Digestió cultural

Aquesta setmana s'ha celebrat al Pati Llimona de Barcelona el VII Simposi de l'Associació de Professionals de Gestió Cultural de Catalunya (APGCC). Un gestor, segons el DIEC, és una “persona que administra un negoci d'altri”, però gestar és “formar i desenvolupar (idees, projectes, sentiments, obres)”. Són, doncs, professionals creatius que treballen en un territori líquid a la frontera entre dos estats: el gasós dels efervescents creadors i el sòlid propi dels agents econòmics, encara que últimament les empreses que més líquid inverteixen en el sector siguin les cerveseres. Els gestors malden per encaixar dos “protegonismes” (si em permeten el neologisme per encast d'ego): el de l'artista i el del polític. Dos egos difícils de governar o, dit en el català que ara es parla, dos egos més aviat díscols. Marois va dir que la “cultura és el que queda quan oblidem el que vam aprendre”. Wagensberg rebla que “cultura és informació transmissible per via no genètica” i que “creure és genètica, comprendre és cultura”. No debades els que conceben la cultura com un acte de fe que t'obliga a anar, ni que sigui mentalment, de vint-i-un botó a la litúrgia, són els que han apujat l'IVA de tants productes culturals al 21%. 
 
El professor de literatura Nuccio Ordine acaba de publicar un assaig en format de manifest que es diu La utilitat de l'inútil (Quaderns Crema) en el qual reivindica la cultura dita humanística. Entre moltes altres coses l'italià reprodueix un joc de paraules amb què el pare d'un jove revolucionari calabrès va aplacar en ple segle XIX la curiositat del seu fill: Papa, com és que a l'alfabet la A va abans i la E després? El pare respon que en aquest món miserable “Chi à è, e chi non à non è” (qui en té és, qui no en té, no és). El ser o no ser és aquí tenir-ne o no tenir-ne, de diners, i el pare afegeix que la veu del ric és la vocal i els pobres són les consonants que actuen en consonància als actes del ric. Dos segles després la societat viu altres dicotomies centrades en el dilema entre ser (instruït) o aparentar (tenir cultura). La cultura és complexa i el poder (demoscòpic o despòtic) troba crític segons quin grau de complexitat i per això es refugia en la reiteració de fórmules d'eficàcia provada. No hem de tenir complexos davant les idees complexes que ens fan perdre peu ni tampoc deixar-nos entabanar per les etiquetes més sorolloses. De vegades, quan una creació ha de ser etiquetada com a experimental és perquè l'experiment no ha funcionat. Les propostes culturals poden partir de peu pla i enlairar-se o precipitar-se des de l'estratosfera. Probablement, de tots els agents del sector, aquests malabaristes anomenats gestors culturals són els que millor han entès que si la cultura sempre sembla que vagi a peu coix és perquè toca i no toca de peus a terra. En té un de ben falcat i l'altre encara enlaire. L'únic que els falta és tenir un sant patró. Potser si s'acullen a l'advocació de santa Mònica...

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 24/1/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma