol”, “l’alt comandament polític”, “el nostre líder espiritual” i fins i tot “Zumosol” —referint-se, esclar, al mític cosí forçut que apareixia anys enrere a l’anunci de Zumosol.

El que resulta més fascinant de l’entrevista, però, és quan Sergi Pastor diu que no era tan proper a Pujol com semblen indicar les escoltes telefòniques, i que tot plegat era el que ell en diu una “fabulació”. És a dir, que s’inventava aquesta relació amb en Zumosol per guanyar-se els possibles clients. Deia Pastor: “Hi ha converses que són de caràcter molt particular, en què crec que em puc permetre fer una mica el fantasma i jugar comercialment”. Vet aquí el moll de l’os. Igual que per a Pastor, fer el fantasma és un estil de vida per a molts empresaris, un món de ficció on són els reis del mambo. Tots en coneixem algun o els hem vist en algun restaurant: el rellotge car, el mòbil sobre la taula, els viatges fabulosos, les proeses sexuals..., i de sobte, un nom sense cognom en la conversa: “L’altre dia, dinant amb l’Artur...”. I qui diu l’Artur, diu en Josep Antoni, en Sandro, la Núria, l’Iñaki... Potser per aquesta afició a inventar-se sopars de duro, les explicacions de Sergi Pastor sobre el cas ITV em fan pensar en la faula de Pere i el llop: ara que es posa seriós, fa acte de contrició i ens l’hauríem de creure, ara és quan resulta menys convincent.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de febrer del 2013.

Els Premis Gramsci

Escric aquest rum-rum sense haver vist la cerimònia de lliurament dels premis Grammy. No sé si cap mugró rebel ha contravingut les instruccions precises que la CBS va passar per correu electrònic a tots els participants en la cerimònia. És un text francament exquisit que caldria estudiar a les facultats com una mostra de la censura en els sistemes democràtics a primers de segle XXI. Un prodigi de claredat expositiva que no deixa gaire marge a la interpretació sobre què pot sortir per la tele i què no. Com era d'esperar, parla de glutis i pits femenins adequadament coberts i crida l'atenció sobre els mugrons amb vocació excursionista, però entra en més detalls. No s'oblida de la cobertura de les regateres (superiors i inferiors), ni de la part baixa de les galtes del cul, allà on el gluti fa un estimball per reunir-se amb la cuixa. Titlla de problemàtics els tirants i també els sacsons que es puguin formar a la part inferior d'un pit pel rebot del greix mamari amb la post abdominal. I sobre la regió genital arriba a especificar que no s'ha de veure cap inflor (no visible “puffy” bare skin exposure). Redactar els límits de l'obscenitat és una tasca literària feixuga i molt desagraïda, perquè tots els lectors tendiran a prendre-s'ho com un text còmic. Els límits són sempre risibles. No fa pas tant (i segons on, encara ara) una espatlla nua o el tou d'una cama ja provocaven moltes inflors.
 
El correu que va filtrar Deadline.com conté també un parell de detalls no libidinosos. Per exemple, la prohibició de les samarretes amb missatge. Els possibles èmuls epigramistes de Mònica Oltra o David Fernàndez, doncs, tenien prohibit colar els seus presumptes missatges a la festa dels Grammy encara que els tapessin els mugrons. D'entrada, el correu prohibeix T-shirts que mostrin productes o marques comercials, però també diu que cal evitar l'exhibició al vestuari de qualsevol causa (any organized cause) i això inclou pins (or any other form of accessory). Finalment, la maledicció bíblica de Babel: "Foreign language on wardrobe will need to be cleared". Res de missatges en llengües estrangeres. No fos cas. Recordo Claudia Schiffer desfilant amb uns arabescos que en realitat mostraven el nom d'Al·là en va. Recordo Johnny Weissmuller parlamentant, mig nu a la jungla, amb uns indígenes africans que l'amenaçaven a crits amb rostre adust però que en realitat deien acudits exhilarants en suahili. M'imagino, finalment, un premiat dels Grammy que llueix tatuada al cap una frase de Gramsci. No una de les clàssiques sobre l'hegemonia burgesa, sinó aquella que va escriure a La città futura: “In principio era il verbo... No, in principio era il sesso”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/2/13

diumenge, 10 de febrer de 2013

Artistes, Maquetes, Llibres


Artistes.
L'altre dia em vaig trobar un amic nord-americà, Mike McCready (l'inventor del rellotge català i el primer cantautor anglosaxó que ha tret un CD en llengua catalana). Fa uns cinc anys va fundar Musicxray.com, la primera plataforma global que facilita contactes directes entre la indústria musical i els mateixos músics. Com funciona? Posem per cas que fa falta una cançó per a una sèrie de televisió (o el que sigui): al web, els responsables en qüestió pengen una descripció del tipus de música desitjat; els músics que vulguin hi envien les seves propostes; els de Musicxray les analitzen per veure si tenen les característiques necessàries i tot seguit les envien als sol·licitants. Així mateix, uns músics ben desconeguts poden tenir unes oportunitats abans inimaginables.
Maquetes.
Musicxray ja és una eina imprescindible en el sector, perquè ara qualsevol músic de qualsevol lloc pot crear maquetes de qualitat –amb el programari adequat– amb el resultat que hi ha una oferta musical inauditament immensa que ha convertit en obsoletes les corretges de transmissió tradicionals: crítics, cercatalents...
Llibres.
No estaria gens malament tenir l'equivalent de Musicxray en el món del llibre, actualment força caòtic per tota una sèrie de raons, tan antigues com recents: escriptors amb talent que no arriben al seu públic natural (o ni tan sols publiquen) perquè no coneixen les persones adequades o perquè viuen a Tornabous; una quantitat cada cop més gran d'autors desconeguts que han convertit l'autoedició en un negoci que mou milions d'euros anuals (només l'any 2011, per exemple, es van autoeditar 211.000 títols a través de la xarxa); editorials petites que tenen problemes greus de distribució; editorials grans que ja no tenen prou personal per promoure tots els seus títols; llibres que es troben a les llibreries virtuals i no pas a les físiques (i a l'inrevés)... Si hi hagués una versió llibresca de Musicxray, però, tant els editors i els llibreters com els mateixos lectors podrien trobar exactament el tipus de llibre que haguessin de menester en el format que els abellís i els escriptors no haurien de córrer una cursa d'obstacles que pot durar anys abans que la seva obra arribés al destinatari més adient. Com deia E.M. Forster, en literatura l'única cosa que importa és connectar: only connect. Som-hi, doncs!

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/02/2013

dissabte, 9 de febrer de 2013

Cinema emmudit

La mateixa setmana que una pel·li muda guanya el Gaudí a la millor obra en llengua catalana m'assabento del tancament imminent dels estudis de doblatge Sonoblok. Des de 1969 uns tres mil films i més de deu mil episodis televisius han trobat la veu a Sonoblok, doblades al castellà o al català, o sonoritzades. La premsa cultural que ha omplert pàgines  amb el tancament de les llibreries Catalònia, Robafaves o Proa no diu ni piu de Sonoblok. Què ho fa? Una indiferència relacionada amb els fantasmes que enterboleixen la percepció de la cultura. El 1987, quan Joan Manuel Serrat va treure la cançó “Los fantasmas del Roxy”, jo traduïa sèries per a Sonoblok. Llavors els estudis eren al número 84 del carrer Roger de Flor. L'èxit de TV3 afegia un punt de velocitat al moviment uniformement accelerat per la pastanaga olímpica. Els fantasmes de la cançó de Serrat allà eren d'una altra mena. Abans que el 1977 Sonoblok s'hi instal·lés, l'edifici havia estat convent i fàbrica de gel. Algun tècnic veterà parlava del fantasma d'una monja que pertorbava les gravacions i les sales de doblatge eren les antigues cel·les, després cambres de gel, a banda i banda d'un llarguíssim passadís. Hi feia molt de fred. Potser per això el 2002 la pastanagueta del Fòrum de les Cultures va portar Sonoblok a la seva seu actual del 22@, amb unes instal·lacions al carrer Perú que van costar un ídem i que va inaugurar un estarrufat alcalde Clos.

Sonoblok és història viva i els fantasmes del Roxy una minúcia al costat dels seus. Rovira-Beleta hi va doblar al català La Dama del Alba o Crónica sentimental en rojo. Clàssics com Allò que el vent s'endugué, Casablanca o E.T. van aprendre a parlar en català a can Sonoblok. També sèries com Dallas, Perry Mason o Veïns. En els últims temps, moltes de les pel·lis anglosaxones que s'han estrenat en català han sortit d'aquí: sagues com les de Harry Potter o del Senyor dels Anells, El Hòbbit, El discurs del rei, El pacient anglès... Els defensors de la V.O., entre els quals em compto, no podem obviar la dimensió sociolingüística del doblatge. Veure pel·lis en versió original és útil per aprendre idiomes, ergo veure pel·lis doblades al català ho és per aprendre català. Seria absurd que hi renunciéssim en favor de la subtitulació i en canvi es mantingués el doblatge al castellà. O tots muts o tots xarlatans. 

L'any 87 Serrat cantava “sobre las ruinas del Roxy juega al Palé el capital” en referència a l'oficina del Banc Central en què es va transformar el cinema. Potser ara mateix Serrat ja prepara una cançó en català sobre les ruïnes de la Catalònia i el McDonalds que hi posaran (per sant Jordi m'agradaria anar-hi a signar llibres, a aquest McDonalds). Però quan Sonoblok se'n va anar a jugar al Palé al 22@, a Roger de Flor s'hi va instal·lar una perruqueria xinesa. Veig a la xarxa que el 2009 la van investigar per oferir serveis amb “final feliç”. És una metàfora antonímica del final de Sonoblok.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 9/2/13

L'apoteosi segons Espriu

L'any Espriu acaba d'engegar en un context apoteòsic: recessió econòmica d'abast europeu, crisi institucional espanyola generalitzada a tots els nivells jeràrquics, acusacions fundades de corrupció pertot, replantejament de les relacions Catalunya-Espanya. Apoteòsic. O encara diria més: apoteòtic. Hi ha paraules associades a determinades circumstàncies. La documentada biografia Espriu, transparent que Agustí Pons acaba de publicar a Proa recupera la història espriuana d'aquest adjectiu ignot, sinònim poc usat d'apoteòsic, un d'aquells termes que dormen al rebost del diccionari. El 27 d'abril de 1947, arran de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat per les autoritats franquistes, el director de La Vanguardia Luis de Galinsoga va recuperar-lo per titular “Entrada triunfal del cardenal Legado en Barcelona. El homenaje que le tributó la ciudad fue apoteótico”. Els afectes al Règim devien trobar que amb apoteòsic feien curt i els devia plaure dring majestàtic de la terminació -ótico. El cert és que Galinsoga repetí l'adjectiu a dojo en les següents setmanes. Les visites que Franco va fer aquell mes de maig a ciutats com Sabadell o Manresa també van ser titllades d'apoteòtiques i el terme va fer fortuna en cercles oficialistes i esdevingué clixé: “el gigantesco y apoteótico recibimiento que le tributó Barcelona”. Espriu devia esbufegar. Tanta recepció apoteòtica li va tocar el botet i propicià un passatge hilarant a l’obra que llavors escrivia,  Primera història d'Esther
 
L'Altíssim parla de “la magnificència del gran monarca, la pompa d'un jorn apoteòtic” i el condemnat Bigtan demana clemència desesperadament tot dient: “Apoteòtic! / Aquest mot exòtic/ em torna neuròtic,/ prostàtic, cianòtic,/ elefantiàtic,/ penibètic, tític,/ i àdhuc apoplètic,/ i arterioscleròtic”. La tirallonga d'àtics, ètics, títics, òtics i àdhucs no li servirà de res. Bigtan morirà a mans del botxí tot proferint una última tirallonga de termes escurçats lletra a lletra, en el que tècnicament anomenem afèresi o decapitació: “apoteòtic, poteòtic, oteòtic, teòtic, eòtic, òtic, tic, ic...” El professor Sebastià Bonet Espriu (Bonet és anagrama de nebot i ell mateix és nebot d'Espriu) descriu a la introducció de l'edició crítica un seguit de paral·lelismes entre els esdeveniments històrics i la gènesi de l'obra. En parlar d'aquesta decapitació apoteòtica d'Espriu escriu: “No cal dir què podia suggerir als lectors del moment la decapitació amb què es clou l'episodi”. Hi ha pocs mots que, tot i ser decapitats, reviscolin en termes que mantenen un cert sentit. Moreneta n'és un: oreneta, renéta, neta, eta i ta. Capelles un altre: apel·les, pelles, elles, Lles, les, és.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 5/2/13

dijous, 7 de febrer de 2013

La doble vida de Josep Cots





Cada dia, quan es lleva, en Josep Cots pot triar entre anar a la seva llibreria del carrer Cardenal Casañas o enfilar cap al despatx de l'editorial que té al carrer Trafalgar. Perquè Josep Cots és el llibreter de la Documenta, però també és editor de 1984. Si va a l'editorial es posa la corbata. Si va a la llibreria, es corda un llacet al coll. Comparteixen el mateix nom i un munt d'afinitats que hem descobert tot dinant amb ells en un restaurant del Raval.

Per llegir l'article sencer, fes clic aquí.

dimecres, 6 de febrer de 2013

En aquests moments tan presumptes

Durant els meus anys escolars vaig ser en tot moment un presumpte culpable. Comptava amb una trajectòria dilatada i molt rica com a castigat, es pot dir que m’havia convertit en carn de passadís. A la primera escola que vaig anar, Elaia, als castigats ens desterraven a un banc de fusta clara de l’entrada i se’ns hi exhibia en vergonya pública. Als Jesuïtes de Casp el càstig anava acompanyat del conreu del sentiment de culpa, subtil i llefiscós. En aquells anys mai cap professor no em va aplicar la presumpció d’innocència, mai cap director no va defensar el meu honor. Tampoc no em feia il·lusions. Sempre vaig tenir una consciència precisa dels meus delictes i no disposava del cinisme elaborat ni dels dots actorals dels polítics, que es mereixerien el Premi Butaca.

Quanta raó tenia Salvador Cardús, a la tertúlia de El matí de Catalunya Ràdio, en apuntar que als mitjans no s’aborden bé els casos de polítics imputats per corrupció. Per una banda topem amb la presumpció d’innocència, sempre hi ha algú que l’esgrimeix incansable, i per una altra amb la defensa aferrissada de l’honestedat del sospitós per part dels seus coreligionaris. Amb tot plegat, no saps si estem parlant d’un presumpte corrupte o de Don Joan Bosco. Fa uns dies Soraya Sáenz de Santamaría ens va regalar amb un panegíric tan laudatori de Mariano Rajoy que no s’entén com el president no es concedeix, a ell mateix, la Gran Creu d’Isabel la Catòlica.

No hi ha tants miraments amb els acusats de delictes menys glamurosos, els presumptes assassins o els presumptes lladres (els acusats de robar bolsos de Dior perquè ningú no els n’hi regala). Només qui té la cua de palla nega les acusacions fet un basilisc i s’escuda en la presumpció d’innocència. A mi no em va servir de res quan em van trobar dins el pupitre Blancanieves y los siete enanitos viciosos.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 6 de febrer del 2013.

dilluns, 4 de febrer de 2013

Parris


Over the last few months there has been flurry or even a slew of articles about Catalonia in the English press, most of them awash with historical innaccuracies and barely disguised prejudice. The Times's man in Madrid, for example, informed us that in 1714 Catalonia (and the rest of the Crown of Aragon) was 'bought' by the Crown of Castile, which makes you wonder why parts of Barcelona were then razed to the ground, cannons pointed at its centre, and the populations of so many Catalan towns and villages decimated (perhaps the price wasn't right); and the Guardian's Barcelona stringer, in a piece about expats' views on secession, interviewed five who were against it and skewed the words of the one who wasn't. Etcetera. So it was a pleasant surprise when, in late December, an English paper (The Times) published what is probably the best, and best-informed article so far on the situation here. Written by the columnist Matthew Parris (who has family in Catalonia and is the author of a book which concerns the area) the piece is a blistering attack on the way the Spanish government is handling Catalonia post 11/9. Parris - whose centre-right credentials, it would seem to me, lend extra weight to his comments –  states that said government is 'making every mistake in the book' and that its refusing to recognise Catalonia's national identity is 'just bonkers' and that its anti-Catalan educational reforms are 'insulting, and meant to be'. This said, Parris is opposed to Catalan independence (an opinion as respectable as its opposite) believing as he does that Catalan secession would lead to a domino effect: a 'catastrophic slow-motion topple' of similar regions throughout Europe. However, I confess I can't see much evidence for this: in the Basque Country – which is financially hunky-dory - only 50% of the population want a referendum on independence, let alone independence itself; in Scotland, not 40% wish to leave the UK; Padania is a right-wing historical fantasy invented in order to financially badger Rome; Corsica is ridden with armed gangs, on whose agenda seccession has been relegated to the fine print... On the contrary, Catalonia, with its pro-independence majority which cuts across linguistic, class and 'ethnic' boundaries, is, quite simply, a unique case in Europe. As an alternative to secession, Parris suggests maximum devolution 'plus the vocabulary of nationhood'. That sounds reasonable enough, but - given that for nigh on 300 years monolingual Spain has been using Catalonia as a negative foil to enhance its own sense of national identity, thus guaranteeing that any party caught making major concessions to the Principality will be out of power for the next ten generations - it's never going to happen. We'd see a Plaid Cymru revival first.

Matthew Tree, Catalonia Today, febrer de 2013

Entradas populares

Compartir