dimarts, 31 de desembre de 2013

2014, o el túnel del temps

 S’acaba l’any i, mentre els resums envasen al buit el 2013, s’acosten noves preguntes: ¿què ens portarà el 2014? ¿Hi haurà consulta? ¿Abdicarà el rei? ¿Apujaran les pensions? Ni idea. Anem a cegues i en realitat el que vindrà es redueix a tres tipus de resposta. Els pessimistes diuen que tot anirà molt pitjor, els optimistes que tot anirà igual o una mica pitjor, i després hi ha el govern del PP, que diu que tot anirà millor. De fet, fa dies que prediquen que Espanya ja va millor i etcètera, però és només una percepció interessada: encara que les grans empreses comencen a sortir de la crisi i el Banc d’Espanya no sé què, la majoria de ciutadans no ho percebem ni ho percebrem, de moment. Un exemple d’aquesta mena de manipulacions: en l’última roda de premsa de l’any, Rajoy va fer aquella cosa que fa tan bé, que és moure una mica els llavis, emetre paraules i no dir res. Una de les dades que va aportar és que l’any s’acabarà amb menys aturats, però en canvi va admetre que el nombre d’afiliats a la Seguretat Social ha disminuït. És a dir, treballarà més gent, però en cotitzaran menys. ¿Això és una millora, professor Bacterio?

Ahir vaig fullejar El Periódico de fa exactament un any. S’hi parlava de retallades als funcionaris, d’un nou rècord en desnonaments, de la privatització de la sanitat a Madrid, de la pujada de la llum, del sou mínim fixat a 645 euros (el mateix que ara s’han negat a augmentar), de la negativa a acceptar una consulta a Catalunya. Mirant aquestes pàgines velles, no sembla que hàgim avançat en res. Al contrari, davant l’estupefacció passiva de la gent, el PP ha posat en marxa les lleis d’ultradreta que han vingut després: la d’educació (ministre Wert), la de seguretat ciutadana (ministre Fernández Díaz) i la de l’avortament (ministre Ruiz-Gallardón). La seva idea de progrés és ficar-nos en un túnel del temps i, en lloc del 2014, fer-nos tornar al 1976, quan la democràcia encara estava per fer. Cadascú té les perversions que té. Estan a un pas de demanar a la Bárbara Rey que retransmeti les campanades de Cap d’Any des de la Puerta del Sol.


Jordi Puntí, El Periódico, 30 de desembre del 2013. 

Any nou, propòsits nous

Entre avui i demà milers d'éssers humans recauran en la formulació de bons propòsits. Deixar de fumar o fins i tot de vaporejar, anar al gimnàs, aprimar-se deu quilos, aprendre anglès, fer aquell viatge pendent, dir-li al cònjuge que no suportes aquella mania seva de dormir amb mitjons, deixar de parlar català en públic, declarar-se a la veïna, coses així. Tenir plans de futur és bo, encara que després les coses s'esguerrin i no els acabem de complir. El mer fet de tenir-ne ja vol dir creure en l'existència d'un futur. L'últim dia de 2011 l'escriptora anglesa Ann Morgan se'n va proposar un de ben peculiar: llegiria un llibre escrit en cadascun dels 195 Estats reconeguts per l'ONU (amb alguns afegits com Taiwan o Palestina). Per rebre suggeriments de lectura i obtenir la informació sobre títols que pogués llegir en anglès, va crear el blog A Year of Reading the World. Morgan admet que forma part del majoritari 62% de britànics monolingües i és conscient que el mercat del llibre al Regne Unit és molt miromeliquista: només el 4,5% dels títols publicats són traduccions. Per això la interacció a través del blog li ha estat bàsica. Autors com Ak Welsapar (Turkmenistan) o Juan David Morgan (Panamà) li van enviar traduccions inèdites de les seves novel·les i un equip de voluntaris va traduir a l'anglès les narracions d'Olinda Beja (Sao Tome & Principe) perquè Morgan pogués llegir alguna cosa escrita en aquella nació insular. La qüestió és que al final Ann Morgan va acomplir el seu propòsit i, avui fa un any, va acabar l'últim dels gairebé dos-cents llibres que s'havia proposat llegir, a una mitjana d'un cada 1,87 dies, degudament ressenyats al seu blog. 

Durant aquest 2013 que ara acabem Morgan ha explicat l'experiència en articles, per exemple a BBC Culture, i prepara un llibre que portarà per títol Reading the World. D'entre totes les lectures Morgan destaca una novel·la de l'escriptor mongol (en llengua alemanya) Galsan Tschinag que explica la història d'un jove pastor i també obres del pakistanès Jamil Ahmad, el togolès Tete-Michel Kpomassie i la birmana Nu Nu Yi. La presència d'Andorra a l'ONU fa que hagi llegit El professor de Keops de l'andorrà Albert Salvadó. Viatge d'hivern de Jaume Cabré figura en una estrafolària llista alternativa de descarts batejada  al blog com Rest of the World al costat de novel·les del Kurdistan (Jalal Barzanji), Illes Fèroe (Heðin Brú), Nacions Ameríndies (Louise Erdrich), el País Basc (Bernardo Atxaga) i les Bermudes (Brian Burland). El meu propòsit per al 2014 és que les futures imitadores d'Ann Morgan no hagin de buscar la literatura catalana a la llista Rest of the Word.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 31/12/13

dilluns, 30 de desembre de 2013

Font de joioses anomalies

Envejo els assistents als tres concerts de comiat dels Antònia Font a Palma. Els disset anys de periple del quintet mallorquí són plens de joioses anomalies que els transformen en un cas únic. Segur que me'n deixo, però vet aquí un esbós de llista: 1) Han esdevingut referencials en l'àmbit català tot i cantar en la llengua que menysprea Bauzà i també han travessat les membranes de l'Espanya castellanocèntrica. 2) Han trobat un model de llengua en màgic equilibri entre la llengua genuïna i l'embastardida. 3) El líder indiscutible del grup dalt de l'escenari ha estat un (Pau Debon) i el líder indiscutible del grup fora de l'escenari un altre (Joan Miquel Oliver). 4) Han tingut una influència enorme sobre els grups posteriors d'èxit (Manel, Els Amics de les Arts, Mishima) malgrat continuar els camins alternatius de gent com Sisa, Pau Riba o Pascal Comelade. 5) Joan Miquel Oliver és solleric i Sóller és una vila ben present entre els amants dels ovnis; d'aquí, potser, el dring extraterrestre omnipresent a les lletres d'Oliver. 6) La sobtada retirada ha abocat els seus seguidors més afligits a buscar senyals esotèrics que la predeterminin, com el vers que tanca aquesta estrofa de la sensacional cançó “Me sobren paraules”, publicada ara fa tot just dos anys: “Me sobren paraules però no tenc res a dir, cadàver, pitufo, me sobren paraules, d'aquí a dos anys me retir”. 7) La cançó “Banda de rock” de l'últim àlbum dels Manel (Atletes, baixin de l'escenari) ara sembla tan premonitòria que quan la veu melancòlica de Guillem Gisbert la canta es veu empès a  dedicar-la als Antònia Font: “Què va passar-li a aquella banda de rock? Potser una nit van fer un concert, final molt trist... O van mirar-se després d'un assaig lent i infernal I ho van saber, i ho van notar...” 8) De fet, des que es va fer pública la retirada, els Manel tanquen els seus concerts amb un record pels Antònia Font i, com a mínim al concert de Sabadell, després de l'últim bis van punxar “Viure sense tu”, la mateixa cançó que ara el quintet mallorquí ha triat per cloure els tres adéu-siaus encadenats. 
 
L'anomalia més joiosa és que els desafortunats que no hem pogut assistir a cap dels tres concerts de comiat els podrem continuar escoltant com si només estiguessin de holidays: “Sunshine in yellow, vent saharaui/ tens es Meari en es sol/ no me das miedo Carmen Consuelo/ es dromedari és a Liverpool/ dàtils, piscines, te i pastes fines/ butterflies singing my song/ quiero sangría, dame maría/ ron cocacola i limón/ N'Ingrid és minimalista i té un discurs/ Na Desiré és futurista i té un futur/ jo som pintor de marines i olivars/ jo vull ser dadà”. Encara bo de les anomalies.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/12/13

Germán Coppini i les festes

Es mor Germán Coppini i a més es mor el dia abans de Nadal, i en plena tristesa a tots ens agafa un atac de nostàlgia musical. A tots vol dir a mi i a uns quants amics meus. És una nostàlgia que no ens pertoca, perquè Coppini s’ha mort amb només 52 anys i el que hauríem de sentir és ràbia, però la seva generació va viure de pressa i amb ells tot sembla més antic: “Capitanes de quince años que fuimos, para ser ahora dos desconocidos”... Aquests dies som molts els que hem tornat a escoltar les cançons de Golpes Bajos com una forma d’homenatge, i de sobte hem pensat unes quantes coses. 1. Que bons que eren! 2.¿En quin moment vaig deixar d’escoltar-los? 3. Quines lletres tan meravelloses que escrvia Coppini! 4. Que estranys i, repeteixo, que bons que eren.

Els Golpes Bajos sonaven com cap altre grup d’aquells anys. Avui dia, des de la distància, potser és més fàcil veure la barreja d’influències. Rastres del fred dels nous romàntics, guitarres rítmiques com les d’Aztec Camera, un baix excitat i un teclat amb caixa de ritmes tocat amb delicadesa, i per sobre, donant coherència a tot plegat, les lletres i la veu de Germán Coppini. Era el 1983, 84, 85, i encara vam comprar els seus tres discos breus en vinil, en total una vintena de cançons, que amb el temps es van tornar més reflexives, com si busquessin un estat d’ànim plujós. Coppini cantava amb una calma entre tristoia i confidencial, “creando aureolas de fantasías”, que anava molt bé pels entretemps de les festes, és a dir, per a la vida als 16 anys.

En una altra època i amb una altra edat, els Golpes Bajos potser haurien arribat més lluny. Després de separar-se, Germán Coppini va seguir escrivint i cantant, sempre en projectes que reflectien el seu perfil inquiet, però aquells tres discos quedaran sobretot com una feliç anomalia. Recordo poques foguerades de tanta afinitat musical com el dia que vaig comprar aquell primer EP, cinc cançons i la portada il·lustrada per Ceesepe, i arribant a casa vaig escoltar Malos tiempos para la lírica: “Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda. Seguro que ha acabado tu jersey de cotón...”. Allò es ballava, sí, però calia fer-ho amb desgana.


Jordi Puntí, El Periódico, 28 de desembre del 2013.

 

dissabte, 28 de desembre de 2013

Setsef Senob

Les nadales de paper i la filatèlia estan en perill d'extinció. Ja fins i tot les grans corporacions han deixat d'enviar felicitacions nadalenques. Els Ferrandis del futur ho tenen magre. Alguns ja fan animacions, més o menys mel·líflues, que es puguin enviar per whatsapp, com la visita guiada de l'estel nadalenc a l'interior de la Sagrada Família. Les nadales personalitzades, que abans eren el recurs de qui no en comprava, campen per les xarxes socials. Les clàssiques fotos de nens o animals domèstics ornamentats amb detalls nadalencs colonitzen els murs del Facebook. La qüestió és digitalitzar-ho tot per estalviar els costos de la tercera dimensió. La majoria  circulen sense segell: missatges, fotos, il·lustracions, animacions, videos... Tot digital. En aquest context, els membres del CPI (Club Palindromista Internacional) fa dies que intercanvien palíndroms nadalencs per la xarxa. Un palíndrom és una frase capicua que admet la lectura en els dos sentits, com ara català a l'atac. Com que n'hi ha prou amb aprendre-se'n la meitat resulten un prodigi d'estalvi. D'altra banda, la seva simetria forçosa els transfereix un to tan artificiós com el de la retòrica nadalenca. Fernando Sáenz adjunta un menú nadalenc capicua (Sapo con oca, lomo, lacón o copas) i després anuncia el de la vicepresidenta espanyola: A Soraya papá da papaya rosa.
 
Altres membres del CPI han explorat la simetria entre  Navidad i dádiva (regal). Merlina Acevedo envia “Dádiva, nada mal llamada Navidad” i el poeta Pablo Nemirovsky “Sí, era dádiva, (lo ve uno), ¡ñam! ¡año nuevo, la vida daréis!”. Nemirovsky, que viu a París, afegeix: “Oíd: allí Papá Noël a la leona papilla dio”. El músic Alfonso de Vilallonga encapçala el bàndol dels que defugen les festes amb un palíndrom de flaire psicoanalític: “Odio Navidades. Yo soy seda, diván... oído?”. Vilallonga capitaneja la facció antinadalenca del club, que desenvolupa palíndroms com ara “Dádiva nada idónea en odiada Navidad” (Pedro) o “¿Así? Malévolo ve la misa” (Eladi Erill). El mot divan suscita un subgènere psicoanalític: “Navidad anonada diván” o “navideño soñé diván”. Del mot Navidad també sorgeixen els noms d'Ivan i Ivana: “Navidad, y si le falla, halla felicidad Iván” o “Aviva la Navidad Ivana la viva”.

Un dels dos presidents del CPI, el poeta Pere Ruiz, explora les dues llengües en les quals escriu així: “¿Nadal o Navidad? (¡Dádiva no la dan!)” i aporta el seu palíndrom a la carta de Reis: “Mereixia el bon ivori. Tiro vi noble. Així érem”. Xavi Torres remata la qüestió lingüística introduint un tercer idioma en discòrdia, que no és pas l'anglès, en un diàleg a tres veus: “¿Nadal o Noël o Navidad?/ (ávida): ¿Dan una dádiva?/ Dádiva no, leo, no la dan”. Finalment, l'altre presidentdel CPI, el musicòleg Jesús Lladó, aporta “L'Ada neda i retola loteria de Nadal”. La grossa de Nadal gairebé va ser una xifra capicua: 62.246. Serà capicua la primera Grossa de Cap d’any?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 28/12/13

dimarts, 24 de desembre de 2013

L'engany de Facebook

La tensió entre l'essència i l'aparença constitueix la condició humana. Els culturistes exerciten la musculatura obsessivament i les models llueixen nous modelets cada cinc minuts. En l'era digital, la vestimenta es projecta en una audiometria personalitzada: tenir molts seguidors a Instagram, Twitter o Facebook augmenta la força de l'interfecte. Però ja se sap que no tota protuberància és musculatura. També hi ha muscleres o farcits de cotó per ressaltar unes formes inexistents. Ho acabo de comprovar de manera fefaent. Fa un any que vaig concebre dues pàgines de Facebook sobre joc verbal: una en català i l'altra en castellà. Són pàgines que fomenten la participació que permet el mur de Facebook, perquè hi proposem un enigma diari i altra mena de reptes verbals com els que contenen els dos jocs de taula que fins ara hem creat amb l'Oriol Comas. Pura interacció. La pàgina de la comunitat en llengua catalana es diu Verbaliajocs i té 1971 seguidors, alguns dels quals participen cada dia responent els enigmàrius i creant-ne de nous. La comunitat en castellà, que es diu Verbaliajuegos, tenia fins fa pocs dies 902 seguidors. Tot i que suscita tanta participació com la catalana, si no més, l'audiència ha crescut menys. Com que Facebook ofereix la possibilitat de promoure la teva pàgina, fa quinze dies vam decidir invertir uns diners per mirar d'augmentar el coneixement dels nostres jocs entre l'extensa comunitat d'usuaris de la llengua castellana. Facebook factura segons el nombre de seguidors que pitgen el botó M'agrada, amb un màxim de despesa diària prefixada. Les xifres de la campanya que vam decidir contractar són modestes, clares i rodones: 10 dòlars al dia durant 10 dies. La campanya ha estat impecable. Cèntim a cèntim i clic a clic hem anat veient com els 100 dòlars fruitaven en nous seguidors que clicaven el botó Me gusta de Verbaliajuegos. 101 al dia, com els dàlmates. En 10 dies, els seguidors de la pàgina han passat de 902 a 1912. Al canvi, 100 dòlars per 1010 seguidors.
I tanmateix, aquest sobtat augment muscular no ha repercutit gens en l'activitat desplegada. Cap del miler de nous verbívors inscrits per la publicitat de Facebook no ha dit ni piu. Ni ha intentat resoldre el crucigramàrius del dia, ni la proposta múltiple dels dimecres ni la palabra cifrada dels divendres. Cap senyal de vida. Zero. Tots els missatges de la pàgina han continuat essent dels mateixos verbívors proactius. Pot ser que els nous inscrits trobin difícils els enigmes, però resulta molt sospitós que ni piulin per dir-ho. Zero sobre mil deu és una mitjana devastadora. Una xifra que fa canviar C per K. De Facebook a Fakebook.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/12/13

De tions i de caganers

L’altre dia vaig passar sense voler per la fira de Santa Llúcia, a Barcelona, i em vaig adonar que encara hi venen aquells tions amb cara, potes i barretina. Quan va sortir per primer cop, anys enrere, vaig pensar que el tió rialler seria una moda efímera, un capritx d’algun venedor il·luminat, però va passant el temps i l’esguerro no desapareix del mercat. ¿A qui se li va acudir afegir ulls, nas i boca a un tronc? Sospito que en l’origen hi ha un malentès terrible: algun ignorant es va pensar que tió feia referència a un oncle que porta regals, i va decidir donar-li trets humans.

El fet és que si hi ha alguna cosa que representa l’esperit decadent del Nadal, són aquests tions humanitzats, d’una simpatia tan irritant. Que jo recordi, el tió no havia sigut mai un objecte simpàtic: era un tronc d’arbre tallat sense compassió, no fotem, i forçat a cagar regals, que és una manera ben particular de desprendre’s de les coses. En l’ambient nadalenc, el tió era més aviat un convidat entranyable però de segona fila, un suplent, un teloner dels Reis d’Orient. El tió —o el cagatió, com diuen ara els mal informats, i que són els qui probablement compren el tió rialler— era una cosa tan abstracta que despertava la imaginació dels nens. El tapaves amb unes tovalles o una manta, li donaves menjar durant uns quants dies i per Nadal, si li clavaves bastonades, “allò” reaccionava cagant cigarrets de xocolata i carbó de sucre. Supera-ho, David Lynch.

Sense deixar l’escatologia nadalenca, el tió és l’antítesi del caganer. Mentre un no ha de canviar mai perquè un tronc és un tronc, i punt, l’altre necessita crear noves figures cada any i, a més, viu de la polèmica. Hi va haver una època que el caganer també era una figura anònima, un pastor que buscava un raconet del pessebre per anar de ventre. Representava la calma quotidiana enmig del tràfec pel naixement del Messies, el natural ordre de les coses. Després la societat de l’espectacle va arribar al pessebre i el caganer es va convertir en algú famós. El centre de totes les mirades. “Ja no es pot ni cagar tranquil”, deu pensar aquests dies.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de desembre del 2013.

dilluns, 23 de desembre de 2013

L'ètnia Llullu

Enguany els de casa hem rebut un regal espectacular abans de Nadal. Durant un temps el vam desitjar moltíssim, però mai no va arribar. Ara ens visita de manera totalment inesperada. És un gen. El KCNT1, concretament. I una mutació. Les mostres d’ADN que van extreure del nostre fill Lluís fa anys i panys han permés que el Laboratori de Neurologia Pediàtrica de l’Institut de Recerca Vall d’Hebron hagi detectat quina va ser la causa de la malaltia que el va abocar a la pluridiscapacitat més radical. En col·laboració amb el Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica de Barcelona, CNAG, l’equip mèdic del doctor Alfons Macaya va capturar i seqüenciar el nostre exoma complet (fill, mare i pare). La mutació maligna no apareix en cap dels dos progenitors. És el que la ciència anomena una mutació de novo i la parla popular ventilaria amb alguna frase del tipus era cosa del noi, la qual cosa ens alleuja si pensem en sa germana. Investigadors britànics han detectat en nens amb un quadre clínic similar aquesta mateixa variant en el gen KCNT1. Per tant, ja és considerada com a causal de la malaltia que va conformar la identitat del nostre estimat Llullu. Els de la seva ètnia pateixen, doncs, “encefalopatia epilèptica tipus amb convulsions parcials migratòries malignes del lactant”. Un nom amb evidents problemes de comunicació que el futur abreujarà a partir d’algun epònim provinent del cognom d’un doctor. Per exemple síndrome de McTague, en honor de la doctora que encapçala l’estudi anglès acabat de publicar a Brain. O, per què no?, síndrome McAya, en honor a l’amic Alfons que dimarts passat ens en va informar de forma tan efectiva com afectuosa. Val a dir que l’estudi que ens treu de la foscor diagnòstica es va fer en l’àmbit d’un projecte de recerca finançat per l’Instituto Carlos III del Ministerio de Economía y Competitividad. Gràcies.
 
A casa ho hem celebrat com una gran victòria. Per les seves conseqüències immediates, però també perquè demostra que fins i tot en àmbits com la neurologia, que ara tot just explora la B de beceroles, l’avenç dels coneixements mèdics és innegable. La investigació és fonamental. La Marató de TV3 hi posa l’èmfasi cada any i encara bo de la seva existència, perquè sense investigació la medicina aniria més a les palpentes. Quan la medicina pugui diagnosticar, tractar i derrotar les mutacions genètiques haurem d’organitzar una gran festa de celebració. Ens passem la vida celebrant èxits absurds. Quan la medicina pot comprendre la naturalesa del mal i modificar-la n’hi ha per tirar coets. ¿Que potser tenim res millor a celebrar que la salut i la vida?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/12/13

dissabte, 21 de desembre de 2013

País gens petit

El 1919, el primer ministre britànic Lloyd George va dir: “En ma vida només he conegut un sol ucraïnès i
no crec que vulgui conèixer-ne cap més.” Una declaració que els que coneixem el tarannà obert i amable d'alguns dels ucraïnesos residents a Catalunya podem trobar difícil d'entendre. Però Lloyd George es referia a un representant del moviment nacionalista ucraïnès de l'època, que era notòriament retrògrad, xenòfob i antisemita. En els anys vint, durant la guerra contra l'exèrcit roig, els nacionalistes ucraïnesos liderats per Symon Petlura no van dubtar a assaltar les poblacions autòctones d'ètnia jueva o polonesa. I els successors de Petlura van ser encara pitjors: a principi dels quaranta, l'Organització Nacionalista Ucraïnès (OUN) va donar ple suport a l'ocupació nazi d'Ucraïna i milers dels seus membres es van apuntar als escamots de mort de les SS (notablement, a Babi Yar, prop de Kíev: 33,771 jueus afusellats en dos dies) o van fer guàrdies entusiastes als camps d'extermini de Treblinka i Sobibor. És per això que fa poc Putin va qualificar l'assetjament popular del seu amic Ianukóvitx de “pogrom”, tot insinuant –amb una dosi de cinisme considerable– que els manifestants pro-UE, com que branden banderes ucraïneses, han de ser els hereus dels assassins ultranacionalistes del segle XX. Convenientment, Putin obvia el passat no gaire més galdós de l'Estat rus, que, el 1933, va afusellar els 400 cantants cecs que eren els dipositaris de la cultura oral i folklòrica d'Ucraïna sencera, poc després d'haver aconseguit que uns 5 milions d'ucraïnesos morissin de fam entre el 1931 i el 1933, quan Moscou els va confiscar les collites. És per això, en part, que els manifestants de Kíev s'han posat a enderrocar estàtues de comunistes russos. En fi, si una majoria d'ucraïnesos prefereixen pactar amb la UE, potser és perquè intueixen que, al contrari dels russos, aquesta deixarà Ucraïna –al cap de tants anys d'ocupació forana i episodis històrics lamentables– en pau. Més o menys.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/12/2013

One Direction

Em consta que no sóc l'únic anglès resident a Catalunya des de fa un cert temps que s'ha preguntat com és que els catalans han trigat tant a organitzar un referèndum per la independència. Com se sap, Catalunya va ser incorporada a l'Estat espanyol modern fa 300 anys (per mitjans violents); i tot i que tothom m'assegura que és en les tres últimes dècades en les quals l'estat central ha mostrat més tolerància vers la cultura i llengua catalanes, no he pogut evitar d'observar que durant aquest període hi ha hagut una pluja persistent d'articles i comentaris als mitjans de comunicació castellans que han qualificat els catalans d'egoistes, garrepes, traïdors i nazis; que hi ha hagut casos documentats (i no del tot infreqüents) de catalans fets fora de bars o insultats als carrers de l'Espanya monolingüe per haver parlat entre ells en la llengua d'Enric Cassassas; que hi hagut galledades de piulades verinoses cada cop que algun català ha fet quelcom considerat no prou espanyol, i que el català ha estat vetat amb assiduïtat en els mitjans de comunicació que arriben a tot l'Estat (fins i tot quan volies parlar amb la mare a OT, oi, Beth?). Si afegim a tot plegat les ingerències non-stop en les competències del govern català (quant devem haver gastat en advocats en 30 anys?) i unes infraestructures públiques la major part de les quals són tan útils als contribuents catalans com les estàtues de Kim Jong-il als nord-coreans, doncs no és d'estranyar que tants catalans se sentin estrangers a Espanya, país en què –en plena democràcia– s'ha fomentat un ambient de desconfiança tan estesa envers tot allò català que ni el PP ni el PSOE poden fer cap gest per reconduir el procés sobiranista sense suïcidar-se políticament. Ara que tenim pregunta i data, a ambdós partits els ha faltat temps per dir que hem entrat en un carreró sense sortida. Al contrari: són ells que hi van entrar, fa 30 anys; i –descartada l'opció militar– no tenen ni la més mínima idea de com se'n sortiran.

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/12/2013

Final infeliç

Tal com va informar l'edició gironina d'aquest diari fa set dies, una cinquantena de membres del Moviment Democràtic de Dones va tallar l'N-II a prop de la Jonquera per protestar contra el tràfic de dones i l'explotació sexual. Tot just una cinquantena de manifestants i encara gràcies, perquè sembla que a la societat en general el creixement exponencial de l'esclavitud sexual a Europa li importa un rave. Per tenir una idea de què significa el tràfic de dones per a les mateixes dones traficades, només cal mirar, per exemple, la pel·lícula Sex Traffic (Anglaterra, 2004) que, basant-se sempre en fets reals, narra la història de dues noies moldaves que són violades i apallissades pels seus macarrons abans de ser obligades a prostituir-se en condicions infrahumanes. A Barcelona mateix, es calcula que un 80% de les 15.000 prostitutes que hi treballen no havien exercit aquesta feina abans d'arribar-hi, cosa que suggereix que moltes d'aquestes noies s'estan prostituint contra la seva voluntat. Dit d'una altra manera, són violades diàriament. Les bandes xineses, per exemple, controlen 138 bordells barcelonins en què –segons la revista El Triangle– s'obliga les prostitutes a viure-hi 24 hores al dia, sota amenaça de mort. En dos anys, els Mossos han rebut unes 300 denúncies vinculades a l'explotació sexual, incloent-hi 157 casos de prostitució de menors i persones discapacitades. Malgrat això, les autoritats civils continuen tractant aquest esclavatge modern, que deu constituir l'abús de drets humans més greu i més estès de tot Catalunya, com si fos un problema merament estètic, tot fent fora les prostitutes dels carrers i les carreteres a base d'ordenances, creient-se justificats, potser, pel conegut refrany “Del que els ulls no veuen, el cor que no se'n sent.” Sense adonar-se, potser, que la realitat que han aconseguit amagar es reflecteix millor en el famós eslògan (lleugerament parafrasejat) de la pel·lícula Alien: “Al bordell, ningú no sent els teus crits.”

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/12/2013

Ulsterització

Entre bastidors, diuen, Jordi Cañas –exempleat del Museu d'Història de Catalunya, admirador de Melville i fotògraf entusiasta– és tan bilingüe com amable. Ara bé, tan bon punt se li posa un micròfon davant es converteix –o així ho sembla– en un monolingüe visceral que no para de generar exabruptes.Hablo castellano porque mi madre és de Sevilla!, va exclamar al Canal Català; un tipus de comentari que els catalanoparlants que tenim mares nascudes a Liverpool, o Conakry, o Nador, pensàvem que havia desaparegut amb el segle XX.) Així mateix, fa el paper de poli dolent per contrast amb el poli bo que s'ha inventat el diputat Rivera. L'altre dia, però, –segons ha confirmat la web directe.cat– tot adreçant-se als contertulians al mateix Canal Català, Cañas va dir una cosa força més forta que els seus estirabots habituals: “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar.”
Vaig créixer amb les imatges esgarrifoses del conflicte de l'Ulster (que és com els unionistes anomenen Irlanda del Nord), en què 3.254 persones van perdre la vida. No va ser fins que vaig conèixer personalment alguns nord-irlandesos que em vaig adonar de com n'havia estat, de dur, viure-ho: van explicar com els tancs britànics feien servir els canons per tombar els minusvàlids que anaven en cadires de rodes; com els soldats subjectaven civils irlandesos a execucions fingides; com alguns dels mateixos civils, si descobrien un catòlic o un protestant –segons el cas– al seu barri podien trencar-li el cap amb blocs de formigó... La guerra civil de l'Ulster va causar un gran sofriment a tres generacions d'irlandesos nominalment britànics. (Sovint s'oblida que aquesta guerra la van començar els unionistes.) O bé el diputat Cañas va dir el que va dir com una de broma, i en aquest cas se'l pot acusar de banalitzar el conflicte, o vol veure un panorama semblant a Catalunya, i en aquest cas se'l pot acusar d'incitació a la violència a gran escala. Ja m'agradaria veure'l a l'Haia, intentant entretenir els jutges –menys comprensius, potser, que el públic català– amb els seus exabruptes més aviat suats.

Matthew Tree, El Punt Avui, 01/12/2013

El piolet dels mots

Avui fa cent anys que van sortir publicats els primers mots encreuats al suplement Fun del diari The New York World que havia dirigit Joseph Pulitzer fins a 1911. Els signava Arthur Wynne, un anglès de Liverpool que havia anat a fer les Amèriques, probablement fugint de l'ombra allargada de son pare, que era l'editor del diari Liverpool Mercury. Als Estats Units va treballar en diversos diaris del magnat William Randolph Hearst. Wynne mai no va sospitar que passaria a la història per aquell joc romboïdal publicat el 21/12/1913 amb el nom de word-cross, un neologisme que una confusió tipogràfica va invertir tres setmanes més tard, de manera que el word-cross puzzle va esdevenir el cross-word puzzle. La història dels encreuats es fonamenta en un concepte tan aclamat a l'era digital com la interacció. Dos mesos després Wynne ja anuncia que n'ha rebut uns quants d'elaborats espontàniament per lectors. Sorprès per aquesta reacció, el dia 1 de febrer de 1914 els esperona a enviar-ne més: “És més difícil fabricar un encreuat que no pas resoldre'l. Si no s'ho creuen, provin de fer-ne un”. La provocació funciona. La setmana següent surt el primer d'un lector, signat per la senyora M. B. Wood, i Wynne aviat adopta el rol d'editor, un càrrec que alguns diaris grans mantindran. Avui Will Shortz és el màxim expert mundial en jocs de paraules i signa  editor d’encreuats (del New York Times), no pas crucigramista.
 
Wynne tria entre les graelles que rep, corregeix les definicions com li sembla i introdueix petits canvis a les solucions. El març de 1915 rep una mitjana setmanal de 25 cross-words de lectors i escriu irònicament que amb el material acumulat, podria publicar-ne un cada diumenge fins a l'any 2100. Però la passió li dura poc. Aviat s'atipa de les constants cartes de queixa per les irritants errades tipogràfiques que comporta una secció de compaginació tan delicada i en 1921 ofereix el lloc a una joveneta que acaba d'arribar a la redacció: Margaret Petherbridge. Quan en 1925 els crosswords travessin l'Atlàntic i s'estenguin com la pólvora per totes les llengües europees, la primera dama dels mots encreuats ja serà Margaret Farrar (cognom de casada). Li devem innovacions com l'encreuat blanc i les definicions críptiques que encara avui intentem fer  el meu company Fortuny i jo des de les pàgines salmó d'aquest diari, hereus com ens sentim del tarannà d'en Tísner. Fins que no es demostri el contrari, el crucigrama més antic editat a Espanya data del 25 de juliol de 1925 i està construït en català. Figura a la pàgina 247 del número 186  del suplement infantil Virolet de la revista Patufet. En castellà el més antic que he aconseguit documentar va sortir publicat a la revista Selecciones (revista mensual ilustrada de lectura para todos que aparece el día 2 de cada mes) el 2 de setembre de 1926. Acabo amb un enigmàrius: “L'eina de l'alpinista més relacionada amb Twitter (6 lletres)”. Què?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 21/12/13

divendres, 20 de desembre de 2013

El senyor Tonet de Sants

Antoni Piera i Jané, a la dreta.

Sants, un poble a les envistes de Barcelona, envoltat de vinyes, horts, camps de cirerers, masies escampades i uns quants hostals a peu de carretera. Fàbriques, també. Diria que som cap a l’any 1850 o el 1860, em guio pels mirinyacs que porten unes presumides que passegen per la Creu Coberta. Un traginer jove, Antoni Piera i Sagués, porta un carro ple de teles. Tothom el coneix pel Ros d’en Maiol (o Mallol), senzillament perquè és ros.

És descendent dels Piera de Can Bruixa, una masia de les Corts que van enderrocar no fa gaires anys. Aquest nom tan embruixat es deu a una habilitat ben singular: els Piera compraven cavalls malalts, els curaven i després els revenien a un preu molt més alt. Ningú no sabia com s’ho manegaven. Curar cavalls coixos i malalts és un art, se n’han de conèixer els secrets, demana molta paciència i encert. Val més que no ho intentin a casa. 

Antoni Piera i Sagués porta teles d’en Batlló arreu d’Espanya. Una corrua de carros carregats de teles, a pas de mula, per la carretera que els condueix a Saragossa, a Burgos, a Valladolid. Així es guanyen la vida els catalans, amb duresa i tenacitat. Eren altres temps.

Amb el desplegament de la xarxa ferroviària, els teixits es comencen a transportar amb tren i els traginers es van quedant sense feina. Per aquesta raó, Antoni Piera i Sagués li compra una pedrera de Montjuïc a en Batlló. La pedra de Montjuïc, d’un marró clar amb vetes vinoses i violàcies, és molt apreciada per aixecar cases a l’Eixample, aquest barri que avança imparable pel pla de Barcelona. Ara els carros serveixen per dur els carreus de la pedrera a l’obra. Després d’una pedrera, en compra una altra. Fins a posseir la totalitat de les pedreres de Montjuïc. El Sot del Migdia és una antiga pedrera, com ara la Foixarda i el teatre Grec. Quan els espectadors s’avorreixen amb l’obra que s’hi representa, es distreuen amb la pedrera. És aquest un fenomen que enriqueix, i molt, el teatre contemporani. 

Durant aquest temps, el Ros d’en Maiol (o Mallol) s’ha casat amb una noia del Prat de Llobregat, Antònia Jané, i ha fet construir una casa amb jardí i cavallerisses al carrer Sant Pere de Sants, ara carrer Sagunt, on hi ha l’Escola Perú. Tenen sis fills: el segon xicot és l’Antoni Piera i Jané, un dels fundadors del Foment d’Obres i Construccions, el 1900. No detallo la llista d’obres perquè demà encara hi seríem.

Un any després, el gerent del Foment, el seu germà gran Salvador, mor prematurament. Vivia a Can Puig, a Collserola, i últimament no es trobava gaire catòlic. Va sortir a fer un tomb, va beure aigua de la Font Groga i es va morir. Així és com l’Antoni Piera i Jané es converteix en el gerent del Foment. El meu besavi, tot s’ha de dir. Pare de la meva àvia Carmen Piera.

A mon besavi tothom el coneix per Antonet o Tonet i passats els anys serà el senyor Tonet o el senyor Antonet, com s’ho estimin més. Un nom amable, pròxim, que ens evoca els seus orígens populars.

Antoni Piera i Jané és un home callat, dur i decidit. No explica gaire res sobre ell mateix, ni sobre la seva infantesa ni sobre els seus negocis. No és donat a les expansions. En aquells temps els homes eren així, abans que fossin vençuts per la xerrameca sentimental i psicologista. Fent honor a aquest caràcter reservat, ja casat i fillat lloga la masia de Can Girona per passar-hi els estius, un mas aïllat de Martorelles, un petit poble dels volts de Barcelona. Ben lluny de les colònies d’estiueig de la burgesia barcelonina, com ara la Garriga, Caldetes o Cardedeu. En Piera no vol que el maregin. Per a llaunes, ja té les del consell d’admnistració del Foment. A Can Girona no ha de fer compliments. Encara avui, la carretera de Martorelles que neix arran dels quatre camins de Sant Fost porta el seu nom: avinguda d’en Piera. Nosaltres també n’hi direm així.  

Quan es vol distreure, en Piera se’n va a toros. Ja de jove, amb el seu germà gran Salvador, munten els toros per la festa major de Sants. De més gran, no falta a cap corrida de Barcelona. Si la de la Monumental no li fa el pes, agafa el cotxe i se’n va a Les Arenes. Un estiu segueix el torero El Gallo, de cap a cap d’Espanya. Seguir un torero comporta viatjar amunt i avall darrere els passos del torero en qüestió, de ciutat en ciutat i de poble en poble, i veure’n totes les corrides. Passió, aquesta dels toros, que hereten els seus dos fills Antoni i Josep, algun nét, com el director de cinema Antoni Ribas, i també algun besnét.

 En Piera també és pràctic, virtut imprescindible per a portar pedreres amb un cert èxit. No s’entreté en divagacions intel·lectuals. Durant un viatge a París amb la dona i les filles, contracta un guia del Museu del Louvre i li indica: “En une heure, tout!”. No cal encantar-s’hi gaire. Decisió, tampoc no n’hi falta. A una reunió de socis del Foment, en Piera s’embranca en una discussió molt encesa amb el banquer Mas Sardà i exclama: “O en Mas Sardà surt d’aquest despatx o el tiro per la finestra!”. Anys després seran consogres. Tot va bé si acaba bé.

Políticament, és partidari dels que manen. Com tants altres empresaris barcelonins, el 1923 veu amb bons ulls el cop d’estat del general Primo de Rivera, ordit des de la Capitania de Barcelona. Sis dècades més tard, la seva filla Carmen encara defensarà a peu i a cavall: “Primo de Rivera ens va portar la pau”. Ho devia sentir a casa seva.

A causa del pistolerisme, en Piera decideix (calculo cap el 1919 o el 1920) tancar la casa de Sants i anar-se’n a viure a Barcelona. Durant un any, ell i tota la família viuen allotjats a l’Hotel Continental, a la Rambla de Canaletes. Després lloguen un pis a la Casa Garriga Nogués. Mentrestant, ha encomanat una casa a l’arquitecte Josep Maria Ribas i Casas, el seu futur gendre, que aixeca en un solar del carrer Mallorca a tocar del carrer Balmes, el 1924.
 

Antoni Piera i Jané,
a Vilassar de Mar
Sospito que no va rebre amb grans alegries l’adveniment de la República. Sabem que el 1933, un obrer del Foment entra al seu despatx amb una pistola i l’amenaça. Desconeixem si aquell home pretenia fer la revolució o simplement robar. En Piera s’hi abraona, aconsegueix reduir-lo. Tot sembla que torna a la normalitat. Però de l’ensurt, en Piera torna a casa blanc. Aquella nit no pot dormir. L’endemà no es troba bé. Li ha esclatat una vena del cor, que va degotant silenciosa. Quan se n’adonen ja no hi són a temps: els pulmons estan inundats de sang i mor al cap de quatre dies. De tot plegat en tenim coneixement per tradició oral, ja que l’agressió del despatx no apareix a la premsa. Se’n guarda el secret.

A en Piera l’exposen de cos present a casa, on acudeix una corrua de parents i amics consternats, que donen el condol a la viuda i els quatre fills. Inesperadament, també hi apareix l’obrer agressor, penedit de la seva acció, i demana perdó amb els ulls amarats de llàgrimes. Abans de deixar-lo entrar, la minyona ho consulta amb la vídua, que respon dignament: “El perdono, però no el vull veure”. L’agressor se’n torna a casa, molt abatut. Tot plegat sembla una pàgina viscuda del gran Josep Maria Folch i Torres.

Com a últim adéu, els néts li fan l’amistat, l’un darrere l’altre, en el llit de mort. Un petó a una mà freda, encarcarada. I jo, des d’aquí, també li faig l’amistat.

Enric Gomà, Barcelona Metròpolis, desembre-març del 2013-2014.  

Quina papereta?

Ara que els nostres polítics ens han informat del text de la pregunta convé fer alguna consideració sobre la disposició tipogràfica que haurà d'adoptar perquè ens permeti  conèixer de forma clara la naturalesa de la resposta dels electors. L'artifici retòric que ha desencallat l'acord n'encadena dues, de manera que dues podran ser també les respostes de tots els votants que d'entrada diguin sí:  la famosa emperadriu Sissí i el no menys econegut Sinó. Els que ja d'entrada diguin No, com en aquell cèlebre eslògan antiatlantista del PSOE que una compareixença televisiva de Felipe González va capgirar com un mitjó, s'hauran de limitar a la resposta única: No + Zero, entenent que Zero aquí vol dir deixar la casella en blanc. Aquestes condicions, doncs, propicien un bonic catàleg de vots nuls, voluntaris o involuntaris, que podrien ser de quatre tipus: 1) No + No, 2) No + Sí, 3) Zero + No, 4) Zero + Sí. Si hi afegim els habituals esperits lírics que guixen les paperetes electorals amb missatges d'amor o bé les col·loquen al sobre acompanyades d'una estampeta, el 9/11 el bàndol del Nul podria ser un festival. Cal posar-hi remei amb urgència, ara que encara tenim onze mesos per davant. El pressupost aprovat per fer la consulta hauria de contemplar el disseny de la papereta. No és només una qüestió ortotipogràfica. Si descartem el vot per pantalla tàctil, que seria la solució més eficaç perquè permetria encadenar fàcilment les preguntes, la cosa pren un caire digne de congrés d'origami. 
 
No hi entenc gens, de papiroflèxia, però crec que he trobat una solució. Dec la inspiració al Servei Català de Trànsit, amb qui mantinc una correspondència regular fonamentada en el verb deure. Per obrir les seves amables notificacions no em cal cap obrecartes. Ja faig resseguint les diverses línies de paper perforat que em permeten descartar les pestanyes laterals i separar el full interior de l'exterior que hi fa de sobre. La idea pel 9/11 seria la mateixa. La primera part de la pregunta encadenada es respondria simplement arrencant la pestanya del No o la del Sí. En el primer cas, apareixeria un No inequívoc. En el segon, sortiria la segona part de la pregunta encadenada amb les dues possibles respostes. Només caldria guixar el paper per respondre Sí o No a l'interior d'aquesta segona pestanya. Si un espectre tan ampli de polítics han estat capaços de trobar una pregunta compartida, segur que una catèrvola de dissenyadors, publicistes i arquitectes a l'atur poden trobar  un sistema inequívoc que redueixi el risc de vots nuls. I si al final no es volen embolicar a fer un concurs públic, que parlin amb el dissenyador del Servei Català de Trànsit.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 17/12/13

Som una geminació

Dimarts passat vaig tenir el gust de fer una conferència al Born Centre Cultural sobre llengua i literatura, que són les dues cares d’una mateixa moneda per més que alguns departaments universitaris pretenguin separar-les. Com que el Born revela la ciutat de 1700, vaig començar analitzant alguns dels fascinants poemes en forma de laberint que sovintejaven als segles XVII (Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona) o XVIII (Manuel de Vega i Rovira, rector de Pitaluga). La comparació d’aitals poemes amb el laberint de la nostra situació actual resultava temptadora, però me’n vaig estar. Em vaig limitar a repassar alguns dels centenars de mots ignots que l’historiador Albert Garcia Espuche ha localitzat en la munió de documentació de l’època que ha revisat. Mots com ara sabastenc (tint), palendenga (una arracada de poc valor), blateria (una cosa rifada), correu (coet o petard), enguantrada (buata) o una planta que servia per adobar les xarxes dels pescadors denominada tal com abans es referien al FCB els diaris de Madrid: barsa. Com que aquests mots llunyans, la majoria dels quals no recullen ni Fabra ni Alcover-Moll ni Coromines ni Google, resulten un xic enigmàtics, vaig voler salpebrar la conferència amb un enigma final i, empès per l’entusiasme enigmístic, vaig jugar-m’hi els dos llibres més antics de la meva biblioteca. Serien per a qui l’endevinés en un minut. Els dos volums en joc eren dues edicions de les obres en prosa de Quevedo dedicades a l’Acadèmia dels Desconfiats i editades per Jayme Surià i Joseph Llopis a la plaça de l’Àngel de Barcelona els anys 1701 i 1702. Poc em podia imaginar que el meu enigma tindria una relació tan directa amb la pregunta geminada que va revelar el president Mas quaranta-vuit hores després. 
 
       La meva pregunta demanava dos mots amb doble ela geminada documentats en algun diccionari. Afortunadament, ningú no els va trobar en un minut, tot i que després un assistent en va venir a ensenyar que n’havia localitzat dos amb el seu smart-phone fora de temps: al·lotel·lo (diminutiu de nen balear, al·lot) i col·legiel·lo (diminutiu també balear de col·legi, igual com col·legiet o col·legietxo. Tots dos mots figuren al Diccionari Català-Valencià-Balear, l’Alcover-Moll. Després n’han sortit tres més. Dos porten guionet: tal·là-tal·lera (si fa no fa) i tol·le-tol·le (sense dilació o avalot). El cinquè és un terme científic que només figura al GDLC d’Enciclopèdia: al·lopol·len: “pol·len d’una flor transportat sobre el pistil d’una altra flor”. No m’estranya que al final la pregunta més analitzada de la història recent tingui dues parts. Decididament, som una geminació que adora els punts volats.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/12/13

Dau d'autor

Avui i demà se celebra al Fabra i Coats el Dau Barcelona, el segon festival de jocs de taula. S'hi organitzen un munt d'activitats, algunes relacionades amb els jocs de paraules. Els crucigramistes de tots els diaris retem homenatge al centenari dels mots encreuats redefinint la primera graella que Arthur Wynne va publicar a Nova York el 21 de desembre de 1913, demà diumenge dirigiré una partida col·lectiva del nou Joc de l'Enigmàrius i des d'aquest migdia Miquel Sesé coordina les 24 hores d'Scrabble que obligaran a mantenir obert el recinte tota la nit, com en aquelles interminables partides de rol (o de Monopoly) que ens fixaven a taula durant nits senceres, sempre envoltats d'amics. Cal repetir que el joc és cultura? Ho és. La creació de jocs em sembla una activitat molt propera a la dramatúrgia, perquè l'autor estableix unes regles que transformen els jugadors en personatges destinats a interactuar durant un temps determinat. Cada cop que algú inventa un joc crea un marc referencial perquè la gent hi visqui experiències. 
 
Els alemanys ho tenen clar. La indústria valora els autors i organitza fires semblants a les del llibre, perquè considera que els jocs són un be cultural. El comissari de Dau Barcelona, l'amic Oriol Comas, també. Per això ha escalfat motors durant un mes amb un cicle de conferències sobre diversos aspectes del joc. Ahir, la vigília de la inauguració, es van concedir els premis Dau als millors autors (consolidats i novençans) i, sobretot, el Premi especial a una vida de jocs, una mena d'Oscar honorífic. Enguany ha recaigut en l'alemany Erwin Glonnegger, que va ser director editorial de l'editora Ravensburger de 1949 a 1985. Segons el jurat, Glonnegger “va ser la primera persona en la indústria internacional del joc de taula que va saber veure que un joc és una obra de creació i que, per tant, el paper dels autors és fonamental i irreemplaçable”. Pot semblar una obvietat, però algú sabria dir algun nom d’autor dels jocs de taula que té a casa?

Glonnegger va dirigir la producció de jocs tan populars com el Memory o Malefiz (de Werner Schöppner). Amb aquest segon passa com amb moltes pel·lícules de Hollywood. Educa el va editar en castellà a mitjan anys seixanta, però li va canviar el títol, i potser algun lector el recordarà com El juego de la barricada. Els experts també valoren que fos l'editor dels jocs d'Alex Randolph, considerat com el més gran creador de jocs de la història. La tasca d'edició de Glonnegger influïa molt en el resultat final del joc, de manera que al final també ell en va crear alguns. I va escriure un dels llibres de jocs més valorats: Das Spiele-Buch. Quan se'n va publicar la primera edició els lectors es van enfrontar, per primera vegada, a un llibre que identifica els jocs amb el nom del seu autor. Glonnegger ja és un ancià a qui li costa viatjar. Ahir a la tarda, al Palau de la Virreina, van recollir el premi Dau les seves filles, i van dir que encara juga.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 14/12/13

La lògia amazònica

Ho reconec. Visito menys llibreries (de vell) des que existeix Amazon. A finals dels noranta, quan buscava els llibres estranyíssims de ludolingüística que em van servir per constituir el país de Verbàlia, vaig arribar a ser un client premium de Jeff Bezos. Tenia una visa només per a Amazon i la portava al límit del meu PIB particular. Encara ara em fascina poder comprar un llibre (exhaurit) amb un clic i que m'arribi a casa en menys de 48 hores des de l'altra punta de món. Si fos conspirador, que no és  el cas, seria de la lògia amazònica. He llegit que els seus empleats treballen sota una pressió inhumana perquè els clients puguem anar tan ben servits. M'ha semblat que exageraven. La competitivitat sempre en genera, de pressió. Qui no treballa sota pressió avui? La pressió és com el clima: una cosa és la temperatura i una altra la sensació de fred o calor. Qui pot mesurar la sensació de pressió? Els amics del sector editorial m'han intentat convèncer que Amazon, amb Google i els altres enciclopedistes del segle XXI, són els grans enemics del llibre tal i com el coneixem. També ho veig exagerat. Les coses canvien i els llibres també canviaran.
 
Ara, però, conec un cas que em predisposa contra els meus admirats amazònics. Manu Palau és un emprenedor valencià que ha creat l'empresa Brain Picnic, dedicada als jocs educatius. En dos anys ha aconseguit treure el nas al mercat. La xarxa AVIVA, Agències de Promoció del Valencià, ha triat un dels seus jocs. També ha decidit que aquest 2013 els seus productes estiguin disponibles a Amazon. Es va donar d'alta a primers d'any i ja ha rebut comandes, diu, des de Bèlgica, Alemanya o Luxemburg. Ara, però, té bloquejats tots els productes durant la temporada nadalenca. Des del 20 de novembre i fins passat festes ningú no pot ni podrà comprar cap joc de Brain Picnic a Amazon, just en el moment de màxim consum del sector. El motiu esgrimit és que no han assolit prou volum de venda. Palau argüeix que fa mesos que paga religiosament la seva quota de venedor i que difícilment augmentarà les vendes si el descataloguen en el pic del consum. Amazon respon amb unes paraules que podria signar Rajoy: “Aquesta decisió és definitiva, de manera que futures consultes relacionades amb aquest tema podran ser no contestades”. En una superfície finita (una botiga) això entra dins de la lògica del comerç, que arracona els productes que menys ven en detriment dels que tothom busca, però en una d'infinita (un portal digital) no s'entén. No havíem quedat que el món digital ho tenia tot per ser més just que l'analògic? La condició humana és il·lògica.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/12/13

A la penúltima pregunta

Dimarts 3, 15:30 hores. Una dona de 88 anys nota que no té gana i li costa parlar. A les 16:15, acompanyada de la filla, es presenta al seu CUAP. L'atenen de seguida, l'exploren a consciència i a les 16:45 decideixen derivar-la a l’hospital de la Vall d'Hebron perquè li facin un TAC. No sembla molt greu però cal assegurar-se’n. L'ambulància arriba al CUAP les 17:15. A les 17:45 mare i filla ingressen a urgències de l'Hospital General Vall d'Hebron, on les espera l'altre fill. La zona és un mercat de Calaf que bull d'activitat. La pacient de 88 anys espera estirada en un llit rodant al passadís, vestida, davant del box 23A. A les 19:30 demana d'anar al bany. No la deixen aixecar. Aprofiten per despullar-la i li posen un bolquer. Passa l'estona i els professionals no paren d'atendre urgències amb diligència. Els fills insisteixen i els responsables mèdics els confessen que no donen l'abast. I que cada dia és així. A les 22:15 es buida el box 24 i l'entren, en aferrissada lluita amb el celador que condueix un altre llit. Electro i anàlisi de sang. A les 22:45, primeres proves neurològiques. La famosa bicicleta cullera poma en versió motoritzada (amb un cotxe pel mig). L'envien a radiologia i, com que n’hi ha pocs, perd el box. De nou al paradís del passadís. A les 23:30 ve la neuròloga però l'exploració queda interrompuda tres cops pel so del mòbil. Tres urgències, l'última de caixa o faixa. La doctora torna a la 1:30, conclou amb el protocol neurològic (repetir paraules, tocar-se el nas, aixecar braços) i demana un TAC. A les 2:26 se l'enduen. A les 3:35 li fan el TAC. La doctora retorna a les 4:26 amb el diagnòstic: un ictus isquèmic de perfil lacunar. Fa 12 hores que la senyora de 88 anys va posar els peus a la sanitat pública. Tot i les bones notícies, abans de donar-li l'alta encara volen fer-li una ecografia de la caròtida. Marxa, marxem, cap a casa a les 14:30 de l'endemà.
 
A La Vanguardia d'aquell dimecres llegeixo mig adormit la carta “Decepcionada amb CiU” de la senyora Pilar Duran Puchol, que afirma haver votat sempre CiU. Exposa el cas de la seva mare de 87 anys (li donen l'alta d'una unitat de llarga estada per culpa de les retallades), retreu al seu (fins ara) partit que vulgui “demanar independències” i diu que buscarà “algun missatge polític que em doni més esperances d'una Catalunya justa”. Jo no he votat mai CiU, però tinc en comú amb la senyora Duran la situació familiar, l'alarma davant l'estat crític de la nostra sanitat pública i el desig d'una Catalunya justa. I, alhora, constato que no hem arribat fins aquí des de “les independències”, sinó justament tot el contrari. La pregunta és: ¿algú creu que anirem millor si continuem com fins ara?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 9/12/13

Llençar la tovallola?

El ministre Wert és un home analògic i sovint les seves analogies aixequen molt de rebombori. Probablement perquè els marcs referencials del seu llenguatge figurat tenen una gran càrrega èpica. La tauromàquia, per exemple, en aquell deliciós autoretrat digne del Fary: “yo soy como un toro bravo que se crece con el castigo”. O el fascinant món dels exploradors en la recent constatació de les dificultats que ha de vèncer cada dia en el seu heroic quefer: “esto es una jungla y yo sin machete”. L'última incursió analògica de Wert és d'aquesta mateixa setmana. Després de reivindicar el noble esport de la boxa i assegurar, afligit, que avui interessa tan poc que gairebé ningú no sap d'on prové l'expressió “llençar la tovallola”, va posar el somriure de fer titulars i la va deixar anar: “Yo sólo tiro la toalla, con cierto desorden, al salir de la ducha, es el único sitio en el que la tiro”. El missatge és clar, encara que la seva manera milhumanística de fer-se el simpàtic susciti dubtes. Perquè, com es deu llençar una tovallola amb un cert desordre? És que hi ha cap manera ordenada de llençar-la? Plegada?
 
La boxa és com la cultura bíblica. Ja poca gent en coneix els detalls originals, però la seva influència és pertot. Ara és un esport maleït que gairebé no surt als mitjans de comunicació, però les seves expressions colonitzen el llenguatge quotidià. Hi ha molts termes tècnics de la boxa que perviuen, com això de llençar la tovallola. De fet, l'expressió deixar algú fora de combat s'utilitza en tota mena d'esports i confrontacions. Els partits polítics tenen pesos pesants, encara que els seus líders siguin prims, i alguna altra categoria de boxadors (pes lleuger, pes mosca) treu el nas fora del quadrilàter. El ring també forma part del llenguatge col·loquial. Unes eleccions, o qualsevol confrontació mesurable, es poden guanyar per punts (com en els combats igualats de boxa) o per K.O. (inicials de knocked out, en el sentit de tombar algú). Se suposa que una victòria per K.O. tècnic és una mica menys cruenta però també contundent. Abans de llençar la tovallola, un boxador pot estar contra les cordes (en relació a la posició de fragilitat al quadrilàter, a la mercè dels cops del seu oponent) o fins i tot grogui, com un bevedor que hagués abusat del combinat dolç de rom anomenat grog. És clar que si el púgil es faixa prou com per resistir fins al final del combat pot ser que el salvi la campana. I el dring de la campana d'aquesta columna em fa tornar a Wert, el ministre d'educació que més campanes haurà fomentat en tota la història, per fer una precisió sobre la seva última analogia torera del “Yo sólo tiro la toalla al salir de la ducha”. Wert, que presumeix de bon faixador, hauria d'adonar-se que la tovallola no la llença mai el boxador. L'expressió prové del gest que fan els entrenadors dels púgils quan volen que el seu pupil no continuï rebent estopa i el retiren del combat abans no prengui massa mal.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 7/12/13 

dimecres, 18 de desembre de 2013

Les cintes de ma capa, Rajoy...

 Encara que no es pugui demostrar, algú hauria d’avisar a Mariano Rajoy que cada vegada que diu “no” a la consulta a Catalunya, a Espanya hi ha una tuna que es passa en bloc al tecnopop. Si no vol acceptar una votació perquè el seu patriotisme espanyol està per sobre del sentit democràtic, com a mínim que ho faci pel futur de la cançó Clavelitos. Algú —i aquest algú podria ser Paco Marhuenda amb la seva telepatia presidencial— també hauria de dir a Rajoy que, com més s’obsessiona a dir que no, més convençuts estan els partidaris del SÍ, i encara més els del SÍ, SÍ. Encara que sembli un contrasentit, a hores d’ara l’absència de diàleg ja forma part del guió establert. De fet, pot ser que sigui l’únic guió que uneix a tots els partidaris del dret a decidir.

A vegades, quan repasso tot el procés, tinc la sensació d’estar davant una d’aquelles partides d’escacs entre Karpov i Kasparov. Mentre movien les peces, els dos mestres ja anticipaven quins serien els propers 30 moviments. Com en la ment dels jugadors d’escacs, fins ara la consulta a Catalunya era una abstracció. La data i la pregunta l’han posat en el terreny de les coses concretes. Divendres, l’antropòleg Manuel Delgado intuïa al seu blog els moviments previstos pel govern català: en la seva ment el “no” de Rajoy es mantindrà fins al final i, com a conseqüència, no hi haurà consulta, però es convocaran eleccions anticipades plebiscitàries, guanyarà el bloc independentista, el Parlament declararà la independència unilateralment i l’estat espanyol no hi podrà fer res. No hi farà res, afegeixo jo, perquè el “no” categòric de Rajoy pot ser molt concret, però aplicar-lo seguint la Constitució resulta massa abstracte. La intervenció d’Espanya a Catalunya exigiria tants recursos econòmics i emocionals que l’estat espanyol no la podria assumir. A més, com diu Delgado, l’única sortida que els quedaria seria enviar l’exèrcit, que toparia amb un moviment social pacífic molt nombrós. ¿Fa por, oi? Doncs algú hauria d’avisar a Rajoy que, cada cop que diu que “no”, en algun punt d’Espanya hi ha un tuno que rebenta una pandereta.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de desembre del 2013.

dimarts, 17 de desembre de 2013

Fernández Díaz, el potiner perillós


Un titular de fa uns quants dies deia que a Barcelona la Guàrdia Urbana havia multat un home amb 90 euros perquè mirava un quadre abandonat davant un contenidor d’escombraries. Els fets van tenir lloc el 2011, però s’han conegut ara perquè la síndica de greuges ha donat la raó al ciutadà. També s’ha sabut que els agents que el van sancionar eren quatre i anaven vestits de paisà. La història és tan absurda que el menys rellevant és que hagin calgut dos anys a corregir l’acció dels policies. Potser l’home mirava el quadre per raons estètiques, o potser tenia la intenció d’emportar-se’l i vendre’l, però el que sobresurt és l’abús d’autoritat que hi ha al darrere de la multa.

L’ordenança 63.2 de l’ajuntament vol afavorir el reciclatge i diu que se sancionarà qui triï “residus dipositats a la via pública, incloent-hi els que hi ha dins dels contenidors”. D’acord, però no cal ser gaire espavilat per entendre que la intenció és combatre el pillatge sistemàtic de residus que practiquen algunes empreses, servint-se dels immigrants il·legals que patrullen els carrers fent de drapaires del coure, el ferro o fins i tot el paper. Si volgués fes complir tots els punts de l’ordenança, la Guàrdia Urbana no s’hi veuria de feina. Hauria de multar qui regui les plantes o espolsi les catifes fora de l’horari autoritzat, qui llenci xiclets a terra o els enganxi sota un banc públic, qui llenci puntes de cigarret al carrer, entre moltes altres prohibicions. 

Fer complir la llei sempre demana una gran dosi de sentit comú. Fa la impressió, en canvi, que amb la crisi s’han crispat les formes i els que han de vetllar per l’ordre tenen carta blanca. Si a peu de carrer els urbans ja van així, imagina’t a les altes instàncies. Per això no puc evitar un calfred metafòric quan penso en la nova llei Fernández, posada en marxa pel sorrut ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. ¿Què es pot esperar d’algú que creu que la llibertat consisteix a reprimir els que no pensen com ell? Quanta nostàlgia del franquisme i que poc que dissimulen. Un dia d’aquests es trauran de la màniga una nova Llei de Premsa. Al loro!

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de desembre del 2013.

dijous, 12 de desembre de 2013

Llegir Belén Esteban


A vegades l’actualitat es confabula per ajudar-nos a entendre una situació. Aquesta setmana ha mort, als 78 anys, l’editor André Schiffrin i aquesta setmana, també, ha arribat al número u de la llista de més venuts el llibre de Belén Esteban, titulat Ambiciones y reflexiones (tal qual). Schiffrin era un editor fill d’editor, que havia mamat la cultura editorial i coneixia el valor intel·lectual de la seva feina. Un dia, després d’haver fet créixer el prestigi de Pantheon Books, va deixar-ho córrer perquè es va adonar que el món editorial havia agafat un camí que no li agradava. Es fixava en el que predicaven els directius del gran grup on treballava, a Random House, i veia que la distància entre les ambicions i les reflexions, precisament, cada dia era més insalvable. La justificació comercial passava per sobre de la qualitat i, de mica en mica, arraconaria la literatura fins a convertir-la en un gènere minoritari. Les seves prediccions no podien ser més exactes i així, avui dia, hi ha gent que fa hores de cua davant d’un Corte Inglés per aconseguir que Belén Esteban els signi un exemplar del seu llibre.

André Schiffrin va escriure les seves idees en un text molt bo, L’edició sense editors, publicat el 1999. Des d’aleshores, el panorama que ell descrivia ha empitjorat. L’arribada del llibre electrònic ha afegit nous elements per a la crisi del model tradicional. En alguns casos el text ha esdevingut secundari, gairebé una nosa, i els editors del llibre digital estudien com fer-lo més atractiu: amb enllaços i vídeos que ampliïn el contingut, animacions que afegeixen una banda sonora... De tot això en diuen “reimaginar el llibre”, com si la imaginació ja no fos cosa del lector. A Espanya, com que la gent no llegeix gaire, ni llibres de paper ni dels altres, tot això passa força desapercebut. En el fons, però, el llibre de Belén Esteban és un dels pocs casos en què l’edició electrònica tindria un sentit. Quan el text és purament una excusa per fer diners, els seus seguidors agrairien més un llibre fals, un recull d’imatges on la poguessin veure com crida, s’estira els cabells, plora i s’afila les ungles per a la batalla.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de desembre del 2013.

dijous, 5 de desembre de 2013

Berlusconi Botox®

 Vista amb perspectiva, la vida de Silvio Berlusconi és com un videojoc. El jove de classe mitjana que surt de Milà, comença a fer negocis immobiliaris, guanya diners, coneix la gent adequada, fa més diners i relacions i de mica en mica, com qui va passant pantalles, es converteix en l’home més ric i poderós d’Itàlia. Totxo, televisió, futbol i política: un còctel que, ben jugat, li dóna 20 anys de poder absolut i el favor cec d’una gran part de la societat italiana. Arriba un dia, però, que la trama del videojoc es complica. El Cavaliere ha comès errors greus i aquest cop l’han pescat. Sexe i influències. Cada dia té menys sortides i se sent acorralat. Alguns incondicionals l’abandonen. Berlusconi, aleshores, canvia les regles del joc a favor seu. S’aferra a la immunitat parlamentària per evitar que el jutgin. Ara ja és ell contra el món i fins a l’últim moment pensa que se’n sortirà, però la majoria vota en contra seu. Game over.

Dijous passat, l’endemà que el fessin fora del Senat, gairebé tots els diaris publicaven la foto de Berlusconi a Roma, durant el discurs davant els seus seguidors. Se’l veia maquillat en excés, amb les faccions inflades pel Botox, com si portés una màscara, i amb un jersei i una americana negres que li donaven un aire de porter de discoteca. Mentre uns quants ciutadans l’aclamaven (potser pagats, potser convençuts), ell es presentava com una víctima de la política. Aquell Berlusconi, tanmateix, ja tenia el cap en una altra banda. Sense immunitat, ara el videojoc es trasllada a la vida real i caldrà veure quines sortides li queden. ¿Un exili en un paradís fiscal? ¿Asil polític en un país àrab amic? ¿Un reality show? No es pot descartar res, Berlusconi té molts favors per cobrar-se i l’espera una condemna en ferm. Mentrestant, el seu destí ens recorda que la justícia val per a tothom. Tot un avís per aquests ministres del PP tan autoritaris —Wert, Fernández-Díaz, Ruiz-Gallardón— i que, servint-se de la majoria absoluta, canvien les lleis en benefici propi i dels seus. Berlusconi ha creat escola.



Jordi Puntí, El Periódico, 2 de desembre del 2013.

Una preqüela de la posteritat

Demà dimecres se celebra una presentació molt atípica a la Biblioteca de Catalunya. Quan fa vint anys de la mort de l'autor, es publica una novel·la inèdita que va escriure en fa quaranta. Un exemple de posteritat lògicament pòstuma però que potser podríem  associar a una preqüela. A més, com si fos una multiplicació lògica entre cronologia i extensió, la novel·la en qüestió té vuit-centes pàgines. Posem-hi noms. L'autor és Joaquim Soler (Barcelona, 1940-1993). La novel·la, escrita entre 1973 i 1974, duu per títol París-Bis. I l'editorial que assumeix el risc de tirar endavant un projecte com aquest és la mallorquina Lleonard Muntaner. Soler va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs amb Albanell, Cabré, Carbó o Monzó (era l'última essa de DRACS), va publicar novel·les apreciades per la crítica però poc divulgades, com Laberint sense (1978) o La prova del mirall (1981) i va ser el primer escriptor prescriptor de lectures a Catalunya Ràdio, precedint Emili Teixidor, entre d'altres. Després de la seva mort prematura Roser Vernet es va imposar de preservar-ne la memòria i així ho fa amb perseverança des de la Fundació Quim Soler al cor de Priorat.

No he llegit, encara, la novel·la. No sé, per tant, si m'agradarà o la trobaré tan envitricollada com algunes obres de la seva època. El professor Ricard Ripoll, la documentada opinió del qual em mereix força respecte, situa París-Bis en el context del textualisme que practicaven autors francesos de tres òrbites coetànies com el Nouveau Roman (Butor, Robbe-Grillet), la revista Tel Quel (Sollers, Barthes, Derrida, Todorov) o l'Oulipo (Queneau, Perec). Després, amb una clara  voluntat de cridar l'atenció lectora, la situa prop de La vie: mode d'emploi de Perec, Rayuela de Cortázar i l'Ulysses de Joyce. No és pas poc. A mitjan anys setanta alguns autors catalans com Pedrolo, Coca, Mesquida o Monzó (L'udol del griso al caire de les clavegueres) van explorar una via experimental que combinava la torrencialitat verbal amb la ruptura constant de les convencions narratives. Eren obres magmàtiques i de lectura espurnejant, tot i que sovint tan excessives que deixaven el lector exhaust. Cossetània ha reeditat dos títols secrets de Ventura Ametller (Summa kaòtica i Resta kaòtica) que haurien pogut ser emblemàtics. En castellà, el gallec Julián Ríos transitava camins semblants que tampoc no van trobar mai cap Roma poblada de lectors. La mera existència d'aquesta primera novel·la inèdita de Quim Soler fa pensar que potser els textualistes no van trobar mai la seva Roma verbal perquè estaven més interessats a descobrir si els verbs venien de París.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/12/13

Masquefins i masquefines

La setmana passada vaig ser a Masquefa, una vila de l'Anoia que poca gent sap situar al mapa. En el meu cas, fa anys que en tinc notícia gràcies a l'escriptor masquefí Esteve Miralles, que va ser company meu d'universitat, i també de la lingüista masquefina Carme Junyent, que acaba de publicar Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana (Empúries). Hi recull tot d'enraonades reflexions sobre l'envitricollat i carregós afer de la correcció política aplicada a la llengua. Junyent, factòtum del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), signa la seva edició dels textos amb el genèric “Editor” per cridar l'atenció sobre la tesi central: el gènere és una categoria gramatical i el sexe un tret biològic. En català, com en castellà, és home qui pertany a l'espècie humana i després vénen les altres accepcions que en restringeixen l'ús a mascle o a marit, però això no ha impedit que la correcció política promogui un desdoblament més farragós que el de la Nacional II. Nenes i nens campen per separat a l'escola i arriben als partits convertits en companyes i companys. Les últimes setmanes Josep Cuní ha tingut l'encert de dedicar dos trams del seu programa 8 al dia a la llengua, un tema que hi sol tenir poca presència. Dues visions rigoroses, informades i complementàries: la de Carme Junyent i la d'Esther Forgas, lexicògrafa de la Universitat Rovira i Virgili que ha dedicat molts esforços a detectar les definicions més desfasades i carques del DRAE, per a un projecte de la RAE que després els senyors acadèmics no han aplicat. Les dues lingüistes van estar finíssimes.
 
El gentilici de Masquefa fa que les autòctones s'hagin sentit dir sempre que són más-que-fines, en inefable joc de paraules interlingüístic. Des d'alguns pobles veïns es completa la dita amb una rima injuriosa, que les tracta de putes fines. La meva sorpresa va ser que la setmana passada diversos masquefins em van documentar la dita amb proves sòlides. Ve de lluny. Al segle XV un clergue posseïa, a tocar, un hostal de serveis molt complets que va generar la dita a la veïna Piera, a la qual els masquefins responien “Piera, fam, caguera i gent embustera”. Més ençà, però, a la barcelonina Ronda de Sant Antoni hi va haver Can Masquefa, un dels prostíbuls més populars, d'amos masquefins i treballadores autòctones. La fama de Can Masquefa és evident en publicacions satíriques com el Papitu. En el número del 23 de desembre de 1925 llegim: “Diumenge: Dia de jubileo a can Prim, a can Masquefa, a can Verdura i altres ermites destinades a sant-i-ficar les festes”. Les millors mansions de Masquefa devien construir-se amb aquelles misses.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/12/13

dimecres, 4 de desembre de 2013

Drinking Back

As the Season of Good Cheer creeps up on us once again, a middle-aged man's fancy turns to booze. Ever since what used to be tweely dubbed 'the awkward age', I cannot recall a Christmas or a New Year in which liquor did not feature prominently. Back in London, however, my personal choice was limited both by income and the astronomical UK tax on drink. Once installed in Barcelona, I discovered to my joy that even a poorly paid job could keep you in alcoholic clover not only at Xmas but all year round. When clubbing, you could order just about anything, from Licor 43 - a sickly sweet yellow concoction from Cartagena served on occasion with equally sugar-laden Coke - to a lugumba (chocolate milk with cognac) or the more popular cubates (rum-colas) interspersed with vodka-and-tonic slammers, while, if you wished, occasionally sampling rifs (that is, cubates with gin instead of rum) or sol-i-sombres (cognac and aniseed liqueur). When feeling adventurous, you could test specifically Catalan drinks such as the herbal ratafia; the curious, quinine-based Calisay; or the indescribable Aromas de Montserrat. Meals might be digested with a cigaló (coffee with cognac) or even a trifàssic (white coffee with cognac). Above all, any kind of celebration at all would be drenched in what was once called xampany (champagne) until Spain's entry into the EU in 1985, when the less luxurious-sounding term cava became mandatory. And if you happened to visit Minorca, you could try a pomada (Minorcan gin with lemonade). In my case, as time wore on - and my resistance to alcohol, down - I eventually came to eschew everything except lager for nigh on two decades, with only the odd Bloody Mary breaking the liquid monotony. Let lager have its way, though, and it'll make the thinnest of men look heavy with child. For life. So half a year ago I said a permanent farewell to beer. What to do? Having lived in the land of the Penedès and the Terra Alta and the Priorat and the Empordà and the Bages and the Costers del Segre for 28 years, only now did I begin to discover the wines these areas produce (not to mention Basque txakolí, the Navarrese rosés, Galician albariño... but nothing from La Rioja as my perennial gout rules out red). Wine! There it had been all those years, and I had barely given it a thought. Wine: so varied and tasty. And unfizzy. I only hope that now that I've discovered it, I won't eventually – as time wears on etc. – have to give it up too, as has been the case with every other beverage that has proved so deliciously efficient when it comes to relieving the pain of living. Merry Christmas.



 Matthew Tree, Catalonia Today, desembre de 2013

Entradas populares

Compartir