dissabte, 30 de novembre de 2013

De tortells i poltrones

La primera vegada que em va passar el mateix que a la presidenta de Navarra Yolanda Barcina jo seia al costat de la cadira de rodes de mon fill. Potser per això vaig ser una presa tan fàcil de detectar com ella quan presidia el ple de la Comunitat de Treball dels Pirineus a Tolosa de Llenguadoc, anomenada Toulouse als papers de l’Audiencia Nacional. En el meu cas, primer em van fer aixecar amb subterfugis i els vaig seguir uns metres fins a una clariana més il·luminada. Allà van perpetrar l’”acción violenta corporal en la que la víctima es golpeada con una tarta”, per dir-ho amb els mots de la sentència judicial de la Secció Primera de la Sala Penal. En el meu cas els pastissers no eren quatre, com els condemnats ara amb penes de fins a dos anys de presó, sinó dos. Una dona i un home, si és que els puc anomenar així. Una altra diferència és que abans d’exercir l’acció de violència corporal van tenir el cinisme d’obligar-me a vestir com ells, amb una mena de sobretot molt balder que em donava un aspecte tan galdós com el seu. Després n’he pogut veure fotos i, francament, feia una fila de fantotxe brutal. En el meu cas l’acció violenta es va limitar a un sol pastís, en comptes dels tres que va rebre la presidenta de Navarra, però tampoc me’l van llançar (“no se trató del lanzamiento de una tarta”) sinó que, tal com detalla la sentència, “impactaron directa y materialmente en la cara y cabeza de la víctima”. L’últim fet diferencial, que jo trobo un agreujant que potser neutralitza els dos pastissos de menys que vaig rebre, és el desenllaç de l’acció. En el cas de la presidenta navarresa "con toda la cara y la cabeza llena de merengue, se levantó y trataba torpemente de salir, casi sin ver, cuando uno de los escoltas pudo llegar hasta ella y cogiéndola del brazo la condujo a la salida". A mi, en canvi, després d’amenaçar-me tres cops amb estampar-me el pastís als morros em va obligar a exercir l’acció violenta corporal a mi i, quan li vaig haver estampat, el molt cínic em va abraçar i em va empastifar tota la cara amb les restes del pastís.
 
Aquell dia de 2009 va ser el primer cop però no ha estat l’últim. El meu empastifador és un reincident. L’última vegada que en vaig ser víctima només fa uns mesos, durant el Matx de Pallassos d’aquest juliol al Festival Grec. El tinc ben identificat. Es diu Jaume Mateu Bullich, àlies Tortell Poltrona, i la seva còmplice principal és Montserrat Trías. Són els creadors de Pallassos sense fronteres i tenen per costum empastifar la gent amb pastissos. Tot i això, en comptes d’aplicar-los pena de presó, els acaben de concedir el Premio Nacional de Circo. Sempre he estat inequívocament en contra de l’ús de la violència. La sentència admet que els pastissos “no son objetos peligrosos ni aptos para causar lesiones, no era esa la finalidad perseguida”. L’Audiència Nacional castiga el mateix que premia el govern i viceversa, tot transformant en oxímoron l’àlies del gran Tortell Poltrona. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 30/11/13

divendres, 29 de novembre de 2013

Mossos, Bobbies, Nacionals

Mossos.
Al llarg de la setmana acabada d'acabar, l'Ester Quintana ha tornat a preguntar per què els Mossos li van treure un ull (fa un any); i molts veïns del Raval han preguntat per què Juan Andrés Benítez va morir poc després d'haver estat detingut pels Mossos (fa un mes); i la fiscal s'ha negat a fer cap pregunta a l'agent dels Mossos a qui David Fernàndez ha acusat d'haver-li “picat onze cops en 30 segons” a la plaça Catalunya (fa 8 mesos). Com va preguntar el poeta Juvenal (fa dos mil·lennis): “Qui vigila els vigilants?”
Bobbies'.
Els policies –amb el seu excés de zel ocasional i el seu monopoli permanent de la violència legítima, que els poden conferir una certa impunitat– de vegades són mirats amb ambigüitat pels ciutadans que han de protegir. Com ara certs londinencs que vaig conèixer que havien estat insultats o atonyinats a comissaria. (Com a mínim, no hi van perdre la vida com 713 dels seus compatriotes, entre 1993 i 2010). Però en el moment que esdevinguis víctima d'un robatori, posem per cas, vas de pet a la policia. I més d'un lector –si és que n'hi ha– dirà que sense la policia no hi hauria ningú per defensar la llei. Cert. (Però potser també la defensaria encara que fos injusta o inhumana: quan els alemanys van ocupar l'Illa de Jersey als anys 40, als bobbies locals els faltava temps per acatar la llei nova i entregar-los els tres jueus que hi vivien).
Nacionals.
A Catalunya, als anys 80, recordo que hi havia força casos d'ús indegut (i mortal) d'armes reglamentàries per part de guàrdies civils beguts; i als anys 90, segons un amic meu que vivia al Raval, la Policía Nacional solia regalar pallisses a delinqüents comuns a determinats carrerons cada cap de setmana. O sigui, amb la mà al cor, no crec que segons quins mossos siguin més brutals o més incompetents que segons quins agents de qualsevol altra policia democràtica. Ara bé, en una entrevista recent, Miquel Sellarès, el primer director dels Mossos, va advertir que sí que hi ha alguns “talps”: infiltrats que volen “crear problemes”; i que per tant cap conseller no s'hi hauria de pensar dos cops a l'hora de depurar qualsevol element desestabilitzador. D'acord, Sr. Espadaler? Entre d'altres coses, qui voldria una Catalunya independent si el seu estat –talment el del costat– provés de tapar els delictes (o crims) de les pròpies forces d'ordre?

Matthew Tree, El Punt Avui, 24/11/2013

Frit, Tumbet, Porcella



Frit.
Fins i tot si arribes a Palma a l'horabaixa i has d'anar directament cap a la feina –en el meu cas (el divendres passat), la presentació del llibre de les fotos excel·lents que Enric Lucena va fer al Concert per la Llibertat (Pagès Editors, 2013)– no es pot sinó notar l'ambient que es respira a l'illa de Mallorca: relaxat, i pròsper, i despreocupat. O així m'ho sembla.
Tumbet.
Arribem a Can Alcover, la seu de l'Obra Cultural Balear, i amb prou feines hi podem entrar a causa d'una cua de mestres i professors que esperen per cobrar de la caixa de resistència, el fons autogestionat destinat als docents que fan vaga per protestar contra el Tractament Integrat de Llengües (TIL) imposat pel govern balear per decret-llei. A la cafeteria, la Marga –dona de l'Enric i mallorquina nadiua– explica que hi ha hagut cua des de les deu del matí, que hi ha parelles de docents que han perdut fins a 2.000 € a causa de les sancions imposades pel govern i que la manifestació en contra del TIL (29/9) ha estat la més gran de la història sencera de Mallorca (90.000 persones). “Normalment –recalca–, els mallorquins mai no protestem. Aquí es viu tan bé!”
Porcella.
Però, normalment, el seu govern no s'atreveix a tocar l'intocable: l'educació dels fills. Del TIL –segons el qual cal impartir les assignatures en tres idiomes diferents (tot prioritzant, el castellà i l'anglès en detriment del català)– es va fer unes proves pilot que van tenir uns resultats tan negatius que tant els pares com els mestres el van qualificar d'horrorosament impracticable. A més, el sistema actual d'immersió en català ja garanteix el coneixement del castellà i no es creu pas que es millorarà el de l'anglès tot fent classes de matemàtiques, posem per cas, en l'idioma de Ken Follett; sobretot, quan no hi ha prou docents que el dominin. (Per solucionar aquest últim problema, el govern ha proposat que es posi un nen estranger angloparlant en cada classe per fer de traductor.) L'ambient a Can Alcover era optimista i engrescador. El poeta que hi va viure fa un segle (a qui se li van morir la dona i quatre fills) va arribar a escriure: “jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort”. Els mallorquins actuals tenen clar, pel que sembla, que, com a mínim, no volen plànyer la mort –per causes gens naturals– de l'idioma que encara els és propi.

Matthew Tree, El Punt Avui, 17/11/2013

dijous, 28 de novembre de 2013

Batalletes d’Aznar


Si no fos perquè el món editorial va tan malament, i les llibreries estan plenes de bons títols, els recomanaria el segon volum de les memòries de José M. Aznar. S’acaben de publicar amb el pompós títol d’El compromiso del poder i són un bon exemple d’aquell gènere que irritava tant a Eugeni Xammar, els llibres involuntàriament còmics. La pretensió d’Aznar, per descomptat, no és pas fer riure, sinó recordar al lector els seus anys  gloriosos com a president del govern. El que passa és que amb el temps Aznar s’ha convertit en una paròdia de tebeo. Com que no té distància sobre el seu passat, quan vol fer-nos creure que remenava les cireres del món, el seu llibre esdevé una festa del ridícul.
Aquests dies, aprofitant les entrevistes de promoció del llibre, Aznar s’ha assegurat els titulars dient que si Artur Mas convoca un referèndum il·legal, ell l’enviaria a la presó. Després, referint-se al “desafiament nacionalista”, ha dit que ell advoca per “tallar i atacar”. És un to d’un altre temps, ja es veu, però li assegura vendes i elogis entre els públic reaccionari. De fet, les memòries fan pensar sovint que aquest és el registre en què Aznar se sent més còmode: un dels capítols que dedica a la lluita contra el terrorisme es titula “A por ellos”, com si fos un aficionat de la roja.
Més enllà de l’humor involuntari, la veritat és que el llibre d’Aznar és com la majoria de memòries dels polítics que han tocat una mica de poder: sobretot es pengen medalles i lluiten contra l’oblit per imposar la seva versió de la història. Aznar admet que després de l’atemptat de l’11-M els serveis secrets tenien dubtes sobre l’autoria d’ETA, però ho escriu amb la boca petita. La resta és previsible i avorrida. De tota manera, a les pàgines de cultura és on es veu que són unes memòries de polític. Després de dir que per ell la cultura i la història són molt importants —oh sí—, els dedica quatre frases buides, tres anècdotes i una insinuació de “sectarisme” contra tots els que no pensin com ell. El que els deia: correu a la llibreria, però compreu-vos un altre llibre. 

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de novembre del 2013. 

dimecres, 27 de novembre de 2013

La lluna és un gran WC

¿Cap on va l’art contemporani? S’ho podria preguntar un crític purista, però la resposta és clara: va cap on hi ha els diners, és a dir, cap a l’Orient Pròxim. Aquests dies s’ha sabut que el tríptic de Francis Bacon, Tres estudis de Lucian Freud, subhastat per 106 milions d’euros, ha anat a mans de Maysa al Thani, germana de l’emir de Qatar. La seva intenció és posar el seu emirat en el mapa de la cultura mundial i, de fet, artistes com Takashi Murakami o Richard Serra, han exposat recentment a Doha. Enguany la revista ArtReview l’ha escollit com la persona més poderosa del món de l’art. Quan la veuen venir, els galeristes de mig món li posen la catifa vermella, perquè saben que el seu poder adquisitiu no té rival. Alhora, però, la seva actitud representa a gran escala la buidor autosuficient que s’ha apoderat de l’art contemporani. ¿Qui pot viatjar fins a Qatar només per veure una col·lecció fabulosa? Els museus continuen sent les catedrals de la modernitat, però fa la impressió que l’únic recurs que té l’art actual per sobreviure és lliurar-se a aquest elitisme que sap ignorar les diferències entre el preu i el valor de l’art.

Cada cop més, l’art actual és una entelèquia que té problemes per connectar amb l’espectador. Fins i tot quan es tracta d’artistes amb el reconeixement d’un públic més ampli, com Olafur Eliasson i Ai Weiwei. Fa poc, tots dos van posar en marxa un projecte conjunt, anomenat Moon. Es tracta d’una lluna virtual a la qual es pot accedir per una pàgina web (moonmoonmoonmoon.com) i amb un programa que permet dibuixar-hi el que vulguis. És un homenatge a la llibertat d’expressió, la lluna com a gran mur per a pintades, i d’entrada et sembla fascinant. Quan t’hi passeges una estona, però, t’adones que en el fons és com la immensa paret d’un lavabo públic. Hi predominen els dibuixos obscens, les pintades punkis, les declaracions d’amor cursis, els anuncis de publicitat i, només de tant en tant, alguna idea intel·ligent o un bon dibuix. A veure si la senyora poderosa de Qatar en pren nota i compra la lluna de debò i l’ofereix a Banksy perquè hi faci un gran grafiti dels seus, que el puguem veure des de la terra en nits de lluna plena. Molaria.


Jordi Puntí, El Periódico, 23 de novembre del 2013. 

dimarts, 26 de novembre de 2013

Pseudo pseudònims

La setmana passada va arribar a les llibreries una novel·la policíaca d’un autor novell anomenat Robert Galbraith: El cant del cucut (Proa) en la traducció al català d'Aurora Ballester i Josefina Caball i El canto del cuco (Espasa) en la traducció castellana de Jesús de la Torre Olid. Quan, el mes d'abril, va sortir la versió original Galbraith era un complet desconegut. Segons la breu biografia de la solapa, un  militar. Però el 14 de juliol The Sunday Times va publicar que el soldat Galbraith era en realitat la mare de Harry Potter. La filtració havia sortit del gabinet jurídic especialitzat en drets d'autor Russells Solicitors, que havia treballat amb J.K. Rowling. L'autora ho va reconèixer, aparentment a contracor, i assegurà que donaria els beneficis que produís la novel·la a The Soldier's Charity, una ONG que es dedica als soldats. Poc després la BBC informava que el manuscrit, enviat de forma anònima, havia estat refusat com a mínim per una editorial (Orion Books) abans que Sphere Books decidís publicar la novel·la. Casualment, Sphere pertany a Little Brown, l'editorial responsable de la primera novel·la per a adults de J.K. Rowling: The Casual Vacancy (Una vacant imprevista, en català a Empúries). Bastaran dues informacions més per tancar el cercle: 1) Una vacant imprevista va ser un dels grans fiascos de públic i crítica de la temporada passada; 2) des que es va fer públic qui és Galbraith El cant del cucut es distribueix a les taules de novetats al costat d'Una vacant imprevista, a la recerca d'una segona oportunitat.
 
El cert és que ara la biografia que figura a totes les solapes de les diverses traduccions de The Cuckoo's Calling diu el mateix: “Robert Galbraith és el pseudònim de J.K. Rowling, autora de la sèrie Harry Potter i d'Una vacant imprevista”. No és pas un cas excepcional. Un autor tan prestigiós com John Banville signa les seves novel·les policíaques amb el pseudònim Benjamin Black i així ho fa constar a la solapa. La diferència, aquí, rau en la pantomima aquesta de voler-nos fer creure que la Rowling pretenia col·locar al mercat una línia de productes negrocriminals sense aprofitar-se del seu nom fins que una inoportuna indiscreció l'obligà a admetre-ho. Un dels elogis prescriptors que els editors reprodueixen a la solapa és la crítica de The Independent: “Un llibre molt bo per dret propi”. Les tres últimes paraules ja indiquen la magnitud del dubte sobre tota l'operació postpotteriana. Quantifiquem-ho. Abans de saber-se qui era Galbraith la novel·la es venia poc. Ara, les còpies signades (pel tal Galbraith) de la primera edició (1500 exemplars) es cotitzen a més de 5000 euros. Per dret propi.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/11/13

dilluns, 25 de novembre de 2013

Últimes oportunitats

L'amic Emili Payà, gestor cultural del Centre de Cultura Contemporània Octubre de València, és un home atent als fenòmens inexplicables. Segons com, en tindria prou d'observar l'ecosistema polític valencià, però Payà és amant d'anar més enllà que ençà. Potser per això el seu currículum s'enriqueix amb les quatre edicions de Spectra, un simposi mundial sobre teories de la conspiració que li va permetre programar a València conferències com ara “Politics and paranoia”, “Txernobília (1986-2011)”, “El cosmonauta fantasma Ivan Istochnikov (de Joan Fontcuberta)” o “TeleConsp: ¿és viu en Jordi Hurtado?. El televisor i la televisió com a territoris conspiranoics, en homenatge a Patrick McGoohan”. La setmana passada vam celebrar el dia universal de les conspiracions. Tots els mitjans van dedicar molt d'espai a la commemoració dels cinquanta anys de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy i van tornar a destacar-ne detalls tan deliciosos com el fascinant home del paraigua obert en un dia radiant. Payà, potser ja tip del K de JF, m'ha reenviat un missatge de Kathleen Le Mieux, una historiadora que pertany a la comunitat jueva de Chicago i és experta en la figura d'un jueu valencià tan rellevant com Luis de Santángel, responsable de les finances a la cort del rei Ferran el Catòlic i protector de Colom. Le Mieux es fa ressò d'un fet singular que succeirà aquest dijous als Estats Units: el primer dia de Hanukkà (Festa de les Llums o de la Dedicació) coincidirà amb el Thanksgiving Day (Dia d'Acció de Gràcies). L'Hanukkà és una celebració judaica que commemora la purificació del Temple de Jerusalem. El Thanksgiving és una festa anual que se celebra als Estats Units el quart dijous de novembre per agrair a Déu la collita. Habitualment, l'Hanukkà, que es regeix pel calendari jueu, cau per desembre, als volts de Nadal, però fluctua en el calendari igual com la nostra Setmana Santa. 

Segons Le Mieux, fins ara la tradicional encesa del canelobre de set braços, anomenat menorà, només havia coincidit amb el Dia d'Acció de Gràcies una vegada en tota la història, l'any 1888. Naturalment, el llegendari marxandatge nord-americà ja s'ha posat en marxa a tot tren. Ho han batejat com Thanksgivukkah i han fabricat menoràs amb espelmes que tenen forma de gall dindi, menú habitual del Thanksgiving Day amb el pastís de carabassa. El més inquietant del cas és que, segons Le Mieux, aquesta feliç coincidència celebratòria no es tornarà a donar fins d'aquí 79.043 anys. No vull ni imaginar com els venedors de menoràs amb espelmes de gall dindi transformaran aquesta dada en argument de venda. Ara o mai.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/11/13

diumenge, 24 de novembre de 2013

Pau al taxi

A finals dels setanta, quan la responsabilitat penal sobre els meus actes encara quedava atenuada per la minoria d'edat, vaig descobrir Pau Riba. Ja feia més d'una dècada que el seu geni havia esclatat, de manera que vaig poder submergir-me amb ulleres de dues diòptries en un oceà ben profund, habitat per noies de porcellana i homes estàtics. En aquella època jo estava tocat per dues tramuntanes que ja mai més han deixat d'esbullar-me les idees: la literatura i la música. Cada tarda em passava hores al Siffon, un bar del carrer Baró d'Esponellà, a Noubarris. L'amo era melòman i controlava escrupolosament els vinils que punxava. A la barra, perquè el local tenia molta barra, es feia el silenci cada cop que estrenava disc. No hi sonava qualsevol cosa. Bàsicament fills dels seixanta. Gent que The Band hauria convidat al seu concert de comiat, The Last Waltz. Jo  hi anava a escoltar. A casa tot just acabava d'entrar un tocadiscos, després d'anys d'anhels. Però amb el Pau em vaig envalentir i una tarda em vaig presentar al Siffon amb alguns dels seus discos. Després de rumiar-m'ho molt, vaig triar “Taxista”. L'amo la va punxar, va començar a sonar el pianet i la veu escardalenca del Pau va provocar unes cares d'estupefacció a la barra del Siffon que no he oblidat. No van voler punxar res més seu, malgrat la meva insistència, i no recordo si em van fer fora o me'n vaig anar, però vaig fotre el camp indignat. Ara Pau Riba acaba de treure disc: Mosques de colors. Una nova prova del seu talent immens, aquest cop al costat de Pascal Comelade, un altre dels grans. Una dotzena de cançons noves, totes pausades però no pas calmades, amb perles atemporals com “Ha passat un àngel” o “No cal Pas, Pascal” i picades d'ull al món contemporani com “Contacte Digital” o “Peixet de Plata”.
 
Al costat d'aquestes fineses destinades a encauar-se a l'orella, PR i PC inclouen una versió brutal de “Taxista”, elèctrica com una tempesta entre clàxons, amb la lletra del 67, aquella que engega “Taxista, porta'm al cel, és que busco feina” i acaba “Taxista, porta'm al cel però digue'm quant costa ja per endavant. Només tinc set peles i dos tristos rals!” Ara Riba ho remata amb un rodolí que agermana taxista i autopista, però afegeix una correcció final molt oportuna: “L'autopista no, tio, no, l'autovia, que és gratis!” És una versió antològica, digna de fer de banda sonora a pel·lis com Taxi Driver de Martin Scorsese (1976) o Night on Earth de Jim Jarmusch (1991), encara que la barra del Siffon no l'aprovés. Pau Riba no és ni serà mai mainstream. Però si mai ens trimestregen l'Iva a més del 21% i ens amenacen amb la sortida de l'euro, ell els pot recordar que fa quaranta-sis anys que va al cel amb “set peles i dos tristos rals”. El mateix 1967 que Riba publicava “Taxista” en Tísner va definir-lo en uns mots encreuats al Tele/Estel així: “Alça la bandera en senyal de llibertat”. Llarga vida a Pau Riba.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/11/13

Endimari?

A Sant Pere de Ribes trobo viu el terme endimari. No m’és estrany, perquè mon àvia vilanovina (geltrunenca, de fet) m’ho deia sovint. També per Sitges és encara habitual que una persona gran, en referir-se a un vailet que enreda tant com pot, l’anomeni endimari. A l’Alcover-Moll ho trobem definit com “Persona o cosa inútil o que fa nosa” i localitzat a Barcelona, el Penedès i el Camp de Tarragona. L’exemple adjunt permet deduir que potser també ho podríem aplicar a un animal domèstic: “Fuig d’aquí, endimari!”. De fet, endimari seria una bona alternativa per anomenar tots aquests gossets que llueixen el nom de trasto, que és la vulgarització de l’antic trast (banc de remer). Tanta fortuna han fet els trastos que del “tirar-se els trastos pel cap” amb què definíem les baralles hem passat al seductor “tirar els trastos a algú”. D’altres equivalents sonors dels trastos, entesos com a objectes inútils o mobles vells, són les andròmines, els anderris o els etzigoris. De l’andròmina, potser l’alternativa més viva al trasto, s’especula que pot ser una deformació de la protagonista d’una història mitològica grega (Andròmeda) que quedés associada als embolics. Els anderris, vius al Ripollès, designaven els clemàstecs de les llars de foc abans d’ampliar el seu sentit a tots els trastos inútils. L’Alcover-Moll també en recull la grafia enderris. Afortunadament, quan l’Òscar Dalmau ens el va dictar al cinquè nivell de l’edició especial del Gran Gran Dictat en la qual vaig participar, vaig triar la grafia que figura al DIEC. Finalment l’etzibori (o etzigori) és una variant de trasto que encara és viva a la Garrotxa.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al suplement Cultura 22/11/13 

divendres, 22 de novembre de 2013

Via, Nascuda, Morta

Via.
La tercera via escocesa va aparèixer el 16 de febrer del 2012, quan el govern escocès, tot tement que no hi havia prou suport popular a favor de la independència del país, volia donar una altra opció als seus ciutadans: la de la “devolució màxima”; és a dir, un pacte fiscal comparable a aquell de què actualment gaudeixen els bascos i navarresos, al nostre Regne d'Espanya, tan nominalment igualitari. Tot seguit, el govern britànic va dir que no, que només hi podria haver una sola pregunta al referèndum –“Escòcia hauria de ser un país independent?”– precisament perquè intuïa que una majoria d'escocesos hi votarien en contra.
Nascuda.
El periodista i escriptor Rafel Nadal va ser el primer a proposar una tercera via catalana –que té com a objectiu un estatus federal asimètric, com aquell de què gaudeixen els bascos etc.– en una entrevista a RAC 1, el 3 de setembre d'aquest any. El dia següent i en aquest diari, Vicent Sanchis la va qualificar com “una via morta”.
Morta.
Doncs no tant, perquè, el 23 del mateix mes, Josep Antoni Duran i Lleida –com si hagués estat el pare de l'invent – va proposar aquesta mateixa tercera via en un article a La Vanguardia. Des d'aleshores, els unionistes que es creuen pragmàtics (els d'UDC i els del PSC) no han deixat de promoure la via en qüestió, precisament perquè intueixen que si la pregunta de la consulta fos semblant a l'escocesa –“Catalunya hauria de ser un estat independent?”– una majoria (potser aclaparadora) de ciutadans hi votarien a favor. El que no deixa de ser extraordinari –fins i tot estrafolari– en tot aquest afer és que, al contrari del govern britànic, el govern espanyol fa el sord, no pas perquè ho sigui sinó perquè sap perfectament que, gràcies a tres-cents anys de governs espanyols previs que han provocat, atiat, animat o tolerat una actitud xenòfoba ja indeleble envers els catalans, que s'ha arrelat amb èxit entre sectors importants de la població espanyola, qualsevol concessió a Catalunya (ni que es tractés de mig peixet) condemnarà el partit que hi hagi al govern a la pèrdua del poder durant un període incalculable. De fet, el que ha aconseguit el govern espanyol (amb l'ajut inestimable dels seus antecessors) és una proesa única a Europa: que el federalisme sigui una opció del tot inabastable i la de la independència, l'única realista.

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/11/2013

dimecres, 20 de novembre de 2013

Sandàlies i corbates


La setmana passada, 1542 buròcrates, banquers, polítics, economistes i publicistes, vinguts de tot Catalunya i Espanya, van trobar-se a l’esplanada del Fòrum i junts van compondre amb els seus cossos la frase: “David Fernández, matón”, dedicada al diputat de la CUP. Tot seguit els més conservadors van anar a confessar-se, vermells de l’atreviment, i els que havien sigut de Bandera Roja o alguna cèl·lula antifranquista van reprimir un fru-fru d’entusiasme mentre s’allisaven les arrugues del vestit i s’afanyaven a tuitejar-ho amb l’iPhone. La nit, m’asseguren, es va acabar amb un sopar de germanor en un restaurant amb estrelles Michelin.
¿N’hi havia per tant?, ens preguntem. A vegades la política és avorrida, però qui hagi perdut mitja hora seguint una sessió parlamentària sap que la política és, sobretot, convencional. Com a mínim aquí, la majoria de polítics fan sempre el que convé, el que s’espera d’ells, fins al punt que la rivalitat sembla programada i assajada. Els moments d’exaltació natural hi són escassos. Si la intervenció de David Fernández en l’interrogatori a Rodrigo Rato ha rebut tanta atenció és perquè va ser anticonvencional i va remarcar —per contrast— el to convencional dels altres, començant per la convencional indiferència amb què Rato es va anar espolsant les seves preguntes.
Em puc imaginar que Rato va sortir de la sessió amb una sensació de triomf, perquè ni l’havien esgarrinxat, però s’equivoca. Les paraules i gestos de Fernández tenen la virtut d’haver fet posicionar tothom. Potser va actuar amb un dring de populisme en les formes, com si cregués que les preguntes eren més importants que les respostes que (no) li donaria Rato, però el que compta és el fons: buscava sacsejar l’opinió pública i alhora feia de ressonància dels afectats, donava veu als que pateixen precisament les decisions de Rato. Era tot al contrari d’aquells que aquests dies el crucifiquen: gent que exhibeix unes formes de seda, un tall de sastre ideal per disfressar el seu fons populista, interessat, jeràrquic,  elitista, condescendent, antiquat, putrefacte.

 Jordi Puntí, El Periódico, 18 de novembre del 2013.

dimarts, 19 de novembre de 2013

Brassens i el sabó

Emili Manzano ha traduït al català un llibre construït amb pensaments i penjaments de Georges Brassens: Els camins que no duen a Roma (Navona), editat amb un subtítol informatiu que no figura a l'edició francesa:“Reflexions i màximes d'un llibertari”. Potser perquè a França no els cal etiquetar Brassens i aquí cada cop és menys conegut, malgrat els ímprobes esforços del cantautor Miquel Pujadó. El llibre l'ha construït Jean-Paul Liégeois a còpia d'espigolar cites d’obres diverses de Brassens, algunes tan breus com un tuit, i agrupar-les sota una dotzena de paraigües temàtics. Liégeois prologa el llibre amb una diatriba contra els que volen reduir la figura de Brassens a la d'un “artista que suscita unanimitat” i subratlla una frase del cantant sobre la qual acaba fonamentant la tria: “Sembla que segueixi el camí tradicional, però penso altrament”. Com d'altrament?, ens preguntem. Doncs de manera asistemàtica i contradictòria, però sempre apassionada: “Quan dic ‘Merda!’, tot i així, al darrere hi ha rams de flors”. Entre sístole i diàstole del seu metrònom intel·lectual, Brassens carrega contra la propietat privada (“La preocupació per la propietat és una aberració dels vius”) i després obre la porta del seu domicili, que no és pas casa de tots: “En sortir de casa meva, tothom reconeix el meu mostatxo. De vegades n'estic una fica fart: fart de Brassens”. Referma el seu individualisme (“En grup, la gent és insuportable”) i el matisa: “Solitari, com va dir aquell, però solidari”. La sinceritat de la seva veu redacta una mena de contradiccionari: “Si no hagués estat cantant, hauria estat lladre. No vull dir un estafador, ni un assassí. No em veig capaç de matar un paio, no; però lladre sí, robar diners... Això deu ser fantàstic!” 
 
Brassens no defuig l'autocrítica, que és l'avantsala de la rebel·lió: “Sóc un home violent, i combato la meva violència...” La seva veu pren una gravetat especial quan parla de l'instant suprem de la mort: “Crec que sóc capaç de morir per alguna cosa; de moment, no veig per quina”. Un escepticisme, doncs, no excloent. En canvi, a l'altra banda del mirall troba una certesa que combat de manera diàfana els totalitarismes: “Si s'haguessin de matar mil persones perquè el món esdevingués bell, no hi estaria d'acord”. El llibre de Brassens coincideix a les llibreries amb un altre que recupera una figura d’idees equivalents: Vint i Ramon Barnils (Dau). El periodista Barnils no cantava, però segur que faria duet amb Brassens en resposta als qui, des de l'elogi immoderat a la moderació, s'exclamen amargament per la deriva radical del catalanisme: “Agradar a tothom, només pot fer-ho un sabó. I encara!”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 19-11-13

dilluns, 18 de novembre de 2013

Saunders va per lliure

Potser els semblarà una exageració, però m’agrada pensar que una part de la narrativa breu nord-americana va començar a canviar exactament el 17 de desembre de 1989. Em refereixo a aquella tradició del conte que retrata la vida quotidiana des d’una mirada irònica, desesperada o foteta, però sempre amb un rerefons crític. N’hi ha exemples a cabassos, des de Dorothy Parker a Ring Lardner, John Cheever, Donald Barthelme o Raymond Carver, entre d’altres. Tots ells van publicar contes on sortien famílies disfuncionals, però ho van fer abans que s’emetés el primer capítol de la sèrie The Simpsons.

A partir d’aleshores, del desembre de 1989, les possibilitats d’actualitzar la tradició crítica es van tornar més complicades, especialment pel que fa a l’elecció dels temes. De mica en mica Matt Groening i els guionistes de The Simpsons van tocar tots els aspectes de la realitat nord-americana i, a més, la sèrie evolucionava al mateix ritme que la societat. No és difícil imaginar-se els narradors més joves a punt d’escriure i pensant: “Això ja ho han explicat els Simpson...”. Potser com una reacció a tot plegat, el 1997 David Foster Wallace deia en una entrevista: “Em sembla que The Simpsons és un art important. Però d’altra banda també és —trobo— implacablement corrosiu per a l’ànima, i tot hi és parodiat, i tot és ridícul. Potser sóc vell, però el que és jo, al cap d’una hora més o menys ja me n’atipo i diguem que me n’he d’allunyar i mirar una flor o alguna cosa”.

 Els últims anys, els narradors que han renovat el gènere amb més llibertat ho han fet sobretot a través de l’estil. Penso en autors com Sam Lipsyte, Wells Tower i George Saunders. De Saunders, precisament, se n’acaba de publicar el darrer recull, Deu de desembre (Edicions de 1984). Són contes que parlen de l’Amèrica actual i previsiblement futura, amb adolescents deprimits, famílies de suburbi catòliques, soldats que tornen de la guerra, simpàtics professionals... Personatges que conflueixen en un món realista, però distorsionat com la vida mateixa per la mirada de Saunders. El lector entra a cada història com enmig d’una boira espessa i a mesura que s’orienta i desxifra la situació, les referències i els diàlegs, va entenent el submón que retrata i riu i potser queda trasbalsat. Com en els millors episodis de The Simpsons, vaja, però per un altre camí.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de novembre del 2013.

El club de Rubbish

Dennis Abbot, portaveu europeu d'educació, va picar la cresta al ministre Wert sobre les retallades dels ajuts europeus als Erasmus. La seva rèplica fou amplificada per l’ús d’una paraula: rubbish (porqueria en sentit literal, ximpleries en sentit figurat). Abans de pronunciar-la Abbot va agafar embranzida amb una d'aquelles frases d'alerta preventiva: va dir que no trobava la forma de dir-ho més diplomàticament i va engegar el seu that's rubbish. La diplomàcia es caracteritza per les bones maneres, tot i que sovint frega la hipocresia. La malsonància, en canvi, és inherent a les males maneres. Resulta difícil establir-ne els límits, perquè sempre depén del grau de susceptibilitat. Rubbish és un terme malsonant de baixa intensitat en una llengua capaç d'inventar eufemismes aritmètics com les 4-letter words per no dir shit o fuck. De fet, rubbish  és un mot habitual al llenguatge escolar britànic, perquè en primera instància designa les escombreries, i només quan passem al registre figurat guanya en contundència dialèctica. That's rubbish, tal com Abbot va titllar les paraules de Wert, es pot traduir amb expressions com ximpleries o bestieses tampoc no en traïm l'esperit si traduïm “au ves quina estupidesa!”. 
 
Recordaran com, a les envistes d'un reescalfadíssim Madrid-Barça, Pep Guardiola va titllar Mourinho del puto amo de la sala de premsa. Tot i que en italià putto designa una figura d'angelet com els que apareixen, nus, a les pintures religioses, el grau de malsonància percebuda al Bernabeu va ser notable. La intensitat i l'eficàcia de les expressions malsonants depenen del context i del contrast. Quan l'enyorat Pepe Rubianes obria la boca en sorgia un devessall d'exabruptes que operaven per acumulació. Al final l'oïda podia acostumar-se als decibels injuriosos. En canvi, una sola sortida de to en el moment just pot ser més potent. Julian Barnes es va enemistar amb Martin Amis per carta. A Experience Amis reprodueix la seva carta de resposta, però no pas la de Barnes que va provocar el trencament. No ho fa perquè “tècnicament és un tros de paper de la meva propietat, però el text és de Julian i l'empara el copyright. Per tant, no en reproduiré cap fragment. Només diré que l'última frase és una coneguda expressió col·loquial. Una expressió que consta de set lletres, tres de les quals són efes”. Quines devien ser les altres quatre? U, ce, ca i o, potser? L'atzar va voler que el mateix dia que Abbot dedicava un rubbish figurat al ministre Wert, l'alcaldessa Botella hagués de gestionar un rubbish literal a Madrid, transformada en un femer per la vaga dels treballadors de la neteja. Ja ho diuen: “de Madrid al suelo”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18-11-13

diumenge, 17 de novembre de 2013

Esborra o reemplaça

Dimarts es va inaugurar a l'Arts Santa Mònica l'exposició Deletrix del fotògraf Joan Fontcuberta. L'últim premi Hasselblad ha regirat arxius i biblioteques durant els últims anys a la recerca de textos esborrats per raons ideològiques d'índole diversa: política, religiosa, militar... Fontcuberta, que ho planteja com un al·legat a favor de la llibertat d'expressió, explora la dialèctica de l'ocultació de la paraula des d'una perspectiva estètica. Les imatges del traç que esborra tenen una força gràfica indiscutible. La seva aproximació gràfica a les imatges superposades que anorreen mots fa pensar en un fenomen simètric: les paraules superposades que deformen imatges al cinema doblat. Durant el franquisme, la censura més sofisticada va ser l'aplicada al cinema. Es tallaven les escenes considerades escabroses, començant pel petons, amb un tall que havia de ser net perquè “si el público percibe una amputación puede hacer cábalas sobre qué se ha suprimido e imaginarse una escena más escabrosa que la que existía realmente” (normativa sobre efusiones amorosas dictada a Sevilla en 1937). Però aviat es va descobrir que el doblatge era una arma molt poderosa. A Arch of Triumph de Lewis Milestone (1948) Ingrid Bergman té un amant i quan li demanen si aquell home és el seu marit ho nega amb un clar gest de cap mentre a la versió doblada a l'espanyol (Arco de Triunfo) se sent un sí rotund digne d'una núvia emocionada. Aquell mateix any Vittorio de Sica va rodar  Ladri di biciclette, un cim del neorrealisme que acaba fatal: l'obrer, humiliat, s'allunya en companyia del seu fill. L'Espanya victoriosa del moment va considerar que allò era intolerable i va afegir una veu en off que deia: “Pero Antonio no estaba solo. Su hijito Bruno, apretándole la mano, le decía que había un futuro lleno de esperanza”. El súmmum de sofisticació censora es va donar a Mogambo, de John Ford (1954), amb Ava Gardner (corista), Clark Gable (caçador), Grace Kelly i Donald Sinden (matrimoni d'antropòlegs). Durant un safari a l'Àfrica l'antropòloga se sent atreta pel caçador i s'estableix una relació adúltera entre ells. La censura espanyola, atribolada, decideix corregir el guió: allibera la Kelly de càrregues conjugals i transforma el matrimoni d'antropòlegs en germans. Dos germans tan avinguts que comparteixen habitació, es fan petons al bec i experimenten atacs de gelosia. Per evitar un adulteri van propiciar un incest!
 
L'aproximació gràfica de Fontcuberta m'ha recordat el foll cas de censura d'un nu frontal femení a The shining (El resplendor) de Stanley Kubrick (1980) durant la dictadura militar argentina. Com que Kubrick havia blindat per contracte el passi íntegre de la seva pel·lícula, a cada projecció a l’Argentina un censor se situava al fons de la sala amb un potent focus que emetia llum verda, i l'encenia en el moment just per ocultar, degudament enverdida, la zona púbica.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 16/11/13

divendres, 15 de novembre de 2013

On Writing On

The other day, as part of an Interview-Your-Own-Parents project at school, my daughter, aged ten, asked me when I wrote my first book. I thought I'd managed to blank out that early novel, but unfortunately her question jogged my memory: it was about Rudolph Valentino – for Christ's sake - and I wrote it when I was 18. Then I recalled my second novel – until then also blissfully forgotten – which I completed when I was 22, and considered just about good enough to send to a couple of publishers, who didn't think it was nearly good enough to publish. As I was explaining this to my daughter, suddenly my entire writing life – all 40 years of it - flashed before my eyes: the relentless rejection slips blu-tacked to my door; the spasmodic sinking feelings when I feared I would never, ever get published; the happily well-received readings with the Basement Writers in London's Cable Street; the switch from (for me) clunky British English to (for me) malleable Catalan; the first subsequent, eked out publications (a six page story in 1990, a 28 page one in 1993, and finally a 202 page novel in 1996); the sweet smell of commercial success with a fast-written road book in 2000 (a sweetness which turned sour when this book started to overshadow all later ones, no matter how much better they were and how much more work had gone into them); the blows to the mental equivalent of the solar plexus delivered by certain negative reviews; the natural temptation to hit the bottle to ward off the slings and arrows of outrageous publishing decisions; and the return to English – a language which by then had become (for me) as malleable as Catalan - that resulted in the latest novel, which is currently bobbing about on Amazon waiting for a mainstream publisher to cast a welcoming net.
         Psychologically, all this – and it is nothing exceptional for those who indulge in writing – can be wearisome at times, which makes my daughter's second question highly pertinent: Why do you write? To which I can only give the pat but inevitable answer: because by writing I can say things that I can't say any other way (and if I didn't say them, I'd end up in a state a lot worse than my current one). In short: when you're standing on the tracks, so the saying goes, you can see the train coming – your literary fate, in this case - and like so many writers, I stepped onto the sleepers in my teens and have been simply standing my ground for decades, waiting for the rails to sing. End of story.

Matthew Tree, Catalonia Today, novembre de 2013




Inflexible, Calb, Inútil



Inflexible.
Que la llei Wert sigui poc pràctica –per dir-ho d'alguna manera– no ho dubten ni tan sols els observadors estrangers unionistes, com ara una periodista nord-americana que vaig conèixer dimarts passat (“No pots tocar l'ensenyament dels fills de la gent així! Com és que permeten que faci el que fa?”) o bé el columnista conservador Matthew Parris, que va escriure a The Times, ja fa unes setmanes: “La llei del senyor Wert és un insult –intencionat– als catalans.”
Calb.
Ara bé, quan arribi el Dia de la Independència tindrem, per primer cop, la possibilitat no només de relegar la llei Wert als peus de pàgina dels llibres de psicohistòria, sinó també la de corregir algunes aberracions menors del sistema d'ensenyament actual. Em refereixo sobretot a la manera indescriptible en què s'ensenyen les dues llengües oficials a Catalunya, des de fa dècades, tot tractant els nens de primària com si fossin uns filòlegs en potència que han de saber com identificar, posem per cas, els accents diacrítics o bé els determinants demostratius i indefinits o bé els adverbis de temps, lloc, quantitat i manera o bé els pronoms forts, demostratius, indefinits i interrogatius...
Inútil.
Per què carai uns nens de deu anys han de tractar aquestes llengües com si pertanyessin a una branca de les ciències aplicades? De què serveix, dissecar textos fins que només en queden els seus components sintàctics? Doncs, us diré per a què serveix: per fer que els nens arribin a considerar totes les llengües –incloent-hi la/les pròpia/es– com a coses artificials, avorrides i impossiblement complexes; per aconseguir que cada cop que mirin un text qualsevol, no puguin copsar-ne ni el ritme, ni la gràcia, ni el sentit profund, perquè han estat ensinistrats a tractar-lo com una mena de fórmula algebraica. Jo creia que dominava més o menys qualsevol tema relacionat amb el llenguatge, havent publicat 14 llibres en dos idiomes; però resulta que no, perquè quan els fills em demanen què és un diftong creixent o un sintagma nominal, els he de dir la veritat: “Ni punyetera idea, carinyo.” Em consta que aquesta insistència a reduir el llenguatge a un sudoku sintàctic és una tradició afrancesada que s'ha arrelat també a Espanya i Portugal. Doncs eliminem-lo a casa nostra tan bon punt puguem, si us plau. Que per a això serveixen les lleis.

Matthew Tree, El Punt Avui, 03/11/2013

dijous, 14 de novembre de 2013

Aterra com puguis, 2



¿Quan va ser l’última vegada que vaig volar amb Ryanair? Fa tants anys que ni me’n recordo. ¿Va ser aquella nit que l’avió va sortir de Girona amb quatre hores de retard i després les hostesses estaven amargades perquè havien de fer hores extra? ¿O aquell cop del grup de nois anglesos que havien fet un comiat de solter a Barcelona i, encara mig beguts, plens de sorra de dormir la platja, tornaven al seu neorealisme de Bradford, Sheffield o Slough? El que sí que recordo és que durant tot aquest temps, després de la meva feliç decisió, Ryanair ha seguit apujant els preus tot i fer veure que era una línia de baix cost. Els bitllets podien ser molt barats, però després guanyaven diners amb trucs com ara cobrar per la maleta o per reservar el seient.

També he observat, amb curiositat antropològica, de quina manera el seu famós conseller delegat, Michael O’Leary, es vantava de tenir una companyia popular i grollera, i proposava noves fórmules de fer negoci: cobrar per anar al lavabo, cobrar una tarifa extra als grassos, despertar els passatgers que dormen per vendre’ls loteria rasca-rasca... Quan algú li criticava aquestes idees de bomber, ell recordava que aquesta política havia donat a Ryanair uns beneficis incomparables. Mentrestant les altres companyies de baix cost l’imitaven, tot i que sense arribar al seu nivell de cinisme.

Ara a Ryanair s’han adonat que els beneficis han baixat i es preocupen per tots aquells passatgers que, com jo, un dia van decidir que no tornarien a volar amb ells. Ah, noi. En entrevistes recents, Michael O’Leary ha admès que aviat es replantejaran algunes decisions: canviaran la política de l’excés d’equipatge, renovaran la pàgina web per fer-la més entenedora i, si cal, apujaran els preus per donar millor servei. És a dir, es comportaran com una aerolínia normal. Pot ser que el propòsit d’esmena atregui nous passatgers que els donin una segona oportunitat, però veient el seu historial, no hi ha dubte que, un cop recuperin els beneficis, tornaran a estudiar com ens poden prendre el pèl. En diuen pragmatisme i es queden tan amples.


Jordi Puntí, El Periódico, 11 de novembre del 2013.

dimecres, 13 de novembre de 2013

La doble A salvadora

En una xerrada sobre seguretat a l’institut li expliquen a ma filla la doctrina de la doble A. Es tracta de posar els contactes més propers de l’agenda del mòbil al capdamunt de la llista per facilitar-ne la localització en cas d’accident. Ho faig. L’ordre alfabètic s’imposa i les dues AA de casa passen pel davant dels Abad, Abelló, Agell... que fins ara encapçalaven l’agenda. Només algú que es digués A i prou quedaria pel davant, però no en conec cap. Ma filla recorda que li han dit més coses: després d’escriure AA cal fer constar el vincle concret que mantenim amb el contacte destacat. En el seu cas, alguna cosa semblant a “la meva filla”. En altres casos pot ser mon pare, la meva santa esposa, la mare dels meus fills, la meva ex, el meu ex 2, la xurri d’ara, mon oncle, la tieta... La capacitat humana per descriure les relacions de familiaritat tendeix a l’infinit. M’hi nego. Ho trobo redundant. Cada cop que alguna de les dues em truqui i em surti per pantalla no només el nom i la foto sinó també el vincle que ens uneix em farà l’efecte que m’han inscrit en una teràpia contra l’Alzheimer i em vindran ganes de llançar el mòbil al vàter. Em limito a afegir la doble A, doncs, i llestos. Com que tinc l’agenda ordenada per cognoms em veig en l’estranya obligació d’afegir el cognom, que en el cas de ma filla és el meu, perquè trobo molt estrany posar-hi només AA. Així doncs, al camp del cognom hi poso AASerra i me n’oblido. Però quan ja fa estona que porto el mòbil a la butxaca, em truquen i hi veig una pega. 
 
Entenc que en cas d’accident greu l’interfecte que (com jo ara) ha introduït obedientment la doble A al seu telèfon deu estar inconscient. Aleshores, em demano, com s’ho fan per desbloquejar-ne el mòbil i arribar al contacte AA-1? No pretendran que, a banda d’introduir la doble A davant dels éssers més propers, també portem els mòbils desbloquejats, amb la d’informació que hi duem! Es pensen que tot això que explica l’amic AASnowden no ens afecta l’equilibri emocional? La casualitat fa que coincideixi amb una psicòloga que ha treballat en algunes emergències. Li demano que m’il·lumini i em diu que tots els policies amb qui ha parlat (Mossos i municipals) li han assegurat que mai no han buscat cap doble A a cap mòbil dels accidentats, ferits o morts amb què topen per raons de feina. Que els cossos els identifiquen a través de tres altres lletres, que ara per ara són una D, una N i una I. Quan li demano si mai ha anat a fer xerrades als instituts assenteix, somriu i diu que la doble A continua sent una bona idea, però que potser costarà una mica d’implementar. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/11/13

dimarts, 12 de novembre de 2013

Escriure a Rússia


L’autopista que uneix Sant Petersburg i Moscou, a Rússia, fa prop de 700 quilòmetres i és una mena de mirador a la decadència del país. Hi ha trams en què l’asfalt gairebé ha desaparegut, o el traçat s’estreny inesperadament, i quan s’omple de camions no és estrany que s’hi produeixin grans embussos. Ara fa un any, una tempesta de neu va col·lapsar la carretera i van haver-hi cues de més de 100 quilòmetres. Alguns conductors van quedar-hi atrapats durant tres dies, sota temperatures inhumanes.

Aquesta informació sortia en un reportatge extraordinari que vaig llegir fa uns dies al New York Times. El signava la periodista Ellen Barry, que el 2011 ja va guanyar el Pulitzer per una sèrie darticles sobre la corrupció i els abusos de poder a la Rússia actual. The Russia left behind” mostrava com al llarg de la carretera hi ha tot de ciutats i pobles que s’esllangueixen en la misèria i l’abandonament, com si el progrés no existís i el temps s’hi hagués aturat fa dècades. La corrupció local i la negligència del govern de Putin, que inverteix gairebé exclusivament a les dues grans ciutats, ha convertit aquell territori en una sèrie de forats negres, illots, fangars d’aigua estancada —segons les definicions dels mateixos habitants.

L’article descrivia una colla d’històries increïbles. Des de la noia gitana de 14 anys, molt guapa, que els pares fan casar amb un nen de 13 perquè “no es fiqui en embolics”, a la família que viu aïllada del món, cultivant móres i bolets, i que quan fa fred només es pot rentar un cop al mes. Als marges de la carretera també hi ha lloc per a les prostitutes, els borratxos, els camioners, els llops salvatges o les venedores de te amb els samovars que fumegen. Després de llegir sobre tots ells, em vaig preguntar per la literatura de la Rússia actual. ¿On són els narradors joves que avui dia escriuen amb esperit crític sobre aquest país dividit entre oligarques i supervivents? ¿Com és que no els fem més cas? Els darrers anys s’han publicat unes quantes traduccions, poques, d’autors com Andrei Guelàssimov, Liudmila Petrushevskaia, Alexei Varlámov o Liudmila Ulítskaia, i una antologia —Cuentos rusos, Siruela, 2006— que hauria de servir per enllaminir editors i lectors. Vinga, ¿qui s’hi atreveix?

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de novembre del 2013.
© de la fotografia, Dmitry Kostyukov/The New York Times

L'unionisme desunionista

D'unionismes n'hi ha de moltes menes: el d'Irlanda, el que defensa Ciudadanos al lema Mejor Unidos, el dels seguidors de la Unió Esportiva Lleida... En teoria, l'unionisme s'oposa al separatisme i subratlla la força propositiva del sumatori vers l'afebliment que associem a la disgregació. Assisteixo amb fruïció al debat que suscita la nova llei de símbols balear. La prohibició de la bandera quatribarrada com a “simbologia aliena” és obertament separatista. Una aplicació zelosa de la llei portaria a prohibir l'escut constitucional del Regne d'Espanya a les Balears, atès que la quatribarrada n'ocupa una quarta part. El separatisme de Bauzà també inclouria la bandera bivitel·lina i hexabarrada (sense castell, tot i el castellà) que llueixen cofois els unionistes catalans del Mejor Unidos, no fos cas que Ciudadanos competeixi amb el PP també a ses Illes, ara. El tancament sobtat de Canal 9, fundat per socialistes valencians des del secessionisme lingüístic i tabuista secular en termes d'unitat de la llengua catalana, ens recorda que la (re)finada transició espanyola va patrocinar separatismes com el blaver i va demonitzar unionismes com el pancatalanista, prohibint la federació, ai las, de comunitats autònomes.
 
Des de fa cinc temporadess cada dilluns visito una població per analitzar-ne les particularitats lingüístiques. No ho faig per filantropia. És una secció del programa de TV3 Divendres. El meu company d’exteriors Espartac Peran havia detectat el filó dels localismes en una de les proves lingüístiques del Bocamoll i m'ho va proposar. Pensat i fet. Avui som a Sant Pere de Ribes. De tant en tant, ens passen coses sorprenentment unionistes. Fa dues setmanes érem a Porrera, al Priorat. Després de la secció vam rebre correus d'espectadors valencians i mallorquins que s'admiraven de compartir els mateixos localismes. En trio un. Vicent Niclòs d'Algemesí: “Acabe de veure el de Porrera i he pogut constatar que diuen fumera en comptes de xemeneia; a Algemesí diem fumeral. Els nostres nens anaven també a fullar nius. El 3 de febrer, dia de Sant Blai, també mengem rotllo beneït i l'acompanyem amb un bollet de xocolata. Les taronges també tenen gallons. De tant en tant se'ns escapa un carxot i fem servir les borrumballes per a encendre el foc. És una llàstima l'aïllament lingüístic entre els nostres països, però malgrat això m'omple d'emoció pensar que sense cap mitjà de comunicació compartit que faça de vasos comunicants entre nosaltres encara perduren aquests mots i expressions que durant tants segles han anat passant de generació en generació per tradició oral”. L’unionisme espanyol és desunionista.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/11/13

Entradas populares

Compartir