dissabte, 4 de gener de 2014

Armand Calafell

L’últim dia de 2013 va morir Armand Calafell. Un càncer malparit se’l va endur massa d’hora i va fer que un munt d’amics, coneguts i saludats acabéssim l’any desolats. No es pot entendre la cultura d’aquest país sense tenir en compte el munt d’Armands que l’han secundada des de posicions gens secundàries però poc visibles. Perquè Armand Calafell era un home de teatre de l’alçada d’un campanar a qui cap crític, que jo sàpiga, va dedicar quatre ratlles. Una bèstia de l’escena que et capturava l’atenció tan aviat hi irrompia. L’Armand es va passar la vida fent teatre per afició, en el sentit més noble del terme aficionat. També va treballar amb professionals. En aquests últims deu anys al Foment Hortenc li he vist fer tots els papers de l’auca: còmics i tràgics, per davant i per darrere del teló. Els seus coetanis el van arribar a rebatejar Armand B. De Mille per la seva capacitat de mobilització. Era capaç d’armar muntatges populars amb més d’un centenar d’actors damunt l’escenari i ho feia amb sobrenaturalitat, un neologisme que m’invento per designar el miracle de coordinar a la gent com qui surt a prendre-hi un cafè. La seva tasca va rebre premis i ovacions, però no era pas això el que el movia. Li agradava la gent. Posar-se a la pell de la gent. Formava part d’aquesta famosa societat civil que ha mantingut el catalanisme en estat latent quan ningú no hi apostava. Que ha sentit respecte per la tradició que li llegaven els seus predecessors i no s’ha escandalitzat per les ganes de transgredir-la que tenen els seus descendents. L’Armand va dirigir Sagarra o Folch i Torres i també actuà a la Beckett. Era un home afable, que desprenia passió per tots els porus i tenia la insòlita virtut de no caure en la desmesura habitual dels qui trafiquen amb afectes i complicitats. Un paio decent. La seva generació, que ara setanteja, és la baula del catalanisme que es podia haver trencat, però que va resistir i ho va fer amb una energia encomiable. 
Abans que la colla d'Armands i Pilars del país se les fessin seves, les entitats culturals populars de la Catalunya ateneista havien teixit xarxes per cobrir els grans esvorancs que les dictadures del segle XX provocaven en la nostra cultura. L’edifici actual del Foment Hortenc data del 1917. El cognom Calafell ha deixat la seva petja entre nissagues tan diverses com podem deduir de la mera juxtaposició dels seus cognoms: Aguilera, Bartomeus, Bayés, Bonany, Capdevila, Cavanilles, Clapés, Díaz, Espuña, Ferreté, Font, Gandia, Garcés, Garcia, Garriga, Gatius, Homar, Ibáñez, Lechuga, Martínez, Maruri, Pascual, Penalba, Perales, Piqué, Roig, Ruiz, Sànchez, Santamarta, Saro, Serra, Tixé, Vidondo, Vilamala i molts més que em deixo. Aquests elencs m’han permés sentir el català llunyà de Folch i Torres tenyit amb accent andalús i, alhora, gaudir de La casa de Bernarda Alba amb unes germanes que parlaven un andalús amb accent d’Olot. Armand B. De Mille, un paio decent, no t’oblidarem.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 4/1/14

1 comentari:

  1. El meu últim dia de l'any va ser trist, molt trist. Va començar amb la mala notícia que em temia que arribés des de feina uns mesos, però quan va arribar no me'n vaig saber avenir.
    Recordo de petit anar amb la mare a buscar congelats a la seva botiga de sota els porxos de Plaça Eivissa i sentir-me una persona gran parlant amb ell. Recordo quan des de ben petit em demanava que m'ho passés bé i ho fes lo millor possible als Pastorets, sempre amb el tó de "no director" però exercint de director a la perfecció. Recordo que mai volia ser protagonista, però que ho era, perquè no ho volia ser i era indispensable. Recordo com em va felicitar per ser tiet per primer cop i la seva cara mostrava una alegria com si el tiet hagués estat ell. Recordo que sempre que el veia estava content i et saludava encara més content.
    Com molta gent que aquí deixes, et trobaré a faltar. Espero que la vida em permeti conèixer a molts Armands més. Gràcies, Armand.

    ResponElimina

Entradas populares

Compartir