dijous, 30 de maig de 2013

3-D, la dimensió previsible

 Fa poc vaig anar a veure Iron Man 3 en 3-D, valgui la redundància. I al cap de dos dies El gran Gatsby. També en 3-D. Com que m’havia fet la idea que no veia una adaptació de la novel·la de Scott Fitzgerald, sinó una extravagància lluminosa de les de Baz Luhrmann, em vaig trobar exactament la mena de distracció que m’esperava. Quan vaig sortir del cine, però, em vaig adonar que ara ja en tinc prou. Per mi això del 3-D ha deixat de ser un reclam i s’ha convertit en una nosa.

D’ençà que es van posar de moda a Hollywood, fa set o vuit anys, dec haver vist una desena de pel·lícules amb les ulleres fosques. En totes s’hi podia resseguir un mateix patró: escenes espectaculars en què el protagonista queda penjat del buit, persecucions, objectes que surten de la pantalla i passen pel teu costat a gran velocitat, una plaga d’insectes que envaeix l’atmosfera, etcètera. Quan l’escena vol ser romanticota, el truc són les fulles que cauen dels arbres i s’emporta el vent, els flocs de neu que sobrevolen la pantalla... Avatar, Harry Potter, Spiderman, Prometheus: amb poques variants, la majoria d’escenes estan filmades perquè l’espectador tingui la sensació d’entrar a la pel·lícula, però alhora l’efectisme immediat et distreu de la història. La fa previsible. Diguem que la imposició tècnica val tants dòlars que passa per sobre del guió i afavoreix l’exhibicionisme barroc. Per això costa d’imaginar-se que un productor apostés per una ficció realista amb un registre més íntim en 3-D: Amour de Michael Hanecke, per exemple. ¿Algú s’imagina l’escena del colom que es fica al rebedor de la casa burgesa, o l’àvia que baveja al llit, en 3-D?

Com que vam créixer veient les pel·lícules sempre en el mateix format, el nostre cervell ja està entrenat per imaginar-se la tercera dimensió a la pantalla. Aquesta és la gràcia. Només he vist dues pel·lícules en què el 3-D enriquís de debò el valor de les imatges, i totes dues són documentals: Pina, de Wim Wenders, que resseguia les creacions de la companyia de dansa de Pina Bausch, i La cova dels somnis oblidats, de Werner Herzog, on entrava a la cova de Chauvet, a França, per ensenyar-nos les pintures rupestres. Potser el futur del 3-D passa per enriquir i acostar-nos la realitat, i no pas la ficció. 

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de maig del 2013.

Donar un bon cel

Jo pensava: Ara li donaràs un bon cel, ara estarà bé. Perquè la veies que estava agonitzant i després jo l’ajudava a morir”, he sentit per Catalunya Informació que ha declarat Joan Vila, l’acusat d’onze assassinats a La Caritat d’Olot. Ell mateix sospesava qui agonitzava i qui no, quan potser només malvivien amb dolors forts i no es valien per ells mateixos. Almenys espero que estiguessin prostrats en un llit, no és lògic donar un bon cel a un individu que se’n va cada migdia a prendre’s un whisky a la cocteleria de la cantonada.

Deixant de banda els probables transtorns mentals de Joan Vila, crec que convivim amb una idea banalitzada, domèstica i senzilla de l’eutanàsia. Que no m’interpretin malament els partidaris del testament vital i l’eutanàsia activa, el que dic és un concepte devaluat del que ells defensen. Davant de la decrepitud i el dolor, quan tot apunta que el malalt no se’n sortirà o sobreviurà penosament, una reacció molt comuna és la de proporcionar-li una bona mort amb una urgència inquietant. A cops amb un cert esperit d’Habitat: “Munti-s’ho vostè mateix!”.

Els serials de televisió han difós persistents aquesta idea de la mort expeditiva. Quan en un serial hi ha algú malalt amb unes perspectives de vida minses, es repeteix el mateix patró: el malalt demana a algú molt proper (la dona, un fill, un germà) que li apliqui l’eutanàsia activa (d’amagat de tothom, ja que és un delicte). D’entrada, l’altre s’hi resisteix horroritzat. Llavors el malalt hi insisteix. Fins que algú o altre cedeix, tanca una vàlvula i li dóna un bon cel, segons l’expressió ingènua de Joan Vila. I els espectadors i la societat en general convenen que val més així. Per això, quan he estat ingressat en un hospital i les infermeres em pregunten com estic, responc eufòric “Estupendament!”, no fos cas que tinguéssim un disgust.

Enric Gomà, Ara, dijous 30 de maig del 2013.

dimarts, 28 de maig de 2013

L'altra cua del súper

Les notícies de l'alta muntanya barregen últimament proeses, reptes, accidents i rescats. Som a la temporada alta, ja em perdonaran la redundància, i els alpinistes aprofiten per atacar vuitmils a l'Himàlaia. Els mitjans de comunicació es fan ressò de l'activitat alpinista d'elit. Més enllà de l'èpica nívia destaca una creixent dèria col·leccionista. Es veu que cada cop hi ha més escaladors que volen completar el carnet de vuitmils, una cursa de fons per etapes que pot durar anys. I d'altres que dediquen les llargues hores d'ascensió i les vetllades interminables al campament base a imaginar reptes prou mediàtics per generar titulars a peu pla. Me n'invento un a tall d'exemple, que per alguna cosa sóc novel·lista: durant set anys seguits passar el dia de Sant Fermí a 7777 metres exactes tot filmant un reportatge de 77 minuts en pla seqüència mentre els altres sis membres de l'expedició reciten el número 7777 en 77 llengües diferents. Potser cal dir-se Albert Serra per col·locar una pel·lícula així als festivals més prestigiosos de cinema, però de més verdes en maduren. De totes les dades, proeses, històries i drames que aquests dies baixen de les altures himalaiques a les planures multimediàtiques n'hi ha una que m'ha deixat de pedra. Els noruecs Christian Elde (37 anys) i Trond Eilertsen (57) van declarar a The Guardian que el dissabte (18 de maig) es van passar dues hores i mitja fent cua en diversos punts estratègics de l'ascensió abans de poder coronar l'Everest. Dues hores i mitja! Ni el peatge de Martorell! Les cues es van formar just davant dels obstacles tècnicament més difícils, que alguns alpinistes poc experimentats triguen molt a superar.
 
La informació que Jason Burke signa a Katmandú inclou més xifres espaordidores. El mateix dissabte unes cent persones més havien intentat coronar el sostre del món amb poques hores de separació entre cada grup. Aquesta temporada són més de 700 els muntanyencs acreditats per fer-ho. Entre els que ja ho han aconseguit, hi ha famosets diversos (un príncep qatarí, una estrella del cinema nepalesa...) i també n'hi ha d'estètica Guinness: la primera dona amb un membre amputat que ho aconsegueix, la primera dona d'Aràbia Saudita, la primera paquistanesa... De fet, ben aviat es donarà una aferrissada lluita geriàtrica per veure qui és  el primer en una modalitat que obtindrà molt de ressò mediàtic: Yuichiro Miura (japonès de 80 anys) i Min Bahadur Sherchan (nepalès de 81) rivalitzaran per ser l'home de més edat que hagi coronat mai l'Everest. Dir que l'Everest sembla la cabina dels germans Marx seria inexacte. Sembla el cambril de la marededéu de Montserrat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 28/5/13

dilluns, 27 de maig de 2013

Beguda, Borratxo, Sobri


Beguda.
El cap de setmana passat, la Paula White, la presentadora d'un programa de ràdio local de la BBC, va decidir acomiadar-se dels seus oients –es tractava del seu últim dia en aquella emissora– en un estat d'embriaguesa. Cosa que va intentar negar tot cridant: “He pres un parell de copes, però no estic pas borratxa!”, abans d'amollar una rialla hienesca seguida d'un silenci incòmode (perquè havia oblidat com funcionava el seu equip tècnic). El comportament de la senyora White encaixava perfectament dins una llarga tradició angloamericana de gent coneguda que de tant en tant surt visiblement èbria als mitjans de comunicació.
Borratxo.
Als anys 70, vaig conèixer una noia que treballava en un departament de la BBC que es deia Hospitalitat, la feina de la qual consistia a donar als convidats als programes d'entrevistes tant de licor com els venia de gust, a fi que se sentissin mésrelaxats davant les càmeres. No era estrany, doncs, que actors i actrius que ja tenien una certa tendència a beure, sortissin al plató completament gats. Una Bette Davis gens coherent, per exemple, va obrir el seu portacigarretes cap per avall tot omplint la falda de tabac durant una entrevista aprime time, a principis dels 80. L'actor Oliver Reed va sortir ballant com un posseït, el 1987, en un programa dirigit per un presentador més aviat tocat i posat (la primera de desenes d'entrevistes en què Reed es va presentar pet, fent esses i dient coses poc comprensibles). El pitjor cas, potser, va ser el de David Hasselhoff (el protagonista d'El coche fantástico i Los vigilantes de la playa), la filla del qual va emetre un vídeo de son pare en una habitació d'hotel, el 2007, mentre aquest intentava menjar una hamburguesa estirat a terra, horriblement borratxo.
Sobri.
A Catalunya, però, sembla que mai no s'ha estilat això de fer el pallasso al plató havent pres unes copes de més. Tot al contrari, si hem de jutjar per l'entrevista que els del canal Intereconomía van infligir a l'Alfred Bosch fa quinze dies: aquest va aguantar el xàfec amb una sobrietat exemplar mentre els seus entrevistadors sí que es comportaven com uns embriacs, intoxicats no pas per l'alcohol –hem de suposar– sinó pel consum immoderat d'un gavadal de tòpics no precisament Catalan friendly, servits des de temps immemorials pels sospitosos habituals.

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/05/2013


Colominen Pis

L'estàtua més coneguda de Brussel·les té una bufeta prodigiosa que mai no acaba de buidar-se. És el Manneken Pis, un pixaner de bronze, dret malgrat tenir la mida d'un nadó (61 centímetres), que va despullat i s'agafa el penis amb una mà per pixar tan lluny com pot. La versió de bronze de l'estàtua data de 1619, obra de l'escultor barroc Jérôme Duquesnoy. En certes localitats de la costa catalana el podrien agafar com a símbol del turisme de borratxera. L'única vegada que he estat a Brussel·les vaig acostar-m'hi i me'l vaig trobar disfressat de víking, amb banyes i tot. Això sí, els pantalons tenien un tall estratègicament situat que permetia treure-hi la mà i el membre per pixar de gust. Recordo que vaig comprar un munt de pixaners de xocolata en una pastisseria que hi ha al davant i que em van explicar que el disfressen sovint. Es veu que a finals del segle XVII un governador li va fer fer un vestidet i des d'aleshores que no paren de regalar-li roba. Té un aixovar de gairebé un miler de vestits al museu de la ciutat i de tant en tant el tapen. Una associació sense ànim de lucre li gestiona el fons d'armari i cada nou regal és un petit esdeveniment. Els Castellers de Vilafranca, per exemple, van fer un pilar per regalar-li el vestit número 855 i que el pixaner impertèrrit anés de verd. Mig segle abans ja havia lluït la barretina en una data tan poc barretinaire com 1954, disfressat de català de Perpinyà. També ha lluït la indumentària de l'Esbart Dansaire de Lleida o la dels muixeranguers d'Algemesí. La xarxa és plena d'imatges del Manneken Pis disfressat: d'escombriaire, parenoel, dràcula, carrabiner, diable, Spirou, de boles acolorides per Agatha Ruiz de la Prada, amb el maillot groc del Tour de França... Fins i tot, l'any 1994, li van regalar la samarreta del Barça. I li van posar. Sempre que el vesteixen han de tallar un momentet l'aigua i quan la tornen a obrir la pressió acumulada a la bufeta de bronze fa que el primer raig vagi més enllà dels límits de la font i esquitxi tothom. Un sucedani de pluja daurada que provoca grans escarafalls (busquin a Ruiz de la Prada). A tocar de la Grand Place hi ha una versió femenina, la Jeanneke Pis, a la qual ningú no fa gaire cas. 

La via encetada per l'ajuntament de Barcelona amb l'estàtua de Colom hauria de ser similar. És veritat que val una pasta, però també és més complicat vestir un paio de set metres (el que fa l'estàtua de bronze de l'escultor Rafael Atché) dalt d'un obelisc. A partir d'ara, caldrà veure si el dit de Colom ens assenyala cap camí i hi ha més multinacionals que vulguin pagar per regalar-li vestidets. Ja ho canten Els Amics de les Arts: “de vegades, els ocells fan cagarades”.

Màrius serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/5/13

diumenge, 26 de maig de 2013

App i Cultura

Quan la tele analògica va deixar pas a la digital els seus promotors es van omplir la boca d’interactivitat. El comandament a distància, pronosticaven, es transformaria en un teclat que permetria la intervenció de l'espectador. Del push passaríem al pull, veure la tele equivaldria a participar-hi i la programació es diversificaria. Mentida. La TDT és com l'analògica amb perill de pixel·lació. El comandament només serveix per fer zàping i de diversificació no cal ni que en parlem. Més que la interactivitat, la TDT ha fomentat la interpassivitat, exemplificada en les rodes de premsa plasmàtiques de Rajoy. Però en canvi als salons de les cases han aparegut uns teclats alternatius que van en la línia de la interacció. Cada cop hi ha més gent que mira la tele amb una pantalla tàctil sota els capcirons dels dits per comentar el que veuen a la pantalla de plasma. Alguns debats, gales o competicions esportives només són digeribles combinats amb els comentaris a Twitter. El món paral·lel a la tele ara pot ser immediat, i aquesta evidència torna a posar en primer pla la famosa interactivitat.
Aquesta setmana TVE ha estrenat un concurs lingüístic amb una App que permet jugar a les tauletes en les mateixes condicions que els concursants. S'anomena Letris, el presenta Carlos Latre (anagrama de Letra) i és un Tetris lletrat que explora amb intel·ligència les habilitats lingüístiques. En fonamentar el repte final en un mot de sis lletres està un graó per sobre del nivell de dificultat d'aquell Lingo que feia Ramoncín a Tele 5 i un graó per sota del gran repte final de El Gran Dictat que condueix Òscar Dalmau a TV3. La llengua és un dels pocs àmbits de la cultura curricular que conquereix espais de privilegi a la televisió. En una llista (incompleta) dels bons concursos basats en les llengües catalana o castellana hi hauria noms com Elisenda Roca i Octavio Iglesias (Cifras y letras, Xifres i lletres), Silvia Jato, Constantino Romero i Jaime Cantizano (Pasapalabra), Lluís Gavaldà (Picalletres) o Espartac Peran i Roger de Gràcia (Bocamoll). L'esclat planetari d'aplicacions com Apalabrados o Mezcladitos ha obert un nou camí. El Gran Dictat ha estat pioner en oferir una App solvent que permet entrenar-se i xalar amb les proves que Dalmau proposa. Ara Letris va un pas més enllà i ofereix la possibilitat de la simultaneïtat. Aquesta primera setmana desenes de milers de telespectadors han pogut jugar-hi com si fossin al plató. Un camí que caldrà explorar.

Ara bé, totes les exploracions comporten algun disbarat. Dimecres, Paramount Channel va emetre la pel·lícula Tapas, de Jose Corbacho i Juan Cruz. El canal va convidar els espectadors a interaccionar amb els directors, tal com se sol fer per les xarxes socials, i els comentaris van aparèixer subtitulats durant l'emissió de la pel·li. La propera vegada podrien demanar missatges de veu per Whatsapp i substituir la banda sonora.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 25/5/13

dijous, 23 de maig de 2013

Londres i el cafè de les cinc


Dies enrere vaig participar en una taula rodona a la Biblioteca Britànica de Londres sobre literatura i traducció. Resulta que els editors britànics publiquen molt pocs llibres traduïts i aquesta falta de diàleg amb les altres cultures preocupa a la universitat. Durant el debat algú es va qüestionar si existeix una “literatura europea”, és a dir, una connexió entre les diferents tradicions que, sense que perdin la personalitat pròpia, transmeti una idea comuna d’Europa. Després de discutir-ho, vam estar d’acord que la resposta són precisament les traduccions. Gràcies a elles, en part, podem conèixer millor les altres realitats europees —i potser per això els britànics tenen la sensació de quedar-ne al marge.

Ja em perdonaran la referència personal, però en el debat hi ressonava una de les qüestions que aquests dies afecten la vida política britànica. El primer ministre, David Cameron, ha donat suport a una proposició de llei per a un referèndum, el 2017, sobre la permanència o la sortida de la Unió Europea, i mentrestant l’ala més conservadora del seu partit reclama la sortida immediata.

El britànics sempre s’han sentit europeus a mitges, volen i dolen, i la crisi dels últims anys els ha accentuat la desconfiança. No s’ha de descartar, però, que el que ells entenen per intrusisme europeu sigui més aviat una globalització dels mercats. A gran i petita escala. Si avui passeges per Londres, t’adones de seguida que el seu paisatge urbà va perdent l’essència britànica per convertir-se en un camp de batalla comercial. Els pubs de tota la vida són ara gastropubs, que queda més fi, i fins i tot n’hi ha un que s’anuncia com “el primer pub vegetarià de Londres”. A cada carrer es repeteix el mateix joc lingüístic de franquícies de menjar: Caffè Nero, Prêt à Manger, Starbucks, Pizza Express... Un bon exemple d’aquest europeisme mal entès és el cafè: en el país del te a tothora, ara la gent beu cafè, però és un cafè impossible, aigua bruta. Abans que tornin al te, potser la solució de tots els mals és que la Unió Europea els ensenyi com es fa un bon cafè amb llet. I que tradueixin més llibres, esclar.


Jordi Puntí, El Periódico, 20 de maig del 2013.

dimecres, 22 de maig de 2013

Se'n van anar, en un dia molt clar

Cada matí, a Catalunya Ràdio, hi radien un anunci d’una agència de viatges d’uns grans magatzems que vostès coneixen bé. No cal dir-ne el nom. Es van fundar a Madrid el 1940 i ara estan presents a moltes ciutats de la Península. També a Lisboa i a Porto, però no a Logronyo. Com que en aquests moments hi ha un lector de Cerdanyola que es pensa que és el Sepu, ha de saber que el Sepu va tancar el 2002.

A l'anunci, un home i una dona es preparen per anar-se’n de vacances. L’home repassa què s’emporten: “Maletes?”. I ella fa: “Hi són!”. “Banyadors?”. “Hi són”. Així, una estona. Fins que ell pregunta, com si res: “El nen?”. I els dos criden alhora, desesperats: “El nen!”. Així ens expliquen que se l’han deixat a casa o dins del cotxe o en qualsevol altra banda. No és el gag més original i divertit del món però mentre t’ensabones els dits dels peus fa el fet.

Els últims dies, l’anunci ha patit una variació i l’home i la dona ja no criden “El nen!”. L’home enumera què porten (ara també un llibre) i acaba dient: “El nen”. El nen hi és, doncs. Potser algun oient es va queixar. La pèrdua d’un fill és molt angoixant. Els que no tenim fills ho sabem gràcies a La gran familia, quan l’actor Pepe Isbert busca el petit Chencho. O potser els anunciants ho van variar perquè els va semblar excessivament dur, amarg.

Doncs feia gràcia que s’haguessin descuidat el nen. Justament l’humor neix a partir del que és seriós, solemne, espantós. Per això entre nosaltres ha despertat tants sarcasmes i befes l’aparició del lapao, aquest idioma de l’Aragó. Perquè sabem de sobres que els espanyols fragmenten com ningú, ataquen, divideixen, enfronten amb gran art. I no parem de riure mentre tothom ens va fent adéu amb un mocador. Per a mostra, el País Valencià i ara, els aragonesos. I les Illes, només cal seure i esperar. Millor bevent palo.

 
Enric Gomà, Ara, dimecres 22 de maig del 2013.

 

dimarts, 21 de maig de 2013

De franc i fora d'hora

L'èxit esclatant de la nit dels museus admet diverses lectures. D'entrada cal felicitar-ne els promotors per la seva gran capacitat de convocatòria. Mobilitzar més de cent mil persones a Barcelona no és a l'abast de gaires altres iniciatives culturals (ni esportives). Enguany l'atzar ha fet que la nit dels museus coincidís amb els X Games dels saltirons acrobàtics, rebatejats pels mitjans de comunicació com els Jocs Olímpics dels Esports Extrems amb aquella mateixa alegria amb què alguns parlen del Nobel dels naps o els Oscars de les cols. Mentre els uns basen el seu indubtable reclam en la màxima circenca del més-difícil-encara i no estalvien en mitjans per aconseguir-ho, els altres s'han limitat a proposar dos petits canvis de cost reduït: obrir els museus de franc i obrir-los fora d'hora. Any rere any es demostra l'encert del seu plantejament. Dissabte a mitjanit l'exposició sobre Georges Méliès al Caixafòrum estava més concorreguda que la Rambla i plantar-se davant per davant de <CF21>La batalla de Tetuan</CF> de Marià Fortuny al MNAC era un esport de risc. L'únic fiasco de la jornada podia ser anar al Museu del Disseny sense saber que només podries gaudir del seu disseny d'interiors, perquè encara no hi ha res exposat. Això sí, regalaven globus. De tant en tant les llibreries també podrien obrir fora d'hora com els museus o les biblioteques, que enguany ja han celebrat la revetlla de Sant Jordi, i fins i tot regalar algun llibre, a veure si així en dinamitzen el consum. Alguns llibreters avançats al seu temps ja fan coses semblants: la Documenta ha obert alguna nit, la Negra y Criminal convida a fer el vermut i segur que me'n deixo. A Itàlia les llibreries tanquen tard i és una opció treure-hi el nas havent sopat. 

La lectura més preocupant de l'èxit de la nit dels museus, però, no deriva de l'horari extemporani sinó de la gratuïtat. El ressort que mobilitza tanta gent és una combinació d'aquests dos ingredients i dels petits concerts (també gratuïts, esclar) que ofereix cada museu, però el fet que l'entrada sigui de franc és determinant. La gratuïtat és un cavall de batalla en el sector cultural d'aquest segle XXI. Des que la xarxa permet accedir a molts continguts culturals (per vies legals, paralegals o il·legals) s'ha instal·lat un gratuïtisme general que no es dóna a cap altre sector. Costa d’imagina un bar que et fessin pagar per tocar el diari on ara mateix vostè està llegint aquesta columna i després et  servissin el tallat de franc. 

Les entrades als museus són molt assequibles sempre. És bo que la gratuïtat sigui l'ham d'un dia, però cal recordar que el terme gratuït té dues accepcions: 1) Donat sense haver de pagar i 2) No motivat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/5/13

dilluns, 20 de maig de 2013

Del punk a l’alta costura

 Una de les consignes que el moviment punk va transmetre fa 40 anys era que no hi havia futur. Ara, no se sap si per contradir o per confirmar aquell sentiment nihilista, el museu Metropolitan de Nova York dedica una exposició a la moda que va sorgir d’aquell impuls anàrquic. Punk: chaos to couture vol mostrar el salt mortal que va de la moda caòtica al negoci de l’alta costura a través d’un centenar de maniquins que porten dissenys més o menys punkis. De fons, per donar ambient, uns quants vídeos i una banda sonora feta de Sex Pistols, Ramones i altres grups que van sorgir dels dos focus principals de l’escena punk: Londres i Nova York.

L’exposició ha estat curada per Andrew Bolton, que fa uns anys ja va aconseguir un gran èxit amb la retrospectiva dedicada al dissenyador Alexander McQueen. A primera vista és una mostra ben muntada i que sap treure partit de la parafernàlia punk, tot i que enlloc no hi ha cap referència a les drogues i excessos que li eren connaturals. Hi anirà molta gent i es veurà com un homenatge agosarat a una estètica iconoclasta, però en el fons és tot el contrari, perquè vol domesticar l’indomesticable. La moda que va néixer amb el punk era l’antimoda, el fes-t’ho tu mateix: mocadors bruts, parracs, faldilles amb tatxes, mitges foradades, cadenes, samarretes estripades i pantalons cosits amb imperdibles. Al darrere hi havia gent que va saber treure partit de l’autenticitat i fer-ne un negoci sense trair-lo, com Vivienne Westwood o Malcolm McLaren. Amb els anys, la integració d’alguns elements punk en la moda avantguardista i després a l’alta costura es va viure com una herència lògica, però també era un cant fúnebre a un moviment que s’extingia. L’exposició del Met reflecteix exactament aquella situació: és el punk sense el punk.

A l’escenografia del Met hi han posat una rèplica dels lavabos del mític club CBGB, una de les coves del punk a Nova York. És una imatge que vol impactar des de la nostàlgia trencadora, amb les parets cobertes de grafitis i el terra brut, però hi ha un detall que resumeix aquesta mirada asèptica: hi han posat un rotllo de paper de vàter, cosa impensable al CBGB de debò.


Jordi Puntí, El Periódico, 18 de maig del 2013. 


Currikulele esperançador

Un dels últims fenòmens virals autòctons és el currículum cantat del jove periodista alacantí Enzo Vizcaíno. Aquest estudiant de Petrer ha musicat el seu currículum, n'ha enregistrat una versió interpretada amb ukelele al metro de Barcelona i l'ha penjada al blog creiaqueeramosamigos.com. La cançó comença: “Licenciado en Periodismo/ y un diploma de posgrado/ que he traído aquí doblado,/ por si usted lo quiere ver...”, repassa els seus coneixements i la seva experiència laboral en contractes escombraria i acaba oferint els seus serveis: “No echen mano al monedero,/ no vengo a pedir dinero./ Aunque quizá usted, un amigo o un familiar…/ Necesita un periodista, guionista,/ escritor o redactor, /músico compositor…” El video està tenint una gran repercussió a la xarxa, amb milers de visites. Segur que la petita dosi de fama endolcirà les incerteses de l'Enzo, extrapolables als joves de la seva generació i potser li obrirà alguna porta. La lectura amarga del seu cas és l'evident manca d'horitzons per a milers de joves. La lectura esperançadora és corroborar que les crisis estimulen la imaginació. És obvi que l'Enzo té talent. La seva imatge amb l'ukelele fa pensar en Guillem Gisbert dels Manel. El Guillem dels primers concerts, perquè diria que ara ha abandonat l'ukelele, però sobretot el Guillem de just abans d'aquells concerts, el que devia tenir una experiència laboral semblant a la de l'Enzo (ràdio comarcal, becari sense cobrar, comercial, call-center, caixa de Mediamark). Abans de triomfar amb els Manel el Guillem, suposo que entre d'altres feinetes, havia treballat al departament de premsa del Grup 62 ensobrant llibres per enviar-los als periodistes culturals i fent el que calgués. Les més veteranes del departament de can 62 encara el recorden empenyent desesperat el seu cotxe en pana pel carril dret de la Ronda de Dalt un dia que acompanyava un autor a una presentació. 
 
L'ukelele sembla un instrument de fireta i potser per això l'Enzo al seu blog es veu obligat a afegir una posdata: “Va en serio”. La guitarreta hawaiana és una adaptació del cavaquinho portuguès que es va posar de moda a la primeria del segle XX i va atènyer la immortalitat en mans d'icones com Groucho, Elvis o Marilyn. En realitat no es deia ukelele sinó ukulele, mot hawaià compost d'uku (poll) i lele (saltar), per la ràpida digitació que requereix i no pas per al·lusions polloses als seus intèrprets. L'abreviació uke, documentada des del 1915, i la contaminació de les dues es de lele li van canviar el nom. Si l'Enzo troba feina farà bé de guardar el seu instrument de la sort. Potser la pota de conill del segle XXI tindrà forma d'ukelele.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/5/13

dissabte, 18 de maig de 2013

Luisa, Fernanda, Rudi


Luisa.
L'altre dia estava escoltant Everybody knows(1988) de Leonard Cohen a tot drap quan, de cop i volta, em va semblar que la seva lletra –talment profètica– descrivia a la perfecció l'època de prosperitat més aviat minsa (i plena de discursos oficials no del tot transparents) que ens ha tocat viure actualment. Tot seguit, doncs, us ofereixo una versió adaptada, escurçada i fins i tot un pèl malmesa d'Everybody knows que, malgrat tot, donarà una idea, espero, de la idoneïtat d'aquesta cançó com a comentari contemporani.
Fernanda.
“Tothom sap que les cartes estan marcades/Tothom juga amb els dits encreuats/Tothom sap que la guerra s'ha acabat/Tothom sap que l'han perdut els bons/Tothom sap que la lluita va ser desigual/Els pobres no deixen d'empobrir-se/Els rics no deixen d'enriquir-se/Així són i estan les coses/Això ho sap tothom./Tothom sap que el vaixell fa aigües/Tothom sap que el capità li ha mentit/Tothom se sent més que fotut/Com si el seu gos (o son pare) hagués desaparegut./Tothom parla amb la pròpia butxaca/Tothom vol més xocolata/I un ram de roses/Així són i estan les coses./Tothom sap que tot plegat està podrit/Els negres encara fan la feina bruta/Perquè tu puguis anar ben polit/I ho sap tothom./I tothom sap que tens problemes/Tothom sap que has caigut molt/Que estàs passant un calvari/Havent-te enriquit tot sol./Tothom ho sap, tothom ho sap/Així són i estan les coses.”
Rudi.
N.B. Atesa la confusió actual pel que fa a la naturalesa exacta de la riquesa lingüística de l'estat correctament anomenat espanyol, caldria precisar que la lletra original anglesa d'Everybody knows ha estat traduïda a la Parla Idiomàtica Valenciana Pròpia de l'Àrea Septentrional (PIVPAS), també coneguda com el Dialecte Rossellonès de l'Àrea Meridional Adjunta (DRAMA), tot prescindint, però, de qualsevol manlleu de la Llengua de l'Àrea Mallorquina, Menorquina, Eivissenca i Formenterera de la Zona Marítima Mediterrània (LAMMEFZMM). Personalment, prefereixo la versió de Rufus Wainwright (en el videoclip de la qual, per cert, hi ha la presència –si ens hem de fiar de la interpretació que segurament en faria la senyora De Cospedal i la periodista Ortega– de diversos membres d'ERC i de la PAH; val molt la pena:http://www.youtube.com/watch?v=bLtjfigsO-A).

Matthew Tree, El Punt Avui, 12/05/2013


Enardir més lectors

Mathias Enard viu i escriu a Barcelona. En francès. És un home discret, que ha participat en diverses revistes culturals, un ecosistema en perill de mort pel xoc de dos trens culturals anomenats producció i consum. Enard ha anat teixint una obra novel·lística en francès traduïda al castellà i al català. Des de la multipremiada Zona (2009), que les seves obres arriben cada cop a més lectors. Una de les virtuts d'Enard és que no es repeteix ni resulta gens previsible. Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants (2010) és una estilitzada novel·la breu que recorda el Baricco de Seda. Michelangelo Buonarroti fuig del Papa i desembarca a la cort del soldà Baiazet II de Constantinoble per dissenyar un pont que el seu gran competidor, Leonardo da Vinci, no ha estat capaç de fer. En canvi, L'alcohol i la nostàlgia (2011) és un guió radiofònic travestit de novel·la que aconsegueix transmetre el vertigen de la gran narrativa russa. Un llibre de títol txèkhovià que remou aigües profundes del lector. Una trucada desperta Mathias. És Jeanne, una antiga nòvia que ara viu a Rússia i l'informa de la mort de Vladimir, amb qui van formar un triangle amorós. La narració ressegueix el llarg trajecte al tren transsiberià que Mathias fa al costat del cadàver de Vladimir per anar-lo a enterrar al seu poble natal. L'alcohol, omnipresent, dota la història d'un emboirament quasi espectral. Hi desfila la guerra civil de Trotski, l'ombra del gulag i l'alè tràgic de la millor literatura russa.
 
Ara, Mathias Enard ha anat més enllà mitjançant l'arriscat mètode d'anar més ençà. La seva última novel·la estreny el cercle del temps i de l'espai, perquè acaba passant ara i aquí. Ara, en l'ara convuls d'aquesta omnipresent crisi, i aquí, al carrer Robadors del Raval barceloní. La traducció catalana, com sempre de Mercè Ubach, ajusta el títol a l'espai germinal de la novel·la: Carrer Robadors (2012). En la versió original Enard opta per  Rue des Voleurs i la traducció al castellà s'acull a la literalitat: Calle de los ladrones. La poderosa primera persona d'un jove marroquí de Tànger ens fa partícips de la seva aventura de creixement. Els trencaments consecutius de la seva família (l'enxampen al llit amb una cosina), amics (resulten ser d'una organització islamista) i país (s'enamora d'una barcelonina) el situen al carrer de Robadors de Barcelona, seguint en paral·lel les primaveres dels països àrabs i la contestació social del 15M. Malestars socials en la distància i a la cantonada que Enard aconsegueix retratar amb solvència des dels budells mateixos d'aquest magma indefinible que els contertulians habituals analitzen intel·lectualment cada dia. Carrer Robadors és una aposta de risc. Enard se'n surt. El seu narrador arrossega el lector en la percepció d'una realitat coneguda des d'un punt de vista desconegut. La seva lectura fa constatar que les novel·les d'autors com Tahar Ben Jelloun són del segle passat.


Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 18/5/13

divendres, 17 de maig de 2013

Gilda?

A Sant Feliu de Codines la gent gran encara recorda el nom de la seva llepolia favorita: la gilda. Una gilda vindria a ser un caramel pla amb bastó, allò que també anomenem piruleta. Els estudiosos de l’etimologia no han trobat un rastre gaire precís de la piruleta, de manera que fan una d’aquelles piruetes verbals tan suggerents i diuen que prové de pirulí, “mot de creació expressiva enllaçat amb el castellà pirulo (botija), el francès pirouette (baldufa) i l’italià dialectal prillare (brillar i giravoltar)”. Els codinencs, en canvi, ho tenen molt més clar: la seva gilda prové de la pel·lícula homònima de 1946, dirigida per Charles Vidor i protagonitzada per Rita Hayworth i Glenn Ford. Obnubilats pels guants (i la mítica cleca) de l’actriu, potser mai no ens hem fixat en els caramels empalats, però es veu que en surten. De seguida que ho expliquem ens tuiteja un teleespectador menorquí amb la notícia que a Menorca també anomenen (o anomenaven) gildes les piruletes. I un altre ens diu que a Euskadi ha pres un pintxo anomenat gilda que inclou un tros de bitxo en vinagre i una oliva farcida embolicada amb una anxova. A mitjan segle XX el cinema va penetrar en tots els àmbits de la nostra vida. També en el verbal. Vaig a buscar una rebequeta per si aquesta nit refresca.


Màrius Serra. El Punt-Avui. Cultura. 17/5/13

dimecres, 15 de maig de 2013

Sèneca, Dante, Monty Python

Dilluns em vaig il·lustrar amb opinions de dotze creadors, en aquest rotatiu, sobre les línies vermelles de la cultura. Tornem-hi amb les línies vermelles. A la meva escola, la línia vermella estava dibuixada al terra de la classe de música, en forma ovalada, i els nens la resseguíem al compàs del piano que tocava la senyoreta Fina. Per potenciar el sentit del ritme, l’equilibri i anar practicant per quan d’adults ens escapéssim de la Model. Si sorties de la línia, ja per una psicomotricitat deficient o perquè feies el ruc amb ganes, et castigaven sense cultura (la musical, si més no). Allò sí que era una línia vermella.
 
Des de Carles Duarte, Carme Riera, Màrius Serra a Carles Santos, molts es planyien, acusaven, s’indignaven amb el govern. Com que he arribat a la cinquantena i cada dia que passa em queda menys temps (l’esperança de vida en els homes és més baixa, he fumat, he inhalat cola i a les benzineres respiro fondo), se’m fa muntanya amunt disgustar-me gaire. Fins i tot miro de no esbroncar els taxidermistes quan em dissequen malament els esquirols.
 
Allò que ha minvat és la inversió de diners públics en iniciatives culturals, que posa en perill l’obra dels creadors que se sostenen amb aquests diners, i també la despesa dels ciutadans a l’hora d’anar al cinema, comprar llibres, etc. Però la cultura és molt més que això.
 
Ningú no s’escalfa amb la llenya que va cremar l’hivern passat, ningú no s’alimenta amb els fetges de gallina que va menjar fa uns quants mesos. Mentre que, com a lectors, espectadors, oïdors, a la cultura no li cal aquest presentisme. Hi ha grans obres culturals de dècades i de segles anteriors que ens esperen. Sempre és un bon moment per eixamplar horitzons.  Que encabat, en el llit de mort, la ranera no et deixa sentir prou bé els diàlegs extraordinaris dels Monty Python.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 15 de maig del 2013.

dimarts, 14 de maig de 2013

Futbol i objectius

El món del futbol és un dels àmbits públics amb més exposició mediàtica. Potser per això plana una certa saturació ambiental que contrasta amb l'interès creixent dels seguidors més insaciables. El gran nombre d'èxits esportius en pocs anys han fet de Barcelona una ciutat instal·lada en la repetició de rituals futbolístics. En aquest sentit s'agraeixen les novetats, com per exemple que hi hagi culers a Canaletes després d'un Espanyol-Madrid que acaba en empat. És com si tot passés una mica fora de lloc. Certament, enguany la deslocalització ha estat un factor important, amb un Tito Vilanova dirigint l'equip des de Nova York en un tram vital de la temporada i un Leo Messi suplent per sorpresa assistint des de la banqueta a la desfeta contra el Bayern. La memòria blaugrana encara recorda les dues lligues de Tenerife, però en aquelles dues ocasions el Barça va esperar la notícia amb els auriculars de ràdio a l'orella i els peus falcats a la gespa del Camp Nou. Com la recordarem, aquesta? La lliga del sofà, els tuits i l'empat de Cornellà-El Prat? Els primers jugadors a celebrar-la (Iniesta, Pinto, Alves) ho van fer per tuit des de casa. Ningú no els podrà retreure que celebressin ni una victòria de l'Espanyol ni una derrota del Madrid. Però aquests últims anys d'èxtasi blaugrana no ens haurien d'obnubilar és del compte. Els culers hauríem de ser capaços d'entendre que hi ha vida més enllà del Barça. I de vegades no cal anar gaire lluny. Fixem-nos en el futbol gironí, per exemple.
 
A banda de les heroiques trifulgues del Girona FC per pujar a Primera, segueixo amb interès creixent la lluita de la Unió Esportiva Quart per ser fidel al seu destí. El Quart és un equip jove, fundat l'any 1971 al municipi homònim d'uns tres mil habitants a la comarca del Gironès, que competeix al grup 1 de la Segona Territorial Catalana (el que abans en deien Segona Regional), l'única categoria que no pots perdre, bàsicament perquè per sota no n'hi ha cap altra. Però el Quart és dels bons, de Segona Catalana, i malda per ocupar els primers llocs de la taula. La temporada passada va quedar tercer amb 55 punts, per darrere de la UE La Jonquera (68) i el CF Palafrugell (62) i just un punt per davant dels dos equips que van quedar quarts amb 54: CE Bescanó i CE Abadessenc. Enguany els quartencs tornen a ser on eren. El Quart es mou entre el tercer i el cinquè lloc, en aferrissada competició amb l'Abadessenc i el Camprodon. En aquest punt de la temporada 2012-2013, la incògnita més apassionant que ens depara el món del futbol és saber si els homes de la UE Quart aconseguiran l'objectiu de ser fidels al seu destí i acabar la lliga en quart lloc.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 14-5-13

dilluns, 13 de maig de 2013

Burt Bacharach fa memòria

Demà el músic i compositor Burt Bacharach fa 85 anys i té moltes coses per explicar. El setembre passat va morir el seu lletrista de tota la vida, Hal David, l’home que va posar paraules a cançons tan memorables com Say a little prayer, One less bell to answer  o The look of love. És probable que aquella mort tan propera el posés en alerta i ara acaba de publicar unes memòries amb títol de cançó: Anyone who had a heart. Hi repassa la vida i la música, des del nen que estudiava piano i feia veure que no era jueu perquè va créixer en un barri catòlic, fins a les col·laboracions amb Elvis Costello o Mike Myers.

 Dilluns passat, Bacharach presentava les memòries en una de les llibreries de Barnes & Noble a Nova York i, com que jo era a la ciutat, i m’agrada la seva música, em va semblar que hi havia d’anar. La trobada va recordar-me que Bacharach sempre ha tingut un públic molt heterogeni: del compositor de jingles que una vegada va coincidir amb Liza Minnelli al fan japonès amb ulleres de pasta i vestit de color blau turquesa; de la senyora rica addicta al bótox al matrimoni que es va conèixer en un karaoke cantant Walk on by.

Bacharach es va asseure mig inclinat en una butaca —té problemes d’esquena— i durant gairebé una hora va parlar amb el públic. Tot i que continua tan elegant com sempre, amb l’edat ha perdut les manies. Quan li van preguntar quina era la millor versió de jazz de la seva música, va respondre que cap. No n’hi agrada cap. Les versions de McCoy Tyner eren decebedores, pobre, i el disc que va fer Stan Getz estava bé, però no tenia ànima. La majoria d’anècdotes que va explicar tenien a veure amb les cançons. Tom Jones no volia gravar What’s new, pussycat perquè era un vals (“un vals, ell, només faltaria!”);  Dionne Warwick deia que Promises, promises era una cançó impossible de cantar, però Bacharach va insistir-hi i després li va donar molt d’èxit. Cap al final de l’acte, l’artista es va asseure al piano i va tocar Alfie, tal vegada la seva millor cançó, i que encara canta molt bé. Tot seguit va intentar-ho amb What the world needs now i els cors del públic entusiasta van acompanyar la seva veu cansada. Després va asseure’s de nou i sense deixar de somriure va firmar uns 200 llibres, calculo, incloent-hi el meu. 

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de maig del 2013.

De lloros i llorers

El cas del segrest decennal de tres noies a Cleveland té una derivada menor de caire lingüístic. Als detalls morbosos  que sorgeixin sobre l’autodefinit “depredador sexual” Ariel Castro, cal afegir dos noms: Charles Ramsey i Ángel Cordero. Ramsey, un home negre que treballa de rentaplats en un bar de l’extra-radi, ha sortit a tots els mitjans de comunicació explicant com va alliberar les segrestades. La seva espontaneïtat l'ha transformat en un heroi nacional, tot i les ombres que enterboleixen el seu passat, en forma de tres sentències per violència domèstica i estades a la presó per aquests i altres càrrecs. Cordero, en canvi, no havia sortit enlloc fins que la bèstia mediàtica no ha furgat més enllà de la immediatesa i ha descobert que en realitat va ser ell qui va fotre avall la porta per la qual va poder fugir Amanda Berry just abans de trucar la policia des del telèfon d'un veí dels Castro, Wintel Tejada. Però Cordero, un dominicà de 32 anys, no parla gota d'anglès, i els mitjans de comunicació de seguida van comprar el discurs col·loquial de Ramsey en detriment del relat traduït de Cordero. La premsa llatina se n'ha queixat amargament, però l'anècdota permet revisar un dels mites més potents del nacionalisme espanyol contemporani, que és aquest nacionalisme que nega ser-ho: el prestigi de l'espanyol creix als Estats Units. Segons un estudi (“Quan les etiquetes no funcionen: els hispans i la visió de la identitat”), realitzat pel Pew Research Hispanic Center, un 53% dels descendents d'hispans de tercera generació deixa de parlar espanyol (per un 9% en la primera i un 18% en la segona). Pel que fa al consum cultural, el 49% de la primera generació d'hispans només escolta música en espanyol, un 18% en la segona i un 10% en la tercera. Amb la televisió la davallada encara és major: 40%, 12% i 5%. Per això molts directius televisius dels canals llatins estan passant de programar en espanyol a programar (en anglès) per a hispans, que no és ben bé el mateix.
 
El mes de març Andreu Barnils recollia aquestes i altres dades sorprenents en un article a Vilaweb que duia per títol “Té futur la llengua espanyola als EUA?” Potser la resposta a aquesta pregunta no és ben bé la que acostumen a donar alguns pròcers de la LEPRA (lengua española propia de reales academias) quan presenten l'espanyol com la llengua del futur als Estats Units. En tot cas, en l’afer de Cleveland els mitjans de comunicació nord-americans no han comprat un heroi veritable que no parla anglès i tots els efímers llorers de l'heroïsme mediàtic se'ls ha endut un lloro capaç d'explicar el que la gent vol sentir en la llengua majoritària. Els resulta gaire familiar?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/5/13

Necessites un VOSC

L'empresari Rafael Dalmau aposta per la reobertura d'un cinema amb quatre sales d'exhibició a la Diagonal. Es tracta del Boliche, que només portava tres anys tancat però, pel que sembla, tenia les instal·lacions tan deteriorades com si l'esperit de Godzilla s'hagués passejat cada nit pels patis de butaques. La notícia, ja prou remarcable en època de tancaments, encara té una altra peculiaritat que la fa del tot única. El Boliche exhibirà pel·lícules en versió original subtitulades en català. Un fet diferencial que, en ser aplicat sistemàticament a totes les pel·lícules, singularitzarà l'oferta d'aquestes sales. Ningú més no ho fa, ni a Barcelona ni enlloc. Segons Dalmau, a diferència del doblatge, el cost de subtitulació d'una pel·lícula és assumible, d'uns mil euros, i per això s'ha plantejat realitzar-ho sense cap mena d'ajuts oficials. Si l'oferta del Boliche és, com sembla, atractiva, la iniciativa pot posar en entredit uns quants llocs comuns que sobrevolen el món de l'exhibició cinematogràfica cada cop que s'ajunten les dues ces de cinema i català. A diferència d'altres sectors ben propers (com el teatre), el món del cinema sol mostrar-se reticent a incorporar amb normalitat la llengua catalana a l'oferta audiovisual. En el millor dels casos s'apel·la a la pela, i quan algú esgrimeix les xifres d'audiència de televisió o ràdio en català sempre hi ha algú que diu amb veu de Montgomery Burns: “és que la tele o la ràdio són gratis”. Recorden les prevencions de Disney a doblar al català? La militància dels pares (i la demanda dels fills) van fer que alguna pel·lícula infantil (Doraemon, per exemple) s'arribés a estrenar només en català, però en general trobar sales que passin les versions doblades en català de les pel·lis més consumides és un esport de risc que requereix un entrenament i una fe dignes de decatleta.
 
Quan l'enfrontament va pujar de to (en l'època del conseller Tresserras) els cinèfils que, tot i admetre l'escarransida oferta en català, no es volien mullar gaire per no quedar barretinaires, s'escudaven en dues lletres: VO. Jo hi simpatitzo, esclar, perquè sempre m'ha agradat el cinema en versió original i mai no m'ha suposat cap problema mirar i llegir alhora. Però la realitat és que els defensors més acèrrims de la VO pràcticament només troben oferta en VOSE, és a dir, en versió original subtitulada a l'espanyol. Fa anys que cinemes com els Verdi, els Méliès o els Yelmo proposen pel·lícules en versió original, però els subtítols majoritàriament són en castellà. A Barcelona VO gairebé sempre és sinònim de VOSE. O ho era, fins que ha irromput l'oferta en VOSC dels Boliche. Ara la demanda ho ha de validar, però sobre el paper és una oferta lògica. Figura que el públic cinèfil amant de les VO és un públic culte, bon lector en més d'una llengua, entre les quals ben segur que el català. El públic cinèfil no s'espantarà pas d'endinsar-se en un VOSC. Una altra cosa fóra un VOSLAPAO, clar. Això sí que faria por.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 11/5/13

dissabte, 11 de maig de 2013

Babau, Lector, Admirador


Babau.
Quan encara no havia tombat la trentena, tenia Josep Maria Espinàs classificat –i potser no era l'únic lector de la meva edat que ho feia aleshores– com un escriptor innocu, en el sentit que considerava que era un d'aquells autors l'obra dels quals deixa el lector del tot intacte, sense haver-lo ni commogut ni fet riure ni xocat ni fet pensar ni res. És més, confesso que, havent llegit El nen de la plaça Ballot en diagonal, em vaig enfadar tant amb l'aparent insipidesa d'aquesta memòria de la infància que el vaig aprofitar per falcar un sofà que anava coix.
Lector.
No va ser fins que vaig llegir les primeres novel·les d'Espinàs que em vaig adonar de fins a quin punt havia malentès i malinterpretat les qualitats (i intencions) literàries d'aquest autor: aquestes històries, ubicades en els anys cinquanta, impacten d'una manera desconcertant, amarades com són d'un realisme sorprenentment indeleble (en una d'elles –crec que Com ganivets o flames– hi ha una descripció d'una botiga de llegums cuits que encara flairo cada cop que hi penso).
Admirador.
Més tard, tot llegint la no-ficció d'Espinàs, com araTemps afegit i I la festa continua, vaig poder comprovar que una part de la força tan punyent d'aquests microarticles provenia de la seva varietat combinada amb una manca completa de tòpics, de la seva originalitat genuïna, per dir-ho així. Però no va ser fins fa quatre dies, en llegir Una vida articulada (una selecció de 35 anys d'articles diaris), que vaig copsar la grandesa –és la paraula justa– d'Espinàs. En aquests textos, una mordacitat ben bé monzoniana ha estat passada per una mena de sedàs zen, de manera que el lector se sent a la vegada assossegat, provocat i entretingut. Hi ha, a més, sorpresa rere sorpresa: la descripció d'uns nens en un barri obrer de Hong Kong, posem per cas, o bé la idea d'observar la mateixa cantonada dia rere dia (idea que un personatge de Paul Auster posaria a la pràctica a Brooklyn, a la pel·lícula Smoke, setze anys després que ho hagués fet Espinàs a Barcelona), o bé certs fragments autobiogràfics que em van obligar a plorar, les emocions burxades per aquestes descripcions precisos però gens sentimentals del passat. Un dels textos que més llàgrimes em va fer amollar descriu, justament, un moment de la infància d'Espinàs, que va tenir lloc a la plaça argentonina de Ballot.

Matthew Tree, El Punt Avui, 05/05/2013

dijous, 9 de maig de 2013

Tot Pedrals fa paret

Fa aquella angúnia repetir el que tothom comenta de Josep Pedrals, que és un jove poeta, com si anunciessin la Setmana Jove d’El Corte Inglés: moda texana, sonets agosarats, alegria poètica, etc. Entesos, Pedrals neix a Barcelona el 1979, i què? És l’any que s’inaugura la nova depuradora del riu Besòs. Quan a algú l’etiqueten com poeta jove, s’està apel·lant d’una manera solapada a la condescendència, el paternalisme, és nova saba, el xicot promet, ja veurem més endavant, esperem a comprovar si m’elogia a mi per jo elogiar-lo a ell, etc. A Pedrals no li calen aquestes crosses convencionals i immundes: en aquests moments (i és mig matí) ja és un poeta excepcional. Es podria morir ara mateix d’un còlic miserere (tampoc no cal) que ens deixaria uns quants llibres de poemes de primera magnitud: el duet constituït per El furgatori (a Ed. Labreu, 2006), un dietari poètic d’un individu de nom Quim Porta, i El romanço d’Anna Tirant (a Ed. Labreu, 2012), una conversa del tal Quim Porta amb Pedrals deambulant per Barcelona amb una inusitada non-chalance, alternada amb poemes que entronquen amb la poesia popular (el romanço, altament recomanables els recol·lectats per Don Marian Aguiló) i alhora amb l’erudita (el barroc): sàtira i optimisme, desvergonyiment i melancolia, i per damunt de tot el desig de fer-se entendre. O, també, un llibre més antic, Escola italiana (a Ed. Empúries, 2003), en què treu a la llum els poemes del poeta italià, per a mi desconegut, Giuseppe dei Pedroli. Corren rumors que es tracta d’un heterònim del mateix Pedrals. Jo ja no sé què pensar, es diuen tantes coses.
 
A les antípodes de la poesia agònica i gemegaire, aquella que s’assembla molt a un enterro a la frederica, i de la poesia críptica i indesxifrable, que de tan abstrusa la fan servir alguns serveis d’espionatge, Pedrals ens sobta amb el seu atreviment poètic i el seu sentit de l’espectacle. No ho dic en va, se sap que Pedrals recita dalt d’escenaris (m’han parlat d’uns aquelarres poètics a L’Horiginal del carrer Ferlandina 29 els dies de lluna minvant), que actua i que canta, que va gravar el disc Esquitxos ultralleugers amb Els Nens Eutròfics el 2010 i En/doll amb Guillamino, el 2007. Com que no he tingut temps encara de disfrutar-los, tot això que m’espera. Un diumenge al matí me n’aniré cap a Sant Miquel del Fai, aparcaré en un revolt de carretera i els escoltaré amb calma.
Enric Gomà, Barcelona metròpolis, maig del 2013. 

Veritat de la bona

D’entre els que abans, tot fullejant el diari de bon matí, donàvem un cop d’ull a l’horòscop, som molts els que ho hem substituït per la frase del dia de l’Any Espriu que es publica a la segona plana de l’Ara i radien també per Catalunya Ràdio. Vegem la frase espriuenca del dia d’ahir: “Les actituds mentals obcecades donen pas sense trigança a fets sense remei”. Només s’hi ha d’afegir: “Obre’t a nous horitzons”. O bé: “Un mal dia per als canvis”.  També em va cridar l’atenció aquesta altra frase del dia, publicada el 12 d’abril: “Aquest demà que ja és resplandor cristal·lina d’alba”, que és una manera poètica i subtil de dir “Coneixeràs l’home dels teus somnis”. No és gaire distant, el to, ja que sovint els horòscops estan redactats per poetes encoberts que pugnen per donar a conèixer la seva obra poètica a través dels dotze signes del Zodíac.

Cada matí, a la ràdio, sentim la veu revellida de Salvador Espriu que ens arenga solemniós: “Direm la veritat sense repòs”. Ho deuen haver sentit molts cops, n’estic segur. Fins i tot en algunes escoles els nens l’imiten a l’hora del pati. El que em va sorprendre és que el dimarts 30 de maig la frase del dia d’Espriu n’era aquesta variant: “Imposaràs la veritat fins a la mort, sense l’ajut de cap consol”. Ja ho veuen, ni repòs, ni consol. No hi ha manera d’estar content, en aquest món.

El que no em queda gens clar és si la veritat senzillament l’haig de dir o en canvi l’haig d’imposar. Si havent dinat, un diumenge qualsevol, allò que fas la sobretaula amb els amics, vas i dius la veritat, així com si res, sense que hi hagis d’insistir gaire perquè ha quedat prou clara i tot seguit ens posem a jugar a dòmino sense més entrebancs. O has d’anar més a fons i l’has d’imposar, Espriu no ens assenyala amb quins mecanismes coercitius. Si a bufetades o retorçant-li el braç.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 8 de maig del 2013.

Évole, en aquest cantó del mirall

 Ara fa vuit dies, dilluns al matí, tothom parlava del somriure encartonat i sardònic que exhibia Juan Cotino, el president de les Corts valencianes, mentre es negava a respondre a Jordi Évole. El nivell d’indignació a les xarxes socials era el de les grans ocasions, els adjectius volaven con fletxes. Com ja ha passat altres vegades, el programa Salvados que emet La Sexta va aconseguir uns índexs d’audiència molt bons. Més de 3.3 milions de persones van seguir el reportatge sobre l’accident del metro de València del 2006 i el tracte que van rebre els familiars de les víctimes. L’exercici periodístic va ser notable i, un cop més, es va demostrar que Évole sap treure partit del seu perfil mediàtic per acostar-se a les altes instàncies i tocar nervi. Ha arribat a aquell punt en què, per una qüestió d’imatge, els protagonistes saben que és millor atendre’l i fer veure que li fas cas (encara que ell els qüestioni i els deixi en fals) que no pas evitar-lo. De tota manera, després de veure cada setmana com queda al descobert la ineptitud d’alguns polítics, empresaris o banquers, i sovint els acompanya una ombra de delicte, sorgeix la pregunta incòmoda: ¿i ara què?

Doncs ara res. Mai no passa res. Els ciutadans tenim més arguments per emprenyar-nos i durant deu minuts fins i tot creiem que les coses poden canviar, però és només un miratge. El salt que va de la notícia a la justícia no es produeix gairebé mai. És com si la llibertat d’expressió fos la porta d’entrada a una realitat paral·lela, on la investigació periodística, les dades escandaloses i el sentit comú surten a la llum, però mai no traspassen a aquest cantó del mirall. Fins i tot quan sembla que el suport popular és definitiu, com amb els milions de firmes per a la iniciativa legislativa de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, la il·lusió es desinfla un cop es vota al Parlament. És la realitat paral·lela. ¿La Llei de Dependència? Realitat paral·lela. ¿El cas Bankia? Realitat paral·lela. I així serà sempre, fins que ens adonem que les majories absolutes són el despotisme amb una disfressa democràtica.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de maig del 2013.

dimarts, 7 de maig de 2013

Sherlock Bartleby

Divendres Ron Nixon publicava al New York Times un reportatge sobre l'última oficina de correus estatudinenca dedicada a les “operacions de conversió de dades”. Aquest rètol altisonant vol dir que intenten desxifrar les adreces que figuren als sobres rebutjats per la mala lletra del remitent. La classificació de les cartes està mecanitzada, però moltes trameses resulten il·legibles. Llavors el sistema escaneja l'enigma cal·ligràfic i n'envia la imatge ampliada a un d'aquests centres perquè funcionaris experts la desxifrin en pocs segons. Es veu que en 1997, el moment de màxim esplendor del sistema, hi havia 55 plantes de desxiframent d'adreces gargotejades. Ara només són dues i el setembre l'única serà la de Salt Lake City que visita el periodista. Hi treballen 700 desxifradors. A diferència del mític Bartleby de Melville, que treballava en una oficina de cartes no reclamades, aquí el 95% de cartes cal·ligrafiades acaben fent via cap a la seva destinació. Sempre hi ha excepcions. La funcionària Natalie Jenkins, que hi treballa des de 1995, recorda la impotència que li va provocar una carta que una nena petita que acabava de perdre el pare va adreçar a Déu. No van saber on enviar-la. En canvi, totes les que cada any arriben per a Santa Claus les adrecen cap a Alaska, a un centre de voluntaris que es veu que les responen en franca competència amb l'Oficina de Correus finesa de Rovaniemi. 
 
Una altra funcionària, Rita Archuletta, explica que de vegades la seva feina frega l'impossible. Ho exemplifica amb adreces del tipus “carrer avall a tocar de la botiga de la cantonada” o “la casa que hi ha darrera del graner vermell”. Archuletta, que fa honor al seu cognom a l'hora de vantar-se d'haver resolt molts enigmes cal·ligràfics, hauria de conèixer el fascinant cas de la Carpa Juanita. A Vilanova arribaven, de totes les parts del món, un munt de postals i cartes guixades amb dibuixos que pretenien representar la carpa, una peix que bevia amb porró. En molts dels casos, només hi deia Vilanova i el nom del peix. En d'altres, ni això. Mon oncle guardava totes les que li van arribar i les mostrava amb fruïció als visitants del Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú. La que més li agradava destacar era una carta que li van enviar des d'un país anglosaxó (diria que d'Austràlia) amb un simple dibuix siluetejat de la costa mediterrània (de Salses a Guardamar, per entendre'ns), un peix saltarí i un porró dibuixats al costat de set lletres: GELTURA. I va arribar! M'imagino la cara de l'Archuletta de torn quan li va caure a les mans. Al seu costat, Sherlock seria un aprenent.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 7/5/13

dilluns, 6 de maig de 2013

El rostre del gran Gatsby

 Sovint, quan s’estrena una pel·lícula basada en una novel·la, es produeix a les llibreries un fenomen curiós: l’editorial treu el llibre amb una nova coberta que reprodueix un fotograma de la pel·lícula, si pot ser amb la imatge dels protagonistes. Un exemple nostrat és l’èxit als cines de Pa negre, d’Agustí Villaronga, va rellançar l’edició de butxaca de la novel·la d’Emili Teixidor. I entre altres títols recents amb el mateix destí hi ha dues bones novel·les: La vida de Pi, de Yann Martel, que es va reeditar després del film dAng Lee, i El atlas de las nubes,de David Mitchell, adaptada pels germans Wachowski i Tom Tykwer.

Quina forma de promoció més estranya, això de posar la pel·lícula a coberta. Em sorprèn que algú es compri un llibre precisament perquè se n’acaba d’estrenar l’adaptació cinematogràfica, i també em costa d’imaginar l’altra possibilitat: que, havent vist la pel·lícula, algú decideixi llegir el llibre que la va inspirar. Els camins que porten a la lectura són misteriosos, però els editors tenen clar que, quan es tracta de clàssics, el reclam de la pel·lícula ajuda a revifar el llibre: fa uns quants anys, gràcies a l’adaptació de Sam Mendes, la novel·la Revolutionary Road va vendre més de 700 mil exemplars i va rellançar l’obra de Richard Yates. Kate Winslet i Leonardo di Caprio sortien a la coberta.

Aviat s’estrenarà, amb molta fanfàrria, la nova adaptació d’El gran Gatsby que ha fet el director Baz Luhrmann. Les últimes reedicions de la novel·la de Scott-Fitzgerald havien recuperat la coberta original del 1925 —que, per cert, era obra de l’artista Francis Cugat, germà de Xavier Cugat—, però és previsible que aviat surti una nova edició amb el cartell de la pel·lícula: reprodueix una estètica art déco, més tèrbola que no festiva, i també hi surt Leonardo di Caprio. Tot plegat em fa recordar el primer cop que vaig llegir El gran Gatsby. Era una traducció al català, a la col·lecció d’El Cangur, la més barata, i a la coberta hi havia un foto de la pel·lícula que se’n va fer el 1974, amb un flou més aviat romàntic. Des de la primera pàgina, doncs, la meva imaginació va donar a Jay Gatsby i Daisy Buchanan els rostres de Robert Redford i Mia Farrow. Ara els nous lectors hi trobaran Di Caprio i Carey Mulligan, uns protagonistes menys angelicals. Així també s’actualitzen avui dia els clàssics, em temo, a través de les modes de Hollywood.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de maig del 2013.

Pintar la història

Es diu que els vencedors escriuen la història. La carta de presentació de Pepe Serra com a nou director del MNAC demostra que també la pinten. L'operació que suposa l'exposició i llibre del quadre La batalla de Tetuan de Marià Fortuny resulta molt interessant. D'entrada, perquè és un dels grans quadres de l'art català del segle XIX, però també perquè exemplifica d'una manera diàfana el polisíl·lab amb què més gestors culturals s'han embarbussat en els últims temps: la multidisciplinaritat. Fortuny va fer aquesta pintura de gran format per encàrrec. Tenia vint-i-dos anys quan la Diputació li va encomanar una obra sobre la guerra del Marroc, en la qual molts dels nostres rebesavis van ser carn de canó. Fortuny es va passar tres mesos al nord d'Àfrica. No va ser a la batalla de Tetuan però va prendre apunts del natural a la de Wad-Ras i va comptar amb suport fotogràfic i figurants, un veritable antecedent del que serien les produccions cinematogràfiques al segle XX. Documentar el making of del quadre, pintat en un taller de Roma, té un interès evident, i cartografiar-ne sectors per analitzar-los un per un com si fos un atles un encert colossal. La proposta del MNAC trascendeix els aspectes pictòrics i permet abordar qüestions de tota índole des de la perspectiva actual. La mateixa història de l'encàrrec i posterior periple de la pintura permet reflexionar sobre el paper propagandístic de l'art en relació amb el poder. L'adquisició de l'obra (per 50.000 pessetes de l'època, una fortuna) fins i tot va desfermar una campanya en contra del diari republicà El Diluvio. La posterior reivindicació per part de Dalí va ajudar a internacionalitzar Fortuny. L'exposició i el llibre del MNAC posen èmfasi en el context d'aquesta obra que no ha arribat al seu emplaçament actual fins al segle XXI: l'any 2004.
El mateix 2004 es va subhastar a Christie's un altre quadre de temàtica històrica que reprodueix la mort del capità Cook a la badia de Kealakekua, a Hawaii. La mort de Cook es va produir l'any 1779 i el quadre el va pintar John Cleveley en 1784, a partir dels dibuixos fets a bord per, entre d'altres, son germà James, que hi exercia de fuster. La pintura original de Cleveley va propiciar moltes còpies, com la que es pot veure al Museu d'Art de Honolulu, en la qual el capità Cook surt retratat com un pacificador que intenta fer de mitjancer en el conflicte entre els seus mariners i els natius. Però en l'original de Cleveley, que havia romàs en mans d'una família anglesa fins al 2004, el capità Cook apareix en actitud clarament violenta, lluitant contra els natius que al capdavall el van matar. De moment, cap museu anglosaxó no s'ha atrevit a fer una operació com la que el MNAC proposa amb La Batalla de Tetuan. Potser l'exposició contextualitzada de portades de La Razón que vaig proposar al seu dilecte director un dilluns des de El món a RAC1 no s'hauria de fer al MACBA sinó al MNAC.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 4/5/13

dissabte, 4 de maig de 2013

Abarnegar?

A Santa Coloma de Queralt trobo viu un sinònim d’escarnir i de difamar: abarnegar. Si algú t’abarnega és que t’assenyala amb el dit per deixar-te com un drap brut. Un colomí m’assegura que d’això que tothom en diu escrache ell en diria abarnegar. Als diccionaris generals hi figura l’adjectiu abarnegat, però sense el salt de l’aspecte físic al moral. El DIEC en recull dues accepcions: 1) De baixa qualitat i 2) Mancat de mitjans, cura o distinció. El GDLC hi coincideix, tot afegint a la segona un sol mot: deixat. Els exemples són idèntics als dos diccionaris: 1) És un espectacle abarnegat i 2) En Pau va molt abarnegat. Pel que fa a l’origen etimològic, el GDLC el fa derivar del verb abarganyar, que vol dir malmetre. D’abarganyat, doncs, hauríem passat a abarnegat. No costa albirar-hi una certa contaminació del verb negar. Però a Santa Coloma de Queralt van més enllà i arriben al menyspreu inherent a l’escarni, tal com sí que recull l’Alcover-Moll en tercera accepció: “malfamar, parlar malament de qualcú, despreciar”. L’àvia Paula, que era de Vilanova i la Geltrú, ho deia per referir-se a coses de mala qualitat o persones en les quals no podies confiar. Jo de nen sempre havia entès barnagat i ho associava, vés a saber per què, a la qualitat de vida que ella havia trobat a Barcelona, a la qual llavors tot just començaven a anomenar Barna. 
 
Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al Cultura del 3/5/13

Coses que fem al carrer

En el debat sobre l'escarni sovint s'oblida que el carrer és espai públic i que hi passen moltes coses que ens incomoden. Quan viatgem n'hi ha prou de passejar-se pels carrers per obtenir una informació preciosa sobre la societat que visitem. Als carrers d'Orient, per exemple, munten els fogons d'un restaurant sota un fanal i una zona comercial en un aparcament. En d'altres latituds els carrers no estan tan plens, i segons on tenen qui en vigila amb zel reglamentista cada centímetre quadrat. De gent, però, sempre n'hi ha. Gent en actituds i disposicions diverses: drets, asseguts, en moviment... Aquests éssers fan coses i les coses que fan també ens donen molta informació i desconhort. Els sedents són els que sempre han tingut un repertori més ampli d'activitats a l'aire lliure. Asseguda en un banc o a la terrassa d'un bar, la gent llegeix (el diari o fins i tot llibres), xerra, menja, beu, fuma, juga, escriu o bada. Hi ha variants més o menys exòtiques, com ara tallar-se les ungles o els cabells, netejar-se les orelles o les sabates, i algunes de caire vagament sexual, però en general el viatger troba que el catàleg d'activitats de carrer que es poden fer mentre seiem no és gaire inquietant. 
 
Sobretot si les comparem amb les coses que arribem a fer quan caminem. La proliferació de dispositius personals ha augmentat el repertori d'activitats que fem en marxa fins a límits preocupants. Quan jo era un nen bellugadís, les manifestacions estaven prohibides i la telefonia no era mòbil, les úniques coses que feien els caminants pel carrer eren fumar, parlar i mirar el rellotge. Algun agosarat potser obria el diari per la pàgina d'esports en un pas zebra, alguna iaia no es podia estar de fullejar una revista del cor camí de casa i algun adolescent podia circular absorbit per la lectura d'un còmic o un fanzine. Però en general la gent que caminava estava pel que havia d'estar. La cosa es va començar a tórcer en els vuitanta, amb la irrupció dels cassettes portàtils anomenats walkman (caminant) i dels posteriors diskman, que van afegir el verb escoltar al repertori d'activitats del caminant de carrer. Als noranta van arribar els mòbils i molts caminants van perdre la vergonya de parlar sols mentre gambaven, alguns amb uns crits no exempts de gesticulacions espectaculars. Ara que els mòbils ja gairebé no són telèfons molta gent juga o llegeix mentre camina, o fins i tot escriu missatges. Ahir, a la plaça Pastrana del Carmel, em van atropellar tres jovenetes que sortien del metro amorrades a un mòbil en el qual estaven filmant un missatge per enviar-lo per whatsapp. Deien, enriolades, "keasse, ja estem sortint del metro, keasse". Ves a saber a qui estaven escarnint.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 6/5/13

Entradas populares

Compartir