dijous, 31 d’octubre de 2013

L’oligarca a la presó

Divendres va fer deu anys que l’oligarca rus Mikhaïl Khodorkovski va entrar a la presó. El van condemnar per frau i evasió fiscal, en un procés que els observadors internacionals van descriure com a irregular, en el millor dels casos, i on es transparentaven les maquinacions de Vladimir Putin. Quan van encausar-lo, Khodorkovski era el propietari de la companyia energètica Yukos i l’home més ric de la nova Rússia. Com altres oligarques, havia fet els diners de molt jove, aprofitant les connexions i les facilitats del govern de Ieltsin, però s’havia distanciat de Putin a les seves primeres eleccions.

Durant aquesta dècada reclòs, mentre la justícia russa s’inventava noves acusacions per allargar-li la condemna, Khodorkovski ha anat rebent el suport de líders internacionals i s’ha convertit en una mena de presoner polític. Des dels llocs on estava confinat, ha finançat a candidats opositors, ha publicat articles i ha concedit entrevistes on criticava els abusos de poder de Putin i reclamava més igualtat per al seu país. Divendres, coincidint amb el desè aniversari de presoner, Khodorkhovski va publicar un article al New York Times. Hi comentava la falta d’esperança per als joves russos, tot i el progrés econòmic del país, però aquest cop no se centrava tant en Putin com en el que vindrà després d’ell. En un règim que ha entrat en un estat de degeneració, deia, en el qual augmenten cada dia les postures radicals, “faci el que faci Putin, Rússia corre el risc de veure com el succeeix un altre règim autoritari”.

Si no hi ha sorpreses, està previst que Khodorkovski surti de la presó l’agost del 2014 i aleshores és probable que provi de fer carrera política. Pot ser, doncs, que els seus avisos tinguin un fons electoralista, però no li falta raó. No passa dia que no es produeixi a Rússia algun exemple d’aquest radicalisme que Putin tolera i fins i tot encoratja: homofòbia, racisme, censura als mitjans, detencions de manifestants, etcètera. Davant d’aquest currículum sinistre, és indigne que els governs que hi fan negocis, sobretot els del G-8, no s’esforcin més per parar-li els peus.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 d’octubre del 2013.

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Sumar i restar

El 8 d'octubre es va produir un incident a la casa de la vila de Folgueroles que ha desembocat en un encreuament de denúncies entre l'alcalde i una sindicalista. Un reportatge de Jordi Puig a El 9 Nou havia recollit el malestar de les viles d'aquesta zona de les Guilleries per un alentiment en el servei postal. El periodista ho va contrastar amb Correus i allà van carregar els neulers a la nova cartera, pel seu “baix rendiment”. Això va provocar que la treballadora, desbordada pels 61 quilòmetres de repartiment diari que li adjudiquen, volgués explicar les circumstàncies concretes als alcaldes de la zona. El 9 Nou va ampliar la notícia amb les explicacions detallades dels representants sindicals de la cartera, que ara sol·liciten el reforç del servei. Sembla que l'alcalde de Folgueroles, senyor Carles Baronet, no va entomar gens bé que la cartera en qüestió s'hi presentés acompanyada de dos delegats sindicals, el senyor Manuel Aguilella, de SIPCTE-USOC, i la senyora Blanca Nieves Rey, de l'associació ADA Mujer que empara les dones que han sofert maltractaments, com és el cas de la cartera. La qüestió concreta de la visita va quedar en segon terme quan la senyora Rey va intervenir, en castellà, i l'alcalde va decidir donar per acabada la reunió de manera abrupta. Segons llegeixo a la denúncia interposada per Rey l'alcalde va voler remarcar-ho tot canviant de llengua i li va dir: “si comienzas a tocarme los cojones te hecho (sic) fuera (...) sí, a la puta calle y te lo digo en castellano que es tu puta lengua”. Baronet ho nega i també li ha posat una denúncia per desacatament i resistència a l'autoritat. La reunió va acabar quan l'alcalde marxà de la sala, n'apagà els llums i deixà els tres visitants allà asseguts fins que van venir els Mossos. L'any 2012 l'alcalde Baronet definia el seu independentisme com a identitari en una entrevista a Osona.com: “Els catalans som diferents, som un altre poble i estem adossats a altres pobles en forma antinatura”. L'episodi de Folgueroles ha portat cua, o cueta: un tuit insultant (posterioment esborrat) en el qual el senyor Carles Feiner, sociòleg i columnista terrassenc, escrivia el nom de la sindicalista i les paraules “puta xarnega”.
Als senyors Baronet i Feiner els aniria la mar de bé assistir a alguna reunió del col·lectiu Súmate de castellanoparlants per la independència, que s'autodefineixen com a “catalanes de lengua y cultura castellana/española que, por cuestiones familiares y/o de origen, hemos mantenido este patrimonio sin renunciar por ello a ser y formar parte activa de la comunidad nacional catalana”. Els Súmate sumen per arribar a ser un país normal. Ells dos, en canvi, resten.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum el 29/11/13

Les obsessions de Sullivan

Entre les millors pàgines de literatura que he llegit en els últims temps hi ha “Mister Lytle. An essay”, l’assaig, o article, o relat autobiogràfic, que John Jeremiah Sullivan va publicar fa un parell d’anys a The Paris Review. És un text fascinant que ara es pot trobar a Pulphead, el recull d’articles de Sullivan publicat en castellà (Mondadori). Al volum hi ha uns quants articles més de gran nivell: el relat d’un festival de música rock cristiana, que reuneix a més de cent mil fidels, el seguiment de la vida diària d’una estrella d’un reality show a MTV o un perfil d’Axl Rose, el cantant de Guns N’Roses.

Com que és un autor jove (nascut el 1974) i publica en diaris i revistes de prestigi, els crítics sovint enllacen a John Jeremiah Sullivan amb el periodisme literari de David Foster Wallace. És veritat que tots dos autors coincideixen en l’elecció dels temes, que solen partir d’algun aspecte de la cultura popular —música, televisió, esports— per retratar les formes de la vida americana. També comparteixen una aproximació obsessiva al tema, com un intent d’esgotar-ne les possibilitats, que es percep en la manera d’escriure, a vegades excitada i maniàtica i, per contrast, humorística.

La principal diferència, en canvi, és que Sullivan se situa al centre d’allò que explica amb més empatia, amb menys distància. Potser per això m’agrada tant “Mister Lytle”. Quan tenia 20 anys, Sullivan va anar a viure una temporada a casa de l’escriptor Andrew Nelson Lytle, a Tennessee. Lytle, que tenia aleshores 92 anys, li feia com de mentor, li donava consells sobre l’escriptura i llegien junts els clàssics. A canvi, es deixava ajudar en qüestions pràctiques de la casa i la feina. Lytle era un escriptor d’un altre temps, en la tradició del sud, com un epígon del segle XIX, i Sullivan transmet molt bé la barreja d’admiració, sorpresa i enuig que li provocava aquell home d’un caràcter desplaçat i maniàtic, amb unes idees polítiques i sobre la vida estrambòtiques. Lytle va morir mig any més tard i Sullivan fins i tot va ajudar a construir el seu taüt. El retrat d’aquell home, finíssim, emotiu i divertit, traspua una estranyesa de la vida que val per tot el llibre.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 d’octubre del 2013.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Estrès, Càstig, Poder

Estrès.
A l'Eixample barceloní, a la cantonada de Marina amb la Gran Via, s'ha obert una botiga nova. Per bé que l'espai interior sigui ple de sofàs i poltrones luxosos, no és pas cap botiga de mobles. Tot i que s'hi ofereix un “test d'estrès”, no és pas cap gabinet de psicòlegs. Hi ha molts exemplars del mateix llibre (Dianética) a l'aparador, però no és pas cap llibreria. El que s'hi ven és una religió (reconeguda com a tal per l'Estat espanyol, aquesta botiga no paga impostos) el nom de la qual –la cienciologia– no consta en cap rètol, enlloc, potser perquè aquesta fe té més mala fama que mai, en bona part a causa de la publicació d'un llibre (Beyond Belief, 2013) escrit per Jenna Miscavige (la neboda de l'actual cap de l'Església, David Miscavige).
Càstig.
L'autora hi revela que, dels 6 anys fins als 12, ella i altres fills de cienciòlegs havien de fer treballs forçats –com ara carretejar travesses de tren i roques amunt i avall– a la granja californiana on tots havien de viure, sense els pares. Quan tenia 7 anys, havia de signar un contracte en què prometia que dedicaria la seva vida actual i totes les reencarnacions futures a la cienciologia durant els propers cent mil·lennis. Als 12 anys, va entrar al Sea Org (‘Organització marítima') –el clergat de la cienciologia, a què els seus pares ja pertanyien–, en què havia de portar un uniforme de mariner i treballar 15 hores al dia, 7 dies la setmana (gairebé sense vacances). També hi havia de fer cursos que consistien, entre d'altres coses, a aguantar insults interminables sense immutar-se o parlar amb cendrers de vidre com si fossin persones. Durant quatre anys, només va veure els pares tres cops. Quan es va casar, als 19 anys, li van prohibir tenir fills (tal com passa amb tots els membres de la Sea Org; els avortaments hi són habituals). I quan en va marxar, van prohibir que tingués cap contacte amb els amics i familiars que encara pertanyien a l'Església.
Poder.
El més interessant de tot plegat, potser, és la reacció de la mateixa Església, tant a les declaracions de la Jenna Miscavige com a les d'altres fugitius: fa el sord, com si les opinions de tota aquesta gent no comptessin per a res. Qui vulgui veure un paral·lelisme entre la secta més gran del món i el comportament actual d'un cert estat ibèric, que el vegi.

Matthew Tree, El Punt Avui, 28/10/2013

Fart, Art, Part

Fart.
Quan tenia vint i pocs anys –una edat en què un sol prendre's les coses més a pit– odiava el món de l'art, perquè m'enfurismava que les arts plàstiques (a Londres, si més no) es trobaven engabiades i artificialment encarides per una colla reduïda de marxants que pagaven els crítics de torn perquè escriguessin uns textos sintàcticament indescriptibles que vorejaven el xarlatanisme, precisament per tal de fer pujar els preus de les obres que els mateixos marxants exposaven. En comptes d'això, l'art, creia jo, havia de formar part de la vida quotidiana, havia de ser visible a tothora del carrer estant.
Art.
Al cap de ben poc, va començar a ser-ho. El 1981 un home amb el nom suggestiu de Xavier Prou –però que va preferir dir-se Blek le Rat– va començar a utilitzar trepes (un tipus de plantilla) per pintar imatges de rates, ballarines i xais a les parets de París. A Londres mateix, el grup anarcopunk Crass també va utilitzar plantilles i esprais per omplir la ciutat de la seva simbologia particular. El 2004, l'artista gràfic més destacat de Crass, Gee Vaucher, va col·laborar amb un home que aviat portaria aquesta anticomercialització de l'art a l'extrem.
Part.
Banksy, que podria ser o no ser un home dit Robin Cunningham nascut a Bristol el 1973, ha aconseguit combinar humor, rigorositat artística i un conceptualisme irònic per crear una obra disponible a tothom qui camini per segons quins carrers de moltíssimes ciutats. Entre les seves imatges, n'hi ha de nens que rendeixen homenatge a la cadena de supermercats més gran d'Anglaterra; o un policia municipal que esnifa cocaïna de la vorera estant; o un vídeo d'un camió d'escorxador ple de xais i vaques de peluix que mugeixen i belen desesperadament; o grafits com ara “roba íntima bruta – El Musical”. Ara bé, Banksy ha hagut d'encarar-se a una paradoxa inevitable: algunes de les seves obres fetes sense ànim de lucre ja es venen per més d'un milió de dòlars. Per això, a Nova York, el diumenge passat, ell va muntar una parada en què venia les seves originals pel preu mòdic de 60 dòlars la peça. Un client que volia qualsevol cosa per tapar les parets de casa seva en va comprar quatre, pagant 240 dòlars, sense saber que en valien 130.000. En fi, gràcies a aquesta mena d'iniciativa, tan estesa avui en dia, des de fa uns quants anys ja no odio el món de l'art. O no tant.

Matthew Tree, El Punt Avui, 20/10/2013


Tocat, Orat, Sonat

Tocat.
A finals del mes passat, el govern federal dels Estats Units es va veure obligat a abaixar la persiana, com si diguéssim, a causa d'un intent per part dels republicans del Senat de posar fi a una llei que facilitaria l'accés de les persones més necessitades a l'assistència sanitària, i que faria, de retruc, que els EUA pugessin força en el rànquing internacional dels països amb millor cobertura sanitària, en què actualment ocupen el lloc 38 (just a sota de Costa Rica). No seria sobrer, potser, preguntar per quins set sous els republicans prefereixen deixar el govern del propi país sense finançament, en comptes de millorar la salut d'uns 30 milions dels seus conciutadans.
Orat.
Es dóna el cas que els republicans (i el seu entorn) no justifiquen aquest comportament amb raons econòmiques o mèdiques, com seria d'esperar, sinó amb referències constants al Llibre de l'Apocalipsi. Per exemple, segons el periodista filorepublicà Ellis Washington (sic), l'estat de benestar que vol Obama “soscavaria el domini de Déu sobre els Estats Units” i, a més a més, portaria directament a un genocidi de tots els vells i malalts perquè, en el fons, “Obamacare és el mateix que Hitlercare”, és a dir, el programa d'eutanàsia obligatòria posat en marxa per l'estat nazi (“d'esquerres”, segons Washington),
el 1938.
Sonat.
Tot emprant un to igualment apocalíptic, la diputada republicana Michelle Bachmann va afirmar que Obama estava finançant Al-Qaida (o sigui, l'oposició siriana) i que això volia dir que tots plegats ens estem acostant al dia del judici final, cosa que per ella és, paradoxalment, motiu de celebració, tal com va anunciar a crits en un programa de ràdio cristià dissabte passat: “Vine, Déu Nostre Senyor, els temps que vindran seran com els de Noè!” Un sentiment compartit per Ken Ham (sic), un responsable republicà del Museu del Creacionisme que hi ha a Kentucky (i que acaba de llançar una campanya publicitària a Nova York per demostrar que Déu va “construir” els dinosaures fa 10.000 anys); com Bachmann, creu que aviat serem en “l'època de Noè”. Així que, abans que pugeu a l'arca que teniu més a mà, reseu, si us plau, per aquest planeta, ja que sembla que el país més poderós estigui a la mercè d'una colla de polítics més guillats que els de Corea del Nord. O de Síria. O de...

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/10/2013

D'Herodes a Pilats

Els nens acaparen l'atenció mediàtica. Els dediquem pàgines de diari i minuts a les tertúlies. Tothom afirma defensar-los. Tothom es veu amb cor de parlar en el seu nom, però quan parlen ells s'embolica la troca. Només cal recordar les pedrades que els indocumentats van llançar als excel·lents professionals de l'Info K de Televisió de Catalunya després del seu reportatge sobre la Diada. Ja fa setmanes que, des de la imparcialitat informativa que caracteritza el món no nacionalista, un nen filmat a prop de qualsevol dels múltiples articles del marxandatge estelat és suspecte d'adoctrinament nacionalista mentre que un nen que branda una bandera espanyola amb toro negre, enfundat en la samarreta vermella de la Roja, és un exemple de normalitat fraternal. Ara, el món de l'educació està revoltat per raons tan diverses com alarmants que desemboquen en vagues ben concretes que a Catalunya són grogues i verdes a ses Illes. Mentrestant, la verdor refulgent del Camp Nou es veu enfosquida per l'agre debat sobre els nens que veien el futbol a collibè (o a colltites, que diuen al Bages) i a partir d'ara hauran de portar una entrada als dits si no volen quedar-se a la intempèrie de la Travessera de les Corts. En aquest context, la festa dels Súpers va esdevenir una (altra) concentració de separatistes, la junta del Barça és dirigida per Herodes amb Cruyff exercint de Ponç Pilats, Tortell Poltrona és un dels objectius nostrats de l'espionatge nord-americà i el proper Saló de la Infància  el fòrum que el president Mas triarà per comunicar la data i la pregunta de la consulta sense deixar que Rajoy hi digui unes paraules.
 
Els nens són nens. Criatures. Mainada, canalla, quitxalla, vailets i xiquetes, nins i al·lotes, bordegassos, marrecs... Infants no pas d’ infanteria. Són tan importants que no mereixen que els donem tanta importància. Tan febles que no mereixen que els transformem en petits dictadors. Sobre ells projectem les nostres frustracions i esperances, les nostres pors, el nostre sentiment de culpa més difús, les nostres ambicions més secretes i inconfessables, la nostra ira i, en massa ocasions, la cara més sòrdida i abjecta del nostre desig. Els utilitzem d'arma en les guerres de parella i després afirmem amb veu tremolosa que són sagrats, potser l'única cosa sagrada que ens queda, i baladregem que no ens els toquin i que per ells estaríem disposats a qui sap què. Potser perquè hi projectem tot allò que vam voler sense adonar-nos que així els transformem en un jo bonsai del qual només l'adolescència els alliberarà, potser traumàticament.
I llavors deixaran de ser nens per sempre i esdevindran uns adults tan patètics com tots nosaltres.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/10/13

El cronopio del poble

La tenacitat esperançada de Carles Álvarez Garriga i la generositat d'Aurora Bernárdez fan que els lectors que vam xalar amb Cortázar durant el darrer quart del segle XX descobrim en aquest XXI un munt de textos del món paral·lel d'on van sorgir els seus contes, relats i novel·les. Més enllà de l'amplíssima correspondència (vaig veure París amb ulls d'axolotl feliç a les Cartas a los Jonquières), ara publiquen un volum que reprodueix vuit lliçons impartides a Berkeley en 1980: Clases de literatura (Alfaguara). És una aposta d'alt risc perquè l'oralitat, com sabem tots els que hem transcrit entrevistes, és una prova de foc per comprovar si qui locuta ho fa estructuradament o s'electrocuta amb la bromera salival. El Cortázar madur no decep. Álvarez transcriu les vuit lliçons, inclosos els precs i preguntes dels alumnes, i l'edició es remata amb un CD que conté fragments amb les incofusibles erres no vibràtils del gran cronopio. Cortázar ens passeja per textos de les seves etapes estètica, metafísica i històrica. Però sobretot s'endinsa en les subtils connexions de la fantasia amb la realitat. Especialment afinada és la seva aproximació a la fatalitat en el conte fantàstic, amb exemples precisos que desemboquen en la lectura del seu conte breu més rodó, “Continuidad de los parques”. Abans de llegir-lo a classe, es veu obligat a fer un aclariment als estudiants de Berkeley: “Digo por adelantado que este cuentecito, que se puede leer en tres minutos, contiene una palabra que no es muy frecuente y que podría perturbar: aparcería”. I els explica què són els parcers (pagesos que menen les terres d'un amo –fundos o estancias a l'Argentina–  a canvi d'una part de la producció) abans de llegir la prodigiosa història circular del lector que esdevé personatge assegut en un sofà.

El volum és ple de perles. El procés de gènesi de Rayuela encara impressiona i potser sorprendrà la seva projecció com un contramodel plebeu de La muntanya màgica del patrici Thomas Mann. En canvi, no m'ha sorprès  la confirmació d'una idea que es desenvolupa en tota l'obra cortazariana: l'escriptor com a explorador que defuig els camins senzills. A requesta dels alumnes, Cortázar relata fil per randa el naixement dels mítics cronopios (en un teatre de París, amb vips, fames i esperances) i quan li demanen com és que després de la famosa sèrie de les Historias de cronopios y famas no els ha dedicat més textos, deixa anar una declaració de principis que xoca amb bona part de la literatura d'èxit actual: “Siempre he tenido una gran desconfianza a seguir por un camino cuando se vuelve fácil”. I llavors cita unes paraules d'André Gide que va convertir en el seu lema i que avui són una esmena a la totalitat de les grans indústries culturals: “No cal aprofitar mai l'impuls adquirit”. Cortázar, en descartar la temptació de continuar amb el filó cronopio, va teixir una obra molt diversa. Els mots de Gide, avui, són profundament subversius.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 26/10/13

divendres, 25 d’octubre de 2013

Sabastenc?

Els estudis de l'historiador Albert Garcia Espuche, entre moltes altres coses, han permès establir un inventari de paraules que circulaven per la ciutat del Born i que s'han perdut. Algunes no figuren enlloc. Ni a Google. És el cas de sabastenc, el primer mot que he proposat per al projecte Reborn, una mena de joc del diccionari que cada mes llança una paraula abans de revelar-ne el significat del segle XVIII. El digital cultural Núvol ja ha recollit vint-i-cinc hipòtesis, com ara: “dit de la persona amb coneixements sobrenaturals per reparar sabates” (Dànae Orenes), “milicià del batalló de Sant Sebastià” (Marta Fonollosa), “qui es proveeix de provisions, aquell qui s'abasteix” (Víktor Bautista), “qui pateix de penellons a causa del fred, com els màrtirs de Sebaste, a l'antiga Armènia” (Lluís del Val), “venedor de cebes procedent del Baix Empordà o ses Illes que cridava cebes tenc!” (Antònia Carreras), “habitant d'uns coneguts aparcaments” (Pilar Cabrerizo), “gentilici del poblet desaparegut de Sabast” (Pasqual), “lluent com el valuós teixit anomenat savastre” (Mercè), “de caràcter feréstec” (Eva Algans), “encarregat de preparar la roba que havia de ser tenyida” (Maria Clara Camps), “qui fa un peritatge” (Antoni Jaquemot), “jueu de recta observança que complia amb el precepte del sàbat” (Josep Lluís de Peray), “persona que es dedicava a transportar objectes, derivat de bastar, suportar pes” (Carles Sadurní), “dit d'un àpat especialment difícil de mastegar” (Roger Firpo), “persona que s'abstenia de portar sabates” (Francesc Garcia). Una de les hipòtesis és correcta.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. 25/10/13

dijous, 24 d’octubre de 2013

Echenoz i l’estil


En un trànsit entre dos vols, a l’aeroport de París, vaig entrar en un quiosc i vaig descobrir que Jean Echenoz ha publicat una nova novel·la. Es diu 14, un títol curt i estrany com la majoria de títols que posa als seus llibres. La vaig comprar ipso facto, sense saber-ne res més, resistint-me a llegir la contracoberta, perquè és un autor que sempre m’agrada. Després de guanyar el premi Goncourt el 1999, amb Me’n vaig, Echenoz va canviar d’intenció pel que fa a les històries que volia explicar. Va abandonar les grans construccions imaginatives, les falses novel·les d’espies, misteris i aventures, i va dedicar-se a narrar vides reals com si fossin petites peces de rellotgeria. A Córrer, el protagonista era l’atleta txec Emil Zátopek, caigut en desgràcia sota el règim comunista. A Llampecs se centrava en la vida de l’enginyer i inventor Nikola Tesla. El que no va canviar, en tot cas, era la seva manera d’escriure.



A l’avió, intrigat, vaig començar a llegir 14. ¿A què treia cap aquell títol? Tot podia ser. Vaig comptar els llibres de narrativa que Echenoz havia publicat fins ara i me’n sortien 13. 14 era el catorzè... Però després en vaig tenir prou de llegir el primer capítol per entendre que es referia a 1914, o més concretament a la guerra del 14. Després vaig continuar fins al final. 14 explica la història de cinc amics d’un poblet de la Vendée que van a la guerra pensant-se que serà un tràmit passatger. Dos d’ells marxen enamorats d’una noia de casa bona que, quan són al front, sap que està embarassada. Fins aquí la peripècia. El que compta, però, és la descripció minuciosa d’aquella guerra de trinxeres terrible, del patiment dels soldats i la vida al poble. Com sempre, Echenoz se serveix de la mirada cinematogràfica per construir cada escena, cada paràgraf, i d’un estil exactíssim i alhora juganer i irònic. És una manera de narrar tan particular que només pot remetre als altres llibres d’Echenoz, com un tot que inevitablement desperta una mena de nostàlgia en el lector. Llegeixes el llibre del present i el seu estil et fa retrobar els seus llibres del passat. Amb aquest sentiment, mentre sobrevolava un oceà en la nit, vaig acabar la lectura de 14.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 de desembre del 2012.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Les disfresses del populisme

Les enquestes diuen que en les properes eleccions al Parlament europeu, el maig del 2014, hi podria haver un augment del vot reaccionari a gran escala. La recessió econòmica, l’atur, l’austeritat i la negligència de polítics i banquers han detonat el creixement d’una sèrie de partits que coincideixen en les mateixes dèries: antiimmigració, antieuropeisme i populisme a dojo. El caldo és especialment dens a Grècia, amb els neonazis d’Alba Daurada al parlament. A França, el partit d’ultradreta de Marine Le Pen podria obtenir el 24 per cent dels vots a les eleccions europees, i mentrestant els socialistes han endurit les lleis contra els immigrants il·legals. A Itàlia, el Moviment Cinc Estrelles del còmic Beppe Grillo va congregar un vot de càstig al govern, però s’ha desinflat entre batalles internes. Al Regne Unit, el govern de Cameron prova de treure rendiment popular a l’amenaça de sortir de la Unió Europea.

Uf, va dir ell.

A Espanya, fins ara, aquesta tendència ha supurat en coses com els ultres de PxC i altres naftalines franquistes, però amb poc pes en la vida diària. No deixa de sorprendre, tanmateix, que no hagi quallat cap intent de canalitzar des de la intolerància l’emprenyament còsmic de milions de persones. Una explicació pot ser que els partits que governen han aconseguit reconduir, en benefici propi, una part del rebuig general que ells mateixos ha provocat. I l’han reconduït gràcies a un cert populisme disfressat, que té les arrels en el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya, ja sigui a favor o en contra. Així, el PP apel·la cada cinc minuts a la Unió Europea per rebatre les tesis independentistes, tot i que alhora manté una sèrie de postures reaccionàries —sobre la història, la cultura, l’ensenyament o l’ecologia— que en el marc legal de la Unió Europea són intolerables i els qualificarien com a antieuropeistes. Al seu torn, Convergència promou tothora l’entusiasme popular independentista, una alegria que li permet distreure l’atenció dels catalans davant les retallades que ells mateixos apliquen i els casos de corrupció que tenen en dansa.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 d’octubre del 2013.

Echenoz, Palol, Cortázar al Lecturàlia

Màrius Serra recomana el llibre: "14"de Jean Echenoz publicat per l'editorial Raig Verd. A la secció del llibre exportat: "El jardí dels set crepuscles" de Miquel de Palol. Ja havia estat traduïda al castellà, holandès (De Tuin der Zeven Schermeringen), alemany (Im Garten der sieben Dämmerungen), italià (Il giardino dei sette crepuscoli) i ara, 23 anys després, arriba al francès, per l'editorial Zulma.

L'àudio al web de Catalunya Ràdio

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Alice Munro, intemporal

 El dia que van donar el premi Nobel de literatura a Alice Munro, jo viatjava a Manchester. Me’n vaig assabentar a l’avió, just abans d’enlairar-nos, i per celebrar-ho vaig pensar en els llibres que n’he llegit: Secrets oberts, Les llunes de Júpiter, Massa felicitat... De fet, recordo moltes narracions sense saber de quin llibre són, més com a parts d’un univers propi de l’autora. Ara, vaig pensar, algú dirà que aquest premi honora la tradició de narrativa breu anglosaxona, i és veritat, però no és pas menys cert que els relats de Munro s’escapen per les escletxes d’aquesta tradició. Ni són tan breus ni busquen la contundència d’un final inesperat, sinó que s’obren, avancen i s’entortolliguen amb la complexitat d’una novel·la. Munro no experimenta gaire, però és una mestra en la creació de personatges i ambients. Ens explica una història, un fragment de la vida d’algú, i a través dels detalls i insinuacions, a vegades molt subtils, tenim la sensació de conèixer-los a fons.
A Manchester, l’endemà del premi, vaig entrar en una llibreria de la cadena Waterstones —quatre pisos— i vaig buscar-hi els llibres d’Alice Munro. En pensava que li haurien dedicat una taula sencera, però a la secció de novetats només hi havia exemplars del seu últim títol, Estimada vida. Al voltant, unes quantes novel·les policíaques i històriques, llibres de cuina i d’autoajuda i sobretot objectes: estoigs, agendes Moleskine, punts de llibre, joguines... Cap menció al Nobel de Literatura. Potser si l’hagués guanyat un autor britànic, seria diferent, però la impressió era que fins i tot el Nobel ja queda fora dels interessos comercials immediats. Al vespre, Maria Bohigas, editora en català d’Alice Munro, escrivia a Facebook una declaració d’intencions amb aires d’agraïment: “Un lema de Club Editor: slow literature. Que vol dir: estimem el temps”. La bona literatura no té pressa, però la deriva comercial d’alguns editors i llibreters no té paciència. Arribarà un dia que entrarem a les llibreries de debò per buscar literatura com qui compra delicatessen, exquisideses per a un gran sopar intemporal. 
Jordi Puntí, El Periódico, 19 d’octubre del 2013.

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Albert Botella

Sis setmanes després del famós discurs del “relaxing cup of café con leche” d'Ana Botella, per Madrid circula la brama que l'alcaldessa n'està encantada. Passada la (presumpta) vergonya que li devia provocar l'escarni generalitzat, els efectes secundaris contenen un element positiu al qual Botella s'aferra. De resultes de l'episodi, el seu grau de coneixement públic ha pujat de nivell. Fins ara, per més alcaldessa que fos, la seva imatge estava supeditada a la figura del seu marit. Ara, Ana Botella de Aznar ha passat a ser Ana Botella de Café con Leche. I aquesta mutació endolceix l'amarga decepció pel fracàs olímpic com tres sobrets (amb perdó) de sucre endolcirien la famosa relaxing cup. Vet aquí com les caricatures, cançonetes i acudits sobre el seu nivell d'anglès injecten mercuri al termòmetre de la popularitat. Algú podria pensar que aquesta percepció d'Ana Botella és una autodefensa per sobreviure a la befa, mofa i escarni a què va ser sotmesa. D'altres potser creuran que els polítics contemporanis viuen tan pendents de les projeccions demoscòpiques que la seva percepció està del tot distorsionada. No dic que no, però en tot cas no és ni un fet privatiu dels polítics ni tampoc ve d'ara. Tallem el fil del rum-rum un moment per anar a publicitat i tornem de seguida, després de dos exemples en públic citats:
 
1) Es veu Salvador Dalí, amb els ulls esbatanats i el bigoti en forma de W en Comic Sans que diu: “Que es parli de mi encara que sigui bé”.

2) Sonen uns violins mentre la pantalla s'omple amb el rostre arrodonit d'Oscar Wilde en una foto en sépia. Una veu en off diu: “Només hi ha una cosa pitjor que parlin malament de tu; que no se'n parli”.

Tornem al rum-rum d'avui. Com ja sabran, Albert Pla no actuarà a Xixón (que és el topònim en asturià de Gijón) aquest divendres per les seves declaracions al diari La Nueva España. Pla va emular Rubianes (que en el seu dia va ser encausat per malparlar d'Espanya) i va dir que li feia fàstic ser espanyol. A diferència de Botella, Pla és un provocador conscient i un heterodox. A diferència de Botella, Pla no és polític ni nacionalista. Però també tenen coses en comú. En els últims premis Alfonso Ussía Botella va felicitar efusivament un altre Albert heterodox, tan català com Pla: el premiat Albert Boadella. Boadella també ha expressat el seu fàstic ensenyant el cul a través d'una estelada esparracada. Cap diferència entre Alberts? L'un renega d'Espanya i l'altre de Catalunya. Alguna diferència més? Sí, l'un treballa subvencionat i l'altre no. I una altra: només un Albert es queixa sovint i es considera una víctima. Endevinen quin?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/10/13

Poesia oracular

En èpoques turbulentes abunden els oracles i les sibil·les. Una de les modalitats més fascinants d'oracle és la que podríem batejar com clarividència retrospectiva o  ja-t'ho-deia-jo. La practiquen els que són capaços de trobar indicis clars de tot el que succeeix. Un exemple. Rosa Regàs explicava que quan Carrero Blanco va volar pels aires Juan Benet li va enviar fotocopiada la primera estrofa de l'oda XV de Fray Luis de León, dedicada “A don Pedro Portocarrero”. Si tenim en compte les circumstàncies de la mort de l'almirall, l'estrofa esdevé d'un premonitori que esgarrifa: “No siempre es poderosa,/ Carrero, la maldad, ni siempre atina/ la envidia ponzoñosa,/y la fuerza sin ley que más se empina/ al fin la frente inclina,/ que quien se opone al cielo,/ cuanto más alto sube viene al suelo”. Quan vaig descobrir aquest lligam atzarós entre els segles XVI i XX vaig posar-me a buscar exemples en la tradició poètica catalana. De seguida vaig detectar que al poema “La croada” del llibre Vacances pagades (1959) Pere Quart ja anuncia l'actual sobiranisme de CDC. I ho fa quinze anys abans de la fundació del partit de Pujol el 1974! El perspicaç Joan Oliver es mostrava clarivident: “Entre marcials i amotinats/ avancen, corren/ -escamots convergents,/ centúries, legió-/ impetuosos, emulant-se/ en la carrera única,/ com assumits pel fat enorme/ de les grans ofensives/ o els grans èxodes”. Sobta l'actualitat absoluta d'expressions com ara amotinats, escamots convergents, impetuosos o la carrera única, però sobretot impressionen els dos versos finals, que mantenen la incertesa sobre el desenllaç de l'actual croada: o gran ofensiva o gran èxode.
 
Al final, com no podia ser altrament en ple 2013, vaig a petar a Salvador Espriu, que és tingut pel gran poeta oracular de la nació catalana. La paraula boixos activa la meva indubtable clarividència retrospectiva. A Cementiri de Sinera d’Espriu llegeixo: “Aloc, els boixos/ a l'ombra de l'auleda./ El vent, a penes/ llevat dels camps, fa moure/ cada matí les fulles”. I m'empatollo ràpidament una teoria. El primer vers és una referència als Boixos Nois (el 1946!) i l'auleda els que sèiem al voltant. El vent simbolitza l'esperit independentista des de l'òptica pessimista d'Espriu. Segons el poeta, el sobiranisme, representat per les banderes estelades (les fulles) només aconsegueix fer-se patent en les confrontacions futbolístiques (llevat dels camps). L'absència d'aquesta línia ideològica en altres manifestacions quotidianes (El vent, a penes/ (...) fa moure/ cada matí les fulles) contrasta amb l'actual efervescència sobiranista als carrers, encapçalada pels més joves. Fins fa quatre dies em sobtava l'expressió llevat dels camps, perquè creia que era una velada al·lusió a la junta de Laporta que va foragitar  els Boixos del Camp Nou. Ara n'entenc el sentit últim. Espriu prefigurava que la junta de Rosell no deixaria entrar les noves lleves de nens al Camp.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 19/10/2013

dijous, 17 d’octubre de 2013

D’un becari de Barcelona

 Cada cop que des de l’ajuntament canten les excel·lències de la “marca Barcelona” —que si exportem més a l’estranger, que si aquest any hem batut el rècord de turistes—, tinc la sensació que sento els directius d’una empresa fent-nos un discurs per motivar-nos. És aquella xerrameca emocional que aprenen als màsters de gestió d’empreses: que si som una gran família, que si ens hem de sentir orgullosos, etcètera. D’ençà que el publicista Simon Anholt va desenvolupar el concepte de ciutat com a marca, pels volts del 2005, el fenomen ha generat atenció i ingressos secundaris a tot el món, però només a Barcelona ha transcendit a l’esfera pública amb tanta prèdica.

És ben bé com si la ciutat fos una empresa i, vivint-hi, tingués una feina diària de becari (sense remunerar). Així, amb la meva existència, cada dia faig rutllar aquesta màquina de fer diners que és Barcelona. Si coincideixo al bar amb uns empresaris estrangers, semblo molt content de viure a la millor ciutat del món. El client sempre té la raó. Si em creuo amb uns turistes pel carrer, els somric perquè se sentin més feliços. Tot i que en tinc ganes, no els faig de guia perquè aquest no és el meu departament —jo sóc un simple vianant, un treballador sense qualificar—, però sí que els aviso, si fa al cas, dels perills del lladregots.

És precisament com a part d’aquesta gran empresa que veig amb preocupació els rumors que corren per la fàbrica. Es veu que direcció vol invertir molts diners en la candidatura dels Jocs d’Hivern del 2022 o potser el 2026. Seguint una estratègia similar a l’aerolínia barata Ryanair —que, de l’aeroport de Girona, en diu Barcelona-Girona—, ells en diuen els Jocs de Barcelona-Pirineu. Des de la meva modesta posició de becari, els convido a pensar-s’ho bé. Ja sé que pot ser un aparador fantàstic per a la marca Barcelona i bla, bla, bla, però amb la naturalesa no s’hi juga. El canvi climàtic és un risc empresarial massa gros per obviar-lo. Sense neu a la vista, se’ns menjarien els nervis. Que som a mitjan octubre i encara vaig amb camisa de màniga curta.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 doctubre del 2013.
© de la foto, 3/24.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Josep Janés al prestatge

Si teniu a casa uns quants llibres amb solera, herència dels pares o fins i tot dels avis, doneu-hi un cop d’ull i segur que en trobareu més d’un amb el segell de l’editor Josep Janés. Poden ser títols de col·leccions molt diferents, des dels Quaderns Literaris a Rosa dels Vents o Al monigote de papel, però tots ells reflecteixen l’esperit inquiet d’un dels homes que van definir el panorama editorial espanyol durant la postguerra. Si no hagués mort el 1959, encara jove, per culpa d’un accident de cotxe, probablement el criteri de Josep Janés hauria tingut un paper rellevant en l’escena posterior, quan el món editorial barceloní es va renovar a través dels Barral, Vergés, Teixidor, Sales o Herralde.

Els detalls d’aquesta presència influent es poden resseguir a les pàgines d’A dos tintas, la biografia de Josep Janés que ha escrit Josep Mengual (Debate), publicada, amb aspecte d
homenatge estètic, coincidint amb el centenari del seu naixement. Mengual dóna molta informació sobre la seva faceta d’editor, però també dels seus inicis com a poeta, i alhora la interpreta per fixar el complex món cultural d’aleshores. 
Res no s’hi estalvia, des dels seus orígens catòlics i catalanistes fins a la convivència més o menys resignada amb el règim franquista. Janés va fer sovint de pont entre la cultura oficial i la cultura catalana que pugnava per tenir un presència sota el radar de la censura. Abans de la guerra va publicar en català autors com Rodoreda, Calders o Trabal, entre molts d’altres. Després, ja en castellà, va fixar-se en títols que testimonien els seus gustos literaris i interessos comercials, amb noms que avui han quedat en fora de joc —Papini, Zilahy, Ackermann— i noms que encara farien un catàleg viu, com Hamsun, Zweig o Wodehouse. Mengual alterna l’erudició editorial amb un anecdotari que fa el llibre més passador, com quan parla de la relació de l’editor i Paco Candel, tan fructífera, o quan explica la passió de Janés pel futbol i pel Barça de Kubala, fins al punt que després dels partits baixava al vestidor i regalava llibres als jugadors. Com diu Mengual, eren altres temps.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 d’octubre del 2013.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Les altres no tan petites morts

El francès, que és una llengua ideal per expressar les subtilitats de la passió amorosa, ens ha llegat la petite mort. Una mort d'estar per casa que designa els moments immediatament posteriors a l'orgasme i, per tant, una mort de la qual ens és possible retornar. És veritat que en els afers sexuals es dóna una proliferació d'exageracions (o una plurifel·lació, en excepcional lapsus linguae que solien repetir a l’etapa radiofònica de l’APM), però la petita mort està força documentada. Hi ha casos comprovats de pèrdua de consciència just després del clímax i estudis científics sobre el comportament cerebral que reforcen la idea d'una pausa post-èxtasi. El plaer i el dolor són territoris contigus, igual com el Carnaval i la Quaresma són períodes successius. Dijous passat, un minúscul detall en un programa televisiu m'hi va fer pensar. Roger de Gràcia explorava a La meva els concursos de TV3 i, a banda d'entrevistar històrics del gènere com Antoni Bassas, Josep Maria Bach o el gran Xarli “deso” Diego, resseguia l'enregistrament de l'actual Happy Day, un concurs musical en el qual els cantants consumeixen Red Bull. En una de les seqüències, Roger de Gràcia conversava distès amb una solista, en un sofà, i li va demanar que li cantés alguna cosa a cau d'orella. La noia ho va fer i encabat vam viure el gran moment. Roger, prudent, li va demanar si havia vingut amb parella, la noia va dir que no i llavors ell, ràpid com una guineu, li va acostar la cara per donar-se el bec. Va ser un petó sorpresa, llarguet però innocent i (probablement) sense llengua, fet per un gat vell del mitjà que va regalar al programa un moment Casillas-Carbonero per culminar dalt de tot una escena tan càlida com la veu de la noia cantaire. Quan, tres segons després, el cap del presentador va tornar a la posició de partida amb ulls d'enamorat, vam sentir la noia besada, també torbada, que pronunciava el verb matar en tercera persona (me matará por esto, digué). Pur inconscient verbalitzat.

En una altra època, la primera reacció hauria estat una cleca a la galta peluda del Roger de Gràcia. Rita Hayworth a Gilda va marcar una línia d'actuació molt imitada per les senyoretes honorables. Ara, però, les línies vermelles de l'honor s'han desplaçat més al sud, quan no s'han esvaït. Però això no vol dir que les relacions estiguin exemptes de la bèstia salvatge de la violència. Només cal veure les terribles estadístiques de morts en mans de la parella, la penúltima de les quals la noia de 14 anys assassinada a Tàrrega. Segur que el xicot de la cantaire besada és un sant baró, però quan la teva primera reacció després d'un petó és pensar que la teva parella et matarà malament rai, xiqueta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/10/13

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Llibres localitzats

Les antigues fàbriques semblen el refugi de la producció cultural que malda per sobreviure. Dijous a l'antiga Fàbrica Lehmann del carrer Consell de Cent es va inaugurar la nova seu de l'editorial Comanegra, ubicada en una mena de viver d'artistes que paren taller on abans es fabricaven nines de porcellana. Comanegra és un segell petit que sobreviu perquè ha sabut envoltar-se dels serveis que ha de menester. El podríem situar a prop dels editors literaris associats sota l'etiqueta micro: Alrevés, Gall, Gregal, LaBreu, L'Avenç, Llibres del Delicte, Meteora, Periscopi, Raig Verd i Saldonar. Cito aquests però per fortuna n'hi ha d'altres de mida Pime que aposten per la creació literària. Comanegra publica poca ficció. Fa llibres en català, castellà i anglès sobre temes d'actualitat, assaigs d'art o llibres de viatgers. A la biblioteca de casa veig que he conservat tres títols seus que m'ajudaran a definir-ne la línia: l'inclassificable Diari d'un astre intercomarcal, de Quimi Portet (2007), l'hilarant anecdotari del llibreter Eduardo Fernández Soldados de cerca de un tal Salamina (2008) i la imprescindible reedició del clàssic d'Alexandre Cirici, rellegida i ampliada per Itziar González, Barcelona, pam a pam / Per no perdre peu (2012). Ara, l'editor comanegrenc Joan Sala s'ha inventat una etiqueta que, més enllà de la retolació, pren sentit per preservar el teixit bàsic de la petita i mitjana empresa editorial. Coincidint amb el seu canvi de seu, llança la campanya Llibrelocal.cat. El discurs es val de conceptes com ara quilòmetre zero que ja circulen en el món de l'alimentació. 

La bibliolocalització neix com a reacció contra un fenomen de deslocalització editorial molt centrat en les publicacions infantils: el llibre infantil il·lustrat pensat, dissenyat, imprès i enquadernat a països asiàtics situats a milers de quilòmetres del lector català. A Llibrelocal.cat, després de demanar-se si cal que els llibres es facin tan lluny,  es fan tres preguntes inquietants: A) Sabem en quines condicions treballen els empleats d'aquestes fàbriques? B) Es reciclen adequadament els residus de paper i tintes? C) Com puc saber quines empreses no deslocalitzen la producció i acaben pagant els seus impostos en països estrangers? La resposta a la tercera és l'etiqueta Llibrelocal que propugnen, una aposta pel talent local que impliqui el manteniment del teixit empresarial del nostre món editorial, sovint micro, poques vegades mitjà i algun cop macro. Costa parlar de teixits sense recordar la història recent del tèxtil, però justament per això convé fer viable una classe mitjana editorial que completi l'actual mapa de talles, que van de la XXL a la M i S.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 14/10/13

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Xaixo?

A Malgrat de Mar em parlen dels xaixos. A Sabadell els xaixos i les xaixes són gent deixada, que bruteja. En canvi els malgratencs es deleixen davant d’un xaixo, perquè així és com anomenen aquelles pastes farcides que sobreïxen pertot. Els xuixos. O xuts, si ets de Reus. O encara, si ets de Badalona o rodalia, els tornem-his. A la presentació de la revista Sentits, una nova publicació per a tauletes de l’equip que ja publica l’Esguard, escolto amb atenció el xef gironí Jordi Roca, el germà petit del triumvirat que ara mateix s’ha enrocat al capdamunt de l’alta gastronomia mundial. Roca afirma que de petit cada matí es clavava un xuixo entre cap i coll, però ho pronuncia apitxat, repetint la síl·laba txu. Molta gent ho pronuncia així, tot i que en teoria ha d’anar amb xeix. Figura que el xuixo va néixer a l’antiga pastisseria Puig de la Rambla de Girona, quan l’amo de la pastisseria va convidar un confiter francès i aquest li va ensenyar a fer chouchou, una pasta farcida de crema que en francès es pronuncia com les nostres xixines. Al gironí, però, aquella pasta crua no li va acabar de fer el pes i va decidir fregir-la, a veure què. I d’aquell oli roent en va emergir el xuixo. Coromines no en diu ni gall ni gallina. A l’Etimològic es limita a derivar el xuixo (“usat com a nom d’un pastís”) de la llança curta punxeguda denominada amb els castellanismes xuço o xuixo, els quals recomana de reemplaçar pel mot català llançó. En canvi, sí que recull a Girona una expressió quasi homònima: “ser de la xuxeya”. És a dir, ser un baliga-balaga.

Màrius Serra. Motacions al suplement "Cultura" de El Punt-Avui. 11/10/13 

12-O: una revisió crítica

Avui és un dia excel·lent per llegir La conquista de América (una revisión crítica) que l'historiador Antonio Espino López acaba de publicar a RBA. El cordovès Espino ha dedicat els dos últims decennis a impartir classes sobre l'Amèrica colonial a la Universitat Autònoma. Aquesta tasca docent li ha permès anar documentant l'ús de la violència en el xoc de civilitzacions, per dir-ho en llenguatge extraterrestre, que tal dia com avui es rememora. El llibre és un prodigi de narrativitat documentada al servei del concepte que en configura el subtítol: revisió crítica. La primera frase ja en marca l'objectiu: “No se hace propaganda de las atrocidades cometidas se recurra a estas por motivos políticos, militares o por ambos al mismo tiempo”. L'historiador s'aplica a explorar les escletxes que permeten mirar més enllà de la versió oficialista peninsular sobre la voraç colonització d'Iberoamèrica. Espino posa el focus en l'ús de la violència hispana contra els aborígens americans en els diversos territoris conquerits, de l'imperi mexica fins a les regions australs de Xile. N'espigola la informació significativa, la contrasta i la juxtaposa amb habilitat. El resultat és un catàleg esfereïdor de pràctiques violentes que l'historiador mira de descriure en el seu context sense deixar-se arrossegar per la indignació que tenyiria una visió contemporània. Però també revisa críticament el discurs contemporitzador que les ha justificades pel context. Espino documenta les amputacions de mans, les execucions a la foguera, els penjats a la forca, els empalats, els llançats als gossos assassins i un seguit de grans massacres que conformen el revers del discurs èpic espanyol. Repassa les cròniques de setges, batalles i matances, desmunta sense escarafalls els tòpics sobre el coratge llegendari dels conqueridors i dedica tot un capítol a les resistències més aferrissades. 
 
La rapacitat hispana és fruit d'una superioritat militar que Espino associa al motor de la cobdícia i a l'estratègia de la por, més que no pas als cavalls o les armes. Els espanyols actuen sense escrúpols, exerceixen la violència gratuïta amb l'únic objectiu de ser temuts i fomenten la traïció entre els indis per aprofitar-se'n. Després, catòlics com són, inverteixen fortunes en butlles papals per obtenir el perdó pels seus pecats. Espino explora els textos que permeten traçar la consciència del mal. No només els de Bartolomé de las Casas, sinó altres fonts: “Por ejemplo, el licenciado Tomás López Medel, visitador de Popayán y de Chiapas, donde supervisó la aplicación de las Leyes Nuevas en 1542, quien aseguraba que cinco o seis millones de indios habían 'muerto y asolado con las guerras y conquistas que allá se trabaron y con otros malos tratamientos y muertos procuradas con grande crueldad' a causa de la 'insaciable codicia de los hombres del mundo de acá ponía en aquellas miserables gentes de Indias´”. 

Feliç dia de la Hispanitat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 12/10/2013

divendres, 11 d’octubre de 2013

Brut, Ronyós, Fastigós



Brut.
Segons David Holmes, un periodista nord-americà especialitzat en xarxes socials, dues de les webs que tenen més accés als costums sexuals de la humanitat –Pornhub i OK Cupid– acaben de donar a conèixer algunes estadístiques si més no curioses. OK Cupid, per exemple, una plataforma d'online dating, ha descobert que les dones que fan esport ho tenen més fàcil a l'hora de tenir orgasmes, i que els vegetarians –que, per cert, són legió a Catalunya– són més propensos al sexe oral. I Pornhub –la tercera web pornogràfica del món, que divideix les seves ofertes audiovisuals en nombroses categories (‘Rosses', ‘Porno per a dones', ‘Gai'...)– acaba de divulgar unes xifres realment reveladores sobre aquells clients del portal que viuen als estats més sexualment repressius del món.
Ronyós.
Per exemple, a diversos països en què els homosexuals poden ser castigats amb la presó o fins i tot amb la pena de mort –com ara l'Aràbia Saudita, Uganda, Iemen, Indonèsia o els Emirats Àrabs Units– la categoria ‘Gay' és entre les deu més visitades. (I això que a l'Aràbia Saudita el govern paga 25 funcionaris només perquè bloquegin l'accés a webs d'aquest tipus). D'altra banda, a la Ciutat del Vaticà la categoria més popular és ‘Hentai' (dibuixos animats realment bizarres).
Fastigós.
A Espanya, que de vegades sembla que s'esforci per ser different, s'ha posat de moda un altre tipus de vídeo, als instituts de secundària a més a més, i amb l'aprovació aparent dels professors i els pares dels alumnes. A principis de la setmana, un institut aragonès va filmar un simulacre d'una invasió de Gibraltar en què els soldats espanyols acabaven assassinant uns civils anglesos tan bon punt aquests s'havien rendit. I fa quatre dies, en un poble madrileny, un altre institut va acollir una exposició de material militar, incloent-hi retrats de Franco i Primo de Rivera a més d'esvàstiques i banderes preconstitucionals, alhora que al poble mateix es va fer un homenatge oficial als ‘Caiguts per Déu i Espanya' (és a dir, les forces armades d'extremíssima dreta que es van aixecar fa 77 anys). Els vídeos d'aquests esdeveniments estan gaudint d'una popularitat considerable i ja han travessat fronteres, potser perquè són força més obscens que qualsevol cosa que es pugui trobar a Pornhub. El hardcore autèntic, al cap i a la fi, sempre tira.

Matthew Tree, El Punt Avui, 06/10/2013

dijous, 10 d’octubre de 2013

Seduir camaleons

El meu animal preferit és el camaleó. Ni toros ni rucs ni lleons ni àligues ni gavines. El camaleó és un mestre en l'adaptació al medi. Podríem fer-ne una lectura simplista i veure'l com un d'aquells paios espavilats que canvien de jaqueta quan els convé, però l'actitud camaleònica admet una lectura més profunda. El camaleó s'amara del que l'envolta. S'hi fon i refon per confondre-s'hi sense perdre la identitat de camaleó. Una cosa molt semblant a aquest conjunt d'activitats que anomenem culturals, que semblaven indefinibles fins que Montoro i Wert les han estigmatitzades amb un mantra del 21% i ara ja sabem quines són. Dissabte, a l'Auditori de Sant Cugat i encontorns, vaig viure una d'aquestes experiències: el Festival Petits Camaleons, un seguit de concerts fets a la mida de la canalla. L'encert estratègic d'Albert Puig i la complicitat de les institucions locals han fet que, per segon any, músics destacats del moment (Blaumut, Catarres, Cruells, Dausà, Fireluche, Gossos, Graham, Macaco, Mamzelles, Mirabet, Motis, Pepperpots, Pi, Rifé, Sisa, Torres...) facin concerts adaptats en durada, decibels i il·luminació als petits de cada casa, fills d'una generació que s'esforça per teixir complicitats musicals amb la següent (i evitar gasòfies a l'equip de música del cotxe). 
 
A banda de gaudir d'un format acústic que alguns veterans també apreciem, era interessant veure com afrontava cada artista aquest format de miniconcert davant d'un públic tan exigent. Els Catarres van optar per dues ces: confeti i canya. Els Gossos, molt en forma, van fer algun solo de guitarra des del terra per estar més a prop dels minifans. Pol Cruells va repartir ombrel·les de paper com les dels cóctels: les va esgotar. Sisa es va revestir d'avi Cebolleta contacontes, va recuperar temes galàctics i va tirar per les onomatopeies (sobretot pipipirip) abans de desembocar en l'inevitable “Qualsevol nit pot sortir el sol”, corejat per tothom malgrat anar farcit de referents infantils (Pulgarcito) de l'època dels besavis de la canalla. The Mamzelles, més histriòniques que ningú, van connectar amb els minifans per la via de la interacció coreogràfica. En un homenatge a la mítica Ruïnosa del Club Súper 3 (amb perdó), van triomfar molt fent-los posar la cara més lletja i els van esperonar a  treure  progenitors a la pista i fer-los ballar amb moviments ben desmarxats. Però es van trobar que ningú no semblava saber què era el tofu. Queda clar que la seva “Generació tofu”, un tema que farà forat, és ara mateix un col·lectiu humà que viu en fase recreativa i, per raons que ara potser no venen al cas, encara no ha accedit als meravellosos misteris de la procreació.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 8/10/13

Diversitat que fa por

L’actual situació de tensió política prové de la por a la diversitat i revela una gran diversitat de pors. Aquest diumenge és dia tretze, l’endemà mateix d’un dotze d’octubre que permetrà mesurar l’abast i el to de les rèpliques al terratrèmol de l’últim onze de setembre. El tretze fa por. Tant que fins i tot ha generat un d’aquells noms savis per designar fòbies: la triscaidecafòbia. En teoria és el tretzè convidat al Sant Sopar evangèlic el que transformà el tretze en malastruc, però sembla que la tradició no es va consolidar fins a l’Edat Mitjana. Com és natural, hi ha teories paral·leles que parlen del calendari lunar (de tretze mesos) en contraposició al solar i, en general, de l’anomalia que significa agregar un tretzè element al grup numèric més consolidat de l’antigor, que era la dotzena fins que no es va inventar el futbol. Sigui com sigui, és notòria la por al tretze arreu del món, amb avions sense fila tretze, hotels sense planta tretze i tota mena de desastres associats a la xifra. Quan jo era petit, la missió espacial de l’Apol·lo XIII va patir un incident i em van explicar que s’havia enlairat a les 13:13 des del complex 39 (13x3) de Cap Canaveral. Els amants de les etiquetes fins i tot n’han creat una per designar el pànic anglosaxó al divendres 13: la Friggatriscaidecafòbia, partint de la deessa víking Frigga, que dóna nom als divendres (friday) igual com el déu romà de la guerra Mart dóna nom als dimarts. Per culpa d’una rima (entre martes i embarques) en espanyol la por sembla associada als naufragis. En l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya no hem de descartar que apareguin noves modalitats de por que rimin amb Unió Europea, euro, sobirania, via o constitució. D’entrada, els uns fan rimar nació amb emancipació i els altres secessió amb sedició.
 
Per això cal assenyalar que no tothom té por de les mateixes coses. En el món oriental es dóna la tetrafòbia, fins al punt que són comuns els edificis públics xinesos, japonesos o coreans (hotels, hospitals) que salten de la tercera a la cinquena planta. M’imagino que ho sabia Albert Espinosa quan l’any 2003 va fer el guió de Planta 4ª, la pel·li de Mercero que el va catapultar cap al seu món groc de polseres vermelles. Tretze i quatre fan disset i resulta que els nostres veïns italians, sempre tan sorprenents i passionals, afegeixen el 17 al club de la mala sort. Un amic ravenès em va explicar que ve de la notació romana XVII, que permet l’anagrama llatí vixi (vaig viure), una manera subtil de dir que ja ets mort. Un aclariment sobre el cas català: és vixi, no pas Vichy.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 7/10/13

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Rajoy a Fukushima

 La setmana passada Rajoy va visitar el Japó, el van portar a la ciutat de Fukushima i allà, a 60 quilòmetres de la central nuclear que va patir un dels pitjors accidents de la història, va dir: “Les pors sobre Fukushima són infundades”. Després, com que se sentia amb confiança, encara va afegir: “Espero que la meva presència aquí ajudi a dissipar aquestes pors”. Ho va manifestar així, a pèl, torero, torero. El govern japonès, esclar, estava encantat. El mateix dia, l’empresa que gestiona la central havia admès una nova fuga, amb un altre vessament d’aigua radioactiva al mar, però ell va fer com si res. D’ençà del cas Bárcenas, si no abans, Rajoy està tan acostumat a negar les evidències i les adversitats, que ja li surt per inèrcia i amb la voluntat de caure bé. Ara mateix és el David Copperfield dels problemes mundials, un rostre impertèrrit que els fa desaparèixer davant dels nostres ulls amb trucs de mag de Las Vegas.

Si Fukushima és una por infundada, és molt probable que en l’escala de Rajoy els moviments sísmics a les Terres de l’Ebre siguin una anècdota que no mereix gaire atenció. Si fa no fa com quan va dir que el vessament del Prestige eren uns “filets de plastilina”. De fet, el divendres, en la més pura tradició rajoyesca, el responsable del projecte Castor ja va dir que l’“alteració minúscula” que han fet injectant gas en el subsòl no té res a veure amb la magnitud dels sismes. Després, com que se sentia amb confiança, va afegir-hi: “Una altra cosa és que ho haguem desencadenat”. És com si un piròman que crema 500 hectàrees amb una imprudència, es defensés dient que ell només havia encès quatre llumins al bosc, una alteració minúscula, i que no era culpa seva si s’havia “desencadenat” el foc.

Fa anys que, quan es tracta d’ecologia, Rajoy segueix el manual del bon conservador i adopta una postura intransigent: la negació del canvi climàtic i, per extensió, el descrèdit de les energies renovables, la sostenibilitat, etcètera. No em sorprendria, doncs, que les profecies de Fukushima i dels sismes ebrencs sortissin precisament d’aquest ideari tan altiu com inconscient.


Jordi Puntí, El Periódico, 7 d’octubre del 2013.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Walter White ja és etern


El final de la sèrie Breaking Bad, que aquesta setmana s’ha acabat als Estats Units, ha rebut elogis unànimes. Els que la segueixin a Espanya sense fer trampa, al canal Paramount, encara hauran de mantenir l’emoció durant unes quantes setmanes, i la pressió social serà insuportable. El món els semblarà un lloc ple d’esgarriacries que els volen explicar com s’ha acabat tot. Són les conseqüències d’un mercat en expansió i que no dóna l’abast. Abans les sèries arribaven amb anys de retard i ens sentíem del tercer món televisiu; ara l’emissió oficial triga només uns dies, com en el cas de Canal Plus, i així i tot ens venç la impaciència...

En el cas de Breaking Bad, a més, l’última temporada s’ha emès amb una pausa al mig molt calculada, per tal que tots els girs de l’argument augmentessin la intriga. En total han sigut 62 episodis, repartits en cinc temporades, i la sensació és que cada any era millor. El seu creador, Vince Gilligan, sabia construir trames d’una gran tensió, feia evolucionar els personatges entre el drama i la comèdia negra i donava joc a una galeria de secundaris memorables: Saul Goodman, Gus de Los Pollos Hermanos,Mike, Todd o el Tortuga... Al centre de la història, el professor de química Walter White, malalt de càncer, productor de droga, àlies Heisenberg, s’han convertit en un referent per al gènere televisiu.

Dies enrere, en una entrevista, Vince Gilligan deia que Breaking Bad s’acaba en el moment just, i té tota la raó. La gran virtut és saber parar a temps. Fa poc també es va acabar una altra sèrie amb molts adeptes, Dexter. En aquest cas va arribar a les vuit temporades, però s’haurien pogut estalviar les dues últimes: eren pèssimes, com una caricatura de si mateixes, i ara que s
ha acabat desvirtuen el conjunt. El fenomen de les telesèries és tan nou que, com aquell qui diu, n’aprenem sobre la marxa. Pot molt ben ser que cinc o sis temporades sigui el límit de la qualitat en les sèries dramàtiques: Els Soprano (sis) i The Wire (cinc) ho certifiquen, però també Six feet under (sis) i The West Wing (set, d’acord, però Sorkin és Sorkin). Tot un avís per a Mad Men, per cert, que arribarà a la setena amb símptomes clars d’esgotament.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 d’octubre del 2013.

dissabte, 5 d’octubre de 2013

Record Dharma

La mort de Josep Fortuny, de la Companyia Elèctrica Dharma, ha suscitat moltes necrològiques sentides. M'hi vull afegir amb una història sobre l'influx diví de l'atzar. La màgica coincidència va sorgir la primera vegada que vam parlar, a les Cotxeres de Sants, en l'acte de presentació de l'associació Blaugranes amb Cadira de Rodes impulsada per Manel Mora el maig de 2010. La Dharma hi tocava i jo hi llegia fragments de Quiet. Des dels vuitanta que els escolto, però no hi havia parlat mai abans. La coincidència ens va trasbalsar tant que les poques vegades que ens vam tornar a veure la vam rememorar. L'últim cop aquest juliol a la panxa del Camp Nou, la nit del Concert per la Llibertat. Associem la Dharma al barri de Sants, però els germans Fortuny van muntar la primera comuna a Horta, d'entrada en un pis i després en una casa a la Font d'en Fargas, molt a prop d'on visc. De fet, van ser els primers peluts, i en Josep el primer de tots, que van lluitar per la longitud de les grenyes al Col·legi Sagrada Família (Safa) del carrer de Peris Mencheta, a la porta del qual vaig passar hores i hores esperant autobusos de transport adaptat que, durant nou anys, cada matí s'enduien a mon fill Lluís cap a un centre d'educació especial. Primer la Fundació Nexe i després l'Escola Guimbarda, però sempre des de la cantonada de Peris Mencheta amb Canonge Almera. Em deia el Josep que els frares del Safa el ridiculitzaven davant dels seus companys de classe perquè portava els cabells llargs. El cridaven a la pissarra, li feien trenes i li deien que si no se'ls tallava semblaria una nena. Però ell, da-li, i com ell tota la nissaga dels Fortuny, representants nostrats de l'esperit Hair
 
Durant la conversa van sortir altres afers curiosos. Per exemple les batusses que els joves hortencs tenien a la riera amb els joves castellans del Carmel, amb qui tanmateix l'enyorat Esteve Fortuny forjava llaços d'amistat. I, sobretot, la primera nòvia del Josep, de qui es va enamorar per la música que sortia de la seva finestra. La noia en qüestió escoltava els Beatles o els Beach Boys i el seu admirador secret la rondava com qui va a l'auditori, tot covant l'esperança que les afinitats musicals derivarien en una altra mena d'aproximació. Com així va ser. La noia vivia molt a prop del Safa. Quan vam aconseguir ubicar en el paisatge hortenc dels setanta aquella mítica finestra, vam arribar a una conclusió inesperada. No ens va caldre cap GPS per adonar-nos que la finestra de l'amor musical era una de les de la casa on vivim. I concretament la de l'habitació que sempre va ocupar el Llullu, just al costat del seu llit buit. Encara ara l'anomenem així: l'habitació del Llullu. Quan el Josep m'ho va explicar el Lluís només feia vuit mesos que havia mort. Recordo que l'endemà vaig posar els Beach Boys a tota castanya, amb la finestra de l’amor musical ben oberta, i em va semblar que sonaven millor que mai i que la vida podia ser collonuda. Veïns, avui ho tornaré a fer.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 5/10/13


Diversitat sense el parc

Un dels contes més estudiats de Julio Cortázar és “Continuidad en los parques”, aquella mena de banda de Moëbius narrativa que comença i acaba en una butaca ocupada per un home assegut que llegeix una novel·la. A la ficció una parella d'amants planeja matar el marit d'ella i, després de valorar les diverses possibilitats, l'assassí entra armat a una casa, es dirigeix a la biblioteca brandant la pistola i hi troba, assegut d'esquena en una butaca que ens resulta familiar, un home que llegeix una novel·la en la qual... La setmana passada el senador nord-americà Ted Cruz, fill d'un immigrant cubà i representant de l'ala més radical del Partit Republicà, va fer una maratoniana intervenció de 21 hores al Senat nord-americà amb l'objectiu de posar bastons a les rodes de la històrica reforma sanitària plantejada pel president Obama i denostada pel Tea Party. Vint-i-una hores discursejant sobre el mal és una barbaritat, gairebé com tres discursos seguits de Fidel Castro quan estava en forma. Si tenim en compte que Cruz considera que aital reforma és una amenaça real d'introducció del comunisme als Estats Units, la seva intervenció podria ser descrita com un “no vols Castro, tres tasses”. Aquestes pràctiques dilatòries per la via oratòria s'anomenen filibusterisme en llenguatge parlamentari, tot i que aquesta vegada Cruz tenia un límit horari que en els casos veritables del filibusterisme ni existeix. Segons les cròniques Cruz va aguantar la marató gràcies a les preguntes de longitud triple-Cuní (10 minuts) que li van fer alguns companys de partit i també a la ficció. A l'hora de posar a dormir els nens (els seus inclosos) va llegir contes infantils i de matinada fragments d'una novel·la d'un autor de la seva corda ideològica. La continuïtat oratòria de Cruz, tan allunyada de la parquedat, coincideix amb una altra continuïtat insòlita en el nostre entorn.
 
La Lliga BBVA ha encadenat tres jornades de lliga amb els partits escampats de tal manera que hi hagi futbol cada dia durant dotze dies seguits. Encara recordo quan els programadors culturals evitaven convocar actes els dimecres, per si el Barça jugava competició europea! Ha! Són uns temps que queden gairebé tan lluny com quan els dilluns l'únic diari que arribava al quiosc era La Hoja del Lunes. Ara cada dia hi ha futbol o n'hi pot haver, i el mateix passa amb els mitjans de comunicació si canviem la unitat de mesura temporal: cada minut hi ha notícies i, en frenètica correspondència, un munt de mitjans analògics i digitals cobreixen les vint-i-quatre hores del dia. Al final, tanta continuïtat ens clavarà a una butaca i serem nosaltres mateixos que ens dispararem. Per l'esquena.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/10/13

Entradas populares

Compartir