diumenge, 31 de març de 2013

Gran "Món Petit"

Marcel Barrena ha estrenat el documental Món petit sobre el prodigiós cas de l'Albert Casals. Els espectadors surten del cinema trasbalsats per l'esperit positiu d'algú que, en plena infància: a) pateix una leucèmia, b) se li mor la mare, c) perd la força a les cames i d) es veu lligat a una cadira de rodes. De la mixtura d'aquests ingredients dramàtics en surt, paradoxalment, un jove rialler amb els cabells tenyits de blau i l'esperit llibertari de Jack Kerouac que viatja pel món sense diners, amb la seva nòvia Anna o en solitari. L'Albert personifica la demolició dels límits, el més important dels quals és la por, i el film té la virtut d'il·lustrar un concepte tan difús com la llibertat amb diversos llenguatges. D'una banda, el contrast d'opinions enquadrades propi del gènere documental, però també amb videos domèstics que mostren l'evolució de l'Albert i amb imatges robades enregistrades per l'Anna o, en algun cas, per l'Albert durant el llarg viatge (de 200 dies) a l'altra punta de món. És aquí on la pel·lícula s'allunya del ping pong dialèctic i pren volada dramàtica sense haver de recórrer a la dramatització. La clau que fa rutllar el projecte és la idea inicial de Víctor Correal i Adrià Cuatrecases: facilitar una càmera i un rumb a un viatger tan indòmit i extrem com l'Albert. L'objectiu d'arribar als antípodes per conversar amb l'home que viu a l'altra punta del planeta és un McGuffin excel·lent. 

Més enllà de la mateixa figura del protagonista, que a voltes pren una lluminositat colossal, Món petit conté molts detalls impagables. Com quan el protagonista s'excusa per no haver filmat algunes de les coses que els han passat el dia precedent perquè "si les haguéssim filmat no haurien passat", en una actualització mediàtica d'un dels maldecaps recurrents de la ciència: la influència de l'instrument d'observació sobre la realitat observada. També són impagables les imatges de video domèstic en les quals l'Àlex Casals, pare de l'Albert, manté una conversa d'una profunditat filosòfica digna de tercer de carrera amb el seu fill de sis anyets i ho justifica explicant que li havia de donar molta canya intel·lectual per distreure'l i superar la situació. O la naturalitat amb què la Mont Serradó, la seva mare no biològica, explica com van acordar si li diria mare o li diria Mont. La paternitat s'exerceix en un camp magnètic d'afectes regit pels pols del control i la llibertat. Els pares (i l'àvia) de l'Albert Casals ens regalen una lliçó tan colossal com la determinació del noi. Una lliçó també compartida pels pares de l'Anna Socias i contrapuntada de forma excelsa per les tres amigues de la nòvia, filmades per Barrena a la platja de Sant Adrià. Un últim contrast notable: l'exquisit tractament gràfic del mapa del viatge xoca amb un llibre de l’època del pare, un Kerouac en una edició Club Bruguera de quiosc amb tapa dura i un groc llampant, el color que avui trobem al disc dels Manel.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 30/3/13

dijous, 28 de març de 2013

L'efecte Tous

L’efecte Tous l’hem de situar en el mateix rang de l’efecte badoc, que és l’alentiment de la circulació en un punt concret causat per la curiositat dels conductors per alguna circumstància externa singular, com ara un accident de trànsit. El desembre del 2006, uns facinerosos van intentar entrar a la casa dels Tous de Sant Fruitós de Bages i Lluís Corominas, el gendre, va disparar sobre un dels intrusos. Un fenomen paral·lel es produeix en el món de la literatura. Entre els entesos es denomina amb el nom d’efecte Tous. Si més no entre dos entesos que jo conec.

Quan un famós qualsevol publica una novel·la, els escriptors i els crítics el menyspreen perquè el consideren un intrús. Tant ens serveix l’exemple del sogre de Shakira com el de Pilar Rahola, que ha publicat El carrer de l’Embut a RBA (i que en aquests moments deuen estar entrevistant en una ràdio). També es va donar amb Memoria d’uns ulls pintats de Lluís Llach i ja es poden anar calçant Ferran Adrià i el doctor Estivill amb la futura novel·la a quatre mans A la taula i al llit, al primer crit. No hi fa res si les novel·les són millors, pitjors o un passa-que-t’he-vist, ja d’entrada se les menysté amb més o menys mal formatge i se’n parla tot aixecant una cella. Els esquerrans, la dreta, és un enigma neurològic que la ciència no ha aclarit.

Per què, l’efecte Tous? Perquè entre els escriptors hi ha la idea arrelada de l’escalafó per antiguitat. Existeixen uns protocols, t’han d’avalar els crítics més il·lustres, t’han de lloar els escriptors més reputats, has de fer uns besamans i uns acataments rituals: els ancians passen la cama per damunt del cap dels novells, segons manen els cànons. A l’efecte Tous, que suposa disparar contra l’intrús, sovint s’hi ha d’afegir l’efecte badoc, que consisteix en assaborir amb calma la pinya que l’intrús s’ha clavat.

Enric Gomà, Ara, dimecres 27 de març del 2013.

dimecres, 27 de març de 2013

El xandall i la felicitat

És dimecres, quarts de deu de la nit. Torno cap a casa en un tren de rodalies i la gent fa cara de cansada. Una noia tecleja frenèticament un mòbil, un noi escolta música amb uns auriculars enormes. Em fixo en els altres passatgers i al meu vagó hi compto vuit persones que porten pantalons de xandall i no sembla que vinguin de fer esport. Són xandalls descolorits, balders, i em fan recordar que avui, 20 de març, ha sigut el Dia Internacional de la Felicitat. Les Nacions Unides el van decretar per primer cop l’any passat, i es veu que van triar aquesta data per raons astrològiques: el sol i l’equador estan en el mateix pla i el dia i la nit tenen la mateixa llargada i es crea un equilibri celeste i etcètera. El Dia de la Felicitat s’afegeix a la llarga llista de dies commemoratius de les Nacions Unides, com ara el Dia de la Salut Mundial (7 d’abril), el Dia dels Ocells Migratoris (12-13 de maig) o el Dia de les Dones Rurals (15 d’octubre). Si repasses tot el calendari de dies especials, tens la sensació que només en dediquen a les causes perdudes, als desastres de la història o a les espècies i idees en perill d’extinció. 

Potser hi va haver un moment en què el xandall sí que representava una idea de felicitat, associada sens dubte a la comoditat (però no pas a l’estètica). El cap de setmana, la gent es posava el xandall i sortia a passejar. Hi havia parelles que fins i tot acomplien el ritual de portar el mateix model de colors cridaners. Després, de mica en mica, el xandall va començar a colonitzar els dies laborables: se’l posaven en arribar a casa, per treure el gos a passejar, per mirar la tele al sofà. Ara el xandall és també una imatge de la infelicitat. Veig aquestes persones al tren de rodalies i penso que s’han resignat. Pot ser que no treballin, penso, que es llevin al matí i es posin el xandall per estar per casa, com un uniforme d’aturat, i després els faci mandra canviar-se per baixar al súper o anar al metge. Tot al contrari del que passa als gimnasos, on ja no hi veuràs gaires esportistes amb xandall: ara es porten les mitges arrapades, les samarretes fetes amb materials que et deixen suar millor.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de març del 2013.

dimarts, 26 de març de 2013

Jo, és que sóc de lletres

Xavier Gràcia és físic i matemàtic. Després de cursar les dues llicenciatures a la UB es va doctorar en física i ara exerceix de professor titular de Matemàtica Aplicada a la UPC. Pertany a un grup de recerca sobre geometria diferencial, sistemes dinàmics i aplicacions, però jo li conec les habilitats lingüístiques, que no són poques. L'any 2010 Gràcia va ser un dels dos únics lectors (l'atre va ser el ludòfil Víctor Bautista) que van resoldre l'enigma més difícil que he plantejat mai: tres versos xifrats a partir dels bitllets d'arreu del món que vaig introduir al dors de la coberta del llibre Verbàlia 2.0 (Empúries). Ara veig que Xavier Gràcia acaba d'encetar una curiosa secció al número 33 (març de 2013) del butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques, també accessible per internet. Es diu Matemots i proposa vuit enigmes verbals relacionats amb conceptes matemàtics. Els quatre primers, de dificultat creixent són: 1) L'arbre més endèmic dels textos matemàtics (2 lletres); 2) Pot ser aritmètica, geomètrica i fins i tot una edat (7); 3) Sistema de numeració que causa un sofriment relativament petit, com ara d'un deu per cent (7); 4) Taula de nombres que porten dintre seu totes les estudiants de la Facultat de Matemàtiques (6) (les solucions, a la frase final d'aquest rum-rum). En aquest primer lliurament de  matemots Gràcia els contextualitza i explica com la idea, tal com acostuma a passar amb les millors idees, va sorgir d'un atac d’ indignació personal. En el seu cas contra el títol d'aquesta columna, que molts homes de ciència troben irritant quan la senten pronunciar com excusa. Escriu: “és que jo sóc de lletres, aquella expressió sovint usada pels que pretenen justificar una mancança imperdonable a l'hora de fer algun raonament aritmètic elemental. Als de ciències, en canvi, bé que se'ns suposa que sabem llegir i escriure, no? Doncs comprovem-ho”.

Gràcia no només té tota la raó del món, sinó que demostra amb la seva actitud una coherència clara entre allò que diu i allò que fa, un tarannà habitual en la majoria dels seus col·legues perquè emana del mètode científic. Aquesta actitud contrasta amb la d'alguns creadors. Jorge Wagensberg sosté que el científic és capaç d’arribar a  comprendre allò que no ha estat capaç d'intuir mentre que l'artista pot intuir allò que no és capaç de comprendre.

Si avui tenen un dia artístic i els quatre primers matemots de Gràcia els han semblat, com a mi,  relativament assequibles (Pi, Mitjana, Decimal, Matriu), provin de resoldre el vuitè i ja m’ho explicaran: “Elegància pròpia dels espais paracompactes, de 10 lletres”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/3/13

dilluns, 25 de març de 2013

Espriu, poeta nacional (el retorn)

Aquest cop li ha tocat a Salvador Espriu. Després de l’experiència amb Verdaguer, Ruyra, Pla, Rodoreda, Rusiñol, Coromines o el trio Calders, Sales, Tísner (tres pel preu d’un), el 2013 és l’Any Espriu perquè es commemorarà el centenari del seu naixement. Més d’un lector recordarà que fa tres anys, quan en feia 25 que havia mort, ja se li van dedicar uns quants homenatges, però aleshores no va arribar a la categoria d’Any perquè la tanda estava agafada per Joan Maragall i Màrius Torres. 

Si repassem la llista de noms seleccionats fins ara, ens adonarem que amb l’excepció de Rodoreda i Pla, que ja eren llegits abans del seu any de gràcia, i en part Calders i Sales, la resta de casos van servir per recuperar els autors en qüestió durant una temporada i prou. Se’n van fer noves edicions o reedicions, van sortir als diaris, se’ls van dedicar exposicions, van protagonitzar algun congrés a les universitats i després, de mica en mica, van tornar a l’oblit d’on havien vingut. La posteritat no és eterna, i menys en català.

Es pot dir que en tots els casos l’esforç dels organitzadors estava carregat de bones intencions, però desenganyem-nos: avui dia escriptors respectats com J.V. Foix, Agustí Bartra, Joan Brossa o Josep Carner, per afegir-ne quatre d’importants a la llista abans citada, sobreviuen en la memòria d’uns quants lectors ben triats, i para de comptar. Potser se’ls estudia a les universitats, d’acord, i en alguns casos es llegeixen obligatòriament als instituts, però aquest fet no té pràcticament cap influència en la vida real. La cadena de transmissió s’ha trencat, la distància és insalvable. Les editorials catalanes ja tenen prou feina a viure al dia, pendents de les novetats, i, de fet, la majoria de llibreries ni tan sols reserven un espai per als clàssics catalans.

Digueu-me tabernacle, però jo no crec que amb Salvador Espriu la situació canviï gaire. El seu màxim reconeixement es va prolongar durant l’última dècada del franquisme i va continuar a la represa democràtica, en un moment en què la cultura catalana necessitava referents per a la resistència i era més receptiva que mai. Quan va morir, el 1985, l’omnipresència que el poeta havia aconseguit a les universitats va cristal·litzar en una generació de prescriptors literaris 
—professors d’institut, crítics, llibreters, estudiosos que van contribuir a fer-lo un autor de prestigi i alhora popular (fins i tot a desgrat seu). Inevitablement, també el van acabar reduint a uns quants llocs comuns. L’Any Espriu, doncs, arriba per refrescar-nos la memòria i segur que tornarem a sentir tot allò de Sinera, l’exili interior, Sefarad, la “meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, la càbala, els ponts del diàleg, la pell de brau, el cementiri, la timidesa, el notari, la pulcritud, la lletra d’amanuense, l’entrevista amb Soler Serrano...

Els aniversaris rodons serveixen sobretot per posar al dia l’obra d’un autor. Comprovem si el pas del temps l’ha tractada bé i en quina mesura encara és capaç de transformar-nos el present des del passat. Xavier Bru de Sala és el comissari de l’Any Espriu i, ara fa uns mesos, quan es va presentar el projecte, va anunciar que un dels objectius és que el poeta entri “en l’imaginari col·lectiu”. També va dir: “L’Any Espriu tindrà un caràcter cívic i ètic, no pas polític”. En el context actual, però, em temo que la majoria de lectures del poeta acabaran reduint-lo a la interpretació ideològica, que és la pitjor manera de maltractar una obra literària. De fet, el lema que presideix l’Any Espriu ja marca el camí: Ens mantindrem fidels. És un lema que t’obliga a preguntar-te: ¿qui és que es mantindrà fidel? ¿Nosaltres els catalans? ¿Nosaltres els lectors d’Espriu? ¿I fidels a què? ¿Fidels a la nostra parella? El fragment forma part dels versos més coneguts d’Espriu 
—en part gràcies a la versió cantada de Raimon: “Ens mantindrem fidels per sempre més / al servei d’aquest poble”, del poema Inici de càntic en el temple.

Quan Espriu va morir, el diari Avui va titular a cinc columnes: “Ha mort Espriu, poeta nacional de Catalunya”. Després aquest pes patriòtic va anar a parar a Miquel Martí i Pol, tot i que ell mateix va rebutjar-lo explícitament. A la mort de Martí i Pol, el 20o3, la plaça va quedar vacant, potser perquè la normalitat democràtica ho hauria convertit en una excentricitat adotzenada. Ara torna el poeta nacional. L’home endolat que va viure per salvar-nos els mots. Jo trobo que és un enfocament obvi, amb un punt de victimisme i que remet a un imaginari col·lectiu antiquat, però estic segur que sentirem tot d’interpretacions de la seva obra en clau ideològica. Pobre Espriu, quina manera de fer-lo patir.


Jordi Puntí, revista LAvenç, febrer del 2013.

L’enginyer i l’orfebre

Ara fa uns mesos, Imma Monsó argumentava en un article que hi ha dues menes d’escriptors: els que escriuen sumant i els que escriuen restant. Per uns, deia, “el treball fonamental és posar una paraula rere l’altra”, mentre que els altres necessiten “esborrar una paraula rere l’altra”. M’agrada aquesta reducció de l’escriptura a sumes i restes perquè ens remet a l’essència de la creació literària. Escriure és sobretot reescriure i, al capdavall, l’habilitat per afegir o treure paraules d’un text és allò que acaba definint l’estil de cada autor. Quan va més enllà de l’obsessió justa, aquest impuls crea monstres: l’autor que suma i suma esdevé un grafòman; l’autor que resta i resta es queda en el no-res i un dia deixa d’escriure. 

Climent, l’excel·lent novel·la que acaba de publicar Josep M. Fonalleras (Amsterdam Llibres), també parla de tot això, entre d’altres coses. El Climent del títol és un autor bloquejat. Temps enrere havia publicat algun llibre, però ara viu emboscat en la paràlisi i la dissimula dient que s’està documentant. Després d’una estada solitària a Roma “per escriure”, Climent mor i els seus amics donen tot el material que tenia dins una calaixera a un altre escriptor, perquè provi d’ordenar-lo. Així, la novel·la combina amb harmonia els textos breus que en Climent va escriure a Roma i les impressions d’aquest altre narrador, tant personals com literàries. Amb tot això Fonalleras trena una història que parla del silenci com a refugi literari, però també de la temptació de confondre la vida i l’escriptura, i ho fa amb un estil net, proper, a vegades líric, que se serveix de referències a pintors i poetes però no és gens pedant.

En un moment de la novel·la, en Climent també diu que hi ha dues menes d’escriptors: “els que són enginyers i aixequen ponts” i “els orfebres, que miren d’encastar una pedra preciosa en una joia, sense que desentoni”. Vet aquí un pas més per ajudar a definir la complexitat dels narradors que ens transmeten un món propi, com Fonalleras: un orfebre que suma, un enginyer que sap restar, i totes les altres combinacions possibles.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de març del 2013. Fotografia: aragirona.cat.

Canta, Karim

El tràveling en primer pla dels futbolistes de les seleccions cantant l'himne nacional sembla una roda de reconeixement de criminals. Sobretot des que ha trascendit que el madridista Karim Benzema no canta mai la Marsellesa. L'actitud del francès d'origen algerià ha exasperat els seguidors ultradretans del país veí. Totes les gravacions mostren que Benzema no obre la boca quan sona l'himne francès, i fins i tot en una ocasió va fer riure el seu company Samir Nasri, com si se'n fotés. Benzema admet que mai no l'ha cantat, però diu que no és l'únic i que no per cantar l'himne marcarà un hat trick. A les gravacions podem veure alguns companys seus, com el mateix Nasri o Ribéry, que tampoc no baden boca mentre la resta de l'equip s'esgargamella entonant Allons enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé... Benzema s'acull al mestratge d'un altre francès d'origen algerià vinculat al Reial Madrid: “Zidane, per exemple, no cantava obligatòriament”, s'excusa. “No veig on és el problema. Fins i tot hi ha aficionats que no el canten”. Demà, en el matx oficial contra Espanya, les càmeres buscaran la boca de Benzema com qui busca els llavis de l'estimada. Els mourà, ni que sigui per fer play-back?

A l'altra banda, els jugadors de la selecció espanyola mantindran la boca tan tancada com la de Benzema. Enrere queden els gloriosos temps en els quals l'esperit patriòtic de Fernando Hierro superava el petit contratemps de la manca de lletra de l'himne per inventar una taral·la que li permetés mastegar síl·labes inconnexes. Més enrere encara emergeix la llegendària figura del Chopo Iríbar, el porter abertzale de la selecció espanyola del tardofranquisme. Sempre m'he preguntat què li devia passar pel magí cada cop que sonava la marxa reial. Potser cantussejava allò del Franco, Franco, que tiene el culo blanco? A mi ja fa anys que els de casa no em deixen cantar res. Per més que de jove vaig fer sis anys de solfeig i piano, es disfressen de Risto Mejide i em diuen que desafino com una cadernera afònica. De manera que si jo mai jugués un Mundial amb la selecció catalana de futbol potser tampoc no cantaria Els Segadors, ni que només fos per por a desentonar. (Sisplau, notin la triple suposició, perquè tinc vora cinquanta anys, mai no he jugat a futbol i la selecció catalana, ara per ara, no pot jugar cap Mundial de res). Fins i tot el gran Leo Messi també va ser acusat de no pronunciar els versos de l'himne argentí quan jugava (malament) amb la seva selecció. Ara que fa molts gols ja no els preocupa tant. Si mai em seleccionen, em presentaré amb un tabalet i una dolçaina i refilaré la Muixeranga d'Algemesí.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 25/3/13

diumenge, 24 de març de 2013

Problemes a Xipre

Dijous gairebé trenta mil estudiants de secundària i batxillerat van participar en unes proves matemàtiques amb els enunciats en català: 19.427 inscrits a Catalunya, 4.245 al País Valencià, 3.434 a les Illes Balears, 24 a Andorra i 6 alumnes inscrits en un centre de Ceret, a la Catalunya Nord. És la XVIII Prova Cangur, auspiciada per la Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l’IEC, en col·laboració amb la Societat Balear de Matemàtiques i la Societat Al-Khwarizmi valenciana. L’objectiu és estimular l’aprenentatge de les matemàtiques a través dels reptes que tots els que hem estat escolaritzats coneixem amb el descoratjador nom de “problemes”. El format consolidat de la prova consisteix en trenta reptes matemàtics de dificultat creixent amb una modalitat de resposta d’opció tancada (entre 5 de possibles). Cal resoldre’ls en cinc quarts, és a dir, 75 minuts. Com sempre, la prova Cangur es va celebrar simultàniament en diverses ciutats d’arreu del món, amb els enunciats traduïts a cada llengua però compartint els mateixos trenta problemes. 
 
Les matemàtiques tenen mala premsa curricular. Intimiden i empenyen a prendre partit per les lletres. “Sóc de lletres, jo”, diu la gent per justificar que no es veu capaç de seguir un mínim raonament. Com si les lletres en fossin alienes! De cultura només n’hi ha una. La gran muralla que presumptament separava ciències i lletres era una entelèquia, la qual cosa no vol dir que tothom pugui comprendre les subtilitats del llenguatge matemàtic. Ara fa un any la Facultat de Matemàtiques de Palma em va convidar a fer una conferència sobre el llenguatge verbal com a cloenda de la prova Cangur a les diverses seus mallorquines. Els professors de l’organització, que havien batallat amb els adolescents de dia, van batallar amb mi de nit, perquè en veure’m entaulat amb nou matemàtics vaig treure els patracols i em vaig passar el sopar intentant que m’expliquessin l’abast dels treballs matemàtics de Ferran Sunyer per intentar comprendre millor aquesta figura que llavors encara vivia als esborranys de la meva novel·la. Va ser inútil. D’aquell sopar a Palma en vaig sortir amb la certesa absoluta que el meu nivell matemàtic no em permetria comprendre les troballes de Sunyer. Ara, quan parlo de la novel·la en les múltiples presentacions que fem i farem (avui dissabte a Vilafranca, per exemple), explico aquell sopar i tothom somriu, alleujat i solidari. Com és que encara intimiden tant, les matemàtiques?
Els enunciats de la prova Cangur, que es mantenen en un secret major que el de molts sumaris, els prepara l’associació Kangourou Sans Frontières en una reunió internacional. El més interessant del cas és que enguany la reunió internacional de la qual van sortir els trenta problemes de la prova es va celebrar a Xipre. D’això se’n diu tenir intuïció matemàtica. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 22/3/13

dijous, 21 de març de 2013

Cartes, Lluites, Acabades


Cartes.
Acabo de llegir la correspondència, ben interessant, entre Manuel de Pedrolo i el traductor Jordi Arbonès (Punctum, Lleida, 2011): dos literats autodidactes que es van esllomar durant anys per superar els obstacles creats per la censura franquista. D'altres escriptors catalans van tenir problemes similars, tal com demostren les cartes de Sales i Rodoreda (Club Editor, Barcelona, 2008), amb la diferència que aquests dos autors van acabar col·locats damunt uns pedestals permanents en el panteó literari català, mentre que tant Arbonès com Pedrolo, al final de les seves vides, van ser durament criticats per alguns intel·lectuals prou influents per convèncer molta gent que ja no calia fer cas ni de l'un ni de l'altre.
Lluites.
El Jordi era un amic i amb ell, per tant, m'és impossible ser objectiu. Cosa que no em passa amb Pedrolo, un autor abans popularíssim que –si exceptuem alguna obra de ciència-ficció o bé policíaca– gairebé no es llegeix avui en dia. Un escriptor amb 93 títols publicats, incloent-hi alguns dels llibres més venuts en català, oblidat? Un autor que va guanyar 19 dels premis literaris més prestigiosos del país, colgat pels criticastres? Welcome to Catalonia.
Acabades.
Ell s'ho veia a venir. En el seu diari del 1988 comenta algunes de les crítiques estilístiques (no del tot infundades, tot s'ha de dir) que havia començat a rebre: “Petites punxades com aquell qui no fa res... Algun motiu els dec haver donat.” Ben mirat, el cas de Pedrolo té certes semblances al d'Anthony Burgess, un altre autor prolífic (77 llibres) que també va ser condemnat a l'oblit (segons el catedràtic Rob Spence, l'actitud dels crítics anglesos envers la seva obra sempre ha estat “ambivalent o hostil”). I és cert que tant Burgess com Pedrolo, en la seva ficció, solen fer prevaldre els idearis llurs per damunt de l'estil i àdhuc de l'argument. Ara bé, tots dos sí que tenien la perspicàcia per parlar, fa dècades, de certs temes que avui són ben actuals: antiutopies pertinents, la religió, el terrorisme inevitable... Si molts dels seus llibres són si fa no fa inaconseguibles als països d'origen, Burgess, si més no, encara gaudeix d'una bona reputació als EUA i Europa; Pedrolo, d'altra banda, no existeix a l'estranger, llevat d'alguna traducció esparsa del Mecanoscrit. Pedrolo només existeix aquí. I hi ha crítics, pel que sembla, que han aconseguit que ni això.

Matthew Tree, El Punt Avui, 17/03/2013

dimecres, 20 de març de 2013

Frenesí papal

Lleó XIII
Ja que hi som, la setmana passada va sortir escollit Jorge Mario Bergoglio com a Summe Pontífex. Bergoglio, els mitjans ho pronuncien com el crit del gall dindi en zel quan és un cognom italià que es pronuncia Bergollo. Si a l’Argentina se senten autoritzats a dir-lo a la manera espanyola, jo tinc butlla per pronunciar a la catalana el cognom francès Chalaux (i seria Xalauix), l’irlandès O’Hara (i seria Oara) i l’anglès Tree (i seria Tree, amb una vocal doble, com si caigués per un abisme). A partir d’ara aquest serà un dels meus obis (hobbys, a la catalana).
 
Tanta unanimitat sobre la senzillesa, cordialitat i espontaneïtat del Papa em resulta sospitosa. S’han magnificat petits gestos irrellevants i tothom ho repeteix com un lloro. Conec capellans que no són ni senzills, ni cordials, ni espontanis i no per això no són uns bons ministres de l’Església. Tampoc no cal que siguin la humilitat encarnada. Una mica de supèrbia ajuda a passar la tarda.
 
Com a catòlic, m’irrita que tants fidels fervororos, excitats pels mitjans, celebrin en un Sant Pare les virtuts d’un presentador de televisió. No confonguem el Papa amb Javier Estrada presentant La partida. A mi, sincerament, m’agrada més la melancolia de Pau VI, la discreció de Benet XVI, l’elegància de Pius XII. A un Sant Pare no li demano espontaneïtat, per a això ja tinc uns quants amics que s’aboquen la cervesa per sobre. Al contrari, a aquest Papa li desitjo complexitat, distància i estratègia per esbandir la corrupció del Vaticà i fer net en els casos de pedofília. I si per un atzar Mossèn Bertomeu li traduís aquesta modesta columna, sàpiga que les sabates vermelles li quedarien molt bé. Són un símbol del martiri. Com el vermell dels cardenals indica que estarien disposats a vessar la sang per Jesucrist, encara que no se sap si la pròpia o la dels altres.

Enric Gomà, Ara, dimecres 20 de març del 2013.
 

dilluns, 18 de març de 2013

Kevin Spacey i Alicia Sánchez-Camacho

A banda de les històries de detectius privats, policies i assassins, la majoria de telesèries dramàtiques que es fan als Estats Units giren sobre un d’aquests tres temes: metges i hospitals, advocats i jutges, o polítics i jocs de poder. Esclar que també hi ha vampirs, publicistes mudats que fumen, cavallers destronats o professors de química que fan droga, però les modes passen, les sèries s’acaben i al final sempre sobreviuen els mateixos temes que preocupen els americans: sanitat, justícia, política. De tots tres filons, la política és qui ha donat darrerament més sèries memorables i allunyades dels tòpics. Penso en l’èpica esmorteïda per les catifes d’El ala oeste de la Casa Blanca, en la trama de les eleccions que resseguia diverses temporades de The Wire, o en Boss, aquell alcalde de Chicago sense escrúpols, cínic i amb una malaltia degenerativa que li feia veure visions. Els entra-i-surts de la política també són el centre de House of Cards, que protagonitza Kevin Spacey i emet Canal Plus. En aquest cas seguim les maniobres d’un demòcrata als despatxos de la Casa Blanca. L’astúcia per manipular els que l’envolten, l’ús de les trampes del llenguatge en benefici propi i el recurs de dirigir-se de tant en tant a l’espectador, alliçonant-lo sobre les seves maquinacions, li donen un aire shakespearià, de personatge inesgotable. 

Quan arriben aquí, les sèries de metges i d’advocats ens queden massa lluny i les veiem com una ficció i prou, però ¿què passa amb la política? No sé si els nostres representants són molt maldestres, o jo sóc un ingenu, però segueixo els passos d’aquesta crisi, el silenci del PP davant del cas Bárcenas, les excuses de la Cospedal, les explicacions de Jorge Fernández Díaz sobre l’informe policial (fantasma) dels diners de Mas i Pujol a Suïssa, els comentaris de Gallardón sobre la Llei de Desnonaments..., i davant de tot això no em costa gens endevinar-hi el doble joc, la trama de distracció que hauria pogut muntar el personatge de Kevin Spacey de trobar-se al seu lloc. 
L’altre dia, per exemple, veient Alicia Sánchez-Camacho mentre parlava en roda de premsa de la substitució de la seva escorta, gairebé m’esperava que de sobte mirés a càmera i digués: “En el fons m’és igual si em vigilen els Mossos o els Nacionals, ho faig perquè així poso en dubte una institució catalana i alhora distrec la gent dels altres conflictes que tenim al PP. La millor defensa és un atac” després ens picava l’ullet, o com a mínim ho intentava.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de març del 2013.

Antonímia onomàstica

Es diu que el nom fa la cosa, però l'atzar és tossut i moltes vegades intervé amb la contundència que els antics reservaven a les divinitats. Els exemples de noms o cognoms adequats a l'activitat professional del seu portador sovintegen. Per exemple, la portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca que es diu Marta Afuera o l’eminent ginecòloga doctora Concepció Jove Alegre. De fet, en anglès els designen amb un neologisme traduïble per aptònim i és costum col·leccionar-los. Aquí, abans de saber com dir-ne, ja en col·leccionàvem. El meu cas d'aptonímia preferit es va donar l'any 2001. Un Mallorca classificat per a la Champions va començar la temporada entrenat per l'alemany Bernd Krauss, però l'arrencada a la lliga va ser nefasta i a finals d'octubre un equip alemany va ridiculitzar el Mallorca a Son Moix. Aquella derrota a domicili va significar el comiat de Krauss, amb dues coincidències dignes d'un guionista il·luminat: a) l'equip alemany era el Schalke 04 i el Mallorca hi va perdre justament per 0-4 i b) el president que va destituir l'entrenador alemany es deia Mateu Alemany (i prou que el va matar!). Llevat de casos excepcionals com aquest, he de reconèixer que els millors aptònims no són els cognoms que dringuen en consonància amb l'activitat professional del seu portador, sinó els que s'hi oposen. 

Vaig començar a prendre consciència del fenomen a la dècada dels noranta, quan la gespa del Camp Nou va passar per una època tan dolenta que fins i tot els jugadors se'n queixaven. El responsable de tenir-ne cura duia un cognom que encara ressaltava més el desastre: Campreciós. Quan me'n vaig fer ressò un lector em va escriure per explicar-me que la seva dermatòloga es deia Gratacòs però que mai no havia gosat fer-li notar la ironia. Aquesta setmana he recordat el jardiner Campreciós i la dermatòloga Gratacòs durant l'emissió d'un esplèndid reportatge a La 2 sobre l'ablació genital femenina, en veure-hi la sociòloga francesa que presideix el GAMS (Groupe pour l'Abolition des Mutilations Sexuelles et autres pratiques traditionnelles). Vaig haver de parpellejar com un colibrí abans de corroborar el cognom que em semblava llegir en els subtítols del reportatge: Gillette. Encara me'n faig creus, i si no em creuen busquin-la a la xarxa. Em sembla una prova irrefutable de l'existència d'un déu de l'humor negre. Potser conscient del grau d'inadequació del seu cognom, la sociòloga en qüestió l'acompanya amb un segon i signa Isabelle Gillette-Faye. El cas Gillette subratlla la necessitat de trobar un equivalent antonímic al neologisme aptònim: antiaptònim? inadequatònim? impropiònim?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/3/13

La fi del món

Conservo, des de la més tendra adolescència, diversos llibres sobre la profecia de Malaquies, un enigma històric que reapareix cada cop que hi ha fumata blanca. Malaquies va néixer a Irlanda, concretament a Armagh, l'any 1094, va visitar Roma el 1139 i hi va tenir una visió profètica en forma de llista. El seu manuscrit cataloga tots els papes de l'Església catòlica, des de Sant Pere fins a la fi dels temps. En teoria va lliurar la seva profecia al papa Innocenci II i no se'n va saber res més fins que l'any 1595 l'historiador Arnold de Wion la va incloure al llibre Lignum Vitae. Els 77 primers pontífexs de la llista ja eren història, a finals del segle XVI, i per tant els seus lemes podien haver estat falsificats perquè encaixessin, però els dels següents van ser escrits anticipadament sense cap mena de dubte. Veig que la meva lectura de la interpretació de l'enigma per Juan Manuel Igartua data de 1976, en ple papat de Pau VI (Flos florum), número 108 d'una llista de 111 lemes i dues frases finals. La sensació de final d'època era el que ho feia més atractiu per a l'àvid sagal de 13 anys que jo era. Cada lema dóna peu a una justificació, sovint molt creativa, que el relaciona amb el Papa en qüestió. La lluna del lema de Joan Pau I (De medietate lunae) va suscitar desenes d'explicacions: el seu nom Albino Luciani remet a la blanca llum de la lluna, va néixer a la diòcesi de Belluno (bella lluna), el seu pontificat va durar una lluna (un mes)... El sol del lema de Joan Pau II (De labore solis) s'oposava a l'anterior: el mateix nom, papat curtíssim versus papat llarguíssim, dues personalitats oposades... Finalment, l'olivera de Benet XVI (Gloria olivae) fins i tot va ser relacionada amb la coalició política coetània de L'Ulivo.
 
Després dels 111 lemes de la llista hi ha un text que sempre ha provocat una certa confusió, però en general es creu que al·ludeix a dos papes més: 112 (In psecutione extrema S.R.E. sedebit) i 113 (Petrus Romanus...) La primera part ha estat associada a una seu vacant, i el tal Petrus Romanus seria l'últim Papa que en teoria dirigiria els instants finals de l'Església o, segons com, els últims moments abans de la cataclísmica fi del món. En aquest context si la setmana passada el successor de Benet XVI hagués triat dir-se Pere en comptes de Francesc ara mateix hi hauria conspiranoics malaquistes a totes les teles. Ara, però, s'enfronten a una dura crisi de fe. S'assembla en res Pere a Francesc? No pas, És clar que el papa argentí tampoc no els ha volgut deixar del tot desemparats. Com s'explica sinó, que en les seves primeres declaracions digués que l'Església havia anat a buscar Papa “a la fi del món”? Calia? No podia haver dit a la quinta forca?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/3/13

Tens un e-mail?

Avui se celebra a moltes biblioteques  una de les semifinals de la Verbalíada 2013, un concurs lingüístic organitzat des del Servei de Biblioteques de la Generalitat per fomentar la relació dels seus usuaris de 12 a 18 anys  amb la llengua, mai prou rica ni fluïda. El joc és una via d'accés als vergers verbals.  Jugar amb el llenguatge pot fer que un adolescent en descobreixi la potència, se'n meravelli i apliqui tota la curiositat a continuar explorant. A requesta del Servei de Biblioteques, doncs, amb l'Oriol Comas hem adaptat alguns jocs de Verbàlia. Avui acaba la segona de les tres fases de la Verbalíada. La primera es va fer a verbaliada.cat amb jocs accessibles per web i una aplicació homònima per a telèfons i tauletes. La tercera serà una gran final el 14 d'abril a l'Auditori amb la participació del grup Txarango. Els premis  són immaterials: experiències com ara assistir a rodatges, concerts o assaigs de teatre. En l'entremig la Verbalíada es fa present a les biblioteques. Dissabte passat i avui els participants s'enfronten a jocs presencials que classifiquen per a la final. Tot gràcies al compromís i la dedicació del col·lectiu bibliotecari. La veritat és que el seu nivell d'implicació és molt satisfactori. 
 
Aquesta lloança espontània sorgeix per odiosa comparació amb el col·lectiu dels usuaris de 12 a 18 anys a qui va adreçada la Verbalíada. La primera fase ha comptat amb 1.342 inscrits arreu del país, que han fet més de 15.000 partides per web, esmàrfon i tauleta del joc inèdit que, amb l'Oriol Comas, hem inventat per a l'ocasió: el Columnograma. Però dissabte passat va ser un dia difícil. Els professionals de les biblioteques tenien a punt els quaderns de la Verbalíada, l'ordinador, el projector i la pantalla, i molts es van quedar amb un pam de nas. Allà on esperaven cent joves inscrits, se'n van presentar deu. Allà on n'esperaven deu, un o tres o cap. Què va provocar aquest absentisme? La manca de formalitat dels adolescents? La distància abismal entre els móns digital i presencial? No pas. És qüestió del canvi perpetu. Per inscriure's, els 1.342 participants van aportar un àlies, la biblioteca de referència i un correu electrònic. Tots en tenen un. Però no l'usen. Només 232 dels inscrits han obert les notificacions que els hem enviat des de l'organització, entre les quals la convocatòria a la semifinal d'avui. Com es comuniquen els joves? Doncs pel xat de Facebook o de la blackberry, per whatsapp, per line... E-mail? Què és això? De tenir-ne en tenen, però qui vol gastar un sistema que és una burda còpia de les cartes aquelles que anaven amb segell quan hi ha altres vies més immediates?

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 16/3/13

Un quilo d'invisible

Joan Miquel Oliver és amfibi. Les seves lletres, cantades per Pau Debon, han transformat els Antònia Font en un grup tan influent com inimitable. Dalt de l'escenari, Debon és el sol i Oliver la lluna. Es mou poc, canta segones veus i es manté en tot moment en un segon pla. Quan fa discos en solitari i després puja a l'escenari a presentar-los no és gaire més actiu, tampoc. Assumeix que no pot estar en segon pla, però es parapeta rere la guitarra com un cantautor galàctic i continua cantant en un to intimista. L'univers creatiu de Joan Miquel Oliver no es limita a les cançons. Fa uns anys va debutar amb una novel·la hipnòtica: El misteri de l'amor. Ara torna a publicar un llibre a l’editorial Empúries, però aquest cop és una comèdia: Un quilo d'invisible. Un títol que cal llegir literalment, perquè Oliver juga amb una convenció de gran eficàcia dramatúrgica, fins al punt que la lectura projecta en la nostra imaginació les escenes descrites amb una nitidesa absoluta. 

Un dels personatges és pintor de parets i aporta un quilo de pintura invisible. El primer que fan desaparèixer d'escena és una empipadora columna que separa els dos ambients del pis de lloguer en el qual se situa l'acció. Oliver especifica que en tot l'escenari no hi ha d'haver res de color blanc perquè aquest serà el color de la invisibilitat. La construcció de l'embolic que suscita la comèdia és remarcable, amb una coreografia d'espais pròpia del vodevil i detalls excelsos que ens fan demanar a crits veure la comèdia escenificada. La dansa de l'intercanvi de parelles es basa en la repetició de fòrmules aparentment innòcues, la versemblança infantiloide de la frase “no hi som” provoca un esclat de rialles en el lector que es projecta per les platees imaginades com a futur espectador i, a més, un gos borda cada cop que a la doble parella protagonista els passa pel cap robar els diners de la propietària de l'edifici, la senyora Esclaramunda. Un quilo d'invisible és un llibre bellament editat. Modest, flexible i il·lustrat amb gràcia pel Manèlic Roger Padilla. 

La convenció de la invisibilitat de la pintura blanca és una d'aquelles troballes que fan valorar la simplicitat tot fonent l'enginy, la genuïtat i la ingenuïtat. Recorda, en la seva eficàcia escènica, l'arxirepresentada Black Comedy de Peter Shaffer. Shaffer va estrenar l'any 1965 una farsa en la qual invertia el tractament de la llum. Quan l'escenari està completament a les fosques els vuit convidats d'una festa actuen amb total normalitat. Quan s'encenen els llums, actuen com si estiguessin a les fosques. Aquell feliç interruptor és una convenció tan ben trobada com el quilo d'invisible d'Oliver. Volem que aviat es visibilitzi a escena.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/3/13

El carrer de cada dia

Avui és onze de març. Si passegeu per Palafrugell o per Sant Andreu de la Barca trobareu carrers que porten aquesta data a la placa. També a Skopje, a la república de Macedònia, tot i que per motius diferents. A la placa de Sant Andreu de la Barca hi posa: “en memòria de les persones que van perdre la vida en l'atemptat de Madrid”. Es refereix als terribles fets de l'estació d'Atocha de fa nou anys. Extrec aquesta informació d'un blog (palmarola.cat) que està de celebració perquè acaba d'assolir el seu objectiu fundacional de fer el que en podríem dir un carrendari: documentar fotogràficament carrers d'arreu del món dedicats a tots els dies de l'any. Els verbívors els anomenem cronovies i l'Antoni Palmarola i Creus va obrir el seu blog amb la voluntat de col·leccionar-les, documentar-les i, en la mesura del possible, escatir què commemora cada data. Ara acaba de completar aital  carrendari: 365 dies de l'any en 365 carrers d'arreu del món. Però en té molts més. Gràcies a la solidaritat dels seus corresponsals Palmarola ha reunit gairebé 1600 cronovies d'unes 900 poblacions de 45 països dels cinc continents. També recull carrers dedicats als mesos, als dies de la setmana (hi ha un carrer de Divendres a Riudecanyes, al Baix Camp, una població que encara no hem visitat amb els companys del programa Divendres), a anys concrets o al segle XX (carrer del barri barceloní del Guinardó des del qual en els noranta elaborava els mots encreuats de La Vanguardia). La meva favorita és una excelsa “Plaça dels dies feiners” a Blanes, però la casuística és molt variada. A Jaca, hi ha una “Avenida del primer viernes de mayo” que remet a aquelles activitats mensuals que es fan sempre el mateix dia de la setmana.

Dilluns té mala fama. Tot i així, a Riudecanyes també li dediquen un carrer. L'altre dilluns que consta a l'arxiu és més inquietant. A Almonte (Huelva) hi ha el carrer “Madrugada del lunes”. Què hi devia passar? Em crida l'atenció aquesta tirada de Riudecanyes pels dies de la setmana i ho investigo. Palmarola documenta les plaques de sis dels set dies de la setmana. Li falta el dijous. Dijous té carrers dedicats a Alaquàs, a Burgo de Osma i a Épila (calle del jueves lardero), però no pas Riudecanyes. Quan ja començo a creure que el pobre Palmarola té un buit a la col·lecció llegeixo a l'entrada de Riudecanyes de la GEC que el Corpus “donà origen a les festes dels Barris i als noms dels carrers referents als dies de la setmana, excepte el dijous. El carrer del Divendres, per exemple, celebra la seva festa a l'agost”. Les cronovies fan confluir l'espai i el temps. Passegeu-vos-hi.

Màrius Serra. La Vanguarida. Rum-rum 11/3/13

dissabte, 16 de març de 2013

Àngels, Divins, Caiguts


Àngels.
Una de les poques lliçons que encara recordo de l'escola és la d'un professor d'història que ens va ensenyar que la base de totes les monarquies era el feudalisme, el qual –segons ell– no era res més que extorsió a canvi de protecció. Després, però, vaig descobrir que les monarquies van aparèixer molt abans: fa uns 15.000 anys, quan els bruixots tribals van començar a cedir la responsabilitat dels seus afers terrenals a uns apoderats, els primers reis, els hereus dels quals han continuat mantenint una relació estreta amb la classe sacerdotal de torn. D'aquí el valor místicament simbòlic que alguns encara atorguen als monarques europeus que segueixen en actiu.
Divins.
Incloent-n'hi dos que fa quinze dies van ingressar a l'hospital. A Joan Carles Maria de Borbó se li ha hagut d'estabilitzar la columna i Elisabet Alexandra Maria Windsor ha tingut una malaltia d'aquelles que obliguen les infermeres a estar a l'aguait amb els orinals plans: dos problemes mèdics ben corrents (sobretot en el cas del rei, que es veu que ha exercit tant la columna com els malucs un pèl més del compte). Però per què cal que se'ns n'informi tant en tots els mitjans de comunicació, com si tots plegats encara visquéssim en els temps dels serfs tsaristes o dels camperols carlistes? Que no saben, els periodistes, què significa la paraula anacronisme?
Caiguts.
Al llarg de la vida s'ha intentat fer-me empassar la idea que, pel sol fet d'haver entrat al món de certs úters estant, els monarques encara tenen el dret de fer gala de la gran importància simbòlica ja esmentada. No m'ho creia quan era un infant que creia en Déu; no m'ho creia quan era un adolescent que creia en l'astrologia; no m'ho creia quan era un adult jove que creia en els ovnis, i ara que no crec en Déu, ni en l'astrologia, ni en els ovnis, els monarques ja són molt menys importants, als meus ulls cansats de veure'ls, que els veïns que no conec personalment, que els anomenats intel·lectuals que he abominat des que tenia ús de raó i que els punyeters hàmsters sobrealimentats que fan la viu-viu a casa meva. Confio, per tant, que a la Catalunya lliure d'intromissions alienes que ja s'albira podrem tenir el dret a decidir si encara hem d'aguantar la presència dels monarques a les notícies o si, al contrari, els podrem consignar, per fi, a un oblit tan absolut com abans ho eren ells.

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/03/2013

dijous, 14 de març de 2013

Diners caiguts del cel

 Un periodista del digital e-Notícies s’ha endinsat en aquest laberint de xifres i lletres que és el Diari Oficial de la Generalitat i n’ha tornat a sortir amb una informació fabulosa: Xavier Bru de Sala cobrarà 123.000 euros com a comissari de l’Any Espriu. IVA inclòs. En concret, el DOGC diu que els diners són en concepte dels “treballs de comissariat per a l’organització i el desenvolupament dels actes commemoratius del centenari del naixement de Salvador Espriu que es desenvoluparà durant l’any 2013”.

A banda de la redacció lamentable de l’enunciat oficial —amb aquest desenvolupament que es desenvoluparà i la falta de concordança entre subjecte i verb—, salta a la vista que la quantitat és desproporcionada. Fa mesos que l’augment de l’IVA i les retallades en els pressupostos de cultura fuetegen el sector. Cada setmana veiem sales de teatre que tanquen, festivals de música reduïts o suspesos, llibreries que abaixen la persiana, museus que redueixen les exposicions, etcètera. La situació es tan greu que el mateix conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va presentar fa un mes un “pla de xoc” i un “pla estratègic” per reactivar el sector cultural i apuntalar-lo en el futur. En aquest panorama eixut, doncs, és una contradicció flagrant que l’Any Espriu tingui un pressupost d’entre un milió i un milió i mig d’euros, segons els organitzadors, i la feina de Bru de Sala ja se’n mengi prop d’un 10 per cent.

Algú dirà que Bru de Sala no en té cap culpa, que la responsabilitat es de la conselleria de Cultura si creu que es mereix aquest sou i li paga. No ho sé. Potser som tots una mica maldestres i banals i encara no hem entès que, de fet, Bru de Sala és un pioner, un precursor. Que ara comença una edat d’or de la cultura catalana, en què constantment plouran penics del cel de les subvencions. Fa uns mesos, el mateix Bru de Sala marcava la línia en un dels seus articles en aquest diari que es deia “Més cultura, més societat”. Després de les eleccions del 25-N, demanava que el nou govern respectés la Conselleria de Cultura, i acabava: “Respectar-ne l’autonomia, donar-li ales, impuls, alè. Escoltar-la”. Ara que sé això de lAny Espriu, em sembla que l’entenc millor.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de març del 2013. La fotografia és d'El Temps.

dimecres, 13 de març de 2013

Letònia, un país pintoresc

Per raons de feina, els últims temps he viatjat uns quants cops a Letònia, una complicada operació comercial m’ha dut a Riga. De resultes d’això, m’he iniciat en l’estudi del letó amb un manual molt bàsic i uns discos d’Idiomas Vivientes que diuen insistentment: “Repita conmigo”. Ara sóc capaç de pronunciar en un letó deficient unes idees una mica peculiars: el meu oncle juga a tennis, aquelles muntanyes són altes, el gos salta content. Em pregunto amb qui entaularé conversa.  

Acostumo a viatjar amb un transistor per entretenir-me a l’hotel. No sempre em ve de gust veure el concurs Belleses a l’aigua, sobretot quan les belleses es banyen a la mar Bàltica durant l’hivern. Estàs tota l’estona amb l’ai al cor per si la bellesa de torn es mor d’una hipotèrmia.

Fa uns dies desfeia la maleta sentint Letònia Ràdio quan van radiar un anunci d’una asseguradora: “Els letons som homes de paraula”. Vaig baixar a la cafeteria, tenien la ràdio encesa i en vaig sentir un altre de la mateixa companyia: “Als letons ens agrada l’honestedat i el joc net”. Ningú no va riure. Tot sopant, el meu amic Pietr em va comentar: “Els letons tenen un alt concepte de si mateixos, ben injustificat. Tots els anys d’opressió russa van generar un sentiment immaculat sobre el poble letó. Els partits polítics són corruptes, l’elit econòmica suborna els governants mentre els uns i els altres evadeixen capitals, especulen amb el sòl i guanyen fortunes amb fraus. El diner negre és com un riu. Però els letons persisteixen a creure en la bondat extrema de la seva societat. Com si ells fossin els últims bons salvatges. No hi ha investigació, ni culpables, ni memòria, només la que no posa en entredit la corrupció actual: la lluita contra els feixismes alemany i soviètic, que és tractada amb tots els honors”. Això és el que em va explicar Pietr, el letó.

Enric Gomà, Ara, dimecres 13 de març del 2013.

dilluns, 11 de març de 2013

Van Morrison, fugisser

És possible que no ho sàpiguen, però fa cinc mesos Van Morrison va publicar un nou disc. Es diu Born to sing: no plan B i és el que fa 34 de la seva carrera. Com a novetat va passar força desapercebut, però la veritat és que això comença a ser normal. Els darrers anys, amb la seva resistència a acceptar els canvis en el mercat musical, Van Morrison s’ha convertit en un artista mig clandestí. Els seus discos recents no es troben a Spotify, on només permet que hi hagi antologies de grans èxits, i les noves cançons gairebé mai no sonen a la ràdio. Els que volen seguir-lo, doncs, han de fer el que s’ha fet sempre: comprar el disc, ja sigui en una botiga o a internet. 

En tot cas Born to sing: no plan B és un disc excel·lent, del mateix nivell que les seves últimes gravacions. Conté algunes cançons que s’inclinen cap al blues, d’altres brillen pels arranjaments de jazz, i hi ha un parell de balades precioses. La meva cançó preferida és Goin’ down to Monte Carlo, vuit minuts que concentren l’esperit del disc. A més, té una lletra especial: explica un viatge en cotxe de Niça a Monte Carlo, cal suposar que per raons professionals, i el músic ens deixa entendre que no li agrada gens veure gent. “Sartre va dir que l’infern són els altres”, canta, “i jo crec que la majoria ho són”.

Tothom ha sentit a parlar del caràcter esquerp i solitari de Van Morrison, però a vegades sembla que també sigui la seva principal inspiració. Quan repasso els seus discos dels últims 20 anys, m’adono que algunes de les millors cançons reflecteixen aquest temperament aspre i fugisser. Penso en This weight (“l’anonimat és tot el que desitjo”) o Just like Greta (“Vull estar sol, desconnectar el meu telèfon, com la Greta Garbo”), entre d
altres. Les lletres em fan recordar una escena que vaig viure anys enrere. Van Morrison actuava al Poble Espanyol de Barcelona i, com que no tenia entrada, vaig anar a escoltar-lo des de l’exterior, tot bevent una cervesa. Es va acabar el concert i sentíem el públic entusiasmat que laplaudia per demanar-li un bis. Aleshores els que estàvem a fora el vam veure sortir del recinte, al seient de darrere d’un cotxe negre, fugisser. No feia no dos minuts que encara tocava, la gentada seguia cridant-lo perquè tornés a l’escenari i ell ja era qui sap on.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de març del 2013.

divendres, 8 de març de 2013

Llei, Dret, Regla


Llei.
Al final del debat sobre l'estat de l'Estat que ell mateix regeix, Mariano Rajoy va deixar clar què pensava del procés sobiranista català: “...contraviene un principio elemental del estado de derecho, el sometimiento de todos a la ley”. I per si algú no ho havia copsat ben copsat, va reblar: “Esto es la ley, y no podemos desconocerla ni pasar por encima de ella.”
Dret.
Tant una frase com l'altra són força típiques de tantes de semblants emeses últimament de Madrid estant, en el sentit que obvien, indefugiblement, el concepte de justícia, sense el qual les lleis no deixen de ser tan arbitràries com les mateixes cultures humanes que les inventen: els babilonis, per exemple –talment uns peperos avant la lettre – van escriure els seus codis civils casuístics en pedra; els xinesos tenen un derivat de la llei socialista soviètica; els europeus d'avui fan servir una barreja ad hoc del dret anglosaxó i els codis justinià, napoleònic i alemany; i l'Estat espanyol, una constitució escrita fa 35 anys amb el vistiplau obligatori dels militars.
Regla.
Quan una llei es percep com a injusta la gent se'n sol mofar. Hi ha, per exemple, un proverbi africà que sembla fet a posta per descriure el dilema legal de Catalunya davant una Espanya majoritàriament unionista: “El blat no pot esperar justícia d'un jutjat ple de pollastres”; i el poeta nord-americà Godfrey Saxe podria haver estat pensant justament en la constitució espanyola actual quan va dir, el 1869, que “les lleis, com les salsitxes, deixen d'inspirar respecte en la mesura que sabem com estan fetes”. Però segurament la dita més apta a l'hora de contestar les exhortacions constitucionalistes que tan bé coneixem és la que Martin Luther King va dir quan se li va recordar que les seves activitats eren il·legals (i ho eren): “I tot el que va fer Hitler sí que era legal.” No volem, amb això, comparar el senyor Rajoy amb el canceller psicòpata, de la mateixa manera frívola que segons quins regidors del PP han comparat aquest amb Artur Mas, per exemple. Ara bé, no seria sobrer recordar que una de les primeres coses que Hitler va fer, un cop arribat al poder el 1933 i abans de cometre unes barbaritats força més grosses, va ser recentralitzar el país abolint els lander, és a dir, les comunitats autònomes alemanyes. Tot camí comença amb un primer pas.

Matthew Tree, El Punt Avui, 03/03/2013

Barça, mites i herois

Fa més de cinc anys que temíem aquest moment, cinc anys de disfrutar del millor equip del món. De tant en tant, una veueta sorgia del subconscient i ens preguntava què passaria quan ens despertéssim del somni, però era només l’instint de supervivència: a la tribu barcelonista, el patiment és genètic. En el futbol, cinc temporades són una eternitat. Potser per això ara que perdem tres partits gairebé seguits, i dos són contra el Reial Madrid, i a més podríem quedar eliminats de la Champions, ens agafa una sensació de vertigen, una suor freda que ens torna hipocondríacs. Ens miren aquests jugadors que durant tants anys ens han demostrat que tenen un esperit de competició extraordinari, i a més són d’una pasta especial —és que són molt normals, dèiem—, i de sobte comencem a dubtar d’ells.

En el fons, ho fem per no haver de dubtar de nosaltres mateixos, perquè ¿n’hi ha prou amb tres partits dolents per desmuntar tot un mite? Esclar que no. Potser el que cal ara mateix és repassar tots els seus gols estratosfèrics, passades impossibles i aturades providencials. Oi que el Barça és una mena de religió laica? Doncs ara hauríem de reviure aquelles lliçons de futbol i agafar confiança. És com en aquell poema de Gabriel Ferrater sobre l’amor i el pas del temps: “Érem / el record que tenim ara. Érem / aquesta imatge. Els ídols de nosaltres / per a la submisa fe de després”.

Hi ha moltes maneres de provar d’entendre aquest tràngol. Jo, de moment, encara trio la fe en els jugadors, tot i que no és una fe cega. Em preocupa més la pèrdua de discurs per sota del joc, l’afebliment dels referents morals que en Guardiola va inculcar en l’equip i que en Vilanova sabia mantenir. En refereixo a aquella tensió que neix de les paraules justes, l’embolcall de sensacions que acompanya cada partit, la febre per imposar un estil de bon joc que ha de transmetre l’entrenador. Si això falla, malament rai. La fe ens pot fer esperar un miracle davant el Milan, hi tenim dret, però és més agraït quan la victòria té una explicació lògica.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de març del 2013.

dijous, 7 de març de 2013

Confucionisme confusionista

Tot i l'estat d'incertesa del món editorial Agustí Pàniker ha decidit ser valent i començar a publicar també en català. Pàniker manté alt el pavelló del seu il·lustre cognom publicant els llibres relacionats amb l'espiritualitat que han fet de Kairós una editorial de referència en un gènere cada cop més exposat a la intromissió de xarlatans de fira. Els dos primers títols són de dos autors d'aquí: Josep Maria Romero (Tao, les ensenyances del savi ocult) i Jordi Pigem (La nova realitat). Romero, un escriptor de viatges de llarga trajectòria, prové de les rutes de la seda cotonosa que Alan Watts o Allen Ginsberg van obrir a mitjan segle XX per explorar l'espiritualitat oriental. Romero va deixar l'Índia enrere i ara viu a l'Extrem Orient, connectat i desconnectat alhora, tal com li permet fer l'era digital. La mirada del seu llibre és actual, entre altres coses perquè la filosofia del taoisme va néixer en el context d'una gran crisi de model que sacsejà l'antiga Xina durant cinc segles. Qualsevol similitud amb la nostra situació actual és pura coincidència. 
 
El cas és que el Tao, entès com un camí personal aliè a les estructures que sovint conformen el pensament humà, va néixer com a reacció contra el sistema del confucionisme. En un capítol excels del seu llibre, Romero explica “L'efecte nociu de les paraules”. Ho fa a partir d'un consell confucià. Preguntat sobre quina seria la primera mesura que prendria en assumir el càrrec d'administrador de l'estat de Wei, Confuci va respondre que el més urgent era rectificar noms. Segons el seu parer, si “el llenguatge no concorda amb la realitat de les coses impedeix la gestió eficaç dels afers d'estat”. La seva doctrina de la rectificació dels noms va generar força controvèrsia, però va acabar sent referencial a la filosofia xinesa i, pel que veiem ara, una de les primeres exportacions xineses al gran mercat de les futures democràcies europees. Els nostres polítics, quan arriben al poder, dediquen moltes energies a rectificar els noms de les coses. Canvien noms de Conselleries, impugnen i matisen declaracions, rectifiquen mots tothora sense anar mai al fons de les qüestions. Però és que els moviments socials fan el mateix des de l'oposició. Pretenen imposar noves maneres d'anomenar les coses, demonitzen certes expressions col·loquials titllant-les d'ofensives i es rabegen tothora en els tabús del políticament correcte. Els uns i els altres són confucionistes i confusionistes alhora. El Tao diu que les paraules serveixen per transmetre una idea i que després cal oblidar-se'n, perquè les etiquetes limiten. En això estan entre l'escala de Wittgenstein i la maledicció d'Alzheimer.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 5/3/13

dimecres, 6 de març de 2013

Crítics literaris a destralades

Fa uns quants anys, als Estats Units, un crític literari que es deia Dale Peck es va fer famós perquè tenia l’habilitat de fer emprenyar tothom. Era intuïtiu i agut, però sovint els seus articles perdien força per culpa de l’arrogància amb què despatxava els llibres. En una ressenya molt citada, per exemple, va escriure que Rick Moody era “el pitjor escriptor de la seva generació”. L’any 2004, quan els seus articles ja es llegien amb la intriga de saber qui seria la nova víctima, Peck va publicar una tria de les peces més polèmiques. A més de Moody, hi rebien noms consagrats com Kurt Vonnegut, Thomas Pynchon, David Foster Wallace o Julian Barnes. Fent gala del seu habitual aire foteta, va titular-lo com Hatchet Jobs, una expressió que en el periodisme anglosaxó descriu aquells articles que carreguen contra la reputació d’algú, i que podríem traduir lliurement com Destralades.

Com si fos un empestat, la majoria de ressenyes del llibre van condemnar el judici arbitrari i les males arts de Dale Peck. Llavors, de mica en mica, va deixar les crítiques incendiàries i es va centrar a escriure novel·les (que al seu torn van rebre crítiques negatives). Alguna cosa, però, en devia quedar d’aquell  instant de fama, perquè ara fa un parell d’anys una colla de crítics britànics van instaurar el premi Destralada de l’any. Segons diuen a la seva pàgina web, The Omnivore, el premi destaca “la ressenya més enfadada, enginyosa i incisiva” i que alhora promogui la integritat i lenginy en el periodisme literari.

Entre els articles finalistes del 2012 hi havia grans destralades a les últimes novetats de Martin Amis, Naomi Wolf  o Salman Rushdie, entre d’altres. El passat 12 de febrer es va saber que la guanyadora era Camilla Long, per un repàs detallat a Aftermath, de Rachel Cusk, unes memòries del seu divorci “farcides de metàfores florides i boges”. Més enllà de ser una bona excusa per celebrar la literatura, un premi així serveix per destacar un parell d’obvietats. La primera és que tota ressenya ha de ser, abans que res, un exercici literari de qualitat. La segona és que la referència a les destralades que clava Dale Peck les converteix en una mena de conte moral per als crítics literaris: remeten als límits que la majoria no gosen traspassar.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de març del 2013.

El triomf de l'amor

Se’m creuen els lligaments en veure amb quina mesquinesa camandulera han reaccionat els súbdits del Reialme d’Espanya amb tot això de l’amiga entranyable del rei Joan Carles, com ella mateixa s’ha presentat a ¡Hola!, la princesa Corinna més un cognom molt embolicat que no estic en condicions de teclejar perquè sóc en un túnel i no tinc accés a la xarxa. Se’m desencaixa la ròtula quan constato fins a quin punt els vassalls espanyols es comporten com aquells fills aviciats i acomodaticis que impedeixen que els seus pares es divorciïn per no perdre l’estabilitat familiar, aferrats a una estampa feliç purament il·lusòria i interessada. Se’m parteix el menisc en adonar-me que ningú no s’ho ha mirat des d’una òptica humana: la d’un home gran i cansat, sol, avorrit en palaus i pabellons de caça, que ha trobat una mica d’escalf en una dona amable i comprensiva. Disculpin si els he aclaparat amb tantes referències traumatològiques. El meu traumatòleg m’ha donat hora per a la segona quinzena d’abril, sé que em llegeix i miro de fer-li pena perquè m’avanci el dia de visita.

A moltes ràdios (i no diguem a Es La Mañana de Jiménez Losantos, esRadio) s’insinua que la tan traginada amistat entranyable implica moltes i variades entranyes que ara no detallarem. No ho sé. Jo no els hi he fet llum, que deia mon pare. Encara que una pregunta insistent em volta pel cap: i si fóssim davant d’una gran història d’amor impossible, un home i una dona distanciats per raons d’Estat, per la cohesió, per l’estabilitat, per la prima de risc? Després de molts entrebancs, malentesos i intrigues terribles i desesperants, l’amor ha d’acabar triomfant, és aquest el desenllaç sine qua non d’una bona història. Se m’esquerda el cap de la tíbia només de pensar que el rei passarà els últims anys decaigut i malhumorat com un rei Lear qualsevol.

Enric Gomà, Ara, dimecres 6 de març del 2013.  

dilluns, 4 de març de 2013

Crisíope, la nova musa

Un dels gèneres literaris més practicats en temps de vaques grasses és el dels estudis. Ara que les vaques són magres en surten alguns  que no resisteixen la comparativa qualitat/preu, però seria injust projectar l'ombra de la fera corrupta sobre tots els estudis que s’encarreguen. Sóc un lector apassionat dels estudis de tendències que divulguen diverses institucions i, per tant, estic ben a l'aguait de les novetats que, des del 2005, incorpora el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Aital índex  dóna indicis, mesura i analitza les audiències dels mitjans de comunicació i dels consums culturals en els territoris de parla catalana. Alguns matins de dilluns, com avui, hi trobo a faltar una mica d'imaginació a l'hora de triar els criteris sobre els quals investigar. Està molt bé saber quins són els llibres més venuts o les ràdios més escoltades, però potser caldria ser una mica més agosarats. Tots els que hem fet de jurat, alguna vegada, en un premi literari sabem que la temàtica dels originals que ens toca llegir depén moltíssim dels llibres més venuts en els mesos anteriors. Recordo que em vaig fer tips de llegir novel·les situades en monestirs medievals quan El nom de la rosa d'Eco arrasava a les llibreries. I el mateix va passar anys després amb les novel·les sobre la guerra civil després de l'èxit extraordinari de Soldados de Salamina. És clar que aquestes dades no són públiques i només les coneixen els jurats. Però n'hi ha d'altres que haurien de figurar al Baròmetre. 
 
Per exemple, els oficis dels escriptors debutants. Ara fa tres anys, quan la bombolla immobiliària va aturar en sec la construcció de nous edificis, un editor em va explicar que no parava de rebre originals (novel·les, contes, assaigs, memòries) signats per arquitectes a l'atur que estaven descobrint la seva vocació literària. “Com que ara tenen temps!”, em va dir l'editor amb cara de pòquer. Avui ho he recordat en veure un parell de novetats literàries de dues de les editorials independents que millor editen del país: L'endemà de Tuli Márquez (Edicions del Periscopi) i Seixanta mil paraules de Manuel Subirats (Edicions de 1984). Intentaré llegir-les, però el que provoca aquest rum-rum és que els dos novel·listes novells provenen del món audivisual. Subirats (1963) reincideix amb un segon llibre a la mateixa editorial després d'anys de producció audiovisual i publicitat. Márquez (1962) debuta amb un llarg currículum de realitzador a TV3. La seva nota biogràfica ja ho diu tot: “Ara, alliberat de sou i feina, es dedica a escriure”. 

Quin serà el proper gremi professional que buscarà refugi en l'escriptura?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 4/3/13

Entradas populares

Compartir