diumenge, 30 de juny de 2013

Intervenció al Concert per la llibertat, Camp Nou 2013

El poeta Enric Casasses escriu a “Començament dels començaments i ocasió de les ocasions” aquest Sermó que ara us llegeixo:

La por de tots 
i tot de por
no deixen lloc 
al meu sermó
que és petit 
petit i prim
i decidit 
a estar-se aquí
per dir-ho a tots 
i a mi tot sol:
no tinguis por, 
no tingueu por.

I jo que parlo en prosa, 
convençut pel poeta 
i pel poema de no tenir cap por, 
us dic que nosaltres, és a dir... 
naltros, noltros, natres, mosatros, 
nosaltros, nosatres, nosatros, 
moatros, naltres, nantres, nantros 
i també nosotros i en 50 llengües més... 

Volem un país capicua, amb el cap i amb el cor, 
amb Catalunya Ràdio i amb TV3 al complet, 
perquè si llegim del dret i del revés el nom de la nostra
llengua en traurem l'entrellat per anar a l’atac a la catalana. 

Hem de completar el procés, però abans completeu amb mi aquesta 
bonica frase capicua

Ciutadans de Catalunya, 
CATALÀ... ?
CATALÀ TOT... ?
CATALÀ ARA...  ?
CATALÀ A L’ATAC!

Màrius Serra. Camp Nou, 29 de juny de 2013

dissabte, 29 de juny de 2013

De Nietzche a Arniches

El número 100 de la revista Els Marges conté un insòlit treball de recerca  de la professora de literatura catalana Marina Gustà (UB). Gustà desembulla un malentès increïble que constava en l'expedient acadèmic de Josep Carner. Albert Manent, a la biografia Josep Carner i el Noucentisme (1969), va establir que el 1904 Carner es va doctorar amb una tesi sobre el teatre de Carlos Arniches. Des de llavors tots els carnerians han anat reproduint aquesta dada sorprenent. Val a dir que Arniches (1866-1943) va ser un prolífic comediògraf alacantí que va triomfar a Madrid amb els seus sainets. Autor precoç, va estrenar el 1888 però el gruix de la seva obra és posterior a 1904. Per exemple dues de les seves peces més celebrades no s'estrenen fins al 1916 (La señorita de Trevélez) o 1921 (Es mi hombre). Gustà conclou que una tesi sobre Arniches el 1904 és “una dada molt sospitosa”. Amb aquesta mosca al nas investiga els arxius universitaris madrilenys i, en efecte, comprova que la dada és falsa. Carner sí que va dipositar una tesi doctoral a Madrid l'octubre de 1904, però duia per títol La Democracia Moderna juzgada por Nietzche. Gustà en documenta dos exemplars conservats sota la signatura T-3524 a la Biblioteca Histórica Marqués de la Valdecilla de la Complutense. Carner, doncs, no es va doctorar en lletres sinó en dret i en comptes del teatre d'Arniches estudià Nietzche. Sembla un acudit dolent, i demostra que en el món del joc verbal la realitat supera la dicció de la ficció. La deducció de Gustà és clara: en algun moment una font oral va ser malinterpretada per qui fos i el Nietzche (er Nitxe?) va passar a Arniches o, en llenguatge acadèmic: “va sentir la resposta només a mitges: una vocal tònica i una de posttònica separades per un so consonàntic exacte o aproximat, tant li fa, va fer-li suposar la síl·laba pretònica”. Després, Manent ho va posar per escrit i tothom ho ha repetit fins ara. 
El deliciós treball de Marina Gustà a Els Marges no es limita a esmenar el malentès. També explica amb claredat els continguts de la tesi real. Aquesta és l'aproximació filològica lògica. Una altra possibilitat seria explorar la via de la ficció. Imaginar un joveníssim Carner fascinat per les primeres obres d'Arniches. Descriure el príncep dels poetes gaudint de sainets com Casa editorial, El santo de la Isidra o El puñao de rosas. Jo sobretot me l'imagino xalant amb Doloretes (1901), una sarsuela d'Arniches ambientada al sud d'Alacant (amb música d'Amadeu Vives). L'argument promet: el tio Pere i la tia Tona viuen preocupats pel seu nét Visentico, que és a la guerra de les Filipines, sobretot quan veuen que la Doloretes li fa el salt amb el Nelo, el fill de l'alcalde. El Visentico torna de la guerra i clama venjança. Però la tragèdia es desencadena de valent quan el Nelo descobreix que la Doloretes té un currículum de conquestes que no te l'acabes. El que es va perdre en Carner per culpa d'una simple síl·laba pretònica!

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 29/6/13

divendres, 28 de juny de 2013

Betzarria?

A Palafrugell sento un munt de palafrugencades. Les recullen de manera admirable la Maria Bruguera i en Carlos Serra a la monografia Coses sentides; el parlar de Palafrugell (Edicions Baix Empordà), que ja porta dues edicions. Dues són, també, les expressions que més em criden l’atenció: xena i betzarria. La xena és una barreja d’animadversió i repulsa que ells consideren genuïnament palafrugellenca, un d’aquells mots idiosincràtics: “quan algú no ens cau bé, sobretot perquè té un caràcter cínic, fanfarró o vol fer-se sempre el graciós, diem que ens fa xena o que és xenós”. Xena surt als diccionaris associat als dipòsits de matèries fecals i no sembla forassenyat associar-lo al mot grec xénos (estrany, estranger). Pel que fa a la betzarria, et “ve la betzarria” quan tens “unes ganes irresistibles de fer quelcom, sobretot en moments inadequats”. Bruguera i Serra ho exemplifiquen així: “Amb el temps que ha tingut per fer-ho, i ara li ha vingut la betzarria de pintar la casa”. Ni Fabra ni Coromines no recullen el terme, i el seu betzarrut (panxut) prové de betza. L’Alcover-Moll en situa l’ús a Llofriu, municipi de Palafrugell, i el defineix com una “idea fixa i poc raonable”. Jo a betzarria hi veig la petja del francès bizarre (estrany, estrafolari).

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Motacions del 28/6/13 

Fuentes o el sentit de l'espectacle

Per a un columnista és molt més agraït bastonejar, riure’s o desdenyar aquells individus, partits o entitats que irritin els lectors, en un exercici amable d’articulisme falaguer. En el camp del prêt-à-porter periodístic, aquesta temporada preval una tendència d’aires clàssics consistent en la burla enjogassada o sagnant del polític popular, el menyspreu gratuït a Espanya i l’alegre carnassa independentista, de línies informals, combinada amb el seny pactista de costum, ideal per a còctels. No estan tan en voga l’autocrítica, l’exigència, la mirada rigorosa a la despesa pública i ja el que no es porta gens és la lloança desinteressada (en canvi la interessada viu un segle d’or, amb estilistes magistrals).

Elogiar, a més a més, algú controvertit com Manel Fuentes pot comportar una reacció irada de tots els que l’han patit (existeix una PAF, una plataforma d’afectats) i dels que li tenen una tírria furibunda per convergent, per socialista, per espanyol, per humorista, per mal educat o perquè porta perruquí.

Des del setembre del 2009, els oients hem assistit a un progrés constant d’un conductor d’un magazín matinal, que se n’ha sortit amb brillantor en contra dels pronòstics inicials. A part de les moltes virtuts comunicatives i periodístiques de Fuentes, en destaco una que se sol considerar banal, erròniament des del meu punt de vista: el sentit de l’espectacle. Mantenir el ritme, la tensió, generar sorpresa, expectactiva, commoure, distreure quan cal, són habilitats totes elles que Fuentes va practicar a Crónicas marcianas, Caiga quien caiga i Desafío bajo cero, un concurs de patinatge per a famosos que anys més tard el deu haver ajudat a entendre fins a quin punt la política és sovint una exhibició de patinatge artístic i els polítics entrevistats, uns mestres del mig bucle i la pirueta alta.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 26 de juny del 2013.

dimarts, 25 de juny de 2013

Record de Poblet (Fernando)

Manolo Ferreras, Fernando Poblet i Javier Rioyo.
Per un article de Javier Pérez Andújar m’assabento que la setmana passada va morir Fernando Poblet. El primer que recordo és la seva veu a la ràdio, ladicció pausada, el timbre esquerdat i el to entremaliat. Després el seu nom em teletransporta 30 anys enrere, als matins de l’estiu que vaig descobrir el millor programa de ràdio de l’època, Tiempos modernos, a Radio 3. Era el 1984 0 1985. El presentava Manolo Ferreras junt amb Javier Rioyo, i en aquells temps de democràcia tímida parlaven amb un desvergonyiment i una alegria que avui dia ja és impensable. Aleshores Radio 3 era l’altaveu de la movida madrilenya i Tiempos modernos semblava la sala de visites: música, entrevistes, llibres i xafarderies de la tribu. 

Com una vacuna per a tanta modernitat, cada dia Fernando Poblet llegia una contracrònica d’aquell Madrid canalla, però no com si fos un reaccionari, sinó com algú que ja està de tornada de tot. Poblet devia tenir uns 50 anys i es dirigia als Almodóvar, Alaska, Oukalele, Ceesepe i companyia com l’oncle liberal de la família. Aquells textos es van reunir poc després en una antologia, Contra la modernidad (Ediciones Libertarias). El volum m’ha acompanyat des d’aleshores, d’una casa a l’altra i sense perdre la mala llet. La prosa de Poblet era d’un barroquisme cheli, en la línia del Francisco Umbral articulista. Un exemple: “Se pierde el calor de la clandestinidad —que tantas veces se llama Clotilde— y los comunistas modernos empiezan a embarazar a sus secretarias (los socialistas, menos, porque como tenían que quitarse la corbata eran más lentos)”. Un altre: “Ya sabes lo que significa LSD, Loado Sea Dios, sobre todo en provincias”. Un altre: “Cultura no es hacer botijos con barro financiado”. Un altre: “El Fary es como un madelman tontito”.

Com sol passar amb tot el que és bo, el programa va durar poc. Després a Poblet el van passar a la matinada (Pabellón de insomnios) i ja li vaig perdre la pista. Sé que va escriure una novel·la, Tú serás Baudelaire, i que avui dia els seus llibres només es troben a les millors llibreries de vell d’internet. No us entretingueu.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de juny del 2013.
 

Obsolescència planificada

L’obsolescència programada o planificada és un concepte que va néixer fa gairebé un segle, quan es van començar a produir aparells elèctrics en quantitats industrials i el lobby dels fabricants de bombetes es va posar d’acord en la qualitat dels materials incandescents perquè cada bombeta no durés més de mil hores. Parlem, doncs, de premeditar la vida útil d’un producte o servei durant la fase de disseny, per tal que l’aparell en qüestió tingui una vida limitada. L’objectiu és molt clar: no saturar el mercat i aconseguir mantenir-ne el consum. Els procediments també són fàcils d’entendre: materials més barats, ergo menys robustos. L’únic punt feble de l’obsolescència programada és el comunicatiu. El comprador que se n’assabenti haurà de començar a planificar la cara de babau que se li posarà el dia que el seu flamant aparell faci figa. Però la indústria tecnològica sempre ha sabut combatre preventivament aquest front. Ja l’any 1954, el dissenyador industrial nord-americà Brooks Stevens, en parlava en positiu. En una xerrada sobre publicitat a Minneapolis va popularitzar l’expressió planned obsolescence i la va definir així: “Es tracta d’inculcar al comprador el desig de posseir alguna cosa una mica més nova, una mica millor i una mica abans del que seria estrictament necessari”. Els sona? Si no saben de què els parlo busquin a prop dels endolls de casa, allà on hi ha monstres diversos connectats per un fil a carregadors de bateria.
Aquest Sant Joan, però, he descobert una modalitat d’obsolescència programada que subverteix el model industrial per la via artesanal. Vaig estrenar, per la revetlla, unes precioses espardenyes amb flames de foc dibuixades. Les vaig trobar a la Manual Alpargatera del carrer Avinyó i van donar-me un fullet de descompte per a les espardenyes noves de Sant Joan 2014 que es diu “Pla Foc Renovador”. D’entrada, he pensat que la previsió dels nostres espardenyers és molt superior a la dels nostres polítics, que qui sap on pararan, d’aquí a un any. I després m’he llegit la lletra menuda del descompte: “Si portes aquest fullet amb les teves espardenyes de foc velles o, si les has cremat com et proposem, amb la foto (a Facebook) de la celebració”. Això sí que és una obsolescència de bon planificar! En un estiu en puc trinxar tres parells, d’espardenyes! L’estiu que ve aquestes del foc aniran a la foguera. Ja era hora que el món de l’artesania s’apuntés a l’obsolescència programada! Em guardo el val del Pla Foc Renovador a la cartera i m’adono que el DNI em caduca el 25/6/2014, d’avui just en un any. És el procés sobiranista un altre cas d’obsolescència planificada?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/6/13

dilluns, 24 de juny de 2013

Transparència fabriana

Que la transparència és un fet revolucionari només es fa palès quan es revela el grau d’opacitat que ens envolta. Els pretextos per emmascarar la informació són múltiples i solen començar pel mot seguretat, un concepte bàsic per a la supervivència però massa sovint falsejat, quan som privats d’informació en nom de la seguretat pública i en benefici d’interessos privats. Per això cal celebrar que, des del divendres, les mítiques fitxes manuscrites de Pompeu Fabra siguin consultables per la xarxa al web de l’Institut d’Estudis Catalans (pompeu-fabra.espais.iec.cat). Jordi Mir, director amb Joan Solà de les Obres Completes de Fabra, explica com en plena Dictadura de Primo de Rivera la seva destitució com a catedràtic de català per raons polítiques va propiciar que es pogués dedicar a redactar el contingut del llegendari Diccionari Fabra en 14.751 fitxes manuscrites que comprenen 50.836 termes. Ara podem tenir-les en facsímil, alhora que comprovar-ne els afegitons, les supressions i les correccions. La número 5, per exemple, conté tres entrades (cabanya, cabanyar i cabaret) l’última de les quals definida de forma deliciosa: “Restaurant alegre on es balla, es canta, que freqüenten dones galants, etc”. Quin etc més suggeridor!
 
La fitxa 250 està superpoblada. Havia de tenir quatre entrades, que hi figuren mig escrites amb tinta (espanyar, espaordidor –a, espaordiment i espaordir) però abans de definir les dues últimes Fabra s’adona que potser se n’ha descuidat alguna i n’afegeix quatre més, escrites i definides en llapis al marge esquerre: espanyaportes, espanyol, espaordible i espaordidament. Busco a la meva edició del Fabra (17ª, febrer de 1983, revisat i ampliat per Josep Miracle) per veure com va acabar la cosa i veig que entre espanyol i espaordible, oh miracle!, encara n’hi ha quatre més: espanyolisme, espanyolista, espanyolització i espanyolitzar. Wert avant la lettre. Per distendir l’ambient a la meva pantalla consulto la fitxa 419. Hi figuren els mots follament, follador -a, follar, follejar i follet, aquest última ratllat amb un traç tan gruixut que gairebé no es pot llegir què hi deia (“Esperit que...). El tercer, després d’una lacònica definició en dos infinitius i un gerundi (“Prémer, aixafar, trepitjant”), inclou un exemple gloriós que anys després cantaria Pau Riba: “Avui fem la verema i demà follarem”. I pel que fa al segon, l’adjectiu follador –a, també té la definició mig ratllada, de manera que una part va ser exclosa del diccionari. La que es va mantenir diu: “El qui folla”. La part ratllada, després d’un punt i coma, feia “veremador”. O què us pensàveu?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/6/13 



Cursos i recursos

Vam quedar que pel juny, la falç al puny i els pares als festivals de final de curs aplaudint els seus fills de lluny. Però després de les revetlles arriba el juliol, que sembla un mes fora de concurs però ve carregat de cursos d'estiu per mantenir l'activitat cerebral abans no arribi el desert pertinaç de l'agost. De cursos n'hi ha de moltes menes i totes les universitats es basquegen per captar alumnes. No deixa de ser una font de recursos. Més enllà de la qüestió pecuniària, els cursos d'estiu poden ser tan interessants per qui s'hi apunta com pel professor que el prepara. A mitjan anys noranta la proposta de plantejar un curs de 30 hores sobre el joc verbal i, sobretot, el fet d'impartir-lo durant un lustre, em va permetre cartografiar el multiforme terreny del país de Verbàlia. El contacte directe amb els primers verbívors em va ensenyar més sobre els mecanismes de l'enginy verbal que tota la bibliografia caçada al vol en llibreries de vell.
Entre la variada oferta de cursos per aquest juliol, en trobo un de molt prometedor. És el “Curs d'estiu en golafres, cuiners i llibres de receptes (cuina catalana medieval)”. L'organitzen a Can Fums, des de la Universitat de Girona, i engega el dilluns 8 de juliol amb una tema desenvolupat pels professors Xavier Renedo (UdG) i Joan Santanach (UB) que ja en marca el to: “La cuina, el paradís i el pecat original: La història de l'alimentació segons Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer”. D'altres temes que es desenvolupen són la figura del cuiner, dietètica afrodisíaca, bormes d'urbanitat o la cuina jueva. Tal com estan les coses prenen un interès inusitat temes com  “La cuina de guerra i de viatge”, amb els professors Roser Salicrú (CSIC) i Josep Antoni Aguilar (Universitat Catòlica de València). Cada jornada també té un plat del dia, segons recepta del cuiner André Bonnaure  a partir dels receptaris medievals, una espècie del dia a càrrec de Paul Freedman (Universitat de Yale), una herba aromàtica del dia a càrrec de Carles Vela (CSIC) i imatges medievals aportades per Cèsar Favà des del fons del MNAC. La cirereta la posarà Carme Ruscalleda analitzant (i preparant) una recepta medieval catalana d'elaboració complexa (mig raust) que va pasar als receptaris italians del segle XV amb el nom de “Mirauste a la catallana”. Raust és un terme en català antic d'arrels occitanes (malgrat els ressons germànics que sembla traginar) que només recull l'Alcover-Moll. Volia dir rostit.

Passo el cursor pel botó de la informació bàsica i quedo garratibat: el curs ofereix 160 places, atorga 3,5 crèdits de lliure elecció, consta de 56 hores i només costa 85 euros (75 en alguns casos). Veig que les retallades també han arribat als cursos d'estiu. L'explicació, però, rau en les dues paraules finals del títol: on line. És un curs en línia. Els platillos d'en Bonnaure i el mig raust de la Ruscalleda només els veuran per pantalla. Ni els ensumaran. La felicitat mai no es completa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 22/6/13

dissabte, 22 de juny de 2013

Pota, Pou, Per què


Pota.
Moltes gràcies als lectors que em van avisar que, en l'article de l'endemà del dissabte passat, jo no m'havia adonat que una entrevista al programa de Clapés a RAC1 –en què un suposat directiu de Renfe culpa els usuaris catalans dels problemes que hi ha amb la xarxa de rodalies– era una paròdia. En la meva defensa, només puc dir que els dos oients que em van enviar l'arxiu sonor del programa també estaven segurs que es tractava d'un interviu autèntic, potser perquè la qualitat i la quantitat dels comentaris que estem rebent d'Espanya estant han fet que una caricatura exagerada d'un funcionari anticatalà sembli la cosa més creïble del món.
Pou.
Del creïble a l'inexplicable: el dia que el meu article va sortir, era en un pub del barri londinenc de Camberwell parlant amb un amic de la situació a Síria. En aquest país, unes manifestacions pacífiques a favor de la democràcia van irritar (o espantar) el rais Al-Assad prou perquè provoqués una guerra civil que ja ha causat uns 94.000 morts (segons l'Observatori Sirià de Drets Humans). I, malgrat tot, que jo sàpiga, no hi ha hagut ni una sola protesta als carrers europeus en contra d'aquestes matances de civils, les més grans en la zona durant els últims cent anys. Ni jo ni l'amic no ho enteníem.
Per què.
Fins que un venedor del diari trotskista News Line que rondava per allà ens ho va aclarir. Segons aquest rotatiu –la posició del qual sobre l'Orient Mitjà no dista gaire de la de l'anomenada extrema esquerra a Europa en general–, la culpa de tot plegat és dels Estats Units i d'un cert estat titella seu. I punt. Per tant, el fet que Hezbol·là –enemic ferotge de tots dos– hagi entrat a la guerra a favor d'Al-Assad ha de ser motiu de celebració i la derrota recent dels rebels a Al-Qusair és, i cito, “un cop fort contra els EUA i Israel”. L'oposició siriana, per contrast, té “el suport d'estrangers” (el diari obvia el fet que Hezbol·là és una milícia estrangera que rep el seu suport principal de l'Iran). Aquí, al contrari que News Line, els partits que són a l'esquerra del PSC –per dir-ho així– senzillament callen davant l'espectacle poc edificant dels seus herois antisionistes per excel·lència, matant àrabs a tort i a dret. Què en pensen la CUP o Iniciativa? Algú ho sap? No és pas una pregunta retòrica, no.

Matthew Tree, El Punt Avui, 16/06/2013

Cargol, Llimac, Cuc


Cargol.
Al llarg dels meus 28 anys com a usuari diguem-ne obligatori de la Renfe, n'he vist, com popularment es diu, de verdes i madures. He estat atrapat en un tren que trigava dues hores a anar des de Badalona fins a Barcelona; he patit canvis de tren al mig d'enlloc en què els passatgers, incloent-hi la gent gran, vam haver de córrer per damunt de les vies per agafar el tren de relleu; cada cop que he anat amb tren cap al Baix Ebre o al Priorat, he trigat tant com per viatjar a Bucarest; i vaig viure el fatídic any 2007 en què bona part dels serveis de Rodalies es van col·lapsar a causa de la construcció de la LAV i les seves estacions, una de les quals, Camp de Tarragona, ha resultat ser tan útil, als viatgers catalans, com la basílica de la Mare de Déu de Yamoussoukro.
Llimac.
Mai no havia arribat a l'extrem de pensar que la indiferència de la Renfe envers els 400.000 usuaris de Rodalies –tant la Generalitat com els sindicats s'han queixat de la manca excepcional d'inversions– tingués un rerefons ideològic, fins que vaig sentir una entrevista a RAC1 (2/5/13) amb el Sr. del Moral, el responsable d'infraestructures de la Renfe al Principat. Quan se li pregunta per què hi ha hagut 14 incidents a Rodalies en menys d'un mes, ell afirma que la gent no té dret a queixar-se tant d'una empresa que ha servit perquè tots els espanyols “se muevan de una banda a otra del país”. Tot seguit, i amb una pujada de to notable, afirma que els trens sempre són puntuals però que el problema són els passatgers: “sobre todo los catalanes”; i afegeix –tot i que no ve a tomb– que aquests “siempre iguales” només volen la independència per quedar-s'ho tot, incloent-hi els trens, que són pagats per tots els espanyols, fet que recalca amb la frase (cridada): “¡España somos todos!
Cuc.
En fi, resulta que la persona que té les Rodalies catalanes pel mànec creu que els clients són una colla de lladres separatistes que no tenen dret a reclamar res a “los españoles”. Vista aquesta actitud, ja deu haver-hi cada cop més gent que –lluny de voler quedar-se les infraestructures que controla aquest equivalent ferroviari de la Sra. Llanos de Luna– desitja la independència únicament per poder treure's la Renfe de sobre. Tota ella, des dels alts funcionaris rancuniosos fins a l'últim comboi retardat per l'última catenària envellida.

Matthew Tree, El Punt Avui, 09/06/2013

Ulls tristos, ànima de monstre

 Una vegada em vaig fer afaitar en una barberia de Nova York. Hi vaig entrar perquè un cartell a la porta deia que hi havien filmat una escena d’ Els Soprano (sóc mitòman). També hi havia fotos signades per James Gandolfini i altres actors de la sèrie. Era una de les barberies més antigues de Manhattan i la portava un italià que es deia Rocco i tenia la veu rogallosa. Quan vaig entrar, Rocco duia una navalla a la mà i em va assenyalar la cadira dle fons. Un altre barber em va fer la barba. Em va explicar que era armeni i de jove, al seu país, tocava el violí. Mentre feia anar la navalla amb delicadesa, com qui treu música d’un arquet, vaig tancar els ulls i no em va costar imaginar-me que estava dins un episodi d’Els Soprano. A la ràdio sonava Charles Aznavour i en Rocco discutia amb un altre client si el cantant francès encara era viu o ja havia mort. 

Si avui fos a Nova York, tornaria a la barberia per buscar-hi el record de Tony Soprano, de Gandolfini. Després llogaria un cotxe i aniria a voltar per Nova Jersey com qui entra en els títols de crèdit, passaria pels barris residencials de North Caldwell i pels nusos d’autopistes, pels aiguamolls enfangats que sobrevolen els ànecs i pels bars de nit com el Bada-Bing, on els rètols sempre tenen una bombeta fosa. Pel cel els avions baixarien cap a Newark i al capvespre aniria fins a Bloomfield i faria un gelat al Holsten’s, el restaurant on s’acabava l’últim capítol d’Els Soprano...

“Dont stop believin, deia la cançó de Journey que tancava la sèrie, i ara aquella fosa en negre enigmàtica s’entén més que mai com un toc de dol. Estarem d’acord que l’obra mestra de David Chase té moltíssimes virtuts, però si ens va atrapar durant 86 episodis va ser sobretot a gràcies al magnetisme de James Gandolfini, potser el millor actor de la seva generació. La interpretació que feia de Tony va convertir el mafiós en una icona mundial, d’una versemblança que posava la pell de gallina.

 Més enllà de la còrpora sòlida i el caminar pesat, el seu repertori de recursos estava ple de subtileses que donaven una ànima al monstre. Ningú respirava com Tony Soprano, per exemple, amb aquella congestió nasal que espesseïa l’aire al seu voltant. Els ulls melancòlics, o a vegades perduts, li donaven un contrapunt humà, de complexitat, sobretot durant les discussions amb la Carmela, i quan seia davant la doctora Melfi passava de l’assassí turmentat al nen ingenu en un parpelleig. Recordo la sensació d’alleujament quan somreia, amb una mirada franca, enmig d’una escena tensa: llavors, en aquells moments, ens tenia a tots ballant al palmell de la mà.

Gandolfini va agafar protagonisme massa tard i s’ha mort massa d’hora. El recordarem sobretot com a Tony, encara que la seva aparició breu en altres pel·lícules era tot un festival: penso, per exemple, en els deu minuts memorables que tenia a Killing them softly, com a assassí a sou decadent, i que enlairaven el film. Vet aquí la grandesa dels actors excepcionals com ell: vam passar tantes hores amb Gandolfini que el dolor que sentim ara per la seva mort és també el dolor per la mort de tots els seus personatges, els que va fer en el passat i els que hauria fet en el futur. Tornar-lo a veure a la pantalla, ja sense edat, és l’única manera de ressuscitar-lo, l’únic consol.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de juny del 2013.


dijous, 20 de juny de 2013

Ingenuïtat i petulància

Empavescat tots aquests anys de l’allau de noticies, llibres, articles, exposicions, etc., sobre la Residencia de Estudiantes de Madrid d’abans de la guerra, cal aplaudir que a Dos amcs de vint anys ens expliquin una mica la vida i el to de la Residència d’Estudiants de Barcelona dels anys 30, situada a l’actual Col·legi Major Universitari Ramon Llull dins del recinte de l’Escola Industrial. Un dia d’aquests hi aniré a treure el nas, gràcies a Dos amics de vint anys de Sebastià Alzamora. Llegir és fatigant perquè t’empeny a conèixer llocs. Com el Sanatori del Brull, on va morir Rosselló el 5 de gener del 1938. Si s’hi arriben els deixaran entrar amablement. Fins i tot hi poden fer exercicis espirituals, en el cas que aquest fos el seu desig. 

A Dos amics de vint anys Alzamora ens traça uns molt joves Espriu i Rosselló, la amistat que els unia i també la desamistat (que no és enemistat, aquí el diccionari de l’IEC s’equivoca) dels últims temps, fruit de dos caràcters oposats i d’una certa rivalitat amorosa, segons s’hi deixa veure. Ja des de la primera trobada, Rosselló es mostra expansiu, entusiasta, histriònic, bromista, burleta i una mica impertinent i tot, en alguns moments, per a mi un caràcter sorprenent en un home que, si l’he de jutjar per les fotografies, fa un cert posat de farmacèutic. Pel que constato gràcies a Dos amics de vint anys, anava desencaminat. El circumspecte Espriu, en canvi, queda una mica tenebrós, amarg, reclòs, encarcarat, evasiu i entotsolat, i això que devien ser, entenc, els anys més alegres de la seva vida. Com que és quan es comença a forjar la prosa de les narracions d’Espriu, que m’entusiasma, la novel·la m’ajuda a entendre’l una mica més. També la seva poesia m’agrada, si em permeten el comentari. Ara s’ha posat de moda repetir a tort i a dret que la poesia d’Espriu no val gaire o res o quasi res, entre altres raons per desmentir aquells polítics llagoters i un pèl sinistres de la UCD i el PSOE que venien a Catalunya els anys 70 i 80 citant Espriu com uns desesperats. Quines adulacions més baixes i barates que ens han fet, en els últims trenta-cinc anys.

Ja a la primera trobada, i després es repeteix, la conversa entre els dos amics adquireix un to ingenu, petulant, embarbussat i tot, i Alzamora reconstrueix fidedigne una conversa entre dos barbamecs lletraferits, que en tots els temps deu ser si fa no fa semblant (i els convido a recordar les seves, si tenen prou memòria i estómac): el convenciment (feble, enganyós, angoixat) en les pròpies capacitats, encara per desplegar, un judici sever i sarcàstic de la generació anteror (aquí encarnada en Marià Manent i Joan Teixidor i no diguem en el ridiculitzat Carles Riba) i una certa petulància intel·lectual d’acabat d’arribar. Només per aquestes converses presumptuoses i esverades, ja val la pena que obrin Dos amics de vint anys. Sobre la relació amb les dones (Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola), no cal dir que tot és fracàs i desolació, com bé sabíem. 

Dos amics de vint anys també m’ha fet memòria que haig de llegir els articles de Gabriel Fuster, Gafim, un periodista mallorquí que escrivia uns articles que em desperten la curiositat de fa anys i no trobo mai el moment. No sabia que Fuster hagués viscut a la Residència d’Estudiants de Barcelona. Quan vaig a la Plaça Major de Palma, sempre en miro el bust. En un moment donat, l’autor s’equivoca de Teixidor i el novel·lista de Roda de Ter suplanta el poeta de la Garrotxa, però aspectes menors com aquest només donen atractiu, encara més, a l’obra. 
La invenció, a Salònica, de la rebuda al creuer Ciudad de Cadiz on viatgen Espriu i Rosselló (i un espanyolíssim Julián Marías)  per part d’una munió de jueus sefardites que enraonen judeocatalà és emocionant, sobretot perquè el judeocatalà es va extingir el segle XVII, pel que sembla (i si no s’hagués extingit ja els asseguro jo que aquesta nota l’hauria escrit en judeocatalà). És en aquell moment que Espriu decideix estudiar hebreu. Com bé escriu Alzamora, “les exigències de la ficció de vegades són encara més estrictes que les de la realitat”.

No els entretinc més, que deuen tenir encara els ànecs per tancar. Llegeixin “Dos amics de vint anys” de Sebastià Alzamora, a Editorial Proa. És una novel·la, ho anoto per si no havia quedat prou clar.

Enric Gomà, Núvol, dijous 20 de juliol del 2013.

dimecres, 19 de juny de 2013

El català i una olla a pressió

 Ara fa unes quantes setmanes, a Oregon, EUA, un senyor que es diu Leonard Burdek es va presentar a una oficina pública amb una olla a pressió i va avisar els empleats de les seves intencions: volia fer explotar el rètol de fora l’edifici perquè hi havia una falta d’ortografia. En lloc de dir-hi “and” hi deia “an” i la frase no s’entenia. Els empleats van córrer a avisar la policia i, quan van detenir en Burdek, va comprovar que l’olla a pressió estava buida. Tot era una (bona) estratègia per cridar l’atenció sobre el fet que un organisme públic faci faltes d’ortografia impunement. 

La història del fals terrorista ortogràfic m’ha tornat a la memòria, instintivament, després de l’embolic amb els exàmens de selectivitat d’aquesta setmana. D’una banda hi ha l’error en les formulacions de matemàtiques, que els responsables de la selectivitat van provar de justificar amb aquella vella fórmula que fer-se lorni i evitar responsabilitats: “errors tipogràfics d’impremta”. Com si la impremta fos humana i pogués cometre errors. De l’altra hi ha la baixada de nivell en les proves d’expressió escrita de català. La consellera d’Educació Irene Rigau també ha provat de justificar-la dient que aquesta any les proves eren més difícils, però és una mala resposta perquè deixa entendre que abans els estudiants treien més bona nota perquè els exàmens eren més fàcils, no pas perquè tinguessin més nivell.

 Aquí a Catalunya el senyor d’Oregon no guanyaria per olles a pressió. Fa anys que hi ha instal·lada entre nosaltres una impostura sobre la llengua. Es parla de defensar la dignitat, però constantment veiem rètols de botigues, anuncis i senyals de caràcter públic amb faltes. Ens queixem —amb raó— de les lleis contra el català a les escoles que impulsa el ministre Wert, però alhora hi ha molts catalans, sobretot entre els més joves, que ja han crescut escolaritzats en català, que no senten cap vergonya quan es tracta d’escriure fent faltes. I amb el català oral encara és pitjor. Ho veiem cada dia, a les xarxes socials, al carrer, a la televisió. Més d’un professor d’institut m’ha comentat que, si haguessin de comptar les faltes d’ortografia als exàmens, aprovarien quatre gats. L’olla a pressió està buida.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de juny del 2013.

SGAE, aiguats i clarianes

Des de Sant Cugat del Vallès un lector que signa jomateix em convida a explicar la situació present a la SGAE, atès que sóc membre de la junta directiva (d’un total de 39) i del consell de direcció (d’un total de 14). Per descomptat que atendré la petició amb molt de gust. Només un detall, a jomateix li hauria agraït que signés amb el seu nom i no encaputxat amb un pseudònim, perquè en dirigir-me a algú que porta passamuntanyes tinc la impressió que estic dialogant amb les FARC.

Demà se celebrarà l’assemblea general de la SGAE a Madrid, amb el punt clau de l’aprovació dels comptes per part dels socis. Ja fa unes setmanes que corren rumors, acusacions, retrets, correus anònims (uns altres encaputxats, Adolfo Domínguez hauria d’obrir la Secció Passamuntanyes). L’objectiu a abatre és sempre el president Antón Reixa. Se’l fa responsable directe de totes i cadascuna de les decisions, quan moltes s’han votat per majoria en consell o junta. Quin pecat terrible hem comès? Mirar de combatre els falsos autors, els que signen obres sense haver-les ideat i que s’enduen uns guanys impressionants, i alhora eliminar l’escàndol de la música nocturna dels tarots, els bingos i semblants, aquells pianistes que toquen amb ulleres fumades en segon pla. D’aquesta manera beneficiem una immensa majoria de músics (compositors i lletristes) de televisió, mentre els afectats posen el crit en el cel perquè ja no podran continuar tocant l’orgue d’aquesta canongia.

Si hi sumem els enyoradissos de l’Antic Règim i unes quantes intrigues palatines per obtenir la presidència d’un petit (en remarco la mida) sector contrari a Antón Reixa i a la gestió actual, obtenim les isòbares de la borrasca. Que a l’Assemblea de demà no s’aprovessin els comptes és el seu gran desig. Per això actuen a la desesperada, entre el melodrama, la tragèdia i el gran guinyol.

Enric Gomà, Ara, dimecres 19 de juliol del 2013.  

dimarts, 18 de juny de 2013

Matar el missatger

 Aquests dies ha començat als Estats Units el judici contra Bradley Manning, el soldat que va filtrar a Wikileaks milers de documents secrets. Manning és en presó preventiva des de fa més de tres anys i el procés d’ara es presenta com un dilema moral. ¿Es pot considerar que l’acció de Manning és l’obra d’un criminal, perquè la seva informació va posar en perill la vida dels soldats americans? ¿O en canvi són les filtracions d’un pacifista que denunciava el que vivia en persona a la guerra d’Iraq? Davant l’amenaça de la justícia militar, que vol empresonar-lo de per vida, fa temps que Manning té el suport intel·lectual dels sectors més liberals: només és un missatger, diuen. Al cap i a la fi, les filtracions més rellevants (com ara el vídeo d’un atac en helicòpter en què van matar un periodista de Reuters) mostraven els errors i els abusos dels soldats nord-americans, i és molt probable que sense Manning no s’haguessin conegut mai.

Coincidint amb el procés, fa poc s’ha estrenat als Estats Units el documental We steal secrets: the story of Wikileaks, del director Alex Gibney. Quan el vaig veure, ara fa unes setmanes, vaig adonar-me que el context és essencial per entendre millor el conflicte. Gràcies al report de periodistes experts, el film descriu la trajectòria de Wikileaks i la personalitat del seu fundador, Julian Assange. De mica en mica el focus es va obrint i hi apareixen figures claus de la història: els diversos excol·laboradors d’Assange, o Adrian Lamo, el hacker que va lliurar Manning a la policia, o les dues noies sueques que van denunciar Assange per violació. També Bradley Manning, esclar. El perfil de Manning és revelador per comprendre millor les seves raons, amb la seva crisi d’identitat sexual, la timidesa o l’exèrcit com a fugida endavant.

Confinat a l’ambaixada de l’Equador a Londres, Julian Assange hi apareix sense gaires mitificacions. Rere el líder mediàtic i d’instint rebel, veiem també un individu astut, amb un ideari anarquista particular i sense gens d’empatia amb els altres. El film es clou amb els plans d’Assange per presentar-se com a candidat a senador a les eleccions australianes al setembre. ¿Pot ser un pas per aconseguir immunitat parlamentària i sortir finalment del captiveri.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 de juny del 2013.

Mètode 333.333.333

Ve de gust escriure una carta als estimats serveis secrets d'aquí i d'allà (CIA, CNI, Mossos o franquícies diverses) com qui escriu la carta als Reis. La gràcia és que aquesta tampoc cal enviar-la. Només d'escriure-la en qualsevol sistema, inclòs paper i boli, saps que tard o d'hora els arribarà, ni que sigui escanejada. El cas d'Edward Snowden ha destapat l'abast de l'espionatge institucional. (L'entrada a Wikipedia d'aquest administrador de sistemes desaparegut a Hong Kong després d'abandonar la xicota a la bella illa hawaiana d'Oahu creix cada minut que passa). L'orwelliana sensació que ens controlen tothora és més actual que mai. Les revelacions sobre el programa PRISM fetes a The Guardian i The Washington Post són una evolució interessant de l'estrèpit causat per Julian Asange amb Wikileaks des de 2006. Snowden ha estat més selectiu a l'hora de tractar la informació i no ha prescindit pas dels mitjans de comunicació tradicionals, sinó que n'ha triat dos dels més prestigiosos per filtrar les seves revelacions. També, pel que sembla, s'ha procurat un aliat geoestratègicament tan poderós com el govern xinès per eludir el penós periple diplomàtic que encara protagonitza Asange. Qui sap on para, l'Snowden! No em diran que no té la seva gràcia que ara no el puguin localitzar malgrat disposar dels mètodes de vigilància tan sofisticats que ell mateix denuncia. Els ha ben xinat!

Recordo que la nit de cap d'any de 1984 vaig anar a una festa orwelliana. Uns amics britànics celebraven l'arribada al futur que George Orwell havia associat al famós Gran Germà en la seva novel·la 1984 (escrita l'any 1948). Jo el 84 cursava Filologia Anglogermànica a la UB i una de les millors professores que he tingut mai (Jacqueline Hurtley) ens havia abduït en una apassionant assignatura sobre Literatura Utòpica i Distòpica que, partint de l’obra fundacional de Thomas More, passava per autors com Morris, Huxley, Wells, Orwell o Burgess (autor, taronges mecàniques al marge, de la novel·la 1985). L'influx potent de la ficció havia generat un to conspiracionista que les copes van transformar en conspiranoic. Ens vam dividir en dos grups. El majoritari assegurava que el Sistema, un terme de l'època ara recuperat en usos antonímics, controlava cadascun dels nostres moviments. Jo era dels que se'n fotia, des d'un escepticisme patològic, brandant Poe. Trenta anys després els he de donar la raó, però el meu antídot continua sent vàlid. Llegiu el conte “The purloined letter” (La carta robada) d'Edgar Allan Poe i descobrireu, al costat de Dupin, com esquivar els estimats serveis secrets d'aquí, d’allà i d’allà on sigui (CIA, CNI, Mossos o franquícies diverses).

Màrius Serra. La Vanguardia. 18/6/13

Viure en pecat

Els catalans vivim en pecat. Quan, el novembre de  2000, vaig començar a escriure rum-rums, estàvem en plena guerra de les xapes (Aznar dixit). El tercer rum-rum que vaig publicar (aquest d'avui és el 1581) al·ludia a l'arribada als carrers de Barcelona dels primers vehicles amb matrícula BCN. La nova normativa, a banda d'eliminar tot vestigi d'origen geogràfic a les matrícules per evitar operacions catalanitzadores com l'agironament (de GE a GI), també va eliminar les vocals. Això impedia malsonàncies escatològiques (CUL, ROT, PET) i d'altra índole (CIU, ERC, CAT), però no pas d'altres exabruptes (FCB, LSD, PSC). En aquells temps preprocessionals la batalleta de les xapes va provocar que es constituís la plataforma DesmarCA'T en defensa de la identitat vehicular. Es van distribuir, amb fortuna desigual, milers d'enganxines amb el CAT sobre fons blau i sota corona d'estrelles. Després, la pesantor dels dies i la irrupció del burro català van apaivagar la iniciativa. Però l'administració catalana va insistir amb diversos plans de protecció civil que desemboquen en el CAT, entre els quals potser els més coneguts siguin el Pla Inuncat (risc d'inundacions) i el  Neucat (de nevades). La llista de possibilitats és tan extensa que més d'una vegada m'havia entretingut a imaginar-ne de nous i no donava l'abast. Organismes amb noms tan suggerents com Altercat, Becat, Corcat, Delicat, Educat... i així amb totes les lletres de l'alfabet. Naturalment, el candidat ideal per a la P era Pecat. 

Doncs vet aquí que a través de l'espai El medi ambient de TV3, que acaba d'arribar als 5000 programes sota la gràcil batuta de Xavier Duran, m'assabento de l'existència del PECAT, així en majúscules, a la Universitat de Girona. El PECAT és un grup de recerca científica sobre “Pertorbacions Ecològiques i Comunitats Animals Terrestres”, els integrants del qual pertanyen tots a l'àrea de Zoologia del Departament de Ciències Ambientals de la Facultat de Ciències. Les seves línies d'investigació comprenen invasions biològiques, ecologia del foc i interaccions planta-animal. En concret, el reportatge de TV3 posa el focus en els efectes de la formiga argentina, una espècie invasora sense cap relació ni amb Leo Messi ni amb Hisenda. La tasca dels científics del PECAT és digna de ser destacada més enllà del nom, però no em puc estar de constatar que entre la dotzena llarga de catedràtics, professors agregats, becaris doctorals i col·laboradors que treballen en PECAT hi ha un catedràtic el nom de pila del qual sembla especialment adequat per aital acrònim pecaminós: el doctor Crisanto Gómez. 

Cristo!, que diria Joan Fuster.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/6713

“Call me Jordi”. Puntí al Financial Times

 Jordi Puntí viu un moment dolç. La publicació de Maletes perdudes a Anglaterra ha estat molt ben rebuda, tal com indiquen dos primers símptomes. En primer lloc perquè ha merescut l’atenció d’un diari tan prestigiós com el Financial Times, que li ha dedicat una extensa ressenya. En segon lloc perquè Lost luggage, publicat per Short Books, una editorial independent de Londres, ha suscitat tan interès que Jordi Puntí ha estat convidat a llegir un fragment de la seva novel·la a la British Library, en el marc de la Nit de la Literatura Europea.

Organitzada per la European Union National Institutes for Culture, la Nit de la Literatura Europea ha acollit vuit escriptors europeus de primer nivell. L’austríac Norbert Gstrein, l’eslovè Miha Mazzini, el belga Erwin Mortier (autor d’una novel·la magistral, Marcel), la turca Ece Temelkuran, el txec Jáchym Topol, l’alemanya Birgit Vanderbeke, l’holandès Frank Westerman, i Jordi Puntí.

Enguany la Nit Europea estava comissariada i presentada per Rosie Goldsmith, una periodista de la BBC especialitzada en literatura que sempre ha defensat la necessitat de traduir literatura estrangera a l’anglès. Rosie Goldsmith, que va tenir accés a les galerades de Maletes perdudes i va poder llegir la traducció de Julie Wark abans que es publiqués, va presentar Puntí davant del públic i la primera pregunta que li va fer va ser: "Jordi, digues, com t’he de dir, català o espanyol?" I Puntí li va contestar amb una frase de ressons melvilians: "Call me Jordi".

Com va arribar a ser seleccionat? Rosie Goldsmith i tot un jurat de lectors van triar entre les 70 propostes que s’havien presentat des de diverses institucions culturals europees. Jordi Puntí hi va anar proposat per l’Institut Ramon Llull i ha estat l’únic autor escollit de l’estat espanyol. 

La 5a edició de la Nit Europea es va celebrar el 15 de maig a la British Library. El preu de l’entrada era de 7 lliures, però de seguida es van exhaurir les 250 localitats previstes i van haver de penjar el cartell de Sold out. A l’inici de la nit, la directora de la British Library va comentar amb orgull que són els dipositaris d’un dels tres exemplars que es conserven de la primera edició de Tirant lo Blanc. 

Puntí al Financial Times
Adrian Turpin, director del Wigtown Book Festival, signa la ressenya de Lost Luggage al Financial Times. Turpin ha fet una lectura atenta de la novel·la de Jordi Puntí i en destaca la subtilesa i l’estil. Destaca el fet que el narrador de la novel·la parli en primera persona del plural, un fet que qualifica de ‘striking stylistic flourish’. El crític anglès defineix Gabriel, el protagonista de ‘Maletes perdudes’ amb un joc de paraules ocurrent: ‘long-distance lugger’. Turpin no perdona a Puntí unes referències a cançons dels Beatles i li retreu que no hagi explorat més les mares dels quatre Cristòfols, però també és conscient que la força de Maletes perdudes resideix tant en allò que s’explica com en allò que s’omet, i conclou la ressenya amb aquesta frase: “Lost luggage comes to represent not only the boxes the removal men ritually remove from each client, nor the abandoned Christophers, but most movingly Gabriel himself. The ambiguous ending leaves readers to make up their own mind on whether he has finally been found". Podeu llegir la ressenya sencera al Financial Times.

Bernat Puigtobella, 21 de maig del 2013, a Núvol.

dilluns, 17 de juny de 2013

Ja no vaig a la discoteca

¿Daft Punk? D’acord, parlem-ne. Dies enrere, una amiga va escriure aquesta frase a Facebook: “Alcem la copa als estels i cantem: ‘Com la llegenda del Fènix, tot acaba com comença i el que, giravoltant, sosté el planeta és la força dels inicis”. Semblava que cités un text antic, un atac hedonista, però en realitat eren els primers versos de la cançó Get lucky. L’anècdota em va fer adonar que ara mateix Daft Punk ho té tot a favor per ser la cançó de l’estiu.

Random access memories, el seu nou disc, és un repàs curiós a les múltiples formes de la música de discoteca i electrònica dels anys 80. Entre d’altres hi participen Giorgio Moroder, que va produir grans cançons de Blondie o de Donna Summer, i les guitarres rítmiques de Nile Rodgers, pare dels èxits de Chic. Però jo també hi veig detalls lírics d’Alan Parsons Project, excursions a la simpatia maníaca de Hall & Oates, melodies de Todd Rondgren i fins i tot aquells sintetitzadors tan monòtons que se sentien de fons als concursos de la tele i a les pel·lícules porno de lèpoca. A més, el recurs del vocoder en algunes cançons vol simular la veu d’un robot trist, que és la variant postmoderna del pallasso trist.

Amb aquestes credencials, ¿per què té tant d’èxit, doncs, el disc de Daft Punk? Sasha Frere-Jones, crític del New Yorker, ha escrit que no pot parar d’escoltar-ne algunes cançons, però alhora troba que és del pitjor que ha sentit mai. Seguint-li el fil, podríem dir que és un disc bo perquè és dolent. És a dir, l’han volgut fer dolent, i per això és bo. Els neuròlegs expliquen que, quan sentim música, el còrtex auditiu del cervell fa un viatge cap al futur immediat i alhora cap al passat. Volem anticipar les notes que vindran, però també les associem amb allò que recordem a través de la música. Quan aquest circuit cortical funciona, n’hi ha prou amb una nota perquè la dopamina es dispari. Els que ja tenim una edat només podem escoltar el disc de Daft Punk com una paròdia o un homenatge. Com a metamúsica. L’escoltem i de sobte el viatge neuronal cap al futur coincideix amb el que va cap al passat. Llavors es produeix el curtcircuit: ens agrada i alhora sentim vergonya aliena.


Jordi Puntí, El Periódico, 15 de juny del 2013.
  
 

dissabte, 15 de juny de 2013

Per fi, Pedrals

Si parlem de Josep Pedrals la fi no pot ser res més que una lletra. La lletra grega que acaba de clavar a la seva solapa d'elegància desmarxada el joier Manel Capdevila i Coral. Pedrals és un dels poetes més versàtils (i verbívors) de les lletres catalanes i el premi que li acaben de concedir un dels premis més insòlits del panorama: la Lletra d'Or, que es concedeix en un sopar informal i consisteix en una insígnia d'or lliurada per un joier de la família Capdevila. Es premia, poca broma, el millor llibre de l'any escrit en català, sense distinció de gèneres. Pedrals l'ha rebut per la seva última obra publicada: Romanço d'Anna Tirant (labreu), una veritable mostra de l'evolució paralírica d'un poeta que molt abans de publicar el primer llibre ja havia recitat pertot. Aital Lletra d'Or és una joia creada per Manuel Capdevila i Massana l'any 1956, quan nou amics escriptors es van conjurar per premiar cada any l'autor de la millor obra de literatura catalana. El primer guanyador va ser Salvador Espriu, per Final del laberint, i van convenir que la insígnia tindria la forma de la lletra fi, símbol de saviesa. L'any següent el va guanyar Josep Pla (per Barcelona), el 1958 Josep Carner (per Absència) i així fins arribar a Pedrals. Els deu últims lletristes d'or ja en demostren l'eclecticisme: Baltasar Porcel, Montserrat Abelló, Emili Teixidor, Empar Moliner, Josep Maria Espinàs, Sergi Pàmies, Lluïsa Cunillé, Julià Guillamon, Joan Daniel Bezsonoff, Jordi Puntí i Perejaume.
 
El sòlid prestigi de la Lletra d'Or rau en la seva independència de qualsevol poder polític o econòmic. Les regles del joc estableixen que els jurats només poden ser-ho fins que arriben a l'edat de 50 anys. Llavors fan l’última deliberació i proposen substitut. Això vol dir que ningú no s’eternitza en la posició de marcar el gust literari i també que podríem establir l'arbre genealògic dels actuals membres del jurat fins arribar als del primer, que van ser els creadors del premi: Enric Badosa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Antoni Comas, Fèlix Cucurull, Gonçal Lloveras, Joan Teixidor, Frederic-Pau Verrié i Antoni Vilanova. Però la independència, ai las, també té un preu. Com que cap institució, entitat o empresa no se'l sent seu, la projecció pública del guardó és molt variable i el reforç que representa per a l'autor que el rep es tradueix poc en la visibilitat de l'obra. Cada any és diferent i potser forma part de la gràcia del guardó.

La qüestió important és que val molt la pena llegir Pedrals i també escoltar-lo. La Lletra d'Or li arriba en el moment que publica a la xarxa els dos primers singles del nou disc d'Els Nens Eutròfics: “Aranyassa” i “Subterrània”. Dues cançonasses molt diferents des del punt de vista musical que tenen en comú una execució prosòdica que incorporaria tots els altres elements de la taula de Mendelèjev sinó fos que la segona ja conté totes les estacions de metro i ferrocarrils de Barcelona rimades! Fi? Finíssim!

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 15/6/13

divendres, 14 de juny de 2013

Desficaci?

Veig per Youtube el comiat d’un dels periodistes valencians afectats per l’ERO de Ràdio Televisió Valenciana. Es diu Xavi Alberola i fa dues dècades que retransmet els partits de pilota, adjectivada a voltes valenciana per diferenciar-la de la pilota basca. La pilota es juga al carrer o en recintes específics denominats Trinquets. No hi entenc gens, però pel poc que en sé em sembla un d’aquells esports que qualsevol país normal hauria exportat amb orgull per singularitzar-se en la promoció exterior. Em dol que un ciutadà del Principat tingui tan poca informació sobre la pilota valenciana com, ja posats, sobre les curses de trotons a l’hipòdrom de Manacor. La qüestió és que Alberola va aprofitar l’última connexió abans de ser acomiadat per denunciar la gestió que ha menat a aquest atzucac. De la boca del cronista Alberola només van brollar dos mots per qualificar la situació actual: “la ruïna i el desficaci”. El terme desficaci és ben viu al País Valencià i equival a disbarat. El seu camí etimològic és tan descriptiu que el fa idoni per definir la gestió econòmica del PP valencià. Prové del mot llatí efficacia (eficiència), deformat a través de la forma popular esficàcia, posteriorment mutada en desficaci per influx de desfici.


Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al Suplement Cultura. 14/6/13

dimecres, 12 de juny de 2013

Ballbè o la dona que cau

Una vegada més algú ha denunciat la cultura del ha! ha! ha! que domina impunement el nostre país. Tot és barrila i frivolitat. I ja n’hi ha prou. Engegues el televisor i en lloc d’un debat amb professors universitaris et fan Polònia (aquest programa satíric és un dels problemes més greus que tenim, ens desprestigia arreu del món: en els congressos internacionals els convidats estrangers eviten entaular conversa amb els catalans).

 
A Núvol, el crític Joan M. Minguet retreu a Bibiana Ballbè (ell escriu Ballbé contra vent i marea) haver-se convertit en símptoma d’aquesta cultura de la riota. A Minguet no se li ha posat bé que l’hagin contractada com a col·laboradora del Centre d’Arts Santa Mònica per “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”. Per a ell sols hi ha una manera de transmetre la cultura: necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació”. Una mica per osmosi, com si diguéssim. O per avorriment i desesperació. La cultura s’ha d’assimilar com l’aigua d’una lavativa: pacientment, amb resignació, i adoptant una postura que ho faciliti.

 
Minguet diu que no coneix Ballbè i que no hi té res en contra. Li arriba a tenir tírria i l’espera a la porta de casa amb una barra de ferro. Com que no la coneix, li recomano un invent de Ballbè prou innovador. A La tribu de Catalunya Ràdio porta un entrevistat que ha trobat a l’atzar pel carrer, li fa un retrat a partir de l’aspecte i després ho contrasta. L’altre dia va entrevistar una noia que cau. Té aquesta raresa: cau dels llocs alts, sense proposar-s’ho. Potser Ballbè podria aconseguir que a Santa Mònica contractessin la noia aquesta, que caigués matí i tarda, una vegada i una altra. Segur que Perejaume l’aprofita per a alguna de les seves instal·lacions.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 12 de juny del 2013.

dimarts, 11 de juny de 2013

Dalí vist com Salvador temós

Quan Joan Coromines deia que la llengua és un arxiu de memòria històrica es referia al poder evocador de les paraules, que sovint actuen de neurotransmissors. Fa poc he topat amb un cas que ho corrobora. Una paraula que mai abans no havia sentit  em va projectar a una època. Era a Ciutadella de Menorca, a la Casa de Cultura en què s'ha transformat l'antiga escola de Sa Plaça. M'hi havia convidat l'escriptora menorquina Maite Salord, que coordina el grup de lectura Plaça de Lletres. Cada mes llegeixen un llibre, triat per votació entre els membres del grup, i es reuneixen a comentar-lo, si pot ser amb l'autor. El dissabte 1 de juny hi vam comentar Plans de futur. Com que les famílies figuerenques Sunyer i Carbona, protagonistes de la novel·la, van tenir una relació molt estreta amb els Dalí, algunes de les preguntes van anar en aquesta direcció. Entre d'altres, va sorgir el tema de l'obsessió de Salvador Dalí pel doble, derivat del que en podríem dir la seva redundància vital. És prou conegut que els pares de Dalí li van posar el mateix nom Salvador que havia dut un seu germà mort, i aquesta circumstància va ser central en la construcció de la complexa personalitat daliniana. Un dels participants en la tertúlia va dir “sí que és ver, Dalí era temós”. I ja hi vam ser.

Com que jo no havia sentit mai la paraula, me la vaig fer explicar. Va resultar ser un adjectiu amb dos usos prou distints. M'acullo, ara que escric aquest rum-rum, a les definicions que he trobat al Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll, l'únic en el qual figura el terme. El fan derivar etimològicament de tema i el situen només a Menorca. D'una banda, “massa insistent, obstinat en una mateixa cosa”, exemplificat amb una frase de L'Avenç (1891): “Mosques impertinents y temoses que per tot s'afiquen”. El segon és l'ús que buscava: “Es diu temós acompanyant el nom de baptisme d'una persona que duu el mateix nom que el seu germà mort, o sia, que insisteix a portar el mateix nom: ‘En Miquel temós’, ‘En Joan temós’”. A Menorca, doncs, haurien conegut el petit Dalí com “En Salvador temós”. I prou tema que va donar, el segon Salvador Dalí! El descobriment del mot em va projectar a un temps llunyà, d'alts índexs de mortaldat infantil. Dalí va néixer l'any 1904. L'arxiu immaterial del que parlava Coromines, doncs, ens permet reviure la història pronunciant un sol mot. Però la memòria històrica té les seves sorpreses. Dos dels meus interlocutors a Ciutadella, una dona i un home que tot just seixantejaven, em van deixar de pedra amb quatre paraules més: “jo també som temós”. Tots dos són records vivents dels seus germans morts. Homònims.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/6/13

Entradas populares

Compartir