dilluns, 20 de gener de 2014

El fracàs de Llewyn Davis


Dijous passat es van conèixer les nominacions dels Oscar i la pel·lícula dels germans Coen, Inside Llewyn Davis, només ha estat seleccionada en dues categories menors: millor fotografia i millor so. No l’han triat ni per a la millor cançó. Els gustos de l’acadèmia de Hollywood sempre han sigut arbitraris amb els germans Coen: mentre No country for old men va guanyar l’Oscar per millor pel·lícula i Millor Director, un film de culte com era The big Lebowski ni tan sols va rebre cap nominació. En el cas d’Inside Llewyn Davis, sospito que li va en contra el fet que és una pel·lícula antipàtica, amb un protagonista esquerp, i que precisament aquesta amargor somorta que busquen els Coen és el mateix que la fa poc atractiva per a molts espectadors.
Potser el problema és que els Coen són massa vagues en les seves intencions. Tot i que només surti al final, Inside Llewyn Davis és també una pel·lícula sobre els inicis de Bob Dylan i la dificultat de triomfar en la música. Diversos crítics musicals han assenyalat que la principal inspiració per al Llewyn de la ficció és el músic Dave van Ronk, un cantautor que mai no va traspassar el cercle dels connaisseurs. Com ell, com Llewyn, durant aquells anys molts artistes folk corrien pel Village de Nova York amb la guitarra, actuaven unes quantes nits a The Gaslight i ja no anaven mes enllà. L’octubre del 1962, Dylan hi va gravar un disc en aquella sala, que no es va publicar oficialment fins al 2005. D’aquella època, del febrer de 1963, és també la cançó que escoltem al final de la pel·lícula, quan Llewyn Davis deixa l’escenari i hi puja Bob Dylan. Es diu Farewell, “a reveure”, i es pot entendre com un comiat a Davis, el cop de puny (real i simbòlic) que l’allunyarà d’aquell món. Amb Dylan, després, la música folk entra en una nova era.
Com passava amb Barton Fink, en lloc de fer un retrat generacional de tota una època, els Coen se centren en la figura d’un artista i després confien en els secundaris per crear el context social i cultural en què prova de sobreviure. Així, el guió va deixant tot de detalls oberts que permeten fer associacions i especulacions. ¿Per què es va suïcidar Mike, el company del duet de Llewyn? ¿Qui són el matrimoni Garfein? (Un crític nord-americà jugava amb la idea, plausible, que es tractés dels pares de Mike.) O el gat escàpol, per exemple, que pot remetre a Breakfast at Tiffany's, el film de Blake Edwards que és precisament de 1961, però també a la coberta del disc Inside Dave van Ronk. Alhora, per conèixer l’escena d’aquells anys, ens hem de fixar en el millor episodi de la pel·lícula: el viatge que Llewyn fa a Chicago en companyia d’un poeta beatnik silenciós i un músic de jazz drogaaddicte, que se’n fot del folk i les quatre notes que repeteixen sempre. Podrien ser una mena de Kerouac i de Coltrane. Coses dels Coen.
 Jordi Puntí, El Periódico, 18 de gener del 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir