dimarts, 30 d’abril de 2013

Nani Guiu i la diversitat

Diverses gestes esportives competien, als diaris catalans del diumenge, per treure el nas rere l’omnipresència del Barça de futbol. L'empat a San Mamés s'emportava gairebé tot l'espai, amb la cirereta esperançadora de l'esplèndid gol de Messi, però uns quants graons per sota bullien diverses notícies poliesportives remarcables. D'una banda els nois de Xavi Pascual II (no els del bàsquet, sinó els que poden córrer amb la pilota sense botar-la) reivindicaven l'handbol amb una remuntada vertiginosa sobre l'Atlético de Madrid que també els col·loca a la Final Four. Però, encara per darrere de l'handbol, hi havia una altra gesta que tot just treia el cap des d'Hongria: les noies del Club Natació Sabadell Astralpool havien guanyat la Champions de waterpolo per segona vegada en tres anys. Si parlem de graons, l'escala per la qual han hagut de pujar aquestes noies és molt alta. Ve de sota l'aigua. D'entrada, perquè el waterpolo és un d'aquells esports que sembla que només existeixin als Jocs Olímpics; després perquè és un equip femení; i finalment perquè no són la secció de cap club més potent, com ho podria ser el Barça. De resultes d'aquesta triple circumstància, la final de la Champions que van guanyar al Kinef Kirish rus per 11-9 no es podia seguir per cap televisió, ni tan sols a través de la xarxa en streaming. L'única possibilitat de tenir-ne notícia en directe era seguir una crònica del minut a minut al web de la Final Four habilitat per la federació hongaresa de waterpolo. 

Les pesquisses per arribar a tenir una informació tan puntual sobre la final d'Hongria les dec a Kiko Pedret, un dels membres més actius de la promoció 1981 dels Salesians d'Horta. Des que l'efecte Facebook ens va tornar a connectar, tots seguim amb fervor l'equip que entrena el nostre ex company de classe Nani Guiu, envejosos com estem de veure'l sempre encerclat de jovenetes en vestit de bany. Guiu és l'artífex d'aquest equip tan talentós que, en sis temporades, ha aconseguit quatre lligues (ara lluita per la cinquena), sis copes, dues Champions i ser el nucli dur de la selecció de Miki Oca que va aconseguir la plata olímpica. Guiu té cinquanta anys, com pertoca als de quinta del 63, i ha demostrat saber com tractar les seves ondines per extreure'n el màxim rendiment sense haver de recórrer als mètodes, tan expeditius com discutibles, d'una Tarrés o un Jané. Els que vam compartir amb el Nani els estudis de primària i secundària recordem la seva discreció i elegància a l'hora de gestionar la inqüestionable superioritat física que li donaven les hores d'entrenament a la piscina. De la seva serenitat tots n'hauríem d'aprendre. Keep calm and win. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 30/4/2013

dilluns, 29 d’abril de 2013

Boston i la por de la ficció

 Entre les obres d’èxit que actualment es poden veure als teatres de Broadway hi ha The assembled parties, del dramaturg Richard Greenberg. Pel que n’he llegit, l’obra se centra en una família jueva de Manhattan, de classe mitjana alta, i transcorre durant dos dinars de celebració amb 20 anys de diferència, el 1980 i el 2000. El salt temporal, diuen els crítics que l’han elogiat, serveix per mostrar el declivi de la família i les tradicions. Des de fa uns dies, però, l’obra és notícia perquè poc després de l’atemptat a la marató de Boston, el passat 15 d’abril, Greenberg va enviar un comunicat als mitjans explicant que havia decidit eliminar unes quantes frases de l’obra. Es veu que en un dels diàlegs es feia referència a un estudiant de Harvard que la policia havia enxampat provant de fabricar una bomba. “Hi ha alguna cosa que no va bé a Boston, oi?”, deia un dels personatges, i després la conversa prenia un altre camí.

Tot i que és una creació seva, i que està ambientada en el passat, l’autor ha trobat necessari carregar-se la referència casual. Es pot entendre com un gest de respecte a les víctimes, però també és tractar el públic d’ingenu. Caldria esperar que les persones que van a veure una obra de teatre saben distingir perfectament la realitat de la ficció i no se sentiran ferits. És una situació habitual als Estats Units: és com si la cultura de l’espectacle estigués tan present en la vida quotidiana que al final s’acaben confonent. En aquest cas, a més, la identificació també funcionava a l’inrevés: l’operació que la policia de Boston va muntar per detenir els dos germans txetxens —els cossos especials armats fins a les dents, l’aïllament d’una part de la ciutat— era tan exagerada que més d’un bostonià va comentar a Twitter que semblava una pel·lícula d’acció. És el peix que es mossega la cua. Si de bon principi no els fes tanta por que la ficció els pertorbi la realitat, la gent seria més conscient de les diferències. Llavors potser no hi hauria tants bojos que tenen armes a casa, com si fos la cosa més normal del món, fins que un bon dia surten al carrer a matar gent.


Jordi Puntí, El Periódico, 27 d’abril del 2013.

Needling Still


Last month saw the 20th anniversary of the murder of Guillem Agulló. 'Guillem who?' I pretend to hear some readers caterwaul in awe at their own ignorance; about which there is no need to be ashamed, because the truth behind the late Guillem's death has been as buried as he himself, except for the yearly homages rendered by a scattering of far-left pro-independence groups whose media profile has been no higher than a grasshopper's knee. Agulló was a (left-wing, pro-separatist) 19 year old from the Valencian area, in a town of which, Montanejos, he was picked on and then stabbed to death by a group of (pro-unionist) neo-Nazi youths, on April 11, 1993. Despite the known membership of said youths to far-right organisations and the fact that Guillem wore his own opinions on his sleeve, literally, in the form of Catalanist badges and insignia, and despite the fact that he was both accosted and murdered to the tune of screamed insults at these opinions, the judge declared the killing was not politically motivated. All of those involved in the murder but one were let off scot free and that one - one Pedro Cuevas - served only four years of his 14 year sentence. To have an inkling of the political conflict in which Guillem Agulló became tragically embroiled, we need to go all the way back to the conquest of the Valencian area from the Arabs and Berbers by the Catalan Count-King James I in the 13th century, who filled these newly abandoned lands with Catalan stakeholders. Taken over by force (and Castilianised ditto) by the Bourbon Crown in 1707, this Kingdom of Valencia saw a cultural and linguistic revival in the 19th century which became increasingly right-wing and trivially folkloric under the Franco regime. A new left-wing form of Valencianism appeared in the 'Sixties, promoting the independence of all the Catalan speaking areas (an ideal which Guillem Agulló fervently believed in). Fearful that the País Valencià might become a second rebellious Catalonia, the Spanish State opposed this movement with quasi-legal chicanery, and the Spanish Far Right, with outright violence. Should anyone doubt that the two are in some kind of cahoots, they have only to look at the subsequent fate of Pedro Cuevas: having had his sentence for murder reduced by ten years, he was eventually re-arrested for the sale and possession of illegal weapons and racist propaganda in 2005; released soon afterwards, he was allowed to stand as a candidate (for a neo-fascist party) in the Valencian city elections in 2007. Even as you read this, Cuevas – convicted killer, gun-runner and racist propagandist – is swanning about free as a bird. There has long been something rotten in the State of Spain, and it surely isn't just a matter of a few corrupt Royals or greedy politicians.

Matthew Tree, Catalonia Today, maig de 2013



Capvespre, Ombra, Gas


Capvespre.
Aquest mes d'abril hi ha hagut tres descobriments científics remarcables, el primer dels quals el Josep Maria Espinàs sembla haver descobert tot sol, si hem de jutjar per aquesta descripció seva, publicada fa poc a La vida articulada: “He sentit el capvespre com una nova cosa visible, sentible, una cosa que ho embolicava tot molt finament, un material transparent...”
Ombra.
Vés a saber si el que l'Espinàs va detectar era una manifestació de l'anomenada “biosfera a l'ombra”. Es tracta d'una altra forma de vida –invisible i bioquímicament diferent de la biosfera que ha vist néixer la vida planetària que coneixem, nosaltres inclosos– i que fins ara només s'ha fet sentible en la forma d'uns vernissos finíssims a les roques dels deserts. La professora Carol Cleland, de la Universitat de Colorado, creu ara que aquests vernissos poden ser la prova que “estem compartint aquest planeta amb formes de vida que no tenen res a veure amb la vida tal com la coneixem”. D'aquesta existència alternativa, els científics en diuen weird life (“vida estrafolària”).
Gas.
Els altres dos descobriments científics del mes són més aviat mundans. El primer, explicat al Daily Telegraph anglès, és que una de les causes principals de la crisi econòmica actual ha estat el consum massiu de cocaïna pels banquers més temeraris, els quals, si la seva autoconfiança no hagués augmentat més enllà de tota mesura per aquest estupefaent, mai no haurien pres els riscos que van prendre. L'altre descobriment, segons ens informa el New Zealand Medical Journal, és que la gent sol amollar més ventositats als avions a causa dels canvis en la pressió dintre de la cabina (si no ho fa, pot patir tota mena de problemes, des de la pirosi fins a la dispèpsia). Afortunadament, els seients de teixit absorbeixen un 50% de la pudor resultant. Això no passa, però, al business class, en què els seients són de cuir. En fi, si qualsevol ésser provinent de la biosfera a l'ombra hagués estat present fa uns anys en un avió transatlàntic i hagués vist com els banquers més influents del planeta ordien plans financers aberrants entre ensumada i ensumada mentre omplien les seves cabines luxoses de llufes desagradables, hauria pensat que sí que hi havia weird life al planeta i que no era, precisament, la que envernissaven les roques desèrtiques.

Matthew Tree, El Punt Avui, 28/04/2013

Parole, Parole, Parole


Parole.
El dimarts dia 12 passat, al Congrés, Joan Tardà –havent explicat que si ara qualsevol nen en qualsevol aula catalana pot obligar el professor a parlar en castellà, doncs, ell, diputat adult, deu tenir el dret de parlar en català a la cambra baixa– va encetar un homenatge a Guillem Agulló, el jove valencià assassinat fa 20 vint anys per un neofeixista mai prou castigat. Tardà va aconseguir dir exactament quatre paraules en català abans que li tanquessin el micròfon. Al segon intent, en va poder amollar vuit i al tercer, sis; finalment, se li va permetre enunciar uns últims nou mots en llemosí abans que la paraula li fos retirada definitivament, a causa d'un reglament que el president del Congrés va acabar localitzant, no sense dificultats, en un llibre en format paper (!).
Parole.
Tot seguit es van expulsar dos diputats més d'ERC –també per parlar el segon idioma de l'Estat espanyol al parlament d'aquest– però és la intervenció de Tardà que no em puc treure del cap: l'estol de diputats conservadors que cridaven, fastiguejats, que el fotessin fora de la Cambra i la partença forçada del diputat cornellanenc, talment un alumne castigat, gràcies a una tossuderia lingüística que el mateix Agulló hauria apreciat.
Parole.
Als legalistes empedreïts els ha faltat temps per justificar aquesta mostra de no-tolerància a la seu principal de la democràcia constitucionalista de la qual el govern espanyol es vanta tant, tot dient que Tardà va desafiar el reglament i que el reglament és el reglament. Doncs al recull remarcable d'articles que Josep Maria Espinàs acaba de treure –ja en parlarem– es parla d'un altre reglament constitucional, aquest del 1842, que autoritzava l'afaitament obligatori de qualsevol persona no militar que portava bigoti, sent el bigoti, aleshores, un privilegi exclusivament castrense. Als ciutadans que arrossegaven cap a la comissaria per treure'ls la decoració facial, els legalistes els devien sortir amb la mateixa cantarella: 'Si el reglament ho diu...'. En veure com el Tardà marxava (amb el bigoti intacte, això sí) em vaig adonar que no sentia tanta llàstima per ell com per l'estat en vies de falliment que havia fet possible aquell moment entre absurd i trist. Parafrasejant (i extrapolant) Eliot: “Així és com l'estat s'acaba, no amb unbang sinó un gemec: ‹el reglament, el reglament...›”

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/04/2013

Els noms ocults dels Txarango

Divendres els Txarango van tancar un any triomfal amb un concert inoblidable al Palau de la Música. Recordo l’instant exacte en el qual em van començar a agradar. Recordo el dia, en recordo el moment, recordo la paraula justa que va obrir l’aigua sota els meus peus, mentre escoltava La dansa del vestit i allà on canten “bon dia, llur llum seré” jo vaig entendre que deien “bon dia, Llullu seré”. Recordo que era al cotxe i vaig reiniciar la cançó, tot enyorant l’època de les cintes de cassette que podies rebobinar-les una miqueta. Recordo que vaig tornar-la a escoltar sencera cinc o sis vegades seguides i que al final vaig haver de parar a una àrea de servei per llegir-ne la lletra. Només llavors vaig entendre que hi deien “llur llum”. Llur!! Recordo que em va entusiasmar que uns noies joves, peluts, perforats i animosos clavessin un llur allà al mig i que, a més, hi sonés la mar de bé, i que jo hi sentís el nom de mon fill Llullu i vaig retrocedir a la meva adolescència de lector cronopio de Cortázar per adonar-me que aquella mena de coincidències no només passaven als contes de Julio Cortázar, i que encara hi havia esperança. Recordo que quan vaig saber que un d’ells es deia Alguer vaig pensar que potser un altre es diria Matarranya. O Salses, o Guardamar. Recordo que després del nostre enyorat Llullu amagat a llur-llum vaig descobrir altres personatges fantàstics a les lletres txaranguistes. 
 
Recordo que a Sempre balla m’hi sortia un tal Vila. Jo sentia “les portes enceses d’una ciutat que guarda l’amic Vila amb el record dels anys” i vaig començar a investigar qui cony era l’amic Vila aquest. Recordo que després de buscar i rebuscar entre els mil noms dels agraïments del disc, inclosos els setze cognoms dels vuit Txarangos, vaig llegir-ne la lletra i vaig veure, al·lucinat, que no cantaven l’amic Vila sinó la nit lila. També recordo un tal Claudi. El Claudi que fa parada. Recordo haver pensat: aquests nois dels Txarango són dels que et parlen dels seus amics com si els haguessis de conéixer de tota la vida, que si l’amic Vila, que si el Claudi... Fins que vaig buscar la lletra de la cançó En caravana i vaig descobrir que allà on jo sentia “M’he enrolat al circ i ara vaig en caravana, i a cada poble en Claudi hi fa parada“ en realitat ells cantaven “i a cada poble el clown hi fa parada”. Recordo que em vaig tornar txarangòleg i que un dia em va escriure un lector de La Vanguardia per demanar-me que li expliqués què volia dir “dins del llit fer-te la cullera a mitjanit”, perquè es pensava que això de fer-te la cullera era una postura sexual. I es veu que no.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 29/4/13

dissabte, 27 d’abril de 2013

Sant Jordi Schindler

La llista dels llibres més venuts per Sant Jordi projecta una imatge distorsionada del fet lector. Abans de desenvolupar aquesta afirmació en vull fer sis més: 1) em sento legitimat a dir-ho sense que ningú pugui pensar que és una rebequeria d’autor despitat perquè enguany un llibre meu hi figura en un lloc destacat; 2) el gremi es va equivocar a l’hora de col·locar algunes novel·les (Espinosa, Rahola) sota l’epígraf de llibres mediàtics i va rectificar amb rapidesa tot reenviant una llista única; 3) la informació sempre és positiva i per fortuna les noves eines tecnològiques permeten afinar cada cop més unes dades fins ara massa opaques, comparades amb altres modalitats de consum cultural; 4) la suma d’exemplars de la llista dels vint-i-cinc llibres més venuts representa menys del 25% del total de llibres venuts per Sant Jordi; 5) els mitjans s’equivoquen de voler difondre el rànking de vendes a primera hora de la tarda de la mateixa jornada; 6) la dimensió ciutadana que ha atès la festa de Sant Jordi a Catalunya és tan espectacular que no hi hauria poder humà (ni Lara, Balcells i Random house Mondadori de bracet amb la Caixa i Banc Sabadell) capaç de reinventar-se-la, ni aquí ni a París ni a Tombuctú.

Dit això, tornem-hi: la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi projecta una imatge distorsionada del fet lector. L’endemà els diaris fan un tractament semblant a una jornada electoral: proclamen un guanyador, segons com una coalició de llibres, i també estableixen llibres parlamentaris i llibres extraparlamentaris. Aquesta percepció és tan assumida que fins i tot els presumptes perdedors (els altres) branden amb orgull l’ensenya del drac. Una segona analogia que projecta la festa de Sant Jordi és l’esportiva: títol de campió, títols classificats per a la Champions, títols d’Europe League, títols de permanència i llibres que pateixen el càstig del descens (a segona, és a dir, fora del refugi de la llista). La tercera analogia interioritzada és l’audiomètrica: el rànking diari d’audiències televisives o l’EGM radiofònic trimestral. Doncs bé, cap d’aquestes tres analogies funciona. Tu votes un partit (o cap) en cada contesa electoral, sents els colors d’un sol equip i, malgrat el zàping i la xarxa, encara tries entre dues opcions audiovisuals simultànies: ets seguidor del Basté o del Fuentes, del TN Vespre o del Cuní. Res a veure amb la lectura. El lector és promiscu. Pot llegir llibres d’Irving i Casasses, Forns i Redondo, Batet, Busquets, Camilleri, Contijoch, Espasa, Espinosa, Fonalleras, Fontana... L’un darrere l’altre o simultàniament. La lectura mai no és excloent. És un error transformar la diada de Sant Jordi en una cursa. La indústria editorial té tota la legitimitat del món per intentar vendre el màxim nombre d’exemplars possibles, però si el relat posterior fa un titular d’aquesta llista de vendes, això reforça el missatge més negatiu de tenir un dia del llibre, que és comprar només un llibre cada any. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 27/4/13

Sant Jordi: el dia de la marmota

Des que, ara fa vint-i-cinc anys, vaig publicar el primer llibre cada cop que surto de casa per sant Jordi penso el mateix: algú hauria de novel·lar el dia del llibre. De novel·les més o menys situades en el món llibresc n'hi ha moltes en totes les cultures. Entre nosaltres, la fèrtil llegenda del llibreter assassí a la Barcelona del segle XIX va donar  pas en el segle XX a novel·les més o menys satíriques com les que Xavier Moret (L'impostor sentimental) o Manuel Vázquez Montalbán (El premio) van dedicar a les diverses fires de vanitats en les quals es sustenta el gremi. La diada de Sant Jordi, però, encara està narrativament poc explotada. I això que ofereix unes prestacions tan extraordinàries per a l'exercici de la ficció com el carnaval de Rio o la marató de Chicago. Les aglomeracions generalitzades pels centres de les nostres ciutats prenen un caire molt selectiu a les zones de signatures. Hi ha autors que tenen unes cues de por i d'altres que giren cua enfurismats quan veuen que no se'ls acosta ningú. La convenció és molt fràgil. Aquell ésser ignot anomenat lector s'ha de fer corpori en la figura d'un comprador que, a més, vulgui demanar una dedicatòria autògrafa (i cada cop més, una foto) al seu admirat autor. De la seva mera presència depén la nostra sensació d'èxit o fracàs, sobretot en comparació amb el nombre de compradors que s'acostin simultàniament als autors que l'atzar ens hagi col·locat a banda i banda. El ritme ideal de signatures seria un degoteig constant d'interessats que poguessin conversar una estoneta amb l’escriptor, però sovint es donen casos de cues desmesurades davant d'un sol autor que provoquen la hiperactivitat de l'escollit i la desolació creixent dels seus companys de parada. Aquest seria un moment ideal per situar un crim espantós a la novel·la mai no escrita de Sant Jordi: l'autor d'èxit cau fulminat per causes desconegudes i els de la cua, en veure que ja no els podrà signar cap exemplar, decideixen comprar el llibre de l'autor del costat. Qui no els firmaria?
En aquests vint-i-cinc anys de sortir al carrer gairebé cada Sant Jordi recordo haver entomat estoicament cues provocades per l'èxit de gent tan diversa com mossèn Ballarín (Santa Maria, pa de cada dia), Albert Om (El nom del porc), Toni Soler (Història de Catalunya, modèstia a part), Maruja Torres (Mientras vivimos) o Leopoldo Abadía (La crisis ninja). Són moments que no s'obliden i que, a més, ajuden a conformar el caràcter. Recordo haver presenciat atacs de banyes memorables i també haver mantingut, mentre vigilava de reüll per si venia algú a demanar-me que li signés un llibre, converses interessantíssimes amb autors a qui abans no coneixia personalment: Enrique de Hériz, Ignacio Martínez de Pisón, Paul Preston, Maria Lapiedra... També recordo, aquesta vegada amb joia, haver provocat davant meu alguna cua més d'una vegada, com ahir mateix, i com llavors les mirades dels companys de parada que no signen semblen de filferro. La novel·la negra de Sant Jordi podria explotar moltes de les turbulències que ara viu el món editorial per culpa de la pràctica desaparició de la classe mitjana (tant d'autors com d'editors), però primer haurà de trobar algú que l'escrigui.

La veritat és que jo preferiria escriure una mena de Je me souviens santjordienc per verbalitzar records.  Me'n recordo, encara, d'aquella tovallola de mans amb l'anagrama de l'hotel Ritz que vam robar amb l'amic manacorí Jaume Capó en el nostre primer sant Jordi com a autors, l'any 1987, quan la diada encara acabava amb una manifestació dissolta per la policia espanyola. Recordo el Sant Jordi que em vaig passar a la Rambla venent exemplars de la revista ...més de mots encreuats i altres jocs de graella. Recordo en Tísner i en Ramon Barnils. Recordo que els primers anys l'última signatura sempre era a la llibreria Ona de la Gran Via, potser perquè el president Pujol hi feia cap. Recordo que no hi havia (gaire) alcohol a la nevereta del pis de baix i per això alguns anàvem al bar del costat a comprar whiskis triples i els introduíem al soterrani de l'Ona de dos en dos. Recordo que la Pilar Rahola, en el seu paper d'editora del meu primer llibre, me'n va fer dedicar un exemplar a la senyora Marta Ferrusola, i també recordo què l'hi vaig posar: “A la primera dama d'un país que encara no sap si juga amb blanques o amb negres”. Recordo amb un calfred la història que l'any 2000 em va explicar la llavors nova parella d'un amic meu sobre una dedicatòria que jo havia expedit al seu nom en el sant Jordi de 1990, a petició de son pare. Es veu que pretenia regalar-li la meva novel·la pel seu divuitè aniversari, però mai no li va arribar a donar en mà perquè va morir abans en accident de trànsit. Aquella dedicatòria, de sobte, va quedar tenyida amb el dolorós color de les últimes voluntats. Recordo que el sant Jordi de 1999 vaig dedicar un llibre a un home cec que va venir amb la seva lectora particular i com després ningú no em creia. Recordo haver sortit ahir de casa molt d'hora i haver pensat que algú hauria de novel·lar el dia de Sant Jordi, però que jo no ho faré.

Màrius Serra. La Vanguardia. Vivir. 24/4/13

De sabates i espardenyes

Em van educar contra les espardenyes. Els de casa teníem una sabateria especialitzada en calçat de pell i sola de cuir. Calçats Virreina oferia les sabates més bones (i cares) de tot Noubarris, a la Barcelona  d’al·luvió des seixanta i setanta. D'espardenyes no en veníem, i una de les dites més definitòries del tarannà familiar era que a la vida mai s'han de fer les coses “amb una sabata i una espardenya”. M'agrada anar ben calçat, però reconec que he portat espardenyes. Fins i tot un estiu vaig cometre l'error d’anar amb  xancletes de goma a ciutat. Les espardenyes de veta m'agraden més i m'hi sento més còmode. Aquest Sant Jordi m'ha sorprès descobrir que una espardenyeria del carrer Avinyó (La Manual Alpargatera) vol posar la literatura allà on Palau i Fabre situava el pedestal del poeta. Més enllà de l'originalitat de calçar poemes, la proposta d'aquests espardenyaires té un valor afegit. El fulletó de l'espardenyeria en qüestió està traduït a gairebé cinquanta llengües! Els propietaris m'asseguren que totes les versions són aportacions voluntàries de clients. Aquesta pulsió poliglota sempre m'ha fascinat. L'he trobada en altres llocs tan insospitats com una espardenyeria. Recordo un molí holandès amb fulletons en 73 llengües, una de les quals el català. Perquè, això sí, allà on hi ha una proposta multilingüe tard o d'hora hi trobareu un català, sempre delerós de viure en un món diferent en el qual la nostra llengua tingui la presència garantida. 
Un dels exemples més impactants que recordo és el del museu de Pearl Harbor, a Hawaii. El detallat fulletó explicatiu de l'atac japonès estava traduït a desenes de llengües, potser un centenar, català inclòs. Cada pila ocupava una mena de casella amb una bandera en Din A4. Quan l'any 2005 hi vaig ser cridava l'atenció que la catalana fos quatre vegades més grossa que l'espanyola, perquè l'estanquera havia de compartir espai amb la mexicana, l'argentina i la xilena. Les interferències polítiques en qüestions lingüístiques són sempre molt majors del que sembla. Resulta molt interessant constatar la distància entre la producció cultural lliure i la legislada per les institucions oficials. Si la primera és una espardenya la segona seria una sabata d'aquelles que oprimeixen el peu. Wikipedia, que és la major espardenyeria del segle XXI, fa un tractament de la diversitat lingüística en un sentit horitzontal que cap poder polític no toleraria. Totes les picabaralles sobre la presumpta discriminació del castellà al sistema educatiu català s'esvaeixen amb les fallides polítiques lingüístiques als sistemes valencià i balear. Els paladins de la llibertat lingüística fan les coses amb una sabata i una espardenya.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 23/4/13

No ens surten els números

Dos i dos no sempre fan quatre. De vegades, 2013 menys 1914 fan vuitanta-dos. Aquesta tarda es lliuren els Premis Sant Jordi de l'Institut d'Estudis Catalans. Els primers guardons daten de l'any 1914, però l'edició de 2013 n'és només la vuitanta-dosena. En el text institucional de presentació la causa d'aquest lleuger desajust aritmètic és descrita amb elegància: “amb els buits forçats de les maltempsades que sovint el nostre país ha hagut de patir”. Maltempsades. A l'acte d'avui prendran la paraula SG, GG i GG: el president de l’IEC Salvador Giner (en un dels seus últims actes abans de cloure el mandat), el conseller de Justícia Germà Gordó (en un dels primers després de les divergències sobre la consulta) i el catalanòfil Giuseppe Grilli, Premi Internacional Catalònia 2013, en nom de tots els guardonats. En total, es lliuren vint-i-vuit premis i dinou borses d'estudi, per un valor global de cent cinquanta mil euros. Aquest estol de premiats haurà de perdonar-me que, a banda d’esmentar el premi gros a Giuseppe Grilli, en destaqui algun altre: el vint-i-unè premi internacional Ferran Sunyer i Balaguer de treballs matemàtics, que enguany s'endú Xavier Tolsa pel treball Analytic capacity, the Cauchy transform, and non-homogeneous Calderón-Zigmund theory. La Fundació Ferran Sunyer el convoca des de 1992. Pot fer-ho perquè les dues cosines germanes de Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967), Maria i Àngels Carbona i Balaguer, van decidir deixar el patrimoni familiar (que incloïa un mas a l'Empordà) a la Fundació creada per mantenir la memòria d'aquest peculiar matemàtic, autodidacte i tetraplègic, que va assolir projecció internacional malgrat totes les adversitats.
Potser les cosines de Sunyer van decidir que l'herència anés en aquesta direcció perquè tal dia com avui de l'any 1948, després de la més rigorosa de les maltempsades a què al·ludeix l'IEC, Ferran Sunyer i Balaguer va rebre el Premi Prat de la Riba, instituït l'any 1916 però que aquesta tarda (que el rebrà el senyor Santi Torras Tilló) només arriba a la cinquanta-cinquena edició. Malgrat la fama, als catalans mai no ens surten els números. L'any 48 Sunyer va rebre el premi en la clandestinitat, al domicili privat de Puig i Cadafalch, en una de les escenes que més em va plaure novel·lar quan escrivia Plans de futur. Enlloc consta que Sunyer digués literalment, tal com jo li faig dir a la novel·la: “disculpin que no m'aixequi, però és que a casa sempre hem estat contraris a l'Alzamiento”. Però ho podia haver dit, perquè n'eren del tot contraris. Sense els herois quotidians com ell no seríem aquí. Ara només falta que aviat ens surtin els números.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 22/4/13

El primer lector

Quan sorgeix un fenomen cultural sempre hi ha el  prurit de saber qui va ser el primer de dir-ho. Resulta molt difícil, per no dir impossible, establir de manera fefaent qui va ser el primer lector d'un autor famós o qui va descobrir un grup musical quan els seus acords només ressonaven en sales catacúmbiques. Tanmateix, és un prurit deliciós. Una expansió de pioner que, en conversa de sobretaula, presumeix d'haver assistit al primer concert dels Manel, o afirma haver escoltat Bruce Springsteen en una sala mig buida abans que el Boss fes l'esclat planetari, o assegura haver llegit Roberto Bolaño quan el xilè encara vivia de tirar la canya als premis literaris menors, o fins i tot jura haver assistit a una funció de Los Pelones d'Albert Espinosa a La Riereta Teatre abans que el paladí de les ploreres vermelles hagués explicat a tort i a dret, en tots els llenguatges narratius possibles, que li van amputar la cama un dia de Sant Jordi. Sempre és emocionant creure que hem arribat els primers a un lloc ignot,
Hi ha una variant d'aquest prurit pioner que resulta força interessant: quan el presumpte descobridor no només no en presumeix sinó que ni tan sols n'és conscient i un estudiós li ho fa notar. Això és el que relata amb molta gràcia Joan Manuel Soldevilla al seu Som i serem (tintinaires) editat per Acontravent. Soldevilla és un catedràtic de llengua i literatura que s'ha especialitzat en l'univers d'Hergé. Entre d'altres fites curriculars, és un dels fundadors de l'associació de tintinaires catalans que va haver de triar un nom que eludís la farragosa fiscalització a què els hereus legals de l'obra d'Hergé sotmeten tot allò que fa flaire de Tintín. L'associació catalana es diu 1001, així en números, de manera que només en català remet al gosset Milú. El llibre de Soldevilla recull un gavadal d'històries sobre la influent presència de Tintín a Catalunya, des de la fèrtil adaptació lingüística al català (llamp de rellamps! i d’altres renecs d’en Haddock) de Joaquim Ventalló fins a tot el periple editorial de la sèrie en castellà i català. Entre les troballes documentals destaca la descoberta del primer lector de Tintín a casa nostra. 

Un dia no molt llunyà el doctor Javier Romero Martinengo, professor titular de la Facultat de Biologia de la UB, és a l'aeroport a punt d'agafar un avió i rep una trucada al mòbil. Soldevilla la transcriu així: “El truco per comentar-li un article del seu pare publicat fa prop de cinquanta anys on s'esmenta el seu nom, la qual cosa el converteix en el primer lector de Tintín documentat a casa nostra”. L'article en qüestió, publicat el 23/IV/1964 aquí a La Vanguardia, repassa les novetats editorials de la Diada del Llibre de fa 49 anys segons el criteri de l'escriptor Luis Romero. Romero comenta que el seu fill Javier buscarà a les parades el nou Tintín. La posterior trobada de Soldevilla amb Romero confirma que les lectures d'infància ens influeixen per sempre més.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 20/4/13

Dit al concert dels Txarango del Palau de la Música

-->

Recordo com si fos ara l’instant exacte en el qual em van començar a agradar els Txarango.

Recordo el dia, en recordo el moment, recordo la paraula justa que va obrir l’aigua sota els meus peus, mentre escoltava La dansa del vestit i allà on canten “...booon dia, llur llum seré...” jo vaig entendre que deien “booon dia, Llullu seré”. Recordo que era al cotxe i vaig reiniciar la cançó, tot enyorant l’època de les cintes de cassette que podies rebobinar-les una miqueta mentre feia bilibilibilí. Recordo que vaig tornar-la a escoltar cinc o sis vegades seguides i que al final vaig haver de parar a una àrea de servei per llegir-ne la lletra. Només llavors vaig entendre que hi deien “llur llum”. Llur! Lluuur!! Recordo que em va entusiasmar que uns noies joves, peluts, perforats i animosos clavessin un llur allà al mig i que, a més, hi sonés la mar de bé, i que jo hi sentís el nom de mon fill Llullu i vaig retrocedir a la meva adolescència de lector cronopio de Cortázar per adonar-me que aquella mena de coincidències no només passaven als contes de Julio Cortázar, i que encara hi havia esperança.

Recordo, dues setmanes abans, el Marc Isern dient-me: has de venir a la Sala Apolo, que aquests nois ho petaran. Recordo que no hi vaig poder anar, però que vaig començar a escoltar-los. Recordo que em va agradar com cantaven. El com-com-com, i també el què.

Recordo que quan vaig saber que un d’ells es deia Alguer vaig pensar que potser un altre es diria Matarranya. O Salses, o Guardamar. Recordo que després del nostre enyorat Llullu amagat a llur-llum vaig descobrir altres personatges fantàstics a les lletres txaranguistes.

Recordo que a Sempre balla m’hi sortia un tal Vila. Jo sentia “les portes enceses d’una ciutat que guarda l’amic Vila amb el record dels anys” i vaig començar a investigar qui cony era l’amic Vila aquest. Recordo que després de buscar i rebuscar entre els mil noms dels agraïments del disc, inclosos els setze cognoms dels vuit Txarangos, vaig llegir-ne la lletra i vaig veure, al·lucinat, que nbo cantaven l’amic Vila sinó la nit lila.

També recordo un tal Claudi. El Claudi que fa parada. Recordo haver pensat: aquests nois dels Txarango són dels que et parlen dels seus amics com si els haguessis de conéixer de tota la vida, que si l’amic Vila, que si el Claudi... Fins que vaig buscar la lletra de la cançó En caravana i vaig descobrir que allà on jo sentia “M’he enrolat al circ i ara vaig en caravana, i a cada poble el Claudi hi fa parada“ en realitat ells cantaven  “i a cada poble el clown hi fa parada”...

Recordo que em vaig tornar txarangòleg i que la gent ho devia notar, perquè un dia em va escriure un lector demanant-me que li expliqués què volia dir “dins del llit fer-te la cullera a mitjanit”, perquè es pensava que això de fer-te la cullera era una postura sexual.

Recordo que quan els Txarango van venir a tocar a Horta, amb els Strombers i els Afro Chihuahua, els vaig anar a saludar abans del concert, durant les proves de so i els vaig dir: “nois, si mai torneu a Horta i necessiteu res”, com si jo fos l’amo del tros. Recordo que després vaig pensar: “però de quina pel·lícula has tret aquest diàleg, Màrius?”

Recordo que l’any passat a la festa de fi de curs de l’Escola Guinardó, els professors van obsequiar els alumnes que acabaven batxillerat amb una versió del Vola amb alguns versos reescrits. Recordo que van posar l’equip de música i van cantar-hi al damunt. Recordo tot el claustre en pes arrossegant eufòricament les os i as del “vooolaaa”, i que després els alumnes de batxillerat van replicar atacant l’Amagada primavera amb dos instruments de vent, un teclat, una bateria i cinquanta veus. Recordo que els profes van cantar el seu Vola amb la lletra impresa en un full, però els alumnes se la sabien de cor.

Recordo que, l’últim onze de setembre, al backstage del concert de l’Arc de Triomf els Txarango em van preguntar quina diferència hi havia entre les estelades sobre fons blau i les que tenen el fons groc. Recordo que, de sobte, vaig sentir el pes de la veterania independentista.

I finalment, recordo un moment sublim, caòtic i multitudinari. Recordo que la marea humana que veníem d’un partit del Barça vam confluir al metro de la línia groga perquè també anàvem cap al Fòrum a sentir-los en el concert de les festes de la Mercè. Recordo els eixordadors lololòs i olelès-olalàs blaugrana i els càntics amfetamínics d’in-inde-independència. I llavors recordo que algú va començar a cantar I un pam, dos pams, tres pams de nas i aquells vagons atepeïts de gent vam seguir la lletra sense cap mena de dubte, com un sol home. I com, després, vam atacar el Llarg viatge com una sola veu i encara més, entre pams i com-com-coms. Ho recordo tot, ho recordo com si fos ara. Mai no oblidaré la sensació extraordinària d’estar anxovat en aquell metro travessant els budells de la meva ciutat i com tot allò que val la pena es va començar a enlairar.

Màrius Serra. Palau de la Música, 26 d’abril de 2013.

dijous, 25 d’abril de 2013

Rentar el vestit

 Començo a llegir Un cel de plom (Amsterdam Llibres) i al cap de poques pàgines la història se m’emporta. Carme Martí ha novel·lat les vivències terribles de Neus Català al camp de concentració de Ravensbrück i també les de després, un cop alliberada. Les llegeixo i sé que l’autora es refia de la ficció per presentar-nos la memòria d’una supervivent, però mai no oblido que és un testimoni real. Potser la raó és que està escrit en primera persona i és la mateixa Neus Català qui ens parla. Com que els últims anys l’hem sentit i vist en diverses entrevistes, se’ns imposa la seva veu segura, aquell capteniment decidit tot i els 97 anys.

A vegades, quan algú vol elogiar un reportatge periodístic o unes memòries, diu que “es llegeix com una novel·la”. En aquest cas passa al contrari. La naturalesa dels fets actua com a escut. Podem titllar-la d’història trepidant, si volem, i no ens ha de fer la impressió que banalitzem res. Perquè en el fons, tot i ser una novel·la, Un cel de plom té un nervi semblant al de relats autobiogràfics com La estepa infinita, d’Esther Hautzig; Medallones, de Zofia Nalkowska, o Contra toda esperanza, de Nadiezhda Mandelstam —textos escrits per dones que recorden la seva reclusió en un camp de concentració, al gulag, sota un règim totalitari.

Es parla sovint de la necessitat d’aquesta mena de llibres. L’obligació de recordar, es diu, perquè l’oblit porta a la indiferència i després al silenci, que és l’avantsala de la negació. En aquell monument que és Si això és un home, Primo Levi explica que ell i els altres presoners tenien un somni recurrent i terrible: tornaven a casa, explicaven el que els havia passat i la gent els mirava amb desinterès, com si no hi fossin. A Un cel de plom hi ha una escena que sembla lluitar precisament contra aquesta sensació d
invisibilitat: un matí, quan ja torna a ser lliure i viu amb la família, Neus Català decideix rentar el seu vestit de deportada. Quan ho veu la seva cunyada, li diu que és ben boja. Com a resposta ella només comenta que li feia angúnia, tan brut. Vet aquí una de les raons d’aquest llibre: escriure com qui renta aquell vestit, per recordar.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 d’abril del 2013.

dimecres, 24 d’abril de 2013

Manual del bon polidor

Arriba el Sant Jordi i des de fa un mes el món editorial viu en plena taquicàrdia de novetats. Contra aquesta pressa, ara mateix un bon antídot pot ser la lectura de Paper de vidre. Una nova polida (Labreu edicions), una antologia polifònica coordinada per Guillem Miralles i Tina Vallès. Paper de vidre és una revista literària, de format digital, que va fundar-se fa deu anys (www.paperdevidre.net). Amb el temps s’ha consolidat com a espai de diàleg creatiu a partir de “discursos, pretextos i textos”. La cosa va així: en lloc de buscar col·laboradors fixos, s’estimen més proposar temes, entrevistes, reptes literaris, i demanar als amics, coneguts i saludats que hi participin, si en tenen ganes. Així, des de l’individualisme, s’acaba creant un cor de veus que sovint dóna pistes sobre l’estat de la cultura catalana actual.

L’antologia que ara es publica en paper fa exactament això: obre debats en territoris com el de la literatura, el periodisme o la música. El gruix del volum el formen una sèrie d’entrevistes a fons amb gent com Núria Folch, Ramon Besa, Biel Mesquida, Josep M. Espinàs o Joan Miquel Oliver. Entremig hi ha textos sobre la literatura de Joan Sales i de Mercè Rodoreda, sobre “la cuina de l’escriptura periodística” o sobre Santiago Rusiñol, entre d’altres. No és, per tant, un llibre per llegir d’una tirada, sinó per anar freqüentant a estones i descobrir-li els cops amagats. A mi, per exemple, m’ha divertit la idea de reescriure en cinc línies les grans obres de la literatura —n’hi ha uns 60 exemples. 


Un altre moment revelador, que potser caldria repetir amb altres autors, és l’enquesta entre escriptors joves sobre la seva relació amb l’obra de Rodoreda. Hi ha opinions per tot, des de l’amor-odi (Anna Carreras) a l’anàlisi estètica (Borja Bagunyà) o la sensació d’empatx després de llegir-ne tres novel·les (Gerard Guix). En aquest mateix territori, un bon resum de l’esperit obert de la revista podria ser la intervenció feliç de Martí Sales, que troba una filiació musical entre la Cecília C d’El carrer de les camèlies i l’atmosfera d’aquella cançó tèrbola de PJ Harvey que es diu Down by the water.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 dabril del 2013.

 

El Dia de la Pizza a Hercegovina

Després de la guerra, els empresaris de restauració d’Hercegovina van crear una festa anual, el Dia de la Pizza, per difondre aquest plat entre els seus conciutadans. Cada 19 de maig, les pizzeries hercegovines, sobretot a Mostar i a Konjic, munten parades al carrer, les guarneixen amb banderes i hi exhibeixen unes pizzes esplèndides per vendre-les, ja sigui a talls o a quarts, mitges o senceres. Pels altaveus se senten tot el dia gangas, reras i okjvicas, tonades populars del país, i a les places hi ha homes i dones que ballen danses tradicionals amb un tall de pizza a la mà (també s’observa un increment notable de vendes de llevataques).
 
Matí, tarda i vespre s’hi assaboreixen des de pizzes modestes, com són la Margarida i la Carbonara, a pizzes molt elaborades per grans mestres pizzers, com es la pizza de ragout, la transsilvana i la de cabell d’àngel amb gínjols confitats, que és una pizza dolça. Els pizzers més aplaudits dediquen pizzes als clients i hi escriuen amb salsa de tomàquet, mitjançant una mànega de pastisser, dedicatòries com aquesta: “Al Zeljko, li desitjo els millors peperoni”. A aquest fenomen del Dia de la Pizza, encara molt desconegut, hi va al·ludir Enric Gomà a El Cafè de la República: els més desperts es deuen haver adonat que sóc jo mateix, i la veritat és que mentre ho anava explicant a la ràdio em parava una gran atenció perquè ja calculava que dos dies després en parlaria en aquest diari.
 
Ja fa un temps que alguns pizzers adverteixen que tota aquesta xerinola i tot aquest amor sobtat a la pizza per part dels hercegovins és només una gresca amable que contrasta amb la caiguda de clients a les pizzeries durant l’any. Els artesans i la indústria pizzera d’Hercegovina s’estimarien més una mica de senderi entre els ciutadans i que mengessin pizza amb normalitat, les quatre estacions.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 24 d'abril del 2013.

dimecres, 17 d’abril de 2013

Germanor dels imputats

 

Per més que ho intento, em resisteixo a considerar Jordi Pujol un símbol de Catalunya equiparable a l’escut, la bandera, la muntanya serrada o el setrill de Rafel Marquina. No vull que ningú sigui tractat com un símbol del meu país. Ni Pep Guardiola ni Àngels Gonyalons.

A Hora 14 de la Ser sento un telegrama del periodista madrileny Miguel Ángel Aguilar dirigit a Jordi Pujol Ferrusola que conclou: “Conviene en todo momento desmentir que el patriotismo sea el último refugio de los canallas”. Francament, em sap greu quan s’ataca frívolament el patriotisme dels militars espanyols i els lectors dels diaris Abc i El País.

Alguns diaris han il·lustrat les notícies de l’evasió fiscal de Jordi Pujol Ferrusola i la del cas d’Oriol Pujol i la concessió  d’itevés amb una foto a l’Aneto del 1999: hi surten Jordi i Oriol més un altre germà, Pere. A la notícia no es fa cap referència d’una possible implicació de Pere Pujol. Llavors, per què hi surt retratat? I a què treu cap, la foto? Insinuen potser que des de l’Aneto Jordi Pujol Ferrusola va mirar cap a Andorra i va dir “Calla”?

Altres diaris ho han il·lustrat amb fotos de quan els set germans Pujol eren molt més joves, dels anys 80. Una en un interior, mudats, i una altra en un jardí, més informals. Ens estan dient que ja llavors els germans Pujol, tots set, maquinaven l’assumpte de les itevés? Què hi van aportar els dos petits, més o menys d’uns deu i dotze anys?

La meva germana és professora de religió i ètica en una escola del Sagrat Cor. No és probable, però potser algun dia cometrà un desfalc i es fugarà amb els diners a un país sense extradició. De tant en tant viatgem junts (a Saragossa, a Montpeller) i ens fem fotos. Sempre somric a càmera, ja que en l’hipotètic cas que imputessin ma germana, una foto d’aquelles tindria molts números per sortir publicada a El Mundo.

Enric Gomà, Ara, dimecres 17 d'abril del 2013.

dimarts, 16 d’abril de 2013

L'escarnidor del frac

El que més em crida l'atenció de l'enèsima irrupció del nazisme en les declaracions públiques d'un polític és el preàmbul. Que Cospedal titlli de “nazismo puro” la pràctica de l'escrache demostra el seu nivell intel·lectual, però la frase anterior a la seva atzagaiada en demostra el moral: “ya sé que me lo van a criticar, pero...” Aquest avís és un preàmbul adversatiu que demostra la premeditació i el càlcul que acompanyen certes declaracions altisonants de polítics i tertulians. En posar la bena verbal abans de la ferida Cospedal vol fer notar que està a punt d'oferir-nos una opinió d'aquelles tan i tan sinceres que fins i tot poden perjudicar-la. La pausa dramàtica després del però, com si es debatés entre mossegar-se la llengua per prudència o deixar-se anar perquè ja no pot callar més, subratlla la seva estultícia. Envoltada de rostres entregats a la causa que els alimenta, Cospedal es victimitza preventivament, fa cara de contrició a l'avançada i aleshores ja se sent legitimada per escopir l'enèsima bestiesa sobre el nazisme. L'obsessió de certs polítics espanyols per acusar la gent que no pensem com ells de nazi o proetarra ja comença a ser patològica. I una llauna. Cada vegada que un orador ens adverteix que serà breu abans de començar el seu parlament tenim la certesa que ens caurà un discurs plumbi de durada castrista. Cada cop que un orador avisa que dirà una cosa entre cometes podem posar-nos a tremolar. Sobretot si ho acompanya amb aquell gest tan repulsiu d'aixecar els dos braços amb un posat mig de banderiller mig de director d'orquestra. Cada cop que algú ens adverteix que pensa dir una cosa políticament incorrecte més val que ens posem a córrer. El pla B seria dissimular i mirar el Twitter. 
 
Les fórmules preventives són supèrflues, hipòcrites i detestables, però el pitjor és el fons del discurs que pretén criminalitzar les veritables víctimes en nom dels botxins. Cospedal i els seus van intervenir en l'última campanya electoral catalana amb accions i declaracions d'una virulència molt superior a la que es pot associar als practicants de l'escrache. Cospedal va escarnir persones amb noms i cognoms assenyalant Berna, que és una capital europea que rima amb caverna, i ara continua usant el tombatruites per capgirar les situacions segons la seva conveniència. Més enllà d'un possible ús de la violència, que no s'ha donat i sempre resultaria intolerable, les pràctiques que han provocat aquesta nova irrupció del nazisme al debat públic són equiparables a les activitats d'empreses de cobrament de morosos tan pintoresques com El Cobrador del Frac, la Pantera Rosa o el Payaso Cobrador.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 16-4-13

El malson enciclopedista

Una de les meves fantasies eròtiques com a estudiant de Filologia Anglesa a la UB sempre va ser comprar-me l'Enciclopèdia Britànica. Una vegada vaig estar a punt de fer-ho, bressolat pels còmodes terminis que una gentil venedora m'oferia. Però no vaig sucumbir. L'arribada de l'era digital em va alliberar d'aquella pulsió mai resolta. Recordo el prodigi que em va semblar descobrir tota una enciclopèdia (la Collier's, diria) en un sol CD. No calia ser Sherlock Holmes per deduir que l'ideal enciclopedista trobaria en els suports digitals el seu terreny de joc ideal, tot permetent que la majoria d'estudiants puguessin transformar les seves fantasies eròtiques en pràctica habitual. Els venedors d'enciclopèdies han hagut de reorientar la vida professional i l'ideal enciclopedista ha propiciat projectes tan extraordinaris com la Wikipedia. El saber s'acumula a la xarxa, però això no significa pas que hi resti de manera permanent. La British Library acaba de donar a conèixer un ambiciós projecte arxivístic que pretén guardar una còpia de totes les pàgines web del Regne Unit. La idea parteix d'una dada sorprenent: la vida mitjana d'una pàgina web és de 75 dies. Això vol dir que la idea intuïtiva que tot allò que trobem avui a la xarxa ho tindrem a l'abast per sempre és falsa. Llevat que algú es dediqui a copiar-ho.
 
I justament això és el que volen fer, segons el seu portaveu Richard Gibby. De fet, la matinada del 6 d'abril es va activar un sistema informàtic que ja està copiant pàgines públiques del Regne Unit sense haver de demanar consentiment previ al propietari. Parlem de webs públics i no pas de materials penjats a les xarxes socials amb accés restringit. Un nou marc legal els permet fer-ho en col·laboració amb les biblioteques nacionals d'Escòcia i País de Gal·les, les de les universitats de Cambridge i Oxford i també amb el Trinity College de Dublín. Però la tasca és tan ingent que tendeix a l'infinit. Segons els càlculs fets públics per Gibby, cada any hi haurà 4,8 milions de pàgines noves i moltes de les ja registrades canviaran d'aparença. Això implica una actualització constant. Un veritable malson enciclopedista que em recorda una novel·la excel·lent del nord-americà Harry Mathews, que duu per títol The Journalist (1995). Va d'un adúlter paranoic que, per no delatar-se, intenta abocar i evocar cadascun dels seus actes quotidians, fins i tot els més minúsculs, en un diari que acaba prenent unes proporcions majors que la seva vida. The Journalist era ciència ficció l'any 95, en un exemple magnífic de la pressumpta tragèdia cartogràfica d'un mapa a escala 1:1. L’any 2013 internet  ja és això.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 15-4-13

Lectures voluntàries

Sebastià Bonet Espriu (1943) és a) doctor en Filologia Catalana, amb una tesi dirigida per Joan Solà, b) llicenciat en Física, amb un Diploma d'Estudis Avançats d'Astrofísica per la Sorbona, c) professor titular de sintaxi catalana a la UB, amb diversos textos sobre gramàtica generativa, d) nebot de Salvador Espriu, sobre qui va organitzar el I Simposi Internacional l'any 2004, a banda d'ocupar-se de l'edició crítica de diverses obres. Tot aquest abecedari curricular fixa les coordenades des de les quals ara Bonet emet un missatge tan prodigiós com remarcable.
 
Voluntàries (labreu, 2013) és una operació comparable, salvant les distàncies de procediment, a Xocolata desfeta (La Magrana, 2010) de Joan-Lluís Lluís. Si l'autor perpinyanès prenia els Exercises de style (1947) de Raymond Queneau i els transformava en uns Exercicis d'espill en català, Sebastià Bonet s'acull al model d'Alphabets que Georges Perec va publicar l'any 1976. Són dos tours de force colossals perquè es fonamenten en una condició prèvia que l'autor s'imposa abans d'enfrontar-se al text. En el cas de Bonet, l'onzena heterogramàtica. Un heterograma és una paraula en la qual no es repeteix cap lletra (com ara el títol de Voluntàries) i la trava perequiana que anostra Bonet es basa en l'elaboració d'un text poètic a partir de la permutació de lletres preses d'onze en onze, segons un principi anàleg al de la música serial o al del sudoku: cap lletra no es pot repetir fins que no s'ha exhaurit la sèrie (o vers). Totes les sèries consten de les 10 lletres més usades en català (A, E, I, L, N, O, R, S, T, U) i una de nova, que Bonet anomena la clau del poema, triada entre les catorze restants (B, C, D, F, G, H, J, M, P, Q, V, X, Y, Z). Fins i tot hi ha dos apèndixs dedicats a la K i la W, tan poc rendibles. Això vol dir que el prodigiós llibre de Bonet conté 14 x 14 + 2= 58 onzenes de 11x11. El títol, Voluntàries, és un dels pocs casos en què l'onzena (la unitat de vers d'aquesta trava) coincideix amb un mot sencer. Llegim les onze onzenes de la V en disposició desplegada: “Avui, sol entre núvols/ i arts voluntàries,/ evito l'urna verinosa./ Tu, llavors, en útil/ torn evasiu,/ revius, no altiva,/ on surt el vers./ I on tu, l'art, selva/ o niu.” I ara vegem-ne la matriu, que cabria en uns mots encreuats 11x11, tot i que aquí poso dues onzenes per línia: 

AVUISOLENTR / ENUVOLSIART
SVOLUNTARIE/  SEVITOLURNA
VERINOSATUL/ LAVORSENUTI
LTORNEVASIU/ REVIUSNOALT
IVAONSURTEL/ VERSIONTULA
RTSELVAONIU.

Afirma Bonet: “El procés de fabricació d'una onzena es pot entendre com una amorosa batalla entre el desig de l'autor de dir alguna cosa i els deures que li imposa la forma escollida”. Així és sempre, encara que l'escriptor no sigui conscient d'haver escollit res. No se m'acut una millor definició sobre aquesta amorosa batalla que és el procés creatiu anomenat escriptura.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 13/4/13

Out, Out, Out


Out.
Quan la Margaret Thatcher va ocupar el lideratge del Partit Conservador britànic, el 1975, mon pare es va fregar les mans, extasiat. “Ja està”, va dir, “ara els Tories perdran les properes quatre eleccions!” I a fe que semblava impossible que la gent votés la Thatcher, amb aquella veu horrorosa que tenia –alhora rogallosa i d'espinguet– i aquella cara espantosa (semblava un corb sobredimensionat que s'hagués encallat el crani en un petit arbust domesticat).
Out.
Quatre anys després, la Thatcher va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Tot seguit va anunciar que els seus plans econòmics no funcionarien bé a menys que un 10% de la població estigués a l'atur durant la dècada següent. La resposta popular a aquest immens “foteu-vos” des de dalt, va ser un “fota't” decisiu des de baix. D'aquí l'eclosió simultània dels moviments anarquista,okupa i punk; d'aquí el moviment antibèl·lic quan la guerra de les Malvines (“Com se sent, ser la mare de mil morts?”, cantaven els anarco-punks de CRASS en un disc que el govern va prohibir a l'acte); d'aquí la indignació popular quan la vaga de fam en què Bobby Sands i nou membres més de l'IRA van morir; d'aquí el moviment de suport social més gran en la història del Regne Unit quan la Thatcher va mobilitzar policies armats i soldats vestits de policia per posar fi –a base de cops i càrregues– a la vaga dels miners; d'aquí el setge feminista a les bases de míssils de creuer (els guàrdies, quan podien, embolcallaven les dones en filferro i els donaven cops de peu); i d'aquí, per cert, el boom de la comèdia alternativa (qui no es recorda d'Els Joves, menys els joves massa joves per haver-ho vist?).
Out.
Sobretot, però, la característica més destacable de l'època Thatcher era l'ambient que s'hi respirava. Era com si l'aire anés ple d'un gas inodor que feia possible que els bobbies es comportessin d'una manera cada cop més violenta; que sota els ponts, hi apareguessin cada cop més persones sense llar; que la gent amb menys recursos begués més i consumís cada cop més drogues (al meu barri, fins i tot la botiga microbiòtica venia heroïna). Era com viure en una bombolla tan bruta com impenetrable, el thatcherisme... L'endemà de la seva mort, no vaig sentir la necessitat de mirar cap diari. L'havia viscuda, la Thatcher: no calia pas que en llegís les necrològiques.

Matthew Tree, El Punt Avui, 14/04/2013

Entradas populares

Compartir