dimarts, 30 de juliol de 2013

Per què no li diré el Tata

El senyor Gerardo Martino és el nou entrenador del Barça. Sabem que a l'Argentina tothom li diu el Tata, tot i que ningú no acaba d'aclarir-ne el perquè. Ni el mateix Martino. El Tata. Des del primer moment aquesta síl·laba duplicada s'ha apoderat del barcelonisme, encara en estat de xoc per la recaiguda de Tito Vilanova. La proximitat paronomàsica entre Tito i Tata no ha passat desapercebuda, de manera que tots ho hem celebrat amb joia infantívola per Twitter, mar i ràdio. La memòria col·lectiva ens ha fet rescatar altres membres de la sèrie TT tan variats com Tete Montoliu, Toti Soler, Titi Henry, Francesco Totti, Jacques Tati, Tita Cervera, Totón Comella, el pallasso Totò, Desmond Tutu, el Tato o la Tata Golosa (mmm, los micrófonos!). Fins aquí la prehistòria. La pregunta, ara, és si ens hem d'abonar al tataisme o podem optar per altres solucions onomàstiques menys mimètiques. Ni Gerardo ni Martino són noms difícils de pronunciar. Durant els anys vuitanta el Barça va tenir un lateral maurità, fitxat del Las Palmas, que es deia Gerardo, Gerardo Miranda. L'endemà del fitxatge de Gerardo Martino en Joan Maria Pou apostava en un tuit  pel martinisme i demanava complicitats per fer front al tataisme general que constatava. Tot just ha passat una setmana i la síl·laba Ta ja ho tenyeix tot. Que cadascú li digui com vulgui, però ara que encara està tot per dir i tot és dicible, trobo que és un bon moment per exercir el dret a decidir com dir-li. I jo no li penso dir el Tata.

No li diré el Tata per respecte al Tito. No li diré el Tata perquè em grinyolen les famílies amb tete i tata. No li diré el Tata  per una qüestió de concordança. No li diré el Tata perquè, en principi, Martino no marcarà gols ni protagonitzarà jugades espectaculars que ens puguin fer quequejar d'emoció a crits com quan Henry marcava al Bernabeu per partida doble i els narradors de la gesta s'encallaven en la síl·laba Ti de Titi, Tititití... No li diré el Tata perquè a Messi tampoc li dic el Leo, ni molt menys encara el Lío, tal com feia Maradona. No li diré el Tata. Trobo que  és un moment ideal perquè el personatge es reinventi, creixi i es faci un nom (nou) a Europa. No li diré el Tata perquè rima amb patata. No li diré el Tata perquè no suporto els barcelonins que es fan el merda i anemenen Gabo el Gabriel García Márquez, com si l'haguessin tractat en la intimitat. No li diré el Tata perquè tant ell com jo ja tenim prou edat com per començar a estar atents a la pròstata. No li diré el Tata perquè propicia els jocs de paraules dolents: tatami, cantata, apòstata, estatal, saltataulells, catatalà... Posdata: estic amb tu, Pou: martinisme; sóc molt del dry; shaken, not stirred.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del 30/7/13

dilluns, 29 de juliol de 2013

Emparaulats i entaulats

L'empresa argentina Etermax que lidera Maximo Cavazzani acaba de treure una versió 2.0 del seu popular Apalabrados, també conegut com Angry Words. En dos anys l'aplicació ha aconseguit deu milions de descàrregues. Està disponible en catorze llengües, una de les quals el català, i permet fer partides simultànies amb usuaris coneguts o desconeguts d'arreu. Després de la febrosa sorpresa inicial, l'hàbit s'ha consolidat sense fer soroll, i ara ens n'arriba una versió millorada. Els etermaxistes hi han incorporat tres extres. D'una banda, un validador automàtic que, més enllà de dir-nos si la paraula és correcta, ens va indicant els punts que ens atorga en la posició que proposem. També podem consultar les fitxes que encara no han aparegut a la partida i que, per tant, pot tenir el rival. Finalment, en les llengües en les quals està disponible, podem consultar el significat de les paraules del tauler al diccionari de referència. El català, de moment, és només un lemari, però aquest és un dels punts clau per augmentar la fondària cultural d'un joc de lletres, apel·lar a la curiositat. Molts jugadors d'Scrabble en tenen prou de comprovar que la paraula que han format és acceptada com a vàlida, sense preocupar-se gens d'on prové ni de què vol dir. Això es veu agreujat en el cas de l'Apalabrados perquè les regles del joc no penalitzen les paraules incorrectes, de manera que els jugadors van provant combinacions com qui juga a la tómbola, fins que els toca. Ara, aquesta nova eina de consulta al diccionari com a mínim estableix els ponts que permeten accedir a la vida interior de les paraules i evitarà la sensació de futilitat que acompanyava certes partides plenes de mots estranys. 
 
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 29/7/13
 
El més interessant de la nova versió és que els dissenyadors hi apliquen alguns dels encerts que han experimentat en altres jocs de lletres que també comercialitzen com el Mezcladitos o el Bingo Crack. El meu favorit és el primer, una mena de Boogle espasmòdic que permet formar paraules lliscant ràpidament per una graella de 4x4. Es veu que ja se l'han descarregat tres milions d'usuaris. Cada victòria permet obtenir monedes que després es poden bescanviar per alguns extres multiplicadors de punts. Però si l'encert no ens acompanya i el fons de pensions davalla, es pot acudir a la botiga i comprar-ne més a través d'un micropagament. Com que les versions més populars dels jocs sempre són les gratuïtes i la publicitat és una goma que no es pot estirar fins a l’infinit, aquesta és l'única via d'ingressos alternativa. Els editors de continguts culturals (diaris, revistes, llibres, pel·lícules, música, jocs) hauran d'estar molt atents a aquesta nova via de finançament.

dissabte, 27 de juliol de 2013

El domador de peixos

Roger Gómez i Dani Resines formen, amb la productora Cristina Sánchez, una cèl·lula de cineastes denominada El Cangrejo. Es van donar a conèixer amb L'equip petit, un documental sobre un equip de futbol infantil que sempre perdia. La seva trajectòria de cineastes independents conté altres peces que demostren una gran capacitat per projectar una mirada molt lúcida. Aquesta setmana han fet 23 preestrenes, durant 24 hores seguides, del seu últim curtmetratge de 22 minuts: El domador de peixos. S’han centrat en la figura de Francisco (llegiu-ho Fran6Q) Roig Toqués, creador d'un visitat museu de curiositats marineres a Vilanova i la Geltrú, la porta d'entrada al qual era la Carpa Juanita, l'únic peix del món que menjava amb cullera i bevia a galet, d'un porró. Com que en Roig Toqués era mon oncle i el museu un dels espais més màgics de la meva infància, he viscut aquesta preestrena amb fruïció. La primera de les 23 projeccions es va fer en família dins del museu, que roman tancat des de la seva mort. Veure aquell espai màgic en una pantalla instal·lada al seu interior va ser un trompe-l'oeil panxabovístic que entronca amb l'operació vital de mon oncle: emportar-se el mar a casa a còpia de metonímies i sinècdoques. La pel·lícula aconsegueix traslladar el seu esperit a través d'una carta pòstuma que rep un vell llop de mar. La sàvia inserció d'imatges d'època, filmades pel mateix Roig Toqués, enriqueix l'atmosfera del documental i n'aprofundeix la força narrativa. Es dóna la paradoxa que les imatges documentals semblen de ficció i viceversa, tal com succeïa quan ell explicava els objectes heteròclits del museu.

El domador de peixos aspira a ser seleccionada a Sundance. Recorrerà  el circuit internacional de festivals des del convenciment que l'estat de la creació és com el museu de mon oncle, fruit de la passió inherent a la iniciativa privada. La preestrena múltiple ho demostra: cap problema per projectar-la en àmbits privats com la Daurada de Vilanova, la cocteleria l'Elephanta, la llibreria Pequod o el cinema Maldà, entre d'altres. En canvi, l'Ajuntament vilanoví els demanava centenars d'euros per fer-ne una projecció als equipaments públics. El mateix Ajuntament que, incapaç de valorar l'impacte dels records del Museu i la Carpa en centenars de milers de catalans, aigualeix la seva preservació en un projecte de futur sense ànima ni personalitat. La desafecció general pels gestors del diner públic encara infon més valor a la figura d'un ingenu seductor com Roig Toqués, que mai no va cobrar ni cinc per ensenyar el seu tresor a tothom qui el volgués veure, de Yul Brinner a una escola infantil. La pel·lícula, que tampoc no ha rebut ni cinc de cap institució, mostra com la casa Martini va posar un anunci a la bassa de la carpa a canvi d'una caixa d’ampolles de vermut. Mig segle després la càmera les descobreix en un racó, empolsegades. Brindem pel domador de peixos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 27/7/13 

Vegeu-ne el tràiler aquí en Vimeo i visiteu la pàgina de Cangrejo TV

dijous, 25 de juliol de 2013

Lectures d’estiu i protecció solar

Parlant d’una novel·la que acaba de llegir, un amic em diu que li ha costat molt arribar al final perquè se li feia pesada. Li pregunto per què no la va deixar a mitges. El món està massa ple de llibres bons per perdre el temps llegint els que no ens agraden. El meu amic em contesta que acostuma a llegir els llibres fins al final, encara que li costi, i cita un crític que defensa aquesta actitud: la probabilitat que les millors pàgines del llibre siguin al final és la mateixa que al principi. Si l’abandones, mai no sabràs què t’esperava.

El meu amic no està sol. Segons les dades que ha publicat Goodreads, un fòrum de llibres a internet, més d’una tercera part dels lectors arriba fins al final peti qui peti. Aquesta obstinació em fa pensar en l’escriptor Tim Parks, que defensa tot el contrari. L’any passat va publicar un article al seu blog de la New York Review of Books en què es preguntava si cal acabar de llegir els llibres de ficció, fins i tot quan ens agraden de debò. Volem arribar al final, venia a dir, perquè les millors novel·les responen a una mescla perfecta d’estil i argument, però hi afegia amb ganes de provocar: “Un cop l’estructura està fixada i la bola de la narració ja roda, la necessitat d’un final esdevé una càrrega desafortunada, una torbació, la cloenda deplorable de tantes possibilitats”.

La proposta de Tim Parks funciona per excés, l’exagera per fer-nos reflexionar sobre la necessitat de triar bé les nostres lectures. Segons Goodreads, també, els principals motius que donen els lectors a l’hora d’abandonar una novel·la són: que és lenta i avorrida, que tracta el lector d’estúpid i que l’estil és pobre. Jo hi afegiria la falta d’informació i la influència de les modes. Ara a l’estiu, per exemple, ¿quants lectors es compraran una novel·la per anar de vacances, només una, i no l’acabaran mai? S’ha de saber triar, deixar-se aconsellar pels bons llibreters i no caure sempre en la temptació de llegir el que llegeix tothom. Els apartaments de la costa estan plens de llibres a mig llegir, totxos amb les pàgines tacades de protecció solar i les cobertes amb rastres de gelat. Ja se sap que les hores passen volant i a l’estiu la migdiada és deliciosa. Bona lectura!

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de juliol del 2013.

dimarts, 23 de juliol de 2013

El Born, Centre Comercial



A mesura que s’acosta l’Onze de Setembre i es van coneixent els detalls del Tricentenari de 1714, amb l’esperada inauguració del Born Centre Cultural, també són més evidents les intencions de l’ajuntament de Barcelona. Fa anys que els veïns del Born veiem com avancen les obres al mercat i en la urbanització de la zona, però des de fa uns dies, inevitablement, també ens adonem dels canvis més subtils que es produiran, que ja s’estan produint, i no sembla pas que vagin a favor de l’esperit urbà del barri ni dels veïns.
Mentre cal esperar que el nou centre doni un impuls cultural a la zona, més enllà de funcionar com a urna per embellir un discurs ideològic, els canvis que ja són visibles permeten intuir que l’entorn del Born serà sobretot un gran centre comercial a l’aire lliure. La recent aprovació del Pla d’Usos 2013 a l’ajuntament, amb els vots del PP i CiU, s’ha presentat com una modificació del Pla del 2010 que aleshores va impulsar la regidora de Ciutat Vella, Itziar González-Virós. En realitat, però, el nom és només una disfressa de xai per devorar el territori i mercantilitzar encara més una zona que ja està saturada d’àrees comercials i turístiques.
El nou pla està fet per incentivar la inversió a Ciutat Vella, sense tenir en compte la voluntat dels veïns, i amb l’excusa de la crisi facilita que l’espai públic tingui usos privats --com ara les terrasses--, autoritza nous establiments de restauració i permet la instal·lació de nous hotels a la franja perimetral de Ciutat Vella. La transformació del Born, ves per on, arriba en el moment just per a aquestes noves normatives i, de fet, més d’un restaurant ja ha iniciat reformes preveient que aviat podran ampliar el nombre de taules a la terrassa.
El març d’aquest any, quan l’ajuntament va presentar el final de les obres que convertiran l’entorn en un “espai de vianants”, les imatges simulades per ordinador mostraven uns grans espais per on unes figures blanques passejaven o seien en bancs. S’hi van oblidar els músics ambulants, els venedors de roses, els pixaners furtius, els borratxos que vomiten...
“La pavimentació que es col·locarà en aquest entorn s’ha concebut com una catifa [sic] al voltant de l’edifici del mercat”, deia el text informatiu de l’ajuntament. Com que s’eliminen les voreres i gairebé tot el trànsit, és obvi que aquests espais amplis atrauran un altre ús que tampoc sortia a les imatges simulades. Només cal veure el que ha passat al passatge Mercantil, un dels primers trams enllestits: poc després que el nou paviment estigués a punt, amb unes llambordes planes d’imitació, els dos restaurants que hi ha al passatge van ampliar el nombre de taules a la terrassa, ocupant la meitat del carrer.
La nova ordenació també maltracta el Passeig Picasso. En diversos punts el paviment que hi acaben de posar és tan senzill que ja s’ha aixecat. Des de fa uns quants dies, s’han reduït les places d’aparcament --240 en tota la zona-- per tal de convertir-lo en la via que canalitzarà gran part del trànsit al voltant del Born (està previst que a l’agost se’n recuperin 72 davant els edificis fantasmagòrics dels antics jutjats). Amb el tancament definitiu del carrer Comerç --excepte per anar a l’aparcament públic--, ara tot el trànsit es desvia per Princesa, cap al carrer Rec i cap al passeig Picasso. No sembla que s’hagin valorat prou les dinàmiques urbanes que ja hi havia fixades actualment: el carrer Princesa, per exemple, és una via habitual perquè les escoles accedeixin a la Ciutadella quan hi van de visita, així com els alumnes que estudien a l’escola del parc. A més, l’augment de trànsit crea una barrera natural de connexió entre el barri i el parc.
Tot i que aquests dies, a última hora, diversos carrers com el de la Fusina, Ribera, Comercial o el passeig Picasso han quedat fora del tractament específic perquè ja estaven massa saturats, el Pla d’Usos del 2013 serà polèmic per força. Caldrà llegir-lo a fons i fixar-se en els exercicis de cinisme que conté, com quan admet que hi ha “un desgast veïnal no desitjat” i cal establir “mecanismes compensatoris”, o amb la creació del “segell de responsabilitat social” per als “inversors/hotelers/restauradors”.
Mentrestant, a l’espera de la inauguració i aprofitament del Born Centre Cultural, uns metres més enllà es produeixen tot de fenòmens urbans per reflexionar: l’entorn de l’estació del França s’esllangueix entre males herbes; la muralla del baluard de defensa passa desapercebuda entre edificis nous; l’hivernacle del parc fa anys que està tancat al públic. Cada nit, sota els porxos del passeig Picasso i a la Ciutadella hi dormen desenes de sense sostre, rodamóns, desclassats, desnonats: actors secundaris sense paper a la pel·lícula que Barcelona vol vendre al món.
Jordi Puntí, El Periódico, 22 de juliol del 2013.

La vida és una tómbola

La Loteria espanyola fa 250 anys. El primer sorteig es va fer en 1763 amb el nom de “Lotería Real”. Va consistir en l'extracció de cinc boletes d'una bossa on n'hi havia noranta. Per això ara d'aquesta modalitat se'n diu la Primitiva. El tràfic de somnis relacionats amb el déu Atzar ha viscut una evolució notable. La loteria actual va néixer l'any de la Pepa, el 1812, i la famosa Quiniela de l’1X2 el 1946, aprofitant l'auge del futbol, que encara dura. La qüestió és que els responsables de Loterías y Apuestas del Estado impulsen ara una campanya molt narrativa (segur que els responsables de l'agència McCann parlaran de <CF21>story-telling</CF>, en el seu castellà castís) centrada en l’entranyable figura d'un col·leccionista de bitllets de loteria. L'home viatja en tren amb un àlbum i aprofita cadascuna de les peces de la seva col·lecció per explicar una història. Així, el bitllet de 1763 permet que un pescador es compri un vaixell i esdevingui explorador, el de 1837 la creació d'un gran zoo, amb el bitllet de 1870 una camperola munta un hostal on convida tothom, el de 1911 impulsa un pilot a guanyar la cursa d'Indianàpolis i amb el de 1986 un jove emprenedor inventa unes sabatilles esportives fantàstiques. La idea és que la loteria ens permet complir els somnis. En temps de crisi és una idea potent. Una sortida com la del gruista a l'atur que va guanyar més d'un milió i mig d'euros al Pasapalabra la setmana passada. És atractiu però malament rai si ens hem de refiar dels cops de sort per encarar el futur. 

L'any 1886 Jules Verne va publicar Un billet de loterie una rocambolesca novel·leta per entregues que explora aquesta idea. Un pescador noruec que es vol casar compra un bitllet de loteria abans d'anar a fer temporada a Terranova. Verne inventa mil desgràcies (naufragi, estafes diverses, hipoteca, usurers, ruïna: tot molt actual, ja ho veuen) fins arribar a un final apoteòsicament feliç, amb retrobament dels enamorats i bitllet de loteria premiat inclosos. Als supersticiosos els agradarà saber que el número de la novel·la era el 9.672. El dramaturg Ignasi Iglésias, en canvi, va triar el número 10.341 com a detonant de Les garses (1906) un drama en el qual treure la grossa al sorteig de loteria esdevé un veritable malson per a la família agraciada. Iglésias contraposava el diner fàcil a l'esforç i lloava la qualitat redemptora del treball. És obvi que a l'Espanya de Bárcenas el relat de Verne ven molt més que el d'Iglésias, i per això la campanya de McCann és bona. Només hi grinyola un petit detall. Els bitllets premiats no acostumen a acabar enganxats a l'àlbum de cap col·leccionista. Normalment només es col·leccionen els que no han tocat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/7/13

Aquest és l'espot

 

dilluns, 22 de juliol de 2013

Fawlty, Hotel, Manuel


Fawlty.
He perdut el compte de les vegades que he vist les dues temporades de 'Fawlty Towers', emeses a
Anglaterra el 1975 i el 1979, i a Catalunya (amb el nom d''Hotel Fawlty') el 1986. Ubicada en un hotel anglès regit per un propietari que té tírria als clients propis, aquesta sèrie va ser votada el millor programa de televisió anglès de tots els temps per l'Institut Britànic de Cinema, el 2000. La clau del seu èxit rau, segurament, en el fet que els guionistes (John Cleese i Connie Booth) van dedicar sis setmanes de feina –aleshores, un període insòlitament llarg– a cada capítol de mitja hora: tres a l'estructura i tres més als diàlegs.

Hotel.
Un dels meus dos episodis preferits és 'L'amanida Waldorf', en què un nord-americà arriba a l'hotel i vol sopar, però el xef està a punt de plegar. El nord-americà dóna 20 lliures a Basil Fawlty, el propietari, per convèncer el xef que es quedi mitja hora més. Fawlty acomiada el cuiner i embutxaca els diners, amb la intenció de preparar el sopar ell mateix. Però quan el client demana una amanida Waldorf, en Basil, que no té ni idea de què és, es veu obligat a preguntar-ho de part del xef inexistent: “El xef vol saber si porta formatge, enciam...?” I un cop assabentat dels ingredients, no en troba un d'essencial: “El xef pregunta què li sembla una amanida Ritz: idèntica a l'amanida Waldorf, però sense les nous?”

Manuel.
La situació empitjora fins al punt que en Basil decideix apaivagar el client enutjat tot llegint-li, en veu alta, una carta suposadament escrita pel xef, en què aquest demana disculpes per no haver sabut fer l'amanida com cal. I quan això no funciona, entra a la cuina per escenificar una baralla amb el xef invisible, donant-li la culpa de tot. El nord-americà acaba irrompent-hi i descobreix que no hi ha cap xef, que en Basil s'ha quedat els diners i que, tot plegat, ha estat una gran pantomima sostinguda per una tirallonga de falsedats. És a dir, una metàfora perfecta de la situació actual del govern del PP, amb el senyor Rajoy fent el paper del propietari de l'hotel i la societat civil, el del client enganyat. El que no se sap és si finalment aconseguirem saber què amaga a la seva cuina i fins a quin punt ens ha estat mentint. Al cap i a la fi, en aquesta sèrie de comèdia espanyola, no hi ha cap cambrer incompetent de Barcelona dit Manuel, sinó un polític mut de Madrid dit Mariano.

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/07/2013

Últim, Catàstrofe, Acudit


Últim.
En el món de la ciència-ficció hi ha un subgènere dit de l'últim home. Exemples coneguts en són la novel·la Sóc llegenda (ed. Laertes), del recentment desaparegut Richard Matheson, de la qual es va fer tres pel·lícules, incloent-hi The Omega Man (1971), en què un Charlton Heston permanentment suat ha de lluitar contra una raça de mutants, o Oblivion, amb Tom Cruise, estrenada aquest mateix any. Bob Dylan fins i tot va fer una cançó sobre el tema –Talkin' World War Three Blues (1963)– en què el protagonista solitari encén els cigarrets en parquímetres radioactius. Totes aquestes històries tenen la mateixa premissa: una catàstrofe mundial que elimina tota la raça humana menys una sola persona
(o unes poques persones).
Catàstrofe.
El degà del subgènere de l'últim home és l'escriptor anglocaribeny M.P. Shiel, que, el 1902, va publicar una joia de novel·la titulada The Purple Cloud (acabada
de reeditar en anglès; també hi ha versió castellana: La nube púrpura, ed. Reino de Redonda), en què una erupció volcànica inunda la terra de cendres verinoses. Només un sol home, atrapat al pol nord, sobreviu. Després de viatjar arreu d'un món cobert de cadàvers, troba una noia adolescent que també ha sobreviscut, amagada en un soterrani. Malgrat els recels de l'home –que considera que la raça humana ha estat massa cruel per merèixer que reneixi– ell i la noia acaben reproduint-se. Ara bé, si es coneix la biografia de Shiel, la trobada amb l'adolescent no és tan innocent com pugui semblar a la novel·la: l'autor era un pederasta, empresonat durant dos anys per haver abusat d'una menor: un delicte que, pel que es veu, no era tan mal vist a l'illa caribenya on va néixer i créixer i que porta el nom catalaníssim de Montserrat.
Acudit.
La contribució catalana més reeixida al subgènere en qüestió és, segurament, el Mecanoscrit de Pedrolo. Però, i si els seus protagonistes no haguessin estat tan joves i sensibles com l'Alba i el Dídac? Què hauria passat amb la humanitat, posem per cas, si els últims humans haguessin estat els també catalans Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho? (Quins dels seus dos idiomes haurien convertit en universal, atès que haguessin pogut començar des de zero? No calen apostes.) O si l'últim home hagués estat Pere Navarro, caminant sol i perdut, fins
que topés Marina Geli?

Matthew Tree, El Punt Avui, 14/07/2013

Els aquàtics es mullen

Era d'esperar que després de tanta metàfora nàutica en la política catalana arribaria el dia en el qual algú es llançaria a l'aigua. El mundial de natació que se celebra aquests dies a Barcelona era una ocasió excel·lent i així ho van fer dijous un munt d'esportistes aquàtics agrupats des de fa dos mesos sota el nom de  Natació Catalana per la Independència. Són catalans un 60% dels seleccionats que aquests dies competeixen al Mundial per Espanya, així com un 100% dels àrbitres de waterpolo, però pocs gosen piular. És lògic. L'any 2006 el capità del CN Mataró Jordi Garcia va manifestar en un mitjà local que el satisfeia ser convocat amb Espanya perquè li permetia jugar al més alt nivell però que jugar-hi mai no li resultaria tan emotiu com fer-ho amb Catalunya. Per aquest comentari la Federació Espanyola li va picar la cresta. Tot i la por fonamentada a represàlies, doncs, entre el gairebé un miler de signants hi ha professionals en actiu com la nedadora olímpica (a Londres) Clàudia Dasca, els waterpolistes Dani Sulla i Sergi Mora, el tècnic que ha fet del CN Sabadell femení un equip llegendari, Nani Guiu, o l'àrbitre olímpic Jaume Teixidó. Però lògicament la gran majoria són esportistes retirats. El manifest independentista el va llegir el mític Santiago Esteva (Reus, 1952), diploma olímpic a Mèxic 68 i resident a Indiana del 69 al 74, on va coincidir amb Mark Spitz.

La saltadora Montserrat Ferraro (CN Montjuïc) va explicar com, tot i ser la tercera d'Espanya, quedà fora dels Jocs de Los Ángeles 84 mentre hi anaven les dues primeres i la quarta. El waterpolista Sergi Pedrerol (Molins de Rei, 1969), or olímpic als Jocs d'Atlanta 96, plata a Barcelona 92 i doble campió del món a Perth (1998) i Fukuoka (2001), ho va verbalitzar sense embuts. Ell  va competir per Espanya “perquè era el que hi havia”, però hauria preferit fer-ho per Catalunya. Va explicar, a més, la rocambolesca escena de Fukuoka, quan va fallar l'himne i el locutor va demanar els components de l'equip espanyol que el cantessin. “Només alguns el van taral·lejar”, assegura Pedrerol, “i d'altres vam callar”. El moment és impagable. Molts dels waterpolistes catalans fan mutis i els pocs aficionats espanyols desplaçats al Japó han de suplir la seva manca d'entusiasme fent la taral·la. També Elisenda Pérez, nedadora olímpica a Barcelona, va explicar com en els Jocs del Mediterrani del 1991 es va desmaiar just després de guanyar 400 m estils i “vaig haver de sentir l'himne del país que no em representa des d’una llitera”. Totes les parelles en fase de divorci tenen llistes de greuges. Negar-los és la pitjor manera d'afrontar la situació. Només l'agreuja.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 21/7/13 



Pel seu gran valor antropològic, i sense que serveixi de precedent, penjo aquí un correu de resposta a aquest rum-rum que acabo de rebre per correu electrònic.  Em recorda el que vaig rebre després de fer un article sobre la fundació de Ciudadanos (reproduït després al llibre Enviar i rebre). Com a mínim aquell anava signat per un tal Jordi Cañas. Aquest només hi posa Manuel. 

Per la seva prosa els reconeixereu:

De:     habilitadomayor@gmail.com
Asunto:     Su artículod e Opinión en La Vanguardia de ayer.
Fecha:     23 de julio de 2013 13:04:20 GMT+02:00
Para:     mariusserra@verbalia.com

Muy Señor mío, no le tengo a usted precisamente por un Cervantes de la pluma, ni siquiera por alguno de los mediocres escritores catalanes que pululan en estos últimos años, pero por lo visto usted debe creerse así, o sea, debe creerse el "summun" como artífice de la pluma (o del teclado del ordenador-tanto da-) porque el comentario a que me refiero es para colgarlo en un panel por la absoluta bazofia vertida en el mismo.

Mire, a mi me importan un comino los catalanes como usted, por cierto, que de los originales no hay desde hace siglos ni uno, solo quedan aquellos albigenses que vinieron del Languedoc perseguidos por el Rey de Francia y que encontraron aquí acomodo por el Rey de Aragón que por defenderlos perdió la honrra y la vida,

Su mismo nombre y apellidos son dos vulgaridades completas, pero usted que es conocido por ser un chaquetero sin demasiado escrúpulo que no sea el medrar se atreve a regodarse y sacar a la luz a cuatro subnormales analfabetos que vencidos por las campañas antiespañolas a las que son tan aficionados los catalanes mediocres como usted parece convertirlos mediante su nimio artículo en algo capital. Bien, sepa usted que otros también hemos nacido aquí, pero tenemos como nuestra patria grande a esa España que usted vilipendia sin aparentemente ningún beneficio para usted salvo el que no sea lamer la mano a los traidores que le dan de comer, incluyendo que usted tambien lo sea.

Para ofender hay que tener categoría, y no creo que ningun "especimen" como usted tenga alguna, ni argumentos siquiera. Cataluña, por desgracia, debe soportar a gente como usted que no hace tanto se arrastraban miserablemente ante esos que tanto denostan, algo propio, por cierto de las gentes del Midi frances, que es lo que son ustedes, no de los fieros sucesores de aquellos íberos que controlaron estas tierras y que fueron expulsados por la invasión mora y que jamás volvieron. Los que volvieron los trajo Carlomagno o Pipino, es igual, gentecilla de otras tierras que han repoblado esta tierra con las mismas tonterías a que tan acostumbrados tienen al resto de franceses la gente del Languedoc.

Tienen ustedes poco de valientes, y bastante de cobardes, y usted especialmente sería para recibir una Cruz de esas que dán a medio euro en la Generalidad y que tiene repartidas por todos sitios, porque la dan a cualquiera que les lave los calzoncillos, algo que usted hace cada día.

Señor Serra, no haga el ridículo contando miseria de a cuarto de media docena de imbéciles como si eso fuera el pensamiento general, será el suyo desde luego, pero si lo fuera -y creo lo es- la pena es que viva usted en una época donde se cotice tan poco la hombria, la decencia, la gratitud y la hidalguía. Usted es una poca cosa, de poco valor intelectúa y humano.

Quedo a su disposición por si gusta responderme y para decirle otras cuatro verdades a la cara si así lo desea, pero dudo que se atreva usted a eso.  Otro que acompaña a la cada vez más nutrida tropa de traidores que aparecen en La Vanguardia. Añoro los tiempos en que los veía a ustedes mendigando. Pero volverán, no lo dude.

Manuel

Cartografia Grundig

Durant el segle XX la llengua catalana ha protagonitzat diverses obres magnes en l'àmbit lexicogràfic, la més important de les quals el diccionari de Pompeu Fabra. Al seu costat, emergeixen l'Alcover-Moll (que aplega de manera exhaustiva les variants valencianes i balears) o el Coromines (que es capbussa en la fascinant etimologia de cada mot). Hi ha més obres destacades, algunes d'elles en curs, perquè la lexicografia catalana sempre ha estat capdavantera a l'hora de sistematitzar els tresors verbals. N'hi ha una que em porta de corcoll. D'entrada, perquè no tinc cap prestatgeria on posar-la dreta, però també perquè en aquests últims quatre anys m'he trobat fent el que feien els seus autors fa quatre dècades: anant pels pobles amb l'Espartac Peran i l'equip d'exteriors del programa de TV3 Divendres per fer la secció “Paraules en ruta”. L'obra  és l'Atles lingüístic del domini català (IEC). El volum més recent ja és el sisè, signat per Joan Veny i Lídia Pons i Griera, que recull termes de la vida pastoral i dels animals domèstics. L'obra és de gran format (52x30 cm) i encabir llibres de mig metre  a la biblioteca requereix prestatgeries de mida monacal, però això no treu que el consulti còmodament falcat en un sofà. A més, el mateix projecte  inclou una versió reduïda de caràcter interpretatiu anomenada Petit Atles del qual ja han sortit tres volums.

En aquest sisè volum del gran, els termes cartografiats que contenen més varietat d'informació són els relatius al porc. Des del ganivet de matar-lo als budells, les entranyes, el pernil o la salmorra, la variació de denominacions i pronúncies és colossal. Del ganivet (o gavinet, guinavet, guinoveta) també se'n diu degollador, matador, acorador, punyalet o punxó en altres indrets del domini. Concretament en els 190 punts que abasta l'enquesta, des de Sales (1) a Guardamar (190). Tot i que Badia i Margarit ja havia començat a projectar una obra així l'any 1952, les enquestes de les qual prové el contingut es van fer entre 1964 i 1978, sempre a l'estiu, i fins al 1989 no se'n va poder plantejar la publicació, encara en curs. Cada enquesta constava de 2500 preguntes i requeria tres dies de feina a la població. Els enquestadors arribaven en cotxe de línia, buscaven informadors a través de l'ajuntament o el senyor rector i després en temptaven la paciència amb una enquesta d'hores. Aquests herois del treball de camp en l'època hippy van ser, principalment, Joan Veny, Lídia Pons, Joan Martí i Joaquim Rafel. Els seus quaderns són una joia, amb anotacions i dibuixets dignes dels viatges del capità Cook. Però la gran innovació del seu treball de camp va ser que van enregistrar les veus dels informadors per transcriure'n fonèticament la pronúncia. La doctora Pons encara recorda el que pesava l'andròmina que els ho va permetre: un magnetòfon Grundig TK de quinze quilos. Tots els volums de l'Atles pesaran més.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 20/7/13

dijous, 18 de juliol de 2013

Materials per a una història de l’atzar


Hi ha llibres que semblen haver nascut d’una juguesca, a la sobretaula d’un sopar ben regat, però que en el fons demanen un rigor i un treball intel·lectual que van més enllà de l’anècdota. Penso, per exemple, en 1913. Un año hace cien años (Salamandra), del periodista Florian Illies, una mena de biografia cultural de l’Europa en ebullició de 1913 i que segueix la pista de gent com Proust, Freud, Duchamp o Kafka. És el cas també d’un llibre curiós, que va aparèixer el 2011 i de moment, que jo sàpiga, encara no s’ha traduït. Es diu One on one i el va escriure el britànic Craig Brown, conegut pels seus articles paròdics a la ràdio i a la premsa escrita.
One on one recull “101 trobades reals” i les presenta de manera encadenada: un dia el tsar Nicolau II va coincidir amb Harry Houdini; un altre dia Houdini va coincidir amb Roosevelt, que va trobar-se amb H.G. Wells, que va trobar-se amb Stalin, que va trobar-se amb Gorki, etcètera. Brown sap combinar el sentit de l’humor, l’erudició i el gust per la casualitat. Les trobades són interessants pel que tenen d’imprevisible i transversal: Nancy Reagan i Andy Warhol, Marilyn Monroe i Khruschev, Laurence Olivier i J.D. Salinger, Groucho Marx i T.S. Eliot...

Per narrar-ne els detalls, l’autor se serveix de diaris, cartes, biografies i el que calgui, però a més hi afegeix el pebre de la literatura. El llibre comença i acaba amb Adolf Hitler, i la primera trobada és una bona mostra de l’esperit juganer. El 22 d’agost de 1931, Hitler és a Munic, a la seu del partit nazi, i surt a passejar. En un carrer proper hi ha el jove John Scott-Ellis, futur baró Howard de Waldel. Els seus pares, tips de veure’l ociós, l’han enviat a estudiar alemany a Munic, on ell s’ha comprat un cotxe. Aquell matí surt amb un amic a donar un volt per provar-lo. Quan gira una cantonada, no veu un vianant i l’atropella. Resulta que és Hitler i, per sort, no li ha fet mal. Es donen la mà. ¿Per sort? Anys després, el baró explicarà que va tenir el destí d’Europa a les seves mans. “Ai, si l’hagués mort!”, es lamentarà.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de juliol del 2013.

dimecres, 17 de juliol de 2013

Mentrestant a Espanya...


Durant el 2013 Espanya ha sigut un dels països europeus que més ha reduït la inversió en investigació i desenvolupament (I+D). Tot i això, per salvar els comptes del CSIC, del qual depenen prop de sis mil científics espanyols, només caldrien uns 25 milions d’euros, menys que construir dos quilòmetres de via de l’AVE. Mentrestant, l’AVE que connecta Madrid amb Albacete —i que va costar 3.500 milions d’euros— va tenir el 2012 una mitjana d’ocupació del 25,8 per cent.

Adolf Todó, l’expresident de Catalunya Caixa, que ha admès només un cinc per cent de responsabilitat en els problemes financers de l’entitat, demana 600.000 euros en concepte d’indemnització i una pensió de 3.5 milions d’euros. Mentrestant, els afectats per preferents de la seva entitat recuperaran com a màxim entre el 34 i el 77 per cent del capital invertit. 

Enric Roig i Antoni Herce, els dos presidents dels Ferrocarrils de la Generalitat condemnats a 54 mesos de presó per malversar 2.7 milions d’euros, han rebut el tercer grau en règim obert al cap de 48 dies. Mentrestant el president Mas avala la decisió perquè els dos interfectes han tornat poc més de la quarta part dels diners que es van embutxacar. 

Segons la Fundació d’Estudis Financers, l’economia submergida d’Espanya s’estabilitza en un 20 per cent. Mentrestant la majoria d’empreses de l’IBEX 35 tenen comptes en paradisos fiscals i el seu frau representa un 70 per cent del total, però Hisenda accentua la pressió fiscal sobre els ciutadans.

Els ministres Guindos i Montoro diuen que hi ha prou dades econòmiques per ser optimistes, i que la recessió ja ha quedat enrere. Mentrestant, el Fons Monetari Internacional diu que l’economia espanyola s’ha estancat i que el 2014 hi haurà un creixement zero.

Tots aquests noms i dades han aparegut a les notícies d’aquesta setmana, i només són una mostra de la muntanya de fems que creix cada dia. Això sense afegir-hi ni un centímetre cúbic d’aquest Everest de merda que es el cas Bárcenas. I mentrestant Rajoy continua mut, com si algú hagués tret el so a la pantalla de plasma.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de juliol del 2013.

dilluns, 15 de juliol de 2013

Cal Ballar el Can Cal

Albert Gusi és un artista singular que fonamenta les seves propostes en aspectes referencials com l'onomàstica o la toponímia. Veig que n’acaba de llançar una de nova, i que aquest cop la signa Albert Gusi de Cal Florènciu. No cal dir que el renom de la família de  l'artista és Florènciu. Encara bo que no és de Cal Cagarel·la o de Can Pixa-i-rellisca, dos dels múltiples renoms escatològics que he conegut. Suposo que, malgrat la flagrant desverbalització que imposen temps i país, gairebé tothom sap què volen dir Can i Cal, però per si de cas aclariré que Can és la contracció de ca (casa) i l'article en i Cal de ca i el. Encara ara es parla de Can Barça (sobretot per lloar-lo) o de Can Fanga (sobretot per criticar-la) i potser algú gosaria queixar-se d'una situació de gran desori dient que sembla Can Seixanta. En tot cas, encara conec gent que  va a cal metge o que parlen d’un entrevistat a can Cuní. A can Gusi també es fan dir  Geocrea Cultura i ara articulen la proposta en una suggerent pàgina web de nom ben precís: CanCal.cat. Allà hi trobaran un mapa cancalístic en progrés i també la manera de participar en aquesta proposta artística que pretén omplir el mapa de mots, noms, malnoms, sobrenoms o motius reals que serveixen per identificar persones, famílies, cases... Com sempre, Gusi té cura de tots els detalls: no hi ha  Home sinó Ca l'Usuari i Ca la Botiga és el botó que remet a les samarretes i altres productes. Només cal registrar-se i ja es poden afegir tants Cals o Cans com calgui. 

La fraseologia local en té molts de relacionats amb la riquesa o la mort. A Viladrau, per exemple, quan un nen no menjava li deien que hauria de passar una setmana a Can Panella (que era una casa molt pobra) i en el mateix cas a Besalú l'engegaven vuit dies a Can Candara (una casa al mig del bosc habitada per una bruixa) perquè li passessin les manies. A Matadepera quan un nen demanava una cosa molt cara li deien “però què et penses, que som de cal Barata?”, en referència a una família benestant. Pel que fa a la mort, he recopilat desenes de dites locals que prenen el renom de la casa més propera al cementiri com a metonímia. A Castellerçol anar a Cal Cuires vol dir morir-se, a Tiana van a Can Cirera, a Matadepera a can Roure, a El Prat darrere de Cal Saio, a Alella van de cap a Can Catarra, a Besalú a Can Pariot, a Vilassar de Mar a Ca l'Eduard i a Cardedeu a Cal Xerigot, l'última casa abans del passeig de xiprers que mena al cementiri noucentista. I els cardedeuencs més grans o memoriosos encara afegeixen: abans, Cal Pastó. Perquè, ja se sap, res mai no serà com abans. 

Ni tampoc cal, potser.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 15/7/13

dissabte, 13 de juliol de 2013

Eclosió, Plètora, Silenci


Eclosió.
Quan s'arribi a escriure el novè volum de la Història de la Literatura Catalana, segurament, el 2013 hi sortirà recalcat per haver estat l'any en què va començar l'eclosió definitiva de la literatura en qüestió, al mercat anglosaxó. Fins avui, per exemple, Lost Luggage, de Jordi Puntí, A Thousand Morons, de Quim Monzó, The Sound of One Hand Killing, de Teresa Solana, i In Diamond Square, de Mercè Rodoreda, han aparegut a les llibreries, tant virtuals com tridimensionals, d'Anglaterra i els Estats Units.
Plètora.
Els últims tres títols els devem a Peter Bush, un traductor de fama internacional que, amb el pas dels anys, ha traduït un munt de novel·les del francès, el castellà i el portuguès abans de concentrar-se principalment, com fa ara, en traduccions del català. La seva versió de La plaça del Diamant, en particular, podria aconseguir que aquesta obra entrés, per fi, al cànon habitual dels lectors angloamericans. Però, a més, Bush, aquest any, traurà Russian Stories, de Francesc Serés, The Body Hunter, de Najat El Hachmi, i –aviat és dit– The Gray Notebook i Bitter Life, de Josep Pla, a més d'Uncertain Glory, de Joan Sales. Si hi afegim les versions imminents (d'altres traductors prestigiosos) de Barcelona Shadows, de Marc Pastor, i Dark Vales, de Raimon Casellas, queda clar que abans d'arribar al, ja mitificadíssim, 2014, els lectors en anglès tindran prou títols d'autors tant contemporanis com clàssics per saber una mica de què va la pel·lícula catalana.
Silenci.
Tot plegat és d'agrair, atès que, en altres àmbits, Catalunya continua sent espectacularment obviada entre els angloparlants. Per exemple, quan, dissabte passat, gairebé 90.000 espectadors sobiranistes (i 400 músics i rapsodes ídem) van omplir el Camp Nou, a la premsa angloamericana no en va sortir ni un breu abreujat. (Tot buscant-ne referències a la xarxa, per fi a The New York Times vaig topar, exaltat, amb el titular Concert Freedom Catalonia, però en fer-hi clic em va sortir un article sobre una commemoració musical de l'obra de Pau Casals a la Costa Daurada, el 2001). O sigui, si fos el senyor Mas, no només enviaria la carta a Rajoy i també a Brussel·les, sinó que convertiria aquesta ciutat en el meu centre d'operacions (tot obrint una delegació permanent a Washington, per si de cas).

Matthew Tree, El Punt Avui, 07/07/2013

Poop and Nincom


As fate would have it I was reading a book about sects, when lo and behold, the Church of Scientology opened its biggest Barcelonan centre right on the corner from where I live. This organisation has evolved from being an anti-psychology self-help group in the 'Fifties, into a full-blown contemporary religion (it currently enjoys tax-free status in Spain) which teaches that 75 million years ago the dictator of a Galactic Confederacy brought large numbers of his subjects to Earth, popped them into volcanoes, blew them up with H-Bombs, captured their souls and subjected them to intense negative imagery, after which these same souls hung around on Earth messing up human minds until the Scientologists came along and offered to put those minds to rights (for a fee). The eldest son of L. Ron Hubbard - Scientology's founder - has claimed publicly that his Dad simply made the whole business up as he went along. This would seem to be a feature of all such supposedly religious movements, including the creepiest I've so far come across: Heaven's Gate, which was founded by a nurse and a music teacher in 1975. Having convinced themselves they were reincarnations of two biblical prophets, they developed a penchant for adopting cutish binomials, such as Bo and Peep, Guinea and Pig, Nincom and Poop, Ti and Do, claiming all the while that Heaven was a physical place somewhere in outer space to which a chosen few would be taken in space ships once they had prepared their bodies through ascetic training. When the nurse's duly trained body inconveniently died of liver cancer in 1985, the music teacher then declared that in order to qualify for interstellar transport to the Kingdom of God it would be necessary to leave one's physical body. And when the Hale-Bopp comet reached perigee in 1997, the teacher (aka Poop, Peep, Pig and Do) insisted it was hiding a godly UFO in its tail which it was imperative to beam up to. He and 38 followers – including the brother of the actress who played Lieutenant Uhura in 'Star Trek' - subsequently gulped down lethal amounts of barbiturates and vodka. What has all this got to with anything, someone might ask? Well, it does show that people will believe anything – even if it's made up from start to finish and leads to total disaster – as long as it comes from what they consider to be an authoritative source. There must be a metaphor in there somewhere for the curiously austere remedies that are being prescribed for our current times of crisis. After all, almost everybody does seem to be swallowing them unquestioningly. Have a good summer.

Matthew Tree, Catalonia Today, juliol de 2013.





Hola Barcelona

Dimecres es va presentar a la fàbrica Moritz Goodbye Barcelona, un musical anglès triplement atípic que s'estrenarà al Teatre del Raval el 26 de setembre. Atípic perquè no és un musical-franquícia amb pressupost de superproducció. Atípic perquè parla de coses que van passar, i a més van passar aquí. Atípic perquè s'estrenarà traduït al català. La singularitat de la proposta rau en el tema del musical, inspirat en les Brigades Internacionals que van venir d'arreu a lluitar contra el feixisme. Els protagonistes són una mare i un fill, britànics, que viuen la Guerra Civil espanyola, tal com van fer desenes de milers de brigadistes que van decidir lluitar contra el feixisme, en una guerra que consideraven seva fins que les democràcies europees van decidir que els era més còmode conviure amb l'Espanya de Franco que no pas amb una República. La presentació també va ser atípica. D'entrada, perquè no és comú que ens ofereixin tastets dos mesos abans d'una estrena, però també perquè l'acte va tenir un ritme i una lògica que tampoc no solem associar al gènere de les presentacions culturals. Va durar una hora, més el que els amants del rugby anomenarien tercer temps cerveser, va aconseguir contextualitzar  la proposta escènica i, a més, va vèncer els espectadors per KO. 
 
Hi va ajudar el paper essencial de l'escriptor Matthew Tree com a mestre de cerimònies. Després d'un contundent pòrtic musical de l'Orfeó Català interpretant la cançó que dóna nom a Goodbye Barcelona, Matthew Tree va presentar el l'autor de l'obra, Karl Lewkowicz. Lewkowicz va explicar que la idea del musical va sorgir d'una col·lecció d'entrevistes a supervivents de les brigades internacionals britàniques que va publicar The Guardian. Des que el va estrenar a Londres l'any 2008, amb gran èxit, el seu somni  ha estat muntar-lo també a Barcelona, l'escenari principal de l'acció. El seu discurs, que va emmarcar la interpretació d'un parell més de belles cançons, va ser en català. En poques setmanes Karl Lewkowicz ha treballat fort per poder-lo llegir en la llengua del muntatge. Potser podríem apel·lar a l'efecte Guardiola. En tot cas és una decisió que ell no vol excepcional sinó lògica. Quan el musical es va presentar a Londres hi va intervenir l'historiador Paul Preston, especialista en la Guerra Civil espanyola. Dimecres, aquest paper el va fer l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté, que va aportar dades per valorar el paper de les Brigades Internacionals i explicà amb claredat meridiana les circumstàncies que van desembocar en la seva marxa de Barcelona a finals de 1938.

L'últim número musical, també amb el suport de l'Orfeó, va provocar un aplaudiment d'intensitat operística, inusual en aquests casos, que va obrir el període de temps per donar suport financer al muntatge des de la plataforma de micromecenatge Verkami. Això sí que és invertir en la marca Barcelona.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 13/7/13 
 


divendres, 12 de juliol de 2013

Rocambolesc?

Una de les sensacions d’aquest estiu són els gelats del Rocambolesc, la gelateria que el petit de can Roca promou al centre de Girona. Apuntem-nos-en el nom perquè té vocació de franquícia i ben aviat el veurem pertot. A més, és un dels pocs adjectius que neix en un personatge de ficció. L’epònim rocambolesc, que vol dir enrevessat i que potser associem a carambola, prové d’un personatge de ficció anomenat Rocambole, protagonista d’aventures tan enrevessades com increïbles a les novel·les del francès Pierre Alexis Porson du Terrail, molt populars al segle XIX. D’epònims com aquest, provinents de la ficció, n’hi ha pocs. Et poden dir hàmlet (si dubtes), otel·lo (si et mostres gelós) o quixot (si ets molt idealista), però els tres referents literaris encara hi són molt visibles. En canvi, en adjectius com rocambolesc o estentori els personatges originaris ens passen més desapercebuts. Estentori prové del nom de Stentor (el pregoner, el que brama), un personatge de La Ilíada conegut en l’obra homèrica per la qualitat poderosa de la seva rialla. Una rialla estentòria com la que els catalans podem proferir ara que ens toca viure situacions prou rocambolesques. Refredem-nos la boca, doncs, amb un gelat calent de can Roca. Foc gelat i bon estiu.


Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al Suplement "Cultura" 12/7/13

dimecres, 10 de juliol de 2013

Barcelona, la gran terrassa

 A mitja tarda estic assegut en una terrassa, al barri de Sant Pere, i arriba una noia amb un acordió. Quan està a punt de tocar, per l’altre extrem s’acosta un noi amb una guitarra. És alt, porta un barret de palla i somriu amb un somriure professional. Toca quatre acords de bossa nova i de seguida se li acosta la noia de l’acordió. Comencen a discutir sobre qui té el dret a tocar primer. Al cap d’un minut se’ls afegeix un músic africà i posa pau. Al final els dos nois se’n van a buscar altres terrasses del barri i la noia comença a tocar una cançó francesa, com si estiguéssim al cor de Montmartre. 

Aquestes disputes entre músics per posar banda sonora a les terrasses aviat no tindran cap sentit, perquè Barcelona és cada cop més un gran escenari a l’aire lliure i hi haurà lloc per tothom. Fa uns dies, a l’ajuntament, Convergència i Unió i el PP van aprovar una normativa per reordenar l’espai públic de les més de 4.200 terrasses que hi ha a la ciutat. Al principi els bars i restaurants afectats tenien por que es fixessin uns criteris molt estrictes, com ara la uniformitat en el tipus de taules i cadires o els para-sols (objectes que els surten de franc perquè porten publicitat) o l’lobligació de deixar entrar en els lavabos als passavolants (els turistes) que ho desitgessin. A l’hora de la veritat, però, les condicions els seran més aviat favorables i semblen pensades perquè hi hagi encara més terrasses. Per exemple: la normativa inclou 30 “zones singulars” de la ciutat que tindran un tracte especial per l’interès turístic. Si les posem sobre un mapa —de la Rambla del Raval al Port Olímpic, del carrer Fabra i Puig al Paral·lel—, ens adonarem que cobreixen pràcticament tot el territori.

És evident que la normativa busca incentivar el negoci de manera incondicional, però estaria bé que també fixés uns barems per als preus. Les terrasses sovint són l’excusa per afegir més d’un i de dos euros al preu habitual, com si fer una cervesa entre turistes recremats, músics que desentonen i venedors de flors fos un privilegi. Per no parlar de les terrasses dels hotels, aquesta nova moda pensada per timar els clients sota les estrelles: dies enrere, a la terrassa del pompós Grand Hotel Central, a la Via Laietana, em van clavar 13 euros per un gintònic... servit en copa de plàstic. 

Si la cosa continua així, arribarà un dia que tot Barcelona serà una gran terrassa, estiu i hivern, i l’euro de més el pagarem perquè ens deixin entrar al bar, lluny dels turistes, lluny  del brogit mundà.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 de juliol del 2013.

Convergència la Malvada

Per si no sabessin a què dedicar el temps durant les vacances, tenen l’assaig de Francesc-Marc Álvaro, Els assassins de Franco, a L’esfera dels llibres. Ja va per la cinquena edició. Fa un retrat exacte de la generació que els primers anys setanta estava cridada a fer la revolució (soviètica, maoista, albanesa, macrobiòtica i, la més tremebunda, la del del teatre sense text) i la transició democràtica els va anorrear per dogmàtics, per biliosos i per pesats. Pontificaven dia i nit sobre la possessió dels mitjans de producció però tot indicava que no haurien sabut dur una ferreteria. També els dibuixa molt bé Ferran Toutain al capítol Joves compromesos de l’assaig Imitació de l’home, a La Magrana, un llibre que es mereix que es disparin salves en el seu honor. Un canó, sisplau.  

Actualment oscil·len entre els cinquanta i els seixanta-cinc anys i se’ls reconeix de seguida: nàufrags del PSUC, de la LCR, del PORE o partits similars, repeteixen a cada moment que ells són d’esquerres i s’oposen a la independència de Catalunya perquè és un procés abanderat, segons ells, per Convergència. Es neguen a compartir aquest front amb polítics convergents, mentre que, en el seu estatalisme espanyol insubornable (maquillat per un cosmopolitisme enrotllat de revista cultural amb ínfules), estan encantats de la vida en el front espanyol, tan ben acompanyats pel Partit Popular, Ciutadans i Unión, Progreso y Democracia, més el federalista PSOE, que és un esperit alat com un querubí. Fent bona la madrastra de Blancaneu, Convergència representa el partit malvat, arter, mesquí, tripijoquer, baix de sostre, botiguer, burgès, garrepa, provincià. I és que així som els catalans.

L’altre dia a Madrid em van preguntar si amb la independència faríem una neteja ètnica. Els vaig respondre que sí, sense vacil·lar. Em va saber greu decebre’ls.

Enric Gomà, Ara, dimecres 10 de juliol del 2013.  

dimarts, 9 de juliol de 2013

Serà notícia, això de demà?

Seria una molt mala notícia que l'obertura d'una llibreria nova fos notícia, i això és el que passarà demà a Barcelona. Tres joves emprenedors obren una llibreria en un número capicua (232) del carrer de Provença sota  l'aixopluc optimista d’un nom com La Impossible. Dues dels tres (Olga Federico i Mireia Perelló) ja n'exercien a l'extinta Proa Espais (també a Provença), un dels establiments que van compartir titulars apocalíptics amb altres noms com ara Catalònia, McDonalds o Robafaves. El tercer del trio és Tono Cristófol, de qui fins ara coneixíem els agosarats dissenys d'Edicions del Periscopi (com el gran llibre Com fer-se fastigosament ric a l'Asia emergent, de Moshin Hamid). No cal dir que els desitjo el millor, i segur que no seré l'únic, perquè en el món cultural hi ha una percepció general de fin d'époque que cal posar en francès per intentar reproduir-ne el to. Però tampoc no en fem un gra massa. És lògic que les llibreries evolucionin i es reinventin. A Mataró ha tancat la Robafaves, però ha obert la Dòria i a Tortosa la Viladrich s'ha reinventat. La Jaimes ha hagut de deixar el passeig de Gràcia per la pressió asfixiant dels lloguers, sí, però ha reobert al carrer de València. Pel mateix motiu tanca a Madrid l'acollidora La Buena Vida, regentada des de fa un lustre per Jesús Trueba, i el germà de David i Fernando ja ha dit que reobrirà en una altra ubicació. I també que volia renegociar a la baixa el lloguer però el propietari, el jugador del Madrid Xabi Alonso, s'hi ha negat en rodó. Les cròniques que he llegit fan servir totes l'expressió “se ha cerrado en banda”, en un nou exemple d'ús indiscriminat del llenguatge esportiu. A Madrid mateix l'obertura de La Central de Callao ha estat un esdeveniment. Cinc anys són també els que fa que va obrir L'Espolsada, el multipremiat projecte llibreter de Fe Fernández Villaret a Les Franqueses del Vallès i a Manacor he pogut comprovar com es consolida el projecte d'un altre llibreter-lector: Fausto Puerto de Món de llibres. 
 
Qui es vulgui tallar les venes amb un obrecartes que ho faci, però la veritat és que en els últims tres mesos he visitat una quarantena de llibreries i he comprovat que la crisi les afecta d'una manera similar al que passa amb les sabateries, les botigues de jocs o les camiseries. El futur és, per naturalesa, incert, però és. Els llibreters dels setanta donen pas a nous emprenedors. L'exemple més evident de relleu és a Vic: l'emblemàtica llibreria La Tralla ha canviat de mans després de 38 anys. La incombustible Imma Bellafont l'ha traspassada a Oriol Roig, un estudiant d'Història de 25 anys. Menys escarafalls i a comprar més llibres.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 9/7/13

Entradas populares

Compartir