dilluns, 30 de setembre de 2013

Riquer i Reich-Ranicki

La mort s’ha fixat aquesta setmana en la lletra R, secció grans mestres de la literatura, i s’ha endut Martí de Riquer (99 anys) i Marcel Reich-Ranicki (93 anys). No sé si es van arribar a conèixer mai, probablement no, però sens dubte haurien pogut mantenir bones converses sobre literatura, descobrir-se autors menors i divertir-se tot recitant versos de trobadors i Minnesänger, discutint de la ironia al Quixot o recreant-se en la melancolia del jove Werther. Els altres, mentrestant, els hauríem escoltat embadalits davant tant de coneixement, dos savis que amb tota la modèstia entretenien el plaer de la lectura.

Riquer era així, sens dubte. El vaig tractar un parell de vegades, sempre gràcies a la seva filla Isabel, i vaig comprovar que duia al cap la literatura que estimava, una presència viva i constant dels clàssics que s’actualitzava cada dia. Mai no era tard per qüestionar-se el sentit d’un vers de Bernat de Ventadorn, o refer els passos de Cervantes per Barcelona, i a estones semblava que fos amic personal de Joanot Martorell o s’hagués fumat més d’una pipa amb don Pero Maça. La seva passió s’encomanava. Entre tot el que va escriure, és impossible destacar una obra i prou: hi ha els trobadors, l’antologia multilingüe de poetes catalans medievals, les edicions filològiques, els estudis sobre cavalleria, les traduccions modèliques de Chrétien de Troyes... Durant una de les visites li vaig preguntar què era, de tot el que havia escrit, allò que estimava més. No s’ho va haver de pensar gaire. La resposta va ser Quinze generacions d’una família catalana, la història dels seus avantpassats, “pel que té de memòria personal i pel treball immens que em va costar fer-lo”.

No em sorprendria que, obligat a triar, Reich-Ranicki també hagués dit la seva autobiografia, La meva vida. Al capdavall la literatura només té sentit com a part de la vida. L’any 2001, a Alemanya, vaig veure l’última emissió del programa de crítica literària que el va fer famós, Das literarische Quartett. La passió amb què defensava o atacava els llibres, provocant el debat intel·lectual, era un espectacle fascinant.


Jordi Puntí, El Periódico, 21 de setembre del 2013.
Foto: El Periódico.

dissabte, 28 de setembre de 2013

Més lluny, més lluny

Algun tribunal jutjarà algun dia Federico Moccia. Aquest escriptor cinquantí, fill d'un guionista que va treballar per a Totò i altres còmics italians, es va iniciar en el món audiovisual. Poc o molt, totes les seves creacions es mouen en l'àmbit del que en podríem dir romanticisme rosa, que és el que no surt als llibres de text. L'any 1992 Moccia va publicar una novel·la d'amor que portava per títol Tre metri sopra il cielo. Els sona? Doncs al principi no se la va llegir ni Cristo. Va passar un any, dos, un lustre, una dècada... i de sobte, l'any 2004 va començar a circular entre els adolescents com una droga i se'n va fer una versió cinematogràfica que encara en va disparar més l'èxit, fins al punt que un aspecte de la ficció mocciana va prendre cos. Han vist mai una barana plena de cadenats de tota mida? Doncs és culpa d'aquest paio. Els protagonistes de la seva novel·la segellen el seu amor fermant un cadenat als fanals del Ponte Milvio, a Roma. I els lectors més fidels van començar a imitar-los. Qui diu que la lectura no pot fomentar el gregarisme? Cadenats a Roma, Praga, Barcelona, cadenats arreu del món que amenacen l'estabilitat de les baranes públiques amb el seu pes plumbi. Una plaga bíblica d'amors metal·litzats per culpa d'un novel·lista mel·liflu. A diferència de Corín Tellado o Barbara Cartland, que només incitaven a gravar cors als arbres, Moccia malmet el mobiliari urbà. És que no hi ha cap gabinet d'advocats amb prou senderi per denunciar-lo? I no només cadenats. A Roma han fet una Ruta Moccia que ressegueix cites extretes dels seus llibres pintades a les parets amb la grafia sms que ja feia anar a la novel·la (Io e te 3msc). Què podem dir d'un paio que impulsa un neologisme promocional com Enamocciate?
 
El proper 8 d'octubre Moccia publica Aquell instant de felicitat (Columna) una altra novel·la de temàtica amorosa (des de 2004 que no ha parat, l'home). Aquest cop la protagonitza un tal Nicco, un noi que està molt de pega. En un breu lapse de temps se li mor el pare i el deixa la nòvia. Pim pam. I coneix dues turistes espanyoles, una de les quals li fa peça. Pum. Com que la història demanarà que les segueixi a la pell de brau, els editors han pensat que potser podrien aprofitar aquesta rara habilitat de Moccia per escriure novel·les amb efectes secundaris. I ja som al cap del carrer. La novel·la que publiquen ara cobreix només la primera part de la història i Moccia es compromet a situar la segona a la localitat d'Espanya que els lectors decideixin. Per això, han muntat una consulta (legal) via Google Maps, conviden a votar un indret del mapa i ara a l'octubre Moccia visitarà les tres localitats més votades abans de decidir on situa la segona part de la novel·la, que sortirà d'aquí a pocs mesos. Els ho adverteixo, ara faré campanya a favor del dret a decidir. Votin, però votin segons aquelles sàvies paraules de Kavafis adaptada per Llach: “Més lluny, heu d’anar més lluny”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 28/9/13

divendres, 27 de setembre de 2013

Tenir piulots?

A Maçanet de la Selva (“poble de rics, de rocs i de rucs”, em diuen els locals amb ironia) descobreixo una expressió que no havia sentit mai: tenir piulots. La gent gran em diu que tens piulots quan a l’hivern fa un fred tan intens que et glaça les extremitats. Sembla una expressió d’una època menys comfortable que l’actual, sense calefaccions ni finestres de doble vidre. Els maçanetencs l’associen a un gest ben precís que em crida l’atenció. Ajunten els dits amb els capcirons enlaire i agiten les mans com si fossin italians empipats. En sentir-los queixar-se del fred recordo l’àvia Paula que em parlava de penellons, els mateixos que Serrat va contraposar als panallets en una celebrada cançó. La tumefacció dels penellons podia sortir a les mans, als peus o a les orelles. Penelló prové del llatí pernio (congelació del peu) i surt als diccionaris generals, tot i que no pas en totes les variants: perelló, pelleró, pirilló, prilló, prinyó, prunyó... L’Alcover-Moll, que situa els piulots al Vallespir, la Cerdanya, l’Empordà i les Guilleries, reprodueix una cita de Ruyra en la qual el narrador escriu sobre “el temps dels piulots”. Coromines, a banda de remetre a Ruyra, n’estén l’ús a la vegueria de Lleida i aventura que l’origen etimològic és el verb piular. Ho considera “una metàfora acústica i tàctil per l’agudesa lancinant dels piulots, sigui perquè fan piular de dolor (o una mica de totes dues coses)”. A mi em fa pensar en les fiblades de les piules quan, alguna revetlla de sant Joan, m’havien esclatat als dits. És clar que per sant Joan més aviat teníem fogots.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions, a Cultura. 27/9/13.

dijous, 26 de setembre de 2013

Amor i constància de Riquer

Al pròleg del seu meravellós Quinze generacions d’una família catalana, que Quaderns Crema recuperà a finals del segle passat, el mestre Riquer estableix d’una manera finíssima el seu punt de vista: “El lector ja veurà que, sempre que a Catalunya hi ha hagut oposició i lluita entre dues tendències, els individus que integren les famílies ací estudiades han abraçat i defensat la tendència contrària a aquella que és vista amb més simpatia a la Història de Catalunya de Ferran Soldevila”. Clar i tan català com les altres formes de catalanitat i catalanitud. En la mort de l’erudit, a les envistes del centenari, molts dels seus deixebles han destacat la passió per la lectura que els va transmetre. Martí de Riquer és un home associat al gaudi documentat. Pur goig. Quan llegeix textos aliens i quan se submergeix en els documents familiars per fer-ne un relat esplèndid. Una de les baules que il·lustra a la seva biografia genealògica és el seu besavi homònim, Martí de Riquer. I un dels textos que hi reprodueix és el poema acròstic amb què l’any 1845 es va declarar a la futura besàvia, Elvira de Maranges: “Declaración de amor, constancia y lealtad”. Manuscrit en un paper tallat romboïdalment i presidit per nou lletres majúscules: A MI ELVIRA. Les mateixes que després tornem a trobar en disposició vertical ocupant l’eix de simetria central. A la dreta d’aquest lema, llegim vuit versos sobre l’acròstic MI ELVIRA (A queda lliure): “Mi existencia en ti se consagra/I así olvidarte ya no puedo,/ Es mi norte la constancia,/ Le juro a la faz del cielo/ Vibir sólo por ti deceo./ I si mis proyectos logro realizar/ Retumbará entonces en mi pecho/ Amor, constancia y lealtad”. A l’esquerra d’aquest lema, capiculats perquè encaixin de baix a dalt amb MI ELVIRA llegim vuit versos més: “Amor leal y constante/ Respira mi aliento inflamado;/ I por fin, Martín, tu amante,/ Vibirá sólo por ser de ti amado/ Lo juro ser ésta divisa/ El quererte con la pación más grata,/ I a la par que esta idea me patentiza/ Mas, ¡ay Dios!, que el partir me arrebata”.
 
La postil·la de Martí de Riquer defineix la seva mirada: “Tot i els errors de mètrica, aquesta declaració d’amor, constància i lleialtat arribà al cor d’Elvira de Maranges: poques senyoretes de l’any 1845 podien restar insensibles davant una missiva com aquesta”. En el moment suprem de la mort de Riquer podem parafrasejar-lo: “tot i les possibles discrepàncies, Riquer arribà al cor dels lectors de la Història de Catalunya de Ferran Soldevila: pocs catalans de l’any 2013 poden restar insensibles davant una figura com Martí de Riquer”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum rum 24/9/13

De dalt a baix o de baix a dalt?

Els diccionaris catalans recullen l'expressió de dalt a baix (d'un cap a l'altre d'alguna cosa) i no de baix a dalt. No vol dir que no existeixi, sinó que no està codificada. Com que els diccionaris són fotos fixes d'un realitat lingüística en constant evolució no m'estranyaria gens que els del futur la codifiquessin. Potser quan volguem dir que hem repassat exhaustivament alguna cosa dir que l'hem estudiada de baix a dalt no comportarà cap daltabaix. La setmana passada vaig publicar un rum-rum (Quedem a Poble Sec Dodotis, 17/IX/13) sobre el futur patrocini de les estacions del metro de Barcelona. Abans de redactar-lo vaig dedicar força temps a buscar associacions parada-marca que cridessin l'atenció: Bac de Roda Michelin, Collblanc Versace, Espanya Desigual, Sants Moritz, Clot Damm, Monumental Consum o Congrés Mango. Vaig provar d'imaginar la feina dels gabinets de comunicació d'aquestes empreses i vaig actuar com creia que ells actuarien. És a dir, repassant de dalt a baix la xarxa metropolitana per mirar quina estació lligava amb cada marca segons criteris menys tangibles que el nombre d'usuaris que hi passen cada dia. Però com que la realitat ho capgira tot, mentre jo repassava el mapa de dalt a baix les xarxes socials la meva columna suscitava rèpliques de baix a dalt amb patrocinis molt enraonats. 
 
Algunes de les meves propostes (una marca de formatge per a Rocafort, Sants Moritz o Marina Calzedonia)  milloren: Pizza Hut Rocafort (@manelnn51), Sants Cope (@kinscollons) i Marina d'Or (@elmarcmartinez). Però és que hi ha una munió d'aportacions noves que no havia ni ensumat. Algunes són pocasoltades (Tampax Pubilla Cases, Marina Costa Cruceros, Poble Sec Vaginesil, Espanya El Cobrador del frac), però d'altres demostren el poder subversiu del joc verbal a l'hora d'articular un pensament crític, massa vegades menystingut tant pels solemnes com pels graciosos. Una proposta fa èmfasi en l'omnipresència de la marca Barcelona: el que demana que l'estació de Tarragona (L3) la patrocini BCN World (@10jorditarrago). Les associacions d'humor semàntic fan que altres institucions centrals de la nostra societat també acabin rebent: Universitat Walt Disney (@unjoanqualsevol), Sagrada Família Durex (@vadoisu), Liceu GAES (@NilMorist), Girona Abertis AP7 (@elmarcmartinez) o Tres Torres TV3 Bodegas Torres (@deyzaguirre). A hores d'ara potser l'etiqueta de Twitter #metropatrocinat encara rep propostes. El que és segur és que els professionals de la comunicació han de mirar sota la taula (i la tauleta) per veure què els arriba de baix a dalt.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/9/13

diumenge, 22 de setembre de 2013

Els que volen discrepar

Als seus articles d’ahir al diari El País, els escriptors Javier Cercas i Elvira Lindo coincidien a veure la societat catalana actual com un lloc on predomina un discurs únic —el de l’independentisme— perquè els que no hi estan d’acord s’estimen més guardar silenci o s’hi veuen obligats. Javier Cercas parlava d’“una mena de totalitarisme soft” que té a veure amb “la il·lusió d’unanimitat creada pel temor a expressar la dissidència i Elvira Lindo es referia a uns coneguts seus que són “escriptors, músics, actors, directors d’escena, agents literaris, editors, directors de col·leccions, periodistes” i no sap el que pensen, i es preguntava: “¿no deu ser que no volen dissentir del fervor majoritari?”.

És cert que alguns mitjans de caire nacionalista (catalans i espanyols) són monotemàtics en la línia dels seus col·laboradors, i la discrepància és escassa, però alhora cada dia llegeixo i escolto opinions en què la dissidència s’expressa lliurement i en graus diferents, amb més o menys sentit comú. Només ‘han de voler trobar. Al capdavall la discrepància en veu alta és una qüestió de valor personal, gairebé diria de necessitat, i de tribunes no en falten. Un exemple són aquests bloguaires que de sobte es converteixen en un fenomen viral perquè han escrit un text que aconsegueix articular el que pensa una de les majories, a favor o en contra.

Tampoc no crec que es pugui culpar la pressió social de ser un fre a la llibertat d’expressió. Per sort encara no hem arribat a aquest extrem, tot i que és veritat que alguns mitjans pugnen per dictar cada dia l’agenda dels polítics de Barcelona i Madrid. Em pregunto si aquest silenci que noten Cercas i Lindo no és, de fet, una forma d’autocensura davant d’una paradoxa. Vet aquí la paradoxa: quan el pensament progressista i contrari a la independència busca arguments legals per defensar la seva postura —apel·lant a la Constitució, per exemple—, coincideix perillosament amb l’actitud tancada del PP. Per això val més callar, potser pensen.


Jordi Puntí, El Periódico, 16 de setembre del 2013.

dissabte, 21 de setembre de 2013

Del dret i del revés

Torna el textualisme. Aquests últims dies hem assistit a alguns fenòmens inquietants que així ho demostren. Els nostres governants es comuniquen per carta, al Congrés de Madrid les intervencions parlades es llegeixen i els tuits venen de Panamà. Tots aquests textos insospitats requereixen exègetes aplicats que els llegeixin del dret i del revés per després obsequiar-nos amb la seva interpretació des de columnes i tertúlies. Farem bé, doncs, de parar atenció a un acte excepcional que se celebra avui a Món Sant Benet. El Club Palindròmic Internacional, format per verbívors de tot el món que es dediquen al noble conreu de les frases capicua, presenta avui el número 100 del seu butlletí, que duu per títol un neologisme capicua: Semagames. Albaigès en va publicar el número 1 l'any 1987 sense capçalera, apel·lant al dret a decidir dels lectors que pogués captar entre nou opcions: Alba Habla, Arte letra, Bul club, CCC, Eugologologologue, La breve verbal, Palclap, Rever i Semagames. Entre els primers palindromistes que van triar aquest darrer nom hi havia el col·leccionista Ramon Giné, que va impulsar-ne l'edició durant anys des de Vilallonga del Camp. Ara són el musicòleg Jesús Lladó i el poeta Pere Ruiz els qui encapçalen, amb Albaigès, el CPI. Avui, en la commemoració d'aquest número cent, parlaran tots tres, es procedirà a la lectura de fragments palindròmics per part d'alguns autors i es projectarà un audiovisual sobre la història. Participaran autors d'Alemanya, el País Basc, Madrid i Catalunya, que llegiran les seves creacions capicues en diverses llengües, igual com ho fan a cada butlletí, però el número especial reprodueix les obres d'autors que col·laboren des de Mèxic, les Canàries o París (l'escriptor, palindromista, compositor, bandoneista i flautista argentí Pablo Nemirovsky). La relació entre la palindromia i la música és molt directa. Ho demostra un altre dels membres del CPI que s'hi dedica professionalment, el gran Alfons Vilallonga, autor del primer musical palindròmic, el ja mític Turning point (1999) dirigit per Ernesto Collado.
 
Vilallonga aporta uns pornopalíndroms la mar de distrets: “¡Ea, con ropa porno cae!/ ¿Son eso senos?/ ¿Seno pones??/ No zé... pezón./ Masturba Ana a brut Sam/ Ay Ana mmmmm Ana ya/ Sam, mmmm más/ La turbé, uf! fue brutal/ Allí, tetilla/ A ti, tetita.../ Sam, a Ana amas/ La turba brutal...” La xilena Sylvia Tichauer n'aporta un que admet segones lectures: “La masa polaca acá lo pasa mal”. I el gracienc Xavi Torres n'afegeix un de títol ben revolucionari: “Sóc legió (roig el cos)”. Un dels dilemes dels palíndroms és escatir si s'inventen o es descobreixen. Potser els més llargs es componen, però els curts és segur que no. Mira que he dit vegades  “català a l'atac” i fins avui no he descobert que el nom de Catalunya també forma un d'aquells palíndroms que requerirà exegesi. “Catalunya, any u (l'atac)”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 21/9/13

dimecres, 18 de setembre de 2013

Abans, Durant, Després


Abans.
Al dia 10, un agregat del consolat nord-americà em va convidar a una entrevista a la mena de mini-Casa Blanca que els EUA tenen al passeig de la Reina Elisenda. Em va preguntar què pensava que passaria el dia 11 i si la sobirania era viable o fins i tot probable (ja havia parlat, pel que es veia, sobre el mateix tema amb polítics, empresaris, sindicalistes, membres de l'ANC...). Tot seguit, em va preguntar què havia de fer el govern espanyol per resoldre la situació. Li vaig dir que si Madrid ens atorgués, demà mateix, un estatus federal complet, sense condicions ni ingerències, doncs molts catalans segurament ho acceptarien. Però, vaig afegir-hi, és impossible que això passi, perquè l'anticatalanisme endèmic atiat a l'Espanya monolingüe pel govern estatal actual i tots els anteriors ha impossibilitat qualsevol concessió semblant: el partit que ho fes perdria les deu eleccions següents. És a dir, l'Estat espanyol ha arribat a un escac i mat territorial i l'única solució real és posar fi a la partida per sempre més.
Durant.
El dia 11, em va tocar el tram de la Sagrada Família. Hi papallonejava tot un estol de periodistes estrangers. Un de la BBC Scotland, impressionadíssim per l'excitació que brunzia en l'aire dels quatre punts cardinals estant, em va preguntar: “Què passarà d'ara endavant?”
Després.
El dia 12, 87 mitjans de comunicació de 30 països diferents (fins i tot The Guardian) van fer reportatges sobre la Via Catalana. I la Comissió Europea va dir que “era conscient de la importància de l'esdeveniment”, pel qual sentia un “gran respecte” (una frase que, venint com ve de la boca habitualment críptica de Brussel·les, gairebé equival a una promesa del reconeixement futur del Principat com a subjecte polític). Em va semblar que si, en la Diada del 2012, els catalans ens havíem alliberat de l'engavanyament imposat pels mateixos polítics, aquest any – amb l'espectacle entranyablement remarcable d'un milió i mig de ciutadans que es donaven la mà, plens d'il·lusió, havíem començat a posar fi als prejudicis i recels mostrats envers nosaltres, fins ara, per la comunitat internacional. D'altra banda, no cal dir que pel que fa als prejudicis i recels de la colla de goril·les que van assaltar la seu de la Generalitat a Madrid – i la gent que hi pot simpatitzar– no hi ha res a fer. Ni ganes de fer-ho.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/09/2013

In The Post


As everyone knows (except certain English journalists based in Barcelona, blessed with an apparently wilful ability to ignore what's happening in front of their faces) we are currently in the middle of a process both popular and political which will probably lead to the appearance of a new European country on the world's stage. The Catalan and Spanish media carry regular news items on all aspects of this process, save one: the subtle commentaries on it provided by a host of recent Catalan theatre productions. Take for example, 'Una història catalana' (2012) by Jordi Casanovas, in which a tiny village in the Pyrenees inhabited by greedy 'native Catalans' and a violent neighbourhood in the industrial town Sant Adrià de Besòs, full of recently arrived Spanish speakers, meet in an uneasy compromise when a gangster-made-good from Sant Adrià offers to turn the village into a money-making rural retreat patronised by bourgeois Barcelonans. In Pere Riera's 'Barcelona' (2013), two women friends meet up in the city precisely on the two days in 1938 when it was most heavily bombed. One had fled abroad to try and become a Citizen of the World, the other has decided to sit out the Civil War at home, which home becomes a symbol for a Catalonia that survives - albeit in a bombed-out, half-cocked way – despite (or because of) all the conflict and diversity, both political and personal, that flows through it in the course of the play. Finally, Santiago Rusiñol's 'Llibertat', written in 1902 and never professionally performed until this year, is a satire on 'integration': the inhabitants of a Maresme coastal village find they have to look after a freed slave boy: they find him cute when small, but increasingly reject him as he turns into a real person with adult feelings: in the end, forces of both the left and right prove themselves unable to fully accept a black man as a fellow Catalan (curiously, Òscar Kapoya, the black Catalan who played the lead role, doesn't feel this to be the case at all in real life). All three plays, each in their way, are coolly and sometimes cruelly perceptive investigations into what it means to be Catalan or, indeed, to be in Catalonia. They are not, by any stretch of the imagination, patriotic propaganda: on the contrary, I would suggest they are gentle indications that we are now entering a post-nationalist phase, in which the stress is placed on what really has happened - or is happening - inside Catalonia rather than on any of its many national myths. Most English people wouldn't deny their nationality, but would probably balk at being called nationalist. Independence – or rather, its current imminence – could well be offering a majority of Catalans a chance to do the same.


 Matthew Tree, Catalonia Today, setembre de 2013.


Banal, Fatal, Abissal


Banal.
Durant les dues dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, ningú no volia saber-ne res, de l'Holocaust (fins i tot a Israel, era un tema si fa no fa tabú). Amb el pas del temps, però, no han parat d'aparèixer estudis i assajos i testimonials (a més d'una tirallonga de documentals i llargmetratges) amb el resultat que avui en dia l'Holocaust és més ben documentat que la Primera Guerra Mundial i avaluat, en general, com un dels fets històrics més importants del segle XX.
Fatal.
Però no pas a l'estat dit espanyol, en què, el 2007, la TC va legalitzar la negació de la mateixa existència de la Xoà (vés a saber si –quan TVE va emetre la minisèrie nord-americana Holocaust, el 1978– algun jutge constitucional, de jove, va ajudar a pintar allò de ‘Holocausto: mentira!' als metros de Barcelona i Madrid); en què joves ultraconservadors amb carnet pensen que fa gràcia ser fotografiats fent la salutació nazi; en què polítics catalans elegits i pacífics són comparats, públicament, a assassins en massa; en què es regalen medalles als familiars i fans d'un regiment espanyol que va lluitar al costat dels alemanys justament al front on es van massacrar més civils jueus i russos i gitanos...
Abissal.
És més: els de la dreta espanyola actual semblen tenir una idea molt però molt vaga de l'Holocaust que trivialitzen amb tanta desimboltura com persistència. Perquè si haguessin llegit tan sols els autors supervivents consagrats (Levi, Millu, Kertész, Amat-Piniella, Borowski...) –i ni parlem, per exemple, de les descripcions força més crues, acabades de publicar, de Shlomo Venezia i Chil Rajchman, que treballaven a les cambres de gas d'Auschwitz i Treblinka, respectivament– seria inconcebible que comparessin qualsevol adversari independentista amb Hitler; o que somriguessin a la càmera amb el braços alçats; o que guardonessin els fills de falangistes filonazis. Aquesta setmana, de fet, la Comissió Europea ha criticat el govern espanyol per haver tolerat tanta lloança oficial de crims passats i l'han amenaçat amb sancions. Tant de bo: al cap i a la fi, tot i que Franco va donar suport a Hitler fins al 1944 (és a dir, quan tothom sabia feia anys que l'Holocaust estava en marxa) no crec que sigui massa demanar que els defensors actuals de l'aquarel·lista austríac deixin de fer-ho, per fi, el 2013.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/09/2013

dimarts, 17 de setembre de 2013

Quedem a Poble Sec Dodotis?

L'anunci de l’imminent patrocini de les estacions del metro de Barcelona és una gran notícia per als gabinets de comunicació de les grans empreses. La cursa per apadrinar parades ocuparà hores i hores de reunions dels professionals de la publicitat per decidir quines. Naturalment, el nombre d'usuaris que hi transita serà determinant, però hi ha altres factors que no haurien de menystenir. Pot ser que les farmacèutiques vulguin copar les parades amb nom d'hospital (Sant Pau, Clínic, Bellvitge) però no em negaran que si una marca de formatges patrocina l'estació de Rocafort la recordarem. Llet Pascual podria patrocinar Maragall, Lego Arc de Triomf i qualsevol casa de compreses o bolquers Poble Sec. Baixo a Poble Sec Dodotis, direm amb una rialleta. O visc a prop de Bac de Roda Michelin. Les immobiliàries es barallaran per associar el seu nom a estacions com ara Torrassa o Tres Torres, i les grans marques de moda (Versace, Cristian Dior, Dolce & Gabbana) competiran per patrocinar l'estació de Collblanc. Cada estiu, els fabricants de biquinis es disputaran les estacions de Vilapicina, Marina, Selva de Mar i Llacuna a l'hora d'anunciar la moda de bany. La de Vallcarca quedarà sense patrocini. Cap marca no es voldrà associar a res que sigui carca. Els de Tous tampoc ho tindran fàcil. Hauran de buscar estacions que més o menys hi concordin: Encants Tous, Penitents Tous, Lesseps Tous? En canvi, Desigual lliga amb tot: Espanya, Catalunya, Tarragona, Girona, Fòrum... 

Aquesta lloable iniciativa de patrocini metropolità canviarà la vida dels barcelonins. Pujarem al metro a Mercadona Maria Cristina i ens plantejarem si baixem a Bonpreu Paral·lel o si seguim fins a Consum Monumental. Les cerveseres, sempre tan proclius al patrocini musical, es barallaran per l'estació de Sant Roc, tot i que algunes potser preferiran singularitzar-se per altres vies: Palau Reial Coronitas, Sants Moritz, Plaça de Sants Miguel, Glòries Guinness... Damm no es conformarà pas amb una sola parada i potser fins i tot es plantegi rebatejar alguna etiqueta: Clot Damm sona prou bé. La felicitat, però, mai no és completa. Una zona fosca s'estén entre les múltiples associacions que permeten els noms de les marques que operen per aquests verals i els que poblen la toponímia subterrània barcelonina. Un territori incòmode, que potser frenarà el patrocini metropolità d'una de les grans multinacionals catalanes: la cadena de moda Mango. Llegida com a forma verbal en primera persona, Mango és una marca que genera missatges subversius al costat dels noms d'algunes estacions del metro barceloní com Les Corts o Congrés.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/9/13

dilluns, 16 de setembre de 2013

Un capritx de nou ric

 Aquests dies ja han penjat la bandera catalana al Born, aquell invent de 1714 centímetres simbòlics que, tot presidint el nou Centre Cultural, l’ha de revestir de solemnitat patriòtica. Per qui no encara no l’hagi vist ab sos ulls, diré que el pal de la bandera és com un gran espàrrec de fusta, amb una base ampla que es va aprimant fins al capdamunt, on el remata una bola discreta. Hi ha una llegenda urbana que prové de la nit dels temps i diu que en aquesta mena de boles s’hi amaguen sempre una navalla, un encenedor i una bala, perquè abans que la capturi l’enemic puguis estripar la bandera, cremar-la i suïcidar-te. Ja dic que és una llegenda urbana, però no em sorprendria que Quim Torra hagués seguit les instruccions militars al peu de la lletra.

La primera cosa que vaig pensar en veure el conjunt de pal i bandera va ser: “Que petit!”. ¿Segur que fa 17 metres i 14 centímetres d’altura? S’ha parlat amb tant d’entusiasme de les mides del fòtil que em pensava que seria més imponent, la veritat. Deu ser un problema de proporcions: hi ha poca bandera per a tant de pal, o a l’inrevés. La segona cosa que vaig pensar és: “Que lleig!”. Si la rehabilitació feta per l’arquitecte Enric Sòria ha aconseguit fer lluir de nou l’edifici del mercat, la bandera al mig del pas esdevé un nyap, un accident estètic, un capritx de nou ric.

Tot això ho dic perquè el dissabte al matí em vaig asseure unes quantes hores en una terrassa del Born a contemplar la bandera, fins que es va posar a ploure. El que ara diré és exacte i no pas metafòric: tota l’estona va penjar pansida, com una bleda assolellada, i no es va moure ni un pèl. Feia un dia rúfol i, mentre un ventijol movia els arbres i els tendals, la bandera, quieta. No cal ser un expert en vexil·lologia per saber que la gràcia de les banderes grosses és que onegin al vent com una metàfora, que s’inflin i s’estarrufin i a estones es repleguin en actitud pensarosa. ¿I si resulta, Rafael Casanova no ho vulgui, que els tècnics li han triat un lloc massa arrecerat? Si no es vol fer encara més el ridícul, potser convindria que els homes del temps estudiessin el cas amb aquelles màquines que tenen i emetessin un veredicte. De res.


Jordi Puntí, El Periódico, 9 de setembre del 2013.

Majoria silenciosa

Els analistes polítics treuen faves d'olla a l'hora d'interpretar els significats de la Viada 2013 (la Diada de la Via Catalana). La vida en comú és sempre un afer elàstic que es mou segons els batecs de tots els que la comparteixen i ara hi ha moviment. La primera reacció dels hermeneutes governamentals davant d'aquesta Viada ha estat apel·lar a la majoria silenciosa com a subjecte actiu. En boca de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría els catalans que el dia 11 es van quedar a casa van formar, sense saber-ho, un grup compacte contrari a les opinions dels centenars de milers que vam sortir de groc a fer carretera. L'argument és difícilment sostenible des del raciocini, i més aviat sembla una sortida per la tangent que incita a la jivarització dialèctica, altrament anomenada reducció a l'absurd. Ens estan dient que els catalans que no vam sortir al carrer en la manifestació per l'assassinat d'Ernest Lluch no hi estàvem radicalment en contra? L'absurditat d'aquest plantejament serveix en safata d'or una rèplica que, segons les enquestes, suscita el suport d'un 80% dels catalans: hi ha un mètode infal·lible per saber què pensa aquesta majoria silenciosa. Preguntar. Convocar una consulta. Qualsevol altra reacció de la classe dirigent espanyola és un mer bloqueig.
 
L'apel·lació a la majoria silenciosa m'ha fet pensar en un exemple excels de bloqueig: el de Jack Torrance a The shining (La resplendor), la pel·li de Stanley Kubrick basada en la novel·la homònima de Stephen King. Durant una tranquil·la estada hivernal a l'hotel Overlook, envoltat de muntanyes nevades, Torrance escriu en silenci pàgines i pàgines d'un llibre en les quals simplement reescriu la mateixa frase: All work and no play makes Jack a dull boy. L'artista Phil Buehler va publicar fa quatre anys un llibre amb l'obra del pertorbat personatge de King (el poden fullejar a www.blurb.com/books/512660), vuitanta pàgines amb aquesta única frase en diverses disposicions tipogràfiques. Kubrick va supervisar les traduccions de la frase que mostren les imatges inserides amb els fulls mecanoscrits que aterreixen l'esposa de Torrance. En alemany hi diu Was Du heute kannst besorgen, das verschiebe nicht auf Morgen (equivalent a “no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy”), en italià Il mattino ha l'oro in bocca (que equivaldria a “a quien madruga Dios le ayuda”), i en espanyol No por mucho madrugar amanece más temprano. Queda clar que aquesta és l'única versió de la pel·li que ha vist l'executiu espanyol. O  potser també van complementar-ho amb la que en van fer en un episodi dels Simpson: No TV and no beer make Homer go crazy.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/9/13

diumenge, 15 de setembre de 2013

Parelles lingüístiques

Ara fa trenta anys m'agradava molt Jim Jarmusch. El Jarmusch  que signava curtmetratges com l'espasmòdic Coffee and cigarettes o algun video musical dels Talking Heads i pel·lícules com Stranger than paradise o Down by law, amb una explosiva parella de presoners formada per Roberto Benigni i Tom Waits. Diria que l'última pel·li de Jarmusch que em va agradar va ser Night on earth, les històries de cinc taxistes en cinc ciutats del món, i que després he anat dimitint del seu cinema. Les propostes d'aquell Jarmusch em fascinaven per moltes raons, una de les quals la presència d'accents i llengües diverses a la banda sonora, un fet gens habitual en el cinema que ens arribava (i ens arriba) dels Estats Units. Jarmusch sempre tenia un interès afegit per a un estudiant de Filologia. A Stranger than paradise John Lurie encarnava un nord-americà d'origen hongarès que rebia la visita d'una cosina (Eszter Balint) i  es negava a parlar-li en res que no fos anglès. L'anglès de Benigni a Down by law era per sucar-hi pa, per no esmentar el de Waits, i a l'esplèndida Night on earthes permetia el luxe de rodar tres dels cinc episodis de la pel·lícula en llengua no anglesa, un fet insòlit: francès al taxi de París, italià al de Roma (amb Benigni) i suomi a Hèlsinki. En aquells temps el cinema català encara es feia majoritàriament en castellà i els professionals del sector podien titllar de barretinaire qui es plantegés fer una altra cosa. En el glamurós món del cinema el català era vist com enemic de la versemblança, la naturalitat i no sé quantes coses més. 
 
Ara molts projectes de pel·lícula s'han d'aixecar sota el sobrepès d'una llei de la gravetat enriquida per la crisi. Tot i això, es van fer pel·lícules de pressupost moderat que mostren el talent puixant que circula en el gremi dels cineastes. En algunes de les pel·lis situades a la Catalunya actual cada cop destaca més el tractament lingüístic, fins al punt que, com passava amb aquell Jarmusch dels vuitanta, afegeix interès a la pel·li. És el cas de l'acabada d'estrenar Barcelona, nit d'estiu. Una recomanable comèdia sentimental de Dani de la Orden que neix de la cançó Jo mai mai de Joan Dausà. No és gaire habitual que la lletra d'una cançó acabi desplegada en un llargmetratge, però la veritat és que De la Orden se'n surt la mar de bé. La història de (des)amor amb la Judit que canta Dausà en la seva cançó es multiplica per sis en una sola nit. D'entre la mitja dotzena de parelles, trios o quartets que protagonitzen els sis fils narratius, la meitat barregen llengües amb una naturalitat digna d'estudi. Català i castellà, bàsicament, amb aparicions puntuals de l'anglès. Un exemple esplèndid és el de la parella gai de futbolistes que interpreten Àlex Monner i Luis Fernández. El bilingüisme passiu que temps enrere havia estat associat a una actitud resistencial ara és un tret costumista que dota de versemblança les relacions íntimes entre catalans. Tot això que hi hem guanyat. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 14/9/13

dimarts, 10 de setembre de 2013

La seva manera d'ajudar

Danone és una marca global prou coneguda que es dedica als productes de la via làctia des de 1919. L'empresa original va néixer al barri del Raval, concretament al número 16 del carrer dels Àngels. La va fundar Isaac Carasso, un sefardita nascut a l'actual Tessalònica que s'havia establert a Barcelona l'any 1916. Carasso va batejar la seva empresa amb el nom familiar que rebia Daniel, el seu primogènit. Tot i que alguns anglosaxons posen el focus en el número 1 de Dan-One, en realitat devia ser una mera imitació de la pronúncia embarbussada del xiquet, igual com Mamen ho és de Carmen. Avui Danone és un grup empresarial amb seu a París i comercialitza un munt de productes lactis i begudes. Aquests dies s'emet un espot televisiu seu que publicita una de les periòdiques promocions amb què els productes d'alimentació miren de captar la clientela. No arriba a la freqüència d'emissió dels anuncis de reciclatge d'envasos però segur que l'han vist. És de la sèrie “Danone alimenta somriures”. Hi surt una família amb adolescent arquetípic, una mare preocupada per la comunicació amb el seu plançó i una via insospitada de col·laboració familiar: l'adolescent manipula una App, gestiona a l'ordinador uns codis de descompte anomenats Gananones i envia a imprimir uns fantàstics cupons a tot color. “És la seva manera d'ajudar la família”, proclama la mare satisfeta. El lacònic jovencell estrafà mig somrís per conjuntar-se amb l'eslògan d'alimentar somriures i avall va que fa baixada. L'escena suscita un parell de reflexions.
 
La primera és constatar un desplaçament inquietant que acabarà amb la pobra indústria de les arts gràfiques: com més va més ens ho fan imprimir tot a nosaltres, a casa, amb els cartutxos de tinta que hem de costejar i el desgast de la nostra impressora. Imprimim cupons de descompte, targetes d'embarcament (Ryan Air et cobra 20 euros si no la portes impresa de casa!), entrades de teatre, de concerts... De tot. A l'anunci de Danone, els tres cupons de descompte que l'intrèpid adolescent imprimeix a tot color permeten estalviar la seva família 60+40+40 cèntims! Un euro amb quaranta! Per valorar l'aportació del púber caldria restar-ne la tinta, el full, la part proporcional de la connexió a la xarxa i el transport dels cupons fins al súper per poder-los bescanviar. A casa d'això n'hem dit sempre la xocolata del lloro. I després encara hi ha el significat profund del verb ajudar. Comentari de text: quina situació descriu la frase “el meu fill (o el meu marit) ajuda molt a casa”? Malament rai, si l'alma mater d'una família ha de contractar auxiliars per tirar endavant els afers domèstics de la col·lectivitat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/9/13

dilluns, 9 de setembre de 2013

Ensenyar les butxaques

El calendari, avui, es pobla de nous. És dia nou del nou. Si reculem un any fins al nou del nou de 2012 trobarem unes declaracions amb què Jordi Pujol replicava una opinió que havia formulat Quim Monzó en una entrevista de Enric González a Jotdown. Monzó, en ple agost, deia que la gent de Convergència “són uns paios que sempre fan la puta i la Ramoneta”. Entrevistat per Presència Jordi Pujol entomava la dita i replicava taxatiu amb un titular sucós: “s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta”. Pujol és Pujol i aquell dia es va posar en marxa la tuneladora (ni Ítaca ni punyetes, que això és terrestre i més aviat va de travessar els Pirineus). El 9/9 passat, doncs, tot era nou i tot era dicible. Un any després, Pujol serà en un tram ebrenc de la Via Catalana i la Ramoneta viu en altres barris, alguns de ben propers. En només dotze mesos han canviat tantes coses en el discurs general que les tertúlies que fa un any discutien sobre el pacte fiscal semblen del pleistocè. L'independentisme ha entrat en el territori del que és públicament dicible i a les tertúlies d'avui es discuteix sobre dates (amb especial interès en el número 16), consultes i plebiscits. No sé pas què ens semblaran quan n'escoltem les gravacions l'any vinent, a les envistes del onze de setembre del 2014, però ara per ara, un dels arguments recurrents de tot és la butxaca. Segons aquesta teoria, l'independentisme ha crescut tant perquè en la nostra pragmàtica societat s'ha instal·lat el convenciment que econòmicament la pertinença a Espanya ens és desfavorable. L'hermenèutica de la macroeconomia és cosa de gurus mediàtics, cada cop més espectacularitzats, però la ciutadania de peu pla té prou elements microeconòmics per adonar-se que la idea no és cap ditirambe d'il·luminat. 
 
Cosa que potser no diríem d'un fenomen molt subtil que es detecta als nostres carrers. A la moda, majoritàriament masculina, d'ensenyar la marca dels calçotets per damunt dels pantalons baixos, les fèmines hi oposen ensenyar les butxaques dels pantalonets. Sobretot quan són texans. Fa dècades, mon àvia ja havia retallat els camals d'un munt de texans vells perquè els lluïssin les meves germanes a l'estiu, però la dona també s'entretenia a recosir les bosses de les butxaques interiors perquè no sobresortissin per sota. Ara no. Al contrari. Es veu que resulta més sexi que el blanc de les butxaques (davanteres o posteriors) ultrapassi la longitud (mínima) del cuixot dels texans, igual com a l'entretemps els descamisats llueixen faldó per sota de la caçadora. En l'actual situació ensenyar les butxaques a consciència pot tenir moltes lectures, una de les quals és  mostrar que són buides i ben buides.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 9/9/13

diumenge, 8 de setembre de 2013

L'altra marca Barcelona

Barcelona Ink és una capçalera que ha conviscut amb les poques revistes literàries que sobreviuen en aquest país, amb un circuit de distribució cada cop més reduït. El subtítol en descriu les intencions: the city's writing. Textos literaris en anglès, doncs, originals o traduïts, d'una gran varietat d'autors, de Joan Brossa a George Orwell, passant per Ian Rankin, Jaime Gil de Biedma, Henry Miller, Elena Moya, Carles Riba, Jordi Cussà o Maria Mercè Marçal. De la mà (literalment tot i que en plural) del seu editor Ryan Chandler Barcelona Inkarribava a una dotzena de llibreries barcelonines. Arribava. També es podia trobar a les botigues d'Amazon en versió digital. Es podia. Tot això fins ara, perquè igual com ha passat amb d'altres capçaleres la tinta de Barcelona Inks'acaba de tornar invisible. No em sento gaire capaç de fixar el perfil -el target, que dirien els professionals de la venda- dels lectors que trobarem a faltar la tinta que Chandler escampava periòdicament. No escric aquesta necrològica per buscar culpables. Barcelona Ink ha mort com la víctima del famós assassinat de l'Orient Express. Multifactorial. La desaparició de publicacions periòdiques és sempre un dels indicadors més melancòlics del pas del temps. Que prenguin nota els autors de novel·les costumistes: a la primeria del segle XXI a Barcelona es publicaven revistes literàries en anglès.
 
El 9 d'agost vaig quedar clavat davant d'un quiosc del carrer Corrientes, a Buenos Aires, per culpa d'una altra capçalera que llueix el nom de la meva ciutat. En efecte, un setmanari satíric de 32 pàgines que es diu Barcelona i porta un subtítol inquietant: “una solución europea para los problemas de los argentinos”. Vaig desembutxacar 12 pesos argentins (una bagatel·la que no depassa gaire 1 euro blue) i vaig delectar-me amb articles de títol foixià: “Los chicos del Modelo: cómo diferenciar a los hijos de kirchneristas que pasarán el Día del Niño en Tecnópolis de los hijos de kirchneristas que pasarán la Semana del Niño en Disney World”. Les dues primeres seccions de Barcelona es diuen El País i El Mundo, però és una casualitat perquè vas passant pàgina i  hi trobes Arte, Cultura, Espectáculos, Tren de Vida o Sociedad. Per valorar el grau de transgressió dels articles, vinyetes i fotomuntatges cal estar al cas de l'actualitat argentina, però no costa gaire desxifrar notícies com “Agarrame la Bergoglio, la contramuestra católica en la iglesia del Pilar” que informa d'una presumpta exposició de 400 obres d'art realitzades per creients argentins “con el exclusivo objeto de escandalizar al mundo no católico”. Obres com Cristo Rey derrota a la subversión, Galileo reconoce su error o Los indios aplauden la llegada de la Civilización ens fan sospitar que potser aquesta solució europea que anuncia la capçalera no és ben bé la que ens agradaria que associessin a Barcelona els que vivim a la millor botiga del món.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 7/9/13

divendres, 6 de setembre de 2013

Casa, Passat, Ciutat


Casa.
Potser hauria d'estar escrivint sobre la notícia principal de la setmana: la capacitat aparentment il·limitada d'un determinat govern àrab d'assassinar els propis súbdits en quantitats ingents. Però tot i que el país en qüestió es va convertint en un escorxador caòtic, vet aquí que no puc pensar en res més que no sigui la casa on m'estic ara mateix al sud de Londres.
Passat.
La lloga ara la mateixa amiga que l'havia ocupada als anys vuitanta. I tot i que jo no sigui gaire propens a la nostàlgia –a menys que aquesta em llanci algun roc amagat a la seva faixa prou ampla–, em recordo com si fos ahir de les converses sense fi que tenien lloc al menjador d'aquesta casa, nit rere dia rere nit, quan tots plegats també vivíem en cases ocupades; quan tots, més o menys, col·laboràvem d'alguna manera amb la llibreria anarquista que hi havia a la cantonada; quan tots, més o menys, fèiem, de tant en tant, alguna cosa o altra que era objectivament il·legal.
Ciutat.
Començant, potser, amb les amfetamines que hi preníem als caps de setmana entre glop i glop del que fos i acabant, potser, amb el primer setge global a la City londinenca (àlies la Milla Quadrada) en què fèiem tota mena d'activitats per posar fi –durant un dia– al que la senyora Thatcher volia que es convertís en el hub financer de tot el món i que avui en dia és exactament això. Sota la mateixa llum de bombeta entre blanca i groga que encara il·lumina el menjador d'aquesta casa, rèiem a cor què vols de les nostres pretensions revolucionàries, de la por que ens feia portar a terme segons quines accions suposadament subversives i de les relacions sentimentals de nosaltres mateixos i dels nostres coneguts (fossin –o fóssim– presents o no). De fet, mai no he rigut tant com en aquella època en què els nostres futurs eren tan incerts que semblaven bromes de mal gust i en què, entre xafarderia i rialla i malgrat l'hedonisme tan migrat com compulsiu que ens permetien els nostres recursos, donàvem per descomptat que, davant la catàstrofe que era bona part del món, havíem de fer quelcom, ni que fos purament testimonial. En comptes de mirar-nos-ho amb ràbia i impotència a parts iguals, que és el que acabaríem fent quan la guerra de Bòsnia en els anys noranta i que és el que estem fent ara mateix –nosaltres i tothom de més– durant la guerra de Síria.

Matthew Tree, El Punt Avui, 01/09/2013

Gib, Ral, Tar


Gib.
El 1940, l'aleshores ministre espanyol d'Afers Estrangers, Juan Beigbeder, va assegurar a l'ambaixador italià que Gibraltar estava a punt de caure “com una fruita madura”. Poc després, Franco va fer un discurs febril davant el consell nacional de la Falange: “Tenim un deure i una missió: agafar el comandament de Gibraltar.” L'optimisme d'ambdós homes es basava en l'esperança que Hitler i Mussolini guanyarien la guerra. 26 anys més tard –quan l'eix feixista ja era història– Franco va admetre: “La fruita encara no és prou madura.”
Ral.
El 1704, una flota angloholandesa –que incloïa un contingent de soldats catalans– va ocupar el Penyal durant la guerra de Successió. El 1713, la corona de Castella va donar Gibraltar –“per sempre més”, segons el text del tractat d'Utrecht– als anglesos. El 1783, havent obviat el tractat i assetjat Gibraltar diverses vegades, sense èxit, Espanya finalment va cedir-ne la sobirania definitivament a la Gran Bretanya –al tractat de Versalles– a canvi de Menorca.
Tar.
De manera que si Gibraltar tornés a ser espanyol, seria lògic que Menorca tornés a ser britànica (si hagués de triar entre els dos, no dubtaria ni un minut a bescanviar una roca lletja per la perla de les Balears, amb l'al·licient afegit de poder gaudir de la cara que faria José Ramón Bauzá en veure la Union Jack hissada a Maó). Ara bé, atès que estem parlant d'esdeveniments que van tenir lloc fa segles, no estaria de més recordar que els primers a establir-se permanentment al Penyal –i donar-li el nom, que és una derivació de Jabel Tariq, o sigui ‘mont de Tariq'– eren els musulmans de l'Àfrica del nord, el 711. Així que potser seria més just tornar Gibraltar al Marroc. Fa uns anys, un patriota castellanista va preguntar a un amic meu anglès si Gibraltar havia de ser anglès o espanyol i l'amic va contestar que Gibraltar hauria de pertànyer als micos (que l'habiten des de fa mil·lennis). En tot cas, la constitució gibraltarenya del 2006 garanteix el ple autogovern als éssers humans que també hi viuen i prohibeix que el govern britànic cedeixi Gibraltar a un altre país sense el permís d'aquests. Repetim: això ho diu la Constitució. I segons el mateix president d'Espanya (6/12/12) les constitucions s'han de respectar perquè són “les regles que entre tots ens marquem, una referència de convivència”. Ah.

Matthew Tree, El Punt Avui, 25/08/2013

dijous, 5 de setembre de 2013

Invisible, Lluita, Ràbia


Invisible.
Fa una setmana, en sortir de l'Alguer (on només es parla italià i català), creia que a la resta de Sardenya el sard –un idioma que parlen cap a 1.200.000 persones i del qual hi ha documents escrits a partir del segle XI– seria omnipresent. Però va resultar ser més elusiu que les sargantanes que els meus fills provaven de caçar sota el sol canicular que sol haver-hi a Sardenya. Gairebé tothom fa servir l'italià per defecte i als dos diaris locals, La Nuova i L'Unione Sarda, no hi ha ni un trist mot en sard. Als rètols dels carrers, de vegades, el nom original en sard surt sota el nom italià; això sí: en lletra petita i entre parèntesis.
Lluita.
Com que, en arribar a la bella vila multicolor de Bosa, vaig descobrir que el nostre hotel tenia un nom sard, vaig preguntar a la propietària per la situació de l'idioma i em va dir que els mateixos sards s'hi havien girat d'esquena, que consideraven que parlar sard era pagesívol i taujà. Em va recomanar una revista bilingüe, Làcanas, en un article de la qual vaig llegir que el poble sard havia estat condicionat a pensar que sense Itàlia no eren res, que a penes sabien escriure el propi idioma i desconeixien la pròpia història, però que calia ser optimista i tirar endavant perquè, al cap i a la fi, què hi podrien perdre? L'article estava il·lustrat amb un grafit tret d'una paret de Càller: “Sardigna no est Italia”.
Ràbia.
Fa pocs dies, el moviment independentista sard va rebre un cop de mà considerable quan les autoritats italianes van trigar 48 hores a enviar hidroavions per apagar un incendi al nord de l'illa que, a causa de la demora, va acabar sent devastadora. Poc després, les mateixes autoritats van decidir no anul·lar una exhibició aèria en què uns reactors de l'exèrcit de l'aire havien de dibuixar els colors de la bandera italiana al cel sard. El govern regional va posar el crit al cel i dos dels quatre partits sobiranistes (Indipendentzia Repubrica de Sardigna i Partito Sardo d'Azione) van organitzar un sit-in de protesta al lloc de l'exhibició, tot insistint que era una beffa a tot Sardenya no enviar-hi avions per apagar incendis i sí enviar-los per fer una demostració nacional militarista. De seguida, el govern central va acusar aquests partits i el mateix govern regional de victimisme. Com a bon català, vaig patir un atac fulminant de déjà-vu.

Matthew Tree, El Punt Avui, 18/08/2013

dimecres, 4 de setembre de 2013

Chacón se'n va al Carib

Fa mesos que els socialistes —PSC i PSOE invariablement— es lleven cada dia amb la mateixa estranyesa dels actors que representen una obra de teatre de Samuel Beckett. El problema és que ni ells mateixos saben de quina obra es tracta. ¿Què interpretem avui, es pregunten, Fi de partida o Tot esperant Godot? ¿Estem atrapats en els records del Primer amor o provem de recuperar els Dies feliços? Enmig d’aquesta incertesa, Carme Chacón ha anunciat un mutis temporal i se’n va un any a fer de professora a Miami.

No és difícil imaginar-se-la davant d’un mirall, assajant les excuses: “Un any passa volant, companys... I de seguida tornaré a ser aquí, amb energies renovades”. Pot ser que l’estratègia li surti bé i torni sabent quin és el seu paper dins el partit, però ara mateix la decisió és com a mínim pintoresca i a la llarga li pot passar factura. En un moment en què els llicenciats universitaris han de marxar a l’estranger per treballar —i la majoria no pas en places de professor resident—, una política de primer nivell, escollida per milions de votants, deixa l’escó i se’n va a Miami a treure rendiment del prestigi personal (que va aconseguir principalment com a ministra de Defensa). A més de posar en dubte la seva vocació de servei, aquesta mena d’exili dolç fixa un precedent de cara al futur: si un dia fos presidenta del govern, ¿no podria ser que reaccionés davant una crisi de govern amb la mateixa lleugeresa? Les universitats nord-americanes necessiten sempre molts professors, i si no pregunteu-li a Aznar.

M’agrada la gent aventurera, disposada a reinventar-se —com es diu ara— abans de deixar-se xuclar per la rutina i l’avorriment, però el cas de Carme Chacón és diferent. Més que una oportunitat, tal com van les coses, sembla una deserció adornada amb una cirereta de còctel. En el món dels mortals, fora de l’escenari de la vida política, la seva decisió és com una bufetada a aquella decència comuna que George Orwell reclamava per anar pel món. Digueu-ne honestedat, si voleu, o creure’s el personatge fins a les últimes conseqüències. Que la vida iba en serio, etcètera.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de setembre del 2013.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Emprenedors emprenyadors

Poc abans que em caduqui el carnet de conduir descobreixo que prop de casa acaben d'obrir un establiment on puc passar la preceptiva revisió mèdica per renovar-lo. M'hi acosto a demanar informació i, com que no hi ha gaire clientela, em diuen que m'ho poden fer al moment. Hi accedeixo. De fet, la noia de recepció em comunica que el doctor ja és a punt i m'adreça a un despatxet que entreveig al fons del passadís. Un doctor d'origen iberoamericà m'atén, molt amablement, en un català tropical que fa goig. Parapetat rere la pantalla del seu ordinador, em fa set preguntes mèdiques de sí o no, d'aquelles que oculten un drama rere cada sí, i com que responc set nos, em felicita i em demana que faci un gir de noranta graus. A la paret de pladur hi ha un optímetre. Li demano si he de posar-me les ulleres de llegir o no. Després de ser un quatre-ulls durant gairebé quaranta anys, un atac de coratge insospitat em va empènyer a sotmetre'm als raigs làser per vèncer l'astigmatisme, però la presbícia ha contraatacat i ara en porto per llegir. Em diu que no cal que me les posi i quan m'invento alegrement l'última ratlla de lletres i signes de l'optímetre somriu, sense donar-li cap importància. Amb la mateixa amabilitat em demana que em tanqui a l'única estructura sòlida de la sala, una cabina insonoritzada, i que m'entafori els auriculars. Les instruccions són clares: sentiré senyals acústics i hauré d'aixecar la mà de la banda que els escolti. Però no sento gairebé res. O són xiulets ultrasònics o estic fatal. Aixeco les mans a l'atzar com si fes estiraments i surto. Em diu que és normal, que l'aparell és molt nou.
 
Abans que pugui tornar a seure ell s'aixeca i m'insta a tornar cap a la recepció per passar l'examen psicotècnic. Ens acomiadem cordialment i refaig el camí del passadís. Hi ha un altre despatxet, però la noia de la recepció em diu que la recepcionista titular està de baixa i que, si no m'importa, em farà l'examen allà mateix, a peu dret. Hi accedeixo. Em fa tres preguntes, tres, l'última de les quals és: has tingut mai cap trastorn psíquic? Tres nos després, aixeca els ulls de la pantalla per primera vegada (fins ara podria haver estat jugant al Candy Crush) em diu que hem acabat i que són 81,90 euros. Accepten targetes. Pago (amb targeta). Mentre marco el pin ella imprimeix un din A4. És un permís provisional per a tres mesos amb el logo del Ministerio del Interior però sense cap segell ni signatura. Un imprès. Surto deu minuts després d'haver entrat. Trenta dies després m'arribarà el carnet de conduir nou a casa. A l'extracte de la Visa hi posa “Serv Sanit. 81,90 €”. Un concepte que alguna esposa gelosa podria malinterpretar.

Màrius Serra. La Vanguardia. 3/9/13

Entradas populares

Compartir